Rere la seva estètica punk, uns quants mecagondeu i un parlar que l’identifica ràpidament, el Ritxi —o Ricard, però quasi ningú el crida pel nom original— és un apassionat del món rural i l’autosuficiència. Seguir la tradició dels padrins és el que el va portar, ara ja fa uns quants anys, a instal·lar-se a Vilamur, el seu racó de món: un poble del Pallars Sobirà que no arriba als cent habitants. Entre bromes políticament incorrectes i un treure ferro a tot, el Ritxi, un dels pocs pastors de cabres de la comarca i l’únic que es dedica a vendre’n la llet, és la personificació no romantitzada de l’estima per la terra, pels seus animals, i de la resistència per trobar l’equilibri entre la tradició i la modernització.

El Ritxi encarna la resistència per trobar l’equilibri entre la tradició i la modernització

L’hivern és la seva època de semivacances, de serveis mínims, diu, perquè les cabres estan embarassades i, durant aquesta època de l’any, no s’han de munyir. “Tot i que també requereixen atenció i feina, no és tanta com la resta de mesos”, explica. Tot plegat comença en una conversa mentre anem a veure que les seves 140 cabres estiguin bé, ja que durant uns dies estan pasturant als prats d’un veí del poble. I acaba mentre esmorzem, a la cuina de casa seva; prenem unes llesques de pa amb tomàquet, formatge, embotits del tossino de la matança de l’hivern passat i un porró de vi.

Les cabres pareixen entre el gener i l’abril, aproximadament. “Les assisteixo quan cal, hi ha un baby-boom, i em poso a munyir fins al novembre.” Però matisa: “No tinc dates exactes, vaig conforme les cabres. Si és setembre, vaig a munyir i no hi ha ni un litre de llet, plego, perquè gastaré més litres de gasoil que la llet que en trauré”. Normalment, treu uns cent litres de llet diaris, que ven a la Clara, de Casa Mateu, a Surp, i a la Judit, de Formatges de l’Abadessa, a la Seu d’Urgell. Ell els ven la llet i elles en fan formatges. “De vegades me’n regalen, o en compro. Em fa il·lusió menjar formatge de les meves cabres. És boníssim.”

“Si és setembre, vaig a munyir i no hi ha ni un litre de llet, plego, perquè gastaré més litres de gasoil que la llet que en trauré”

Fa una panoràmica general del ramat, que va menjant i seguint el seu ritme. “Les veig bé, la veritat.” L’acompanyen l’Odi, la Lluna i la Lola, tres border collies que l’ajuden a pasturar. La feina la lideren l’Odi i la Lluna. “La Lola ja és velleta. Fa quinze anys que la tinc, i ja no la faig treballar. Feia molt que no la prenia, i mira que bé que s’ho passa, sembla que hagi rejovenit cinc anys”, diu el Ritxi. Entre les cabres també hi ha la Carrasca, una gossa mastí lleonesa que protegeix el ramat. “La tinc principalment pels gossos domèstics. Aquí tothom té gossos de companyia, però no n’hi ha cap que faci cas. De tant en tant venen, i la mastina els fa fora.”

“El que tenia clar era que no volia marxar del camp, com havia fet la gran majoria de gent de la meva generació i de l’anterior”

El Ritxi petit no hauria dit que volia ser pastor. De fet, ni s’ho plantejava, perquè el seu somni era ser butaner. “No en sé el perquè, però m’encantava.” Tot i que es va criar a Balaguer, les seves arrels —tant maternes com paternes— són al Pallars, i és el motiu pel qual, als disset anys, després d’haver-hi mantingut sempre una relació estreta, va decidir tornar-hi a viure. “El que tenia clar”, diu, “era que no volia marxar del camp, com havia fet la gran majoria de gent de la meva generació i de l’anterior. Jo volia tornar-hi, era part de la tradició de la meva família”.

