Viatjar a l’edat mitjana sense esbarrar
Alma Cubrae és un projecte multidisciplinari i menestral de recreació històrica que divulga l’edat mitjana mitjançant creacions pròpies. Els seus objectes serveixen per explicar la història de manera més didàctica en museus, fires i, sobretot, al cinema

Aquest és el teu article gratuït setmanal.
Fes-te subscriptor. Podràs llegir, escoltar i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.
Cavallers, escuts, armadures, croades, castells, espases, justes... I metall, molt de metall. L’edat mitjana és una de les etapes històriques que genera més interès entre la població, en gran mesura a causa de l’imaginari i l’espectacularitat estètica a què ens remeten pel·lícules, sèries i, fins i tot, mercats i fires ambientats en aquesta època. Els mites, els estereotips i les imprecisions, però, són força habituals en aquestes produccions i esdeveniments, més influïts per la batuta de Hollywood que no pas pel rigor històric. Aquesta manca de recerca i documentació en la recreació medieval és el que va motivar els germans Jordi (Banyoles, 1977) i Àngel Rodríguez (Banyoles, 1982), apassionats per la història i en particular per aquesta etapa, a revertir la situació. Així és com va néixer el 2006 el projecte Alma Cubrae —traduït com a “cobrador d’ànimes”, un crit de guerra habitual en el camp de batalla—, del qual són socis.
– continua després de la publicitat –
“Volem que la gent aprengui història d’una manera una mica diferent i més didàctica. No és el mateix agafar un llibre o llegir un plafó que veure algú vestit amb cuirassa a la realitat”, assegura l’Àngel. Aquest és el principal objectiu d’Alma Cubrae, la divulgació, i la duen a terme des de diferents vessants, amb l’artesania com a pal de paller: des d’exposicions itinerants, projectes de museïtzació o fires medievals, fins a produccions audiovisuals de renom o esdeveniments de recreació històrica en directe. L’Àngel i en Jordi han sabut diversificar el seu singular projecte fins a convertir-se en els principals referents en reconstrucció històrica a Catalunya, una veta de mercat molt reduïda, que els ha permès poder sostenir, sense grans luxes ni beneficis, l’empresa durant divuit anys.
“No és el mateix llegir un plafó que veure algú vestit amb cuirassa a la realitat”

La manca de rigor històric en les fires i recreacions medievals va motivar els dos germans a crear el projecte Alma Cubrae
“El meu germà i jo veníem del món de l’escultura”, explica l’Àngel. “Vam estudiar Belles Arts a Olot, però allà no vam aprendre res. Llavors vam haver de tornar a començar.” El seu interès per l’edat mitjana, en gran mesura esperonat per jocs, pel·lícules i novel·les ambientats en aquesta època, els va dur als espectacles medievals, on van veure que hi havia una gran mancança de rigor històric pel que feia a la indumentària. “En moltes de les fires simplement venien embotits i formatges, i quedaven (i queden) lluny de l’edat mitjana. Els cavallers no van vestits de medievals com haurien d’anar, sinó que semblen personatges de Pirates del Carib i, tot i que hi ha prou informació per documentar-se, sembla que tot valgui”, critica. Per tal de posar-hi solució i fer viatjar a l’edat mitjana sense esbarrar constantment, tot conjugant-ho amb el seu interès per l’escultura i el treball manual, van decidir anar especialitzant-se en la indumentària i els objectes de l’època.
Alma Cubrae es basa en peces històriques i arqueològiques dels museus europeus per copiar i recrear objectes medievals
“Vam començar a fer armadures amb el nostre material, una mica per assaig i error... I vaig començar a viatjar per tot Europa, buscant col·leccions, mirant peça històrica arqueològica i coneixent altres armers d’arreu del món”, assenyala l’Àngel. “Al principi no hi havia gaire cosa per internet, i anava a la biblioteca a escanejar fotos per documentar-me. Quan van sortir les xarxes socials, va ser un boom i vaig tenir l’oportunitat d’aprendre molt de companys d’Europa.” “Principalment, el que fa ell és anar a museus i buscar peces”, afegeix en Jordi, el seu germà i soci. “Allà hi podem veure realment la forma dels objectes i, a partir d’aquí, fer un model per poder copiar-lo. Això ho fem amb tots els elements que fabriquem, sempre buscant algun referent històric”, indica.

