Principis del segle XXI en una coneguda televisió generalista. Un presentador d’informatius decideix anunciar les notícies sense corbata. Tota una revolució, tenint en compte que fins aleshores sempre s’ha dut en els espais més formals del món televisiu. Curiosament, l’audiència cau en picat. No se sap si hi té a veure aquest complement de roba, però el cas és que, quan el presentador decideix tornar a posar-se la corbata, les audiències milloren. “Què ha passat?”, es pregunta un dels espectadors, des de casa seva a la Garrotxa. Aquest home és Mateu Batallé, que, anys més tard, converteix aquesta pregunta en una tesi doctoral, “El valor simbòlic de la corbata en la construcció de la imatge de l’home”, presentada el 2020 al Departament de Publicitat, Relacions Públiques i Comunicació Audiovisual de la Universitat Autònoma de Barcelona. Unes 500 pàgines en què, més enllà de l’estètica d’aquesta peça tèxtil, n’analitza la dimensió comunicativa i simbòlica.

“La presència d’una persona amb corbata influencia el nostre comportament. Algú que du corbata comunica, però algú que no en du, també”

“La presència d’una persona amb corbata influencia el nostre comportament. Una persona que du corbata comunica, però una persona que no en du, també”, comença a explicar-me Batallé. Ens trobem a l’interior de la botiga de roba i corbates Arc Iris, al barri de Gràcia de Barcelona. La seva figura, gran i enèrgica, es complementa amb un mocador amb estampats blaus que no deixa indiferent. No és una corbata, tot i que també comunica coses. De fet, aquest tècnic de comunicació i protocol i professor universitari ja m’adverteix que la història de la corbata és molt antiga i comença, precisament, en forma de mocador.

“Els famosos Guerrers de Terracota de Xi’an ja duien una mena de mocador al cap”, assenyala Batallé. “I en els relleus que es troben a la Columna Trajana de Roma (114 dC), els legionaris que s’hi representen duen una mena d’adornament en forma de mocador lligat al coll”, continua. Són troballes que, segons l’expert, ja ens revelen que el mocador penjat al coll és un símbol d’identificació grupal des de temps remots.

No és fins al 1929 que apareix la corbata tal com la coneixem

Ara bé, encara que es puguin trobar imatges de la Primera Guerra Mundial en què surten homes que duen corbates d’aspecte més modern, no és fins al 1929 que apareix la corbata tal com la coneixem. El cas és que, fins aquell moment, per confeccionar una corbata, es tallava seguint la mateixa direcció que oferia la tela, mentre que l’entretela s’elaborava amb un altre teixit. “Això provocava que els nusos no quedessin del tot estètics i que hi hagués una gran despesa de roba”, explica l’expert.

Tot això canvia quan Jesse Langsdorf, un fabricant de llaços de Nova York, crea la forma actual de la corbata. “Va tallar la tela en un angle de 45 graus i la va elaborar ajuntant tres peces de teixit per, seguidament, unir-les”, continua. I la resta és història: des d’aleshores s’han fabricat milions de corbates arreu del món seguint aquest patró. Siguin produïdes de manera industrial o artesanalment, amb la seda o la llana més pura i cosida a mà, aquesta peça és molt més que un complement de roba. És un estatus.

Al damunt del taulell de l’aparador, de fusta noble, un dels venedors comença a desplegar diferents models de corbata. Assegura que, encara que avui dia el costum de dur corbata s’hagi diluït molt i els catalans siguin més aviat “discrets i austers”, antigament persones d’arreu de l’Estat venien expressament a Barcelona per comprar els teixits i parlar amb els millors assessors en roba.

Fa més de cent anys, m’explica Batallé, el vestit de pagès, quan es mudava de diumenge, incorporava un llaç al coll. Més endavant, quan apareixen les corbates a mitjan anys vint, la tradició era dur-les molt gruixudes. “Com més gruixudes, millor”, diu l’expert, que ara m’ensenya una de les corbates del taulell. “La van començar a dur els empresaris i banquers. Si un havia triomfat a la vida, n’havia de portar”, afegeix.