Tot i que no ha treballat sempre de pastor —ha tingut les seves anades i vingudes—, la seva primera feina a l’ofici va ser als dinou anys, ja instal·lat a Sort, la capital de la comarca. “El Pere, que era un pastor que tenia 600 ovelles, em va contractar per portar-les amunt i avall. No en tenia ni idea, llavors. Només em va donar una gossa, un bastó i mig quilo de pa. La gosseta me la va donar lligada, i jo la vaig deixar anar, pensant que em faria cas. El primer que va fer va ser marxar corrent. Va tornar al poble, però ni amb mi ni amb les ovelles. Jo estava amb els 600 animals que no sabia què fer-ne”, recorda rient.

“Descobrir que, si tens un hort i alguns animals, ja tens gairebé tot el menjar que necessites, i sense necessitat de gastar gaire, atrapa”

Passada una temporada, va decidir deixar la feina, perquè treballar al camp significa no tenir ni un dia de festa i ell, en aquell moment i encara tan jove, no volia pagar aquest preu. Les anades i vingudes abans d’instal·lar-se a Vilamur van ser amb altres feines, a través de les quals va descobrir què era l’autosuficiència i va decidir quin era el modus vivendi que volia. “Descobrir que, si tens un hort i alguns animals, ja tens gairebé tot el menjar que necessites, i sense necessitat de gastar gaire, atrapa.” Per al Ritxi, l’interessant és ser autosuficient, i tot el que pot fer-se per si mateix, s’ho fa. Per això té un hort, gallines, conills i un porc —i les cabres.

Ara ja fa gairebé deu anys que té la granja a les terres dels seus padrins. En total, el Ritxi té set hectàrees de camp per treballar i vuitanta de muntanya, però que són comunals (és a dir, són del poble i es reparteixen entre els pagesos de la zona). Les primeres cabres les va comprar l’any 2012, “perquè volia fer ús de les terres dels meus avis, que en el seu moment hi tenien vaques i els devia costar aconseguir-les i treballar-les”, explica.

“Tinc cabres alpines, florides i malaguenyes. Per què aquestes? Perquè volia cabres i són les que vaig trobar”

L’animal que menja menys i produeix més és la cabra, raó per la qual el Ritxi va decidir tenir cabres i no ovelles o vaques, per exemple. Tot i això, les cabres —i les ovelles— s’han de treure a pasturar cada dia. I, en el cas de la llet, també s’han de munyir cada dia. Al Pallars ja no hi ha ningú —o quasi ningú— que munyi. “Tinc cabres alpines, florides i malaguenyes. Per què aquestes? Perquè volia cabres i són les que vaig trobar”, aclareix. Així de simple.

“La decadència dels pobles fa que vingui gent de fora a qui molesten els animals”

Abans de tenir la granja l’any 2016, però, tenia les cabres en un dels seus corrals, on els padrins tenien les vaques. Llavors munyia a mà i tenia menys cabres, però “la decadència dels pobles fa que vingui gent de fora a qui molesten els animals”. Amb un to anecdòtic i també crispat, explica la història d’uns veïns guiris que van pressionar l’Ajuntament perquè li fessin treure les cabres del corral. “Perquè feien pudor, deien. I les cabres no en fan, de pudor. Però clar, les treia a pasturar i ells plantaven flors just per on sortien les cabres. I, evidentment, no cal que els expliquis històries, a les cabres, perquè elles s’ho mengen tot.” La pressió a l’Ajuntament va funcionar, i és el motiu pel qual va traslladar les cabres del corral a la granja. “I sí, és veritat: he guanyat en qualitat de treball, de maneig; les cabres estan bé i n’he pogut tenir més. Però la qüestió és que en aquell moment no podia gastar uns diners que no tenia, i ja tenia un corral on sempre s’havien tingut animals.”