Més enllà de recórrer a fonts primàries i als elements originals de l’època, Alma Cubrae també treballa amb historiadors i experts per respectar escrupolosament el disseny i els materials emprats en la indumentària durant les diverses etapes de l’edat mitjana. Francesc Xavier Hernàndez Cardona, especialista en història militar de Catalunya, i l’il·lustrador Francesc Riart, expert en vestuari històric i militar i documentalista, són dos dels principals noms a qui els germans Rodríguez fan consultes per a les seves recreacions. Cardona i Riart van publicar el llibre Soldats, guerrers i combatents dels Països Catalans, en què estudien minuciosament els uniformes i els equips militars des de la prehistòria fins als Mossos d’Esquadra.
“Com que venim de l’escultura, tot el que podem ens ho fem nosaltres manualment. Això sí, fem servir eines modernes, no pas antigues”
L’exigent feina d’investigació i documentació d’Alma Cubrae els ha permès saber identificar amb precisió quines peces de l’armadura corresponen a cada segle per evitar ficades de pota en les seves recreacions. I, a partir d’aquí, intenten produir tots els objectes artesanalment. “Com que venim de l’escultura, tot el que podem ens ho fem nosaltres manualment, sobretot el tema de les armadures. Això sí, per elaborar-les fem servir eines modernes, no pas antigues”, aclareix l’Àngel.
De vegades en Jordi fa motlles a partir de la peça original, elaborada per l’Àngel, per poder reproduir i multiplicar més ràpidament els objectes
La producció artesanal de peces de l’armadura és un procés feixuc i dilatat que sovint pot no complir els terminis idonis. Per tal de confeccionar una brigantina, una cota feta de cuir folrada amb escames d’acer, molt habitual a Catalunya durant el segle XV, l’Àngel diu que calen entre dues i tres setmanes a jornada completa. En el cas d’una gorgera de cota de malla, el temps de feina pot enfilar-se a un mes i actualment encara no hi ha una manera ràpida de fabricar-la. “Quan ens venen projectes molt grossos, de vegades alleugerim i sí que comprem fora alguns elements”, reconeix. En altres casos, la majoria, en Jordi fa motlles a partir de la peça original, elaborada per l’Àngel, per poder reproduir i multiplicar més ràpidament els objectes. “D’aquesta manera, si fem una batalla, podem vestir molta més gent.”

“La gent al·lucina quan veu tot el que fem, i solen pensar que fem molts calés. Doncs no. Realment ens costa molt viure del que fem”
Els divuit anys de trajectòria d’Alma Cubrae els han permès reconvertir una antiga granja de vaques de Sant Vicenç de Camós en un magatzem que fa traslladar-se com a mínim 500 anys enrere. La nau és curulla de tota mena d’objectes medievals: cascs, dagues, espases, ballestes, escuts, cotes de malla, armadures de plaques, roba d’època, monedes… I sempre, segons indica l’Àngel, intentant recrear elements relacionats amb la història de Catalunya. Tal és la quantitat de peces que l’Àngel reconeix que han parat de comptar-les.
“Ens hem de buscar la vida contínuament. Cada setmana és una aventura diferent”
Malgrat la gran quantitat d’inventari i de material que atresoren els dos germans, que qualifiquen com el seu “petit imperi”, les aparences enganyen. “La gent al·lucina quan veu tot el que fem, i solen pensar que fem molts calés. Doncs no. Realment ens costa molt, molt, viure del que fem. Som en un país on no es valora la feina que fem”, lamenta l’Àngel. “Ens hem de buscar la vida contínuament, cada mes és una lluita, i per això anem fent tot el que ens surt: fires medievals, encàrrecs de museus, de festes populars... Cada setmana és una aventura diferent. Però sobretot intentem que ens surtin produccions audiovisuals medievals. Hem anat acumulant molt de material i ara, si es fa qualsevol rodatge en l’àmbit català ambientat a l’edat mitjana, acostumen a comptar amb nosaltres”, confessa.

“A ‘Els hereus de la terra’ vam gestionar una batalla de setanta figurants, vam coordinar el càsting per agafar els voluntaris, els vam entrenar i els vam vestir, a més de fer-ne l’attrezzo”
La producció més destacada en què ha participat Alma Cubrae és Els hereus de la terra, coproduïda per Netflix, Televisió de Catalunya i Atresmedia, en què van tenir un paper fonamental. “En algunes pel·lícules només hem fet algunes coses de figuració, però en aquesta sèrie hi vam tenir molt de pes. Vam gestionar tota una batalla de setanta figurants, vam fer de coordinadors de càsting per agafar aquests voluntaris, els vam entrenar perquè no prengués mal ningú i els vam vestir a tots. També vam fer part de l’attrezzo per a la sèrie”, detalla. Els germans Rodríguez també van col·laborar en la producció Comtes, l’origen de Catalunya, dirigida per Carles Porta, en la qual van elaborar el vestuari i van participar en la creació dels decorats, entre altres títols com El crac, de Joel Joan, o la sud-coreana Records de l’Alhambra.
El punt fort del negoci són les produccions audiovisuals. “Si es fa qualsevol rodatge en l’àmbit català ambientat a l’edat mitjana, acostumen a comptar amb nosaltres”
“Nosaltres som molt còmodes per a una productora, perquè els resolem molta feina d’una tacada. En el cas de la batalla d’Els hereus, per exemple, no s’havien de preocupar ni del càsting, ni del vestuari, ni de l’entrenament dels figurants”, reconeix l’Àngel. No obstant això, de vegades afloren discrepàncies amb les productores. “En el món del cinema sovint ens trobem que ens hem de discutir molt amb el tema del vestuari”, assenyala. L’espectacularitat que exigeix la ficció audiovisual, que sovint fa prevaldre l