“Abans era habitual regalar corbates als treballadors i era típic d’algunes persones portar corbates originals per destacar”

I n’hi havia de tota mena: amb estampats, amb formes geomètriques, amb colors llampants o fins i tot amb el logotip d’una empresa. “Abans era habitual regalar corbates als treballadors i era típic d’algunes persones portar corbates originals per destacar”, somriu Batallé, que me n’ensenya una de fa quaranta anys amb símbols del Barça.

Durant generacions, fer-se el nus de la corbata era una habilitat que passava de pares a fills. “I quan et casaves et venien els amics i et tallaven la corbata, com una mena de símbol sexual segons el qual a partir d’aquell moment ja no podies fer res més.” De fet, assegura que la corbata és un símbol fàl·lic, perquè la punta, en forma de fletxa, assenyala els genitals masculins. “Si t’hi fixes, en moltes pel·lícules surt una dona despullada i només du una corbata, com un senyal d’erotisme”, comenta.

La corbata és un símbol fàl·lic: la punta, en forma de fletxa, assenyala els genitals masculins

El que no és tan eròtic, en canvi, és el corbatí o corbata de llacet. “És un complement difícil de dur, perquè si no et queda bé, té connotacions molt còmiques”, explica Batallé, que recorda que, mentre feia la tesi, molts professors li van dir que havien dut corbatí, però que s’havien acabat passant a la corbata per evitar aquest efecte. Això sí, quan es du corbata s’ha de vigilar de fer un nus correcte per al teu tipus de rostre, espatlla i coll: “El nus simple només queda bé si tens el coll petit, però si el tens ample quedarà molt descompensat”.

Ara els més joves només fan servir corbates en actes que consideren importants. A més, el model de corbata s’ha aprimat

Tot aquest art cultivat en el temps s’ha anat perdent amb les últimes generacions, i ara els més joves només fan servir corbates en actes que consideren importants. A més, el model de corbata s’ha aprimat i no té res a veure amb aquelles corbates dels nostres besavis. Tot i això, continua sent habitual que en duguin els polítics, advocats, banquers o persones d’estatus elevat. O, com a mínim, encara està molt interioritzat aquest estereotip, segons diu Batallé.

“No només és un complement de roba, sinó que és considerada com un símbol per premiar, reconèixer o condecorar persones, entitats, organismes o persones jurídiques”

“La corbata és una decisió individual, però també col·lectiva: tu decideixes si en portes o no, però si no ho fas, també estàs donant un missatge als altres”, remarca l’expert, que ha estudiat els 99 reials decrets que detallen l’ús de la corbata o hi obliguen en el Código de Ceremonial y Protocolo de l’Estat. “Ja es veu que no només és un complement de roba, sinó que és considerada com una insígnia, un símbol per premiar, reconèixer o condecorar persones, entitats, organismes o persones jurídiques”, continua.

I això que, des de principis del mil·lenni, diversos polítics catalans s’han atrevit a desafiar l’ús d’aquesta peça durant els actes més transcendents, com quan el 2003, després de celebrar les eleccions, l’aleshores conseller en cap, Josep Bargalló, és objecte de crítiques pel fet de treure’s la corbata en les seves intervencions públiques. O com quan el 2015 el diputat de la CUP David Fernàndez comença a assistir al Parlament de Catalunya amb samarretes reivindicatives i sandàlies.

“Es va sense corbata perquè es vol trencar amb l’estereotip que encara dura, sobretot en l’àmbit polític”, remarca Batallé. I no ha estat fàcil: el 2011 les corbates generen polèmica al Congrés dels Diputats quan José Bono, llavors president de la cambra, exigeix normes d’indumentària a l’hemicicle en resposta al ministre d’Indústria d’aleshores, Miguel Sebastián, que, al·legant estalvi energètic, proposa no portar jaqueta ni corbata durant els mesos d’estiu.

La corbata s’ha construït al llarg de la història a través d’uns significats que han canviat segons les persones i el context. El seu símbol com a mostra d’èxit i triomf continua vigent, encara que l’ús no sigui tan general com fa uns anys. “El que és segur és que no està abocada a la desaparició”, matisa Batallé. Sempre hi haurà sectors, com l’advocacia o la banca, en què, de moment, continuarà sent una peça clau per comunicar la serietat necessària que requereix el seu ofici. Fins quan? Només el temps i les tradicions ho diran.