Aquesta història desencadena un tema de conversa potser recurrent: la desconnexió entre el món rural i el món urbà. “Voler repoblar les zones despoblades està molt bé. Però què vol dir repoblar? En termes d’arbres: si repobles el món només d’eucaliptus, aquest arbre ja no deixa créixer res més. S’acabarà desforestant tot. Està molt bé que vingui gent de fora, però no a fer pobles dormitori, que és el que està passant a Vilamur.”

“No podem vendre la nostra cultura d’aquesta manera. Què volen que sigui Vilamur, si no hi ha animals? Tot Airbnbs?”

I entre broma i broma, amb un sarcasme característic però contundent, el Ricard repassa les notícies de campanes que ja no sonen o de galls que han de moure de lloc, perquè molesten les persones nouvingudes: “Tu no pots anar a la Diagonal de Barcelona i dir que no vols que hi passin més cotxes. Què em dirien si ho fes? Si et compres un pis a la Diagonal i hi passen no sé quants milers de cotxes cada dia, no serà cap sorpresa”. Al contrari, “si et compres una casa en un poble rural de cent habitants, ja has de saber que al costat hi haurà vedells, vaques o cavalls, i que t’hi has d’adaptar tu. No podem vendre la nostra cultura d’aquesta manera. Què volen que sigui Vilamur, si no hi ha animals? Tot Airbnbs?”.

“Jo no vull créixer i créixer. Si puc viure amb 150 cabres, viuré amb 150 cabres; no m’interessa gens haver de tenir-ne mil”

Vilamur —que es pronuncia sense fer sonar la erra— acull gran part de la vida del Ritxi. Casa seva, ubicada en un dels carrers porxats del poble, no és només una casa, sinó que és la casa on ja van viure els seus besavis i on va néixer la seva mare, entre altres coses. “Jo aquí hi tinc gran part de la meva història, tant familiar com de vida. En aquesta casa hi ha un rebost on puc guardar tots els aliments, tant de l’hort com dels animals, perquè la temperatura sempre és més o menys igual; un sotarebost; unes golfes on posar a assecar el que calgui… Permet tenir l’autosuficiència que la gent abans necessitava, i que jo vull mantenir”, explica. “Si en lloc de viure aquí visqués en un pis, per molt que també fos a Vilamur, no podria posar a assecar els embotits enlloc, ni a curar els pernils, per exemple. Seria impossible, si no tingués aquesta casa”, afegeix. A banda de la casa, a Vilamur també hi té dues eres: una on té les gallines, els conills i el porc, i una altra on hi ha els gossos que l’acompanyen a pasturar.

Per a les persones que no sabem ben bé com funciona la pastura, 140 cabres sembla que siguin moltes, però no és així. El Ritxi té claríssim quin és el model de pastura que vol exercir, quins són els seus límits de creixement i en quines lògiques es mou, tot i ser, sovint, a contracorrent: “Jo no vull créixer i créixer. Si puc viure amb 150 cabres, viuré amb 150 cabres; no m’interessa gens haver de tenir-ne mil. Si jo en tinc més i no paro d’acaparar, el del meu costat en tindrà menys, i per mi això no és correcte. No en vull tenir més del compte”.

“Ningú es fa ric treballant, i si ets pastor i autònom ja és un desastre, perquè no guanyes diners ni per comprar pipes”

Tot i que hi ha gent que parla dels seus ramats —o de les seves granges— com un negoci, ell té clar que no en parla en termes econòmics: per al Ritxi, les cabres són part de la seva manera de viure. “Una vegada, un home em va dir: «Ets el primer punki empresari que conec». Què vol dir que soc empresari?”, pregunta. Explica que, segons la lògica hegemònica, representa que ell és empresari perquè té cabres, en ven la llet i paga la quota d’autònom.

