Xisco Amengual (Palma, 1963), Albert Comas (Palma, 1983) i Xisca Sastre (Palma, 1984) tenen un nexe en comú que es remunta a fa milers d’anys. Tots tres són aficionats al tir de fona i a l’estima cap a la història i cultura de la seva terra illenca. “És una activitat esportiva que entronca perfectament amb el nostre passat i que, com a tal, s’hauria de divulgar i donar a conèixer”, explica en Xisco quan li demanam com definiria aquest esport. “La fona està dins l’ADN de la humanitat, començaren agafant una pedra i llançant-la, d’aquí a perfeccionar-ho, fins que es va fundar la fona. I prova d’això és que s’han trobat fones per tot el món, sense tenir intercanvi cultural. Moltes cultures la van treballar”, afegeix n’Albert.

Basseja, passeja, bronda, bronzo o mandró són diferents noms per designar la fona. Una paraula d’origen llatí, funda, que va derivar a fionda en italià, honda en castellà o fona, com la coneixem en català. Així com la fona té diversos noms, els estils de la fona també varien segons el territori. “Entre les Illes trobam algunes diferències. D’entrada, l’entrunyellat de la fona, que determina la gruixa, pot ser de dues, tres o més pales. També l’agafall varia segons l’illa on ens trobam: a Mallorca es posen l’anella de la fona al dit índex, els menorquins al del mig, i els eivissencs a l’anular”, explica na Xisca.

El nom, la tècnica i, fins i tot, el material poden canviar segons l’estil de fona. “Els materials que més sovint s’empren són la pita, el cànem, el lli, l’espart, l’estopa o l’atzavara. Bàsicament, fibres vegetals naturals i, antigament, també utilitzaven crins de cavalls o pèl de coa d’elefant de l’exèrcit cartaginès”, segons en Xisco. Sembla que avui en dia podem trobar qualsevol cosa a les botigues, però les fones tenen el seu propi mercat. “No es poden comprar en uns grans magatzems. Alguns foners en fan a mà i les duen a les competicions, la gent les compra allà, o les comana”, segueix contant.

‘Basseja’, ‘passeja’, ‘bronda’, ‘bronzo’ o ‘mandró’ són diferents noms per designar la fona

La passió pel tir de fona ha fet que tots tres desenvolupessin càrrecs i projectes per tal de mantenir l’esport viu i la història, coneguda. N’Albert és el president de la Federació de Tir de Fona de les Illes Balears: fa uns vuit anys que està dins la federació i tres a la presidència. El seu primer contacte amb la fona va ser de petit en un campament a Menorca. En tornar d’aquesta experiència, son pare li’n va regalar una, però va quedar penjada rere la porta durant anys. El segon contacte va ser molt posterior, quan, estiuejant al nord de Mallorca, caminava pels penya-segats rocosos del litoral illenc. Les pedres de la zona li van fer recordar la fona de ca seva, que va recuperar i el va impulsar a tirar pel seu compte enmig del no-res. En aquell moment, no coneixia l’existència de la federació, però en assabentar-se d’una tirada a Pollença, va néixer el contacte amb la institució esportiva i va començar a entrenar-se de manera habitual.

“Després d’un entrenament, a més d’estar esgotat, penses que has fet una cosa d’aquí, una cosa ancestral. Tirar amb fona forma part de la nostra cultura”

“Després d’un entrenament de tir de fona, a més d’estar esgotat, penses que has fet una cosa d’aquí, una cosa ancestral. Tirar amb fona forma part de la nostra cultura, és conservar aquest episodi nostrat.” N’Albert va continuar fent recerca veient que a Palma no hi havia cap club estable i es va conjurar a resoldre-ho: juntament amb Cosme Sastre, el germà de na Xisca, van fundar Club Foners Ciutat de Palma. Anys més tard, aquell jove que tirava pels penya-segats pollencins va agafar el càrrec de president de l’única federació de tir de fona de l’Estat espanyol.

“Com a president, m’he centrat més cap endins, he prioritzat unir-mos i crear escola aquí. Abans que el tir de fona pugui ser olímpic, falta feina i estructura. Una feina que feim de forma altruista, únicament perquè la nostra cultura no es perdi.” Un dels darrers èxits de la federació ha estat aconseguir un camp de tir federatiu. “Ha estat una gran passa després de molt esforç. És un espai per guardar material i amb les mesures de seguretat pertinents per entrenar amb pilotes i pedres, que són els dos tipus de tirades que feim. El següent pas serà poder tenir una petita escola de tir de fona, que cada setmana mos puguem reunir i assegurar un dia d’entrenament”, explica n’Albert.

“Abans que el tir de fona pugui ser olímpic, falta feina i estructura. Una feina que feim de forma altruista només perquè la nostra cultura no es perdi”

Na Xisca és l’actual presidenta del Club Foners Ciutat de Palma i, com a tiradora, ha defensat el paper de la dona dins la federació i en el camp de tir. Va començar a practicar aquest esport ara fa sis anys gràcies al seu germà i a n’Albert. Ells van començar a entrenar-se fora vila, en una caseta dels seus pares, i aviat ella també es va voler federar i fins avui, que és la presidenta de l’únic club de la capital illenca. D’ençà que na Xisca va començar, ha crescut la figura de la dona en aquest esport: “Quan vaig començar érem només entre quatre i sis dones, ara som quasi una vintena de dones federades. Malgrat que la participació no és igualitària (encara hi ha molts més homes federats que dones), podem dir que avui en dia és un esport tant femení com masculí”. Amb els infants també han vist un augment, encara que tots tres afirmen que fa de mal competir amb altres esports més populars i amb els horaris de les extraescolars.

Malgrat això, na Xisca defensa el paper aglutinador que pot arribar a tenir el tir de fona: “Cada vegada venen més pares amb els infants i tots tiren, siguin de l’edat que siguin. Al cap i a la fi, és un esport molt familiar; sol venir la família completa”. Amb na Xisca neix una de les reivindicacions lluitades i aconseguides: el canvi de distàncies en el reglament de la categoria femenina. Fins fa no gaire, les dones tiraven en la categoria i amb les distàncies infantils, i després d’anys de lluita, han aconseguit canviar les mides i separar les categories.

Fins fa no gaire, les dones tiraven en la categoria i amb les distàncies infantils. Després d’anys de lluita, han aconseguit canviar les mides i separar les categories

Quan pensam en un foner, ens ve al cap la figura masculina, encara que el paper de la dona ha estat sempre molt important en aquest esport. “Per tot el que hem llegit i ens ha arribat, quan es parla de foners balears, es fa referència als homes. Eren ells els qui se sumaren a l’exèrcit cartaginès, a la guerra, o els qui defensaven el poble, però el que és curiós és que eren les dones qui ho ensenyaven als nins. I, si ho has d’ensenyar, n’has de saber”, recalca na Xisca. Segurament, i com que sabien que si tenies un fill foner era part de la teva riquesa, són les dones les que han garantit que aquesta pràctica passés de generació en generació i que hagi arribat fins avui. “Hi ha una llegenda que conta que, antigament, totes les mares ensenyaven a tirar amb fona als seus fills. Per fer-ho, col·locaven el berenar sobre la branca d’un arbre, i els nins ho havien de tombar amb la fona per poder-s’ho menjar”, explica na Xisca.

I quina és la història d’en Xisco? Ell fa tres períodes olímpics, com li agrada dir, que va començar la seva relació amb el tir de fona, i va ser gràcies al seu paper de professor, que es va engrescar a practicar aquest esport mil·lenari: “Primer vaig començar amb l’alumnat i després m’hi vaig capficar jo. Vaig veure que la temàtica tenia moltes possibilitats, es podia treballar des de la part d’educació física, d’història, física, art, tecnologia...”. És per això que reivindica la necessitat de crear escola. “Un dels passos que s’hauria de fer és oferir ensenyament; no es tracta només de donar una fona, sinó que s’ha d’instruir, s’ha d’ensenyar a emprar-la. És una activitat relativament senzilla, però si un vol ser precís, s’ha d’entrenar, com qualsevol altre esport. És bàsic per tenir relleu generacional”, subratlla. En Xisco és un dels grans defensors del tir de fona per tot el seu potencial pedagògic, però considera que és molt més que una eina educativa: “És un esport totalment ecològic: les fones són de fibres naturals, les pedres les trobam pels voltants, les pilotes són antigues pilotes de tenis a les quals donam una vida eterna. A més, les competicions sempre són diürnes, s’aprofita la claror del dia i mai empram llum artificial. També té avantatges amb els indrets, es poden fer les tirades a qualsevol banda, en una pista esportiva ja existent, fora vila o en una plaça”, argumenta.

El seu paper com a professor d’educació física va fer que volgués transmetre el tir de fona als seus alumnes i que comencés un període autodidàctic sobre la història i la cultura dels foners. Després d’aquesta etapa de formació, va passar a fer conferències per diversos centres i a convertir-se en una de les persones amb més coneixements sobre els antics pobladors i la seva relació amb la fona. “Vaig anar dos anys seguits a fer una xerrada a un centre amb els mateixos alumnes, i quan hi vaig tornar, vaig veure que ningú se’n recordava, del que els havia explicat l’any anterior. En aquell moment vaig pensar que hi hauria d’haver una manera més lúdica perquè els continguts quedessin.” Fruit d’aquesta experiència, en Xisco va començar a pensar en com traslladar tots aquests coneixements mitjançant la ludificació, i gràcies a això va sorgir El joc dels foners balears. Es tracta d’un joc de taula que combina estratègia i preguntes sobre el tir de fona des d’una mirada històrica, cultural, esportiva i artística. “El tauler representa la mar Mediterrània, on, a cada costat, hi ha situat un exèrcit: romans, foners, cartaginesos i grecs. Cada equip té el seu exèrcit amb les seves dotze fitxes, totes de la mateixa categoria. L’objectiu és travessar la Mediterrània per conquerir el quarter de davant”, explica en Xisco en relació amb la seva proposta pedagògica.

“És un esport totalment ecològic: les fones són de fibres naturals, les pedres les trobam pels voltants, les pilotes són antigues pilotes de tenis a les quals donam una vida eterna. A més, les competicions sempre són diürnes”

Com diuen, per estimar una cosa, cal conèixer-la, i aquests tres tiradors són grans coneixedors de la fona i dels seus avantpassats. Defensors d’una cultura que creix al voltant d’un element tan senzill com és una fona i les pedres de l’entorn. Encara que les illes Balears són un dels indrets emblemàtics del tir de fona, són conscients que l’origen d’aquesta pràctica no neix a l’arxipèlag. “Els primers orígens són al continent asiàtic, concretament a la conca indomesopotàmica, bressol de les primeres civilitzacions. D’allà es va anar escampant per tot el món conegut, que en aquell moment era la Mediterrània. Podem afirmar que hi va arribar a haver foners pertot, a Efes, Egipte, Nínive, Turquia o Hispània”, puntualitza en Xisco, una de les persones més llegides sobre la història dels foners. Segons ens explica, malgrat que la fona no s’inventés a les Balears, van ser aquestes illes, Mallorca i Menorca en aquell temps, les que van impulsar la fama dels foners arreu del món, cosa que ha fet que recordem les seves conquestes fins avui en dia.

Malgrat que la fona no s’inventés a les Balears, van ser aquestes illes les que van impulsar la fama dels foners arreu del món

“No se sap amb exactitud quan arriba la fona a les Balears, però sabem, gràcies als historiadors grecollatins, que cap a l’any 1200 aC hi vivien els talaiòtics. Aquesta cultura no sabia escriure, ni dibuixar, per la qual cosa no en tenim registre. Però el que tenim d’ells són construccions: talaiots, navetes i taules”, afegeix en Xisco. Aquestes poblacions varen fer de la fona la seva principal sortida professional. “Primer van defensar les Illes de les invasions estrangeres: grecs, romans, cartaginesos... Potències polítiques i econòmiques de la seva època. Ho van fer tan bé que els mateixos exèrcits que havien atacat les Illes, amb les seves ànsies d’expansió, els oferiren formar part de les tropes per anar a conquerir altres territoris”, ens explica. “Les Balears eren una terra seca i amb molt poca producció, llavors el que exportaven era el seu talent. A més, ser foner te donava estatus social i la possibilitat de llogar-te i prosperar a les guerres”, afegeix n’Albert.

Els primers a conèixer el talent dels talaiòtics van ser els cartaginesos, que, malgrat ser derrotats, van establir el primer tracte d’arrendament per la seva destresa amb la fona. La derrota dels cartaginesos enfront dels foners va generar una forta relació amb el poble talaiòtic, de la qual prové el nom amb què coneixem les Balears avui en dia. “Del topònim de les illes Balears en són responsables els cartaginesos. Quan van venir per intentar conquerir les Illes, no van poder perquè van ser rebuts a pedrades, i per això ens van anomenar illes Balears: en la seva llengua volia dir «illes dels llançadors de pedres»”, explica en Xisco.

“Del topònim de les Balears en són responsables els cartaginesos. Quan van venir per intentar conquerir-les, no van poder perquè van ser rebuts a pedrades, i per això ens van anomenar ‘illes Balears’: en la seva llengua volia dir «illes dels llançadors de pedres»”

Les primeres guerres en què es té registre de la participació dels foners balears van ser les guerres més llargues de l’antiguitat, les Grecopúniques, també anomenades Sicilianes (406 aC). Segles després, amb la Primera Guerra Púnica (264 aC), va començar un llarg període bèl·lic entre romans i cartaginesos, en què els cartaginesos van poder guanyar algunes batalles gràcies al paper dels foners balears. “Les primeres línies de guerra sempre eren els foners, ja que en aquella època res arribava tan enfora com les pedres llançades amb la fona. D’aquesta manera, el bàndol per al qual lluitaven sempre tenia un torn més a la batalla”, argumenta n’Albert. Si qualque nom es recorda d’aquelles tropes cartagineses és el d’Anníbal Barca: “A la Segona Guerra Púnica, n’Anníbal va anar pujant per tota la península Ibèrica. Hi duia 80.000 efectius militars; d’aquests, 1.000 eren foners balears, a més d’una guarda de 37 elefants. D’aquest animal, els foners enrolats n’empraven els pèls de les cues per fer-se i arreglar-se les fones”, explica en Xisco. Malgrat tots aquests efectius, a la darrera batalla, a Zama, Anníbal va perdre la guerra i no va aconseguir alliberar l’illa de Sicília dels romans, que van passar a ser els nous arrendataris dels foners balears.

“Les Balears eren una terra seca i amb molt poca producció, llavors el que exportaven era el seu talent. A més, ser foner te donava estatus social”

La relació entre l’exèrcit romà i els talaiòtics es va assemblar bastant al que havien viscut anys abans amb els cartaginesos. “Quan arribaren els romans l’any 125 aC van ser rebuts a pedrades, com tots els anteriors atacants, i se’n tornaren cap a Roma. Però dos anys després, l’any 123 aC, van aconseguir entrar perquè van folrar les embarcacions amb pells d’animals tensades; d’aquesta manera, les pedres rebotaven i no aconseguien rompre els vaixells ni ferir els mariners”, explica en Xisco. “Es creu que quan el cònsol romà Cecili Metel va arribar, estava tan enfadat per haver estat derrotat en diverses ocasions, que va cometre un genocidi a la població balear. Això se sap perquè va rebre una condecoració que només se donava als generals que havien matat un gran nombre de pobladors locals”, complementa n’Albert. Aquesta fita històrica es considera el principi de la romanització i la fi de la cultura talaiòtica.

Com diuen, la història es repeteix, i els foners van tornar a ser contractats per batallar amb la seva característica arma, la fona. Durant segles va continuar la seva relació amb els romans, i una de les etapes amb aquest imperi va ser sota el govern de Juli Cèsar a la Guerra de les Gàl·lies. “Aquest fet el tenim documentat en primera persona de la mà de Cèsar al seu llibre De bello Gallico. Conta que l’any 57 aC va ser ajudat per foners balears i altres col·lectius a la batalla de Bibracte”, relata en Xisco. Aquesta és la darrera vegada que queda documentada la presència de foners balears en la història, ja que, amb el creixement de la indústria armamentística, la fona va anar perdent pes i prestigi. És a causa d’aquesta minvada que la fona es reinventa per sobreviure fins avui, i experimenta un canvi d’ús. “En l’actualitat, ens ha arribat la fona com a eina de pastura; a la guerra li agafà el relleu la ramaderia. Quan, per exemple, una ovella s’escapava, el pastor mallorquí li tirava una pedra per davant, ella s’espantava i tornava amb les seves companyes. Al món rural, tenia una funció de control, i ara té una funció més esportiva o lúdica”, concreta en Xisco.

“La fona ens ha arribat com a eina de pastura; a la guerra li agafà el relleu la ramaderia. Quan, per exemple, una ovella s’escapava, el pastor mallorquí li tirava una pedra per davant, ella s’espantava i tornava”

Vivim en un moment de globalització i empeltament cultural, però encara hi ha qui troba, en la història i el territori, les respostes per sobreviure als grans corrents homogeneïtzadors. Persones com na Xisca, n’Albert i en Xisco fan perllongar les arrels d’aquestes petites illes de la Mediterrània occidental. Tots tres defensen el tir de fona com una manera de mantenir els seus orígens i garantir la continuïtat de la seva cultura.