Ell, però, no es veu així. “Pago els autònoms perquè ningú està fora d’aquest sistema, i necessito diners per poder pagar les coses de la Júlia [la seva filla], el tractor, el pinso de les cabres o la mateixa quota. Però concebo els diners com un intercanvi. No m’interessa guanyar i guanyar. Jo aquí estic tranquil, vaig a tallar llenya, faig les meves coses i sobrevisc amb el que tinc, i soc feliç amb això. No tinc cabres per fer-me ric. Si volgués fer-me ric, vendria droga o em posaria a polític. Ningú es fa ric treballant, i si ets pastor i autònom ja és un desastre, perquè no guanyes diners ni per comprar pipes.”

Tot plegat, passant per damunt de la constància de les traves administratives. “No és només que sigui abusiu, és que no té cap mena de sentit”, diu. “Ens demanen informació que tenen duplicada i triplicada. Sembla que perquè et donin mil euros hagis de fer les dotze proves d’Astèrix i Obèlix: quan ets al pis 10, et fan baixar al -11, i després al 5. No vull entrar en aquest joc.”

—Què és el que t’agrada més de ser pastor? —li pregunto.

—El millor és que faig i desfaig l’horari segons em va bé. No faig el que em dona la gana perquè les cabres tenen el seu ritme biològic i unes necessitats que s’han de complir, però ningú em diu què és el que he de fer ni quan. Puc adaptar els meus horaris a l’horari de la meva filla, per exemple, o als meus amics quan em venen a veure. Això una altra feina no m’ho permetria.

—I el que menys?

—Per mi, la pitjor part de totes és quan estàs malament, perquè pots estar molt sol. Si estàs amb més gent, et pots distreure, però sent pastor, passes tot el dia sol, i el cap no desconnecta. Jo estic sempre sol, menys els caps de setmana que venen els meus amics, o quan estic amb la meva filla, o si un dia ve una visita puntual. Tinc sort, perquè tinc bastanta vida social. Però no és la realitat de tots els pastors ni de cada dia, i de vegades és dur. Si entres en bucle, costa sortir-ne. Els meus gossos m’estimen molt, però de moment no em donen cap consell.

A banda de fer de pastor, el Ritxi també toca la bateria en un grup de punk-rock. Aparta Ke Vomito, es diu el grup. Una declaració d’intencions que fa justícia a la cerca d’una certa incomoditat, en contra de l’hegemonia. “M’he criat en un ambient punki, però jo no em defineixo com a res. Les cançons d’Aparta Ke Vomito són un recital d’amor. El nom en si ja és romàntic, mostra respecte. Pots utilitzar-lo en qualsevol situació”, diu sense ironia.

“T’enganyaria si digués que no m’agradaria que la meva filla volgués continuar. Però tampoc sé si ho vull, perquè és molt de patiment per a no res”

Pensar en el futur no li agrada gaire. Gens, de fet. Tampoc pensar en com haurà evolucionat la granja d’aquí a un temps, ni què se’n farà. “T’enganyaria si digués que no m’agradaria que la meva filla volgués continuar, o algú de la meva família. Clar que em faria il·lusió. Però tampoc sé si ho vull, perquè és molt de patiment per a no res.” La il·lusió seria per continuar la tradició familiar, per seguir fent ús de les terres dels seus padrins. “Però si la Júlia no ho vol, evidentment no passa res. L’únic que m’agradaria és que, llavors, busqui algú que treballi les terres amb estima, que estiguin cuidades i que ningú en faci cap negoci.”

Ja fa estona que hem acabat d’esmorzar. Fem una valoració resumida de tot plegat, i la conclusió és la necessitat de recuperar els pobles rurals vius, on fer petar la xerrada a la plaça, on l’estima pels animals i l’ofici prevalgui, on la paperassa no escanyi, i on es faci valdre la seva labor essencial. “Si t’ho pares a pensar, com a pastor, soc part de la jardineria del planeta. Cuido un tros de la Terra, perquè els meus camps en formen part”, diu rient. “De tantes coses que hem parlat, que ja no te’n sé dir ni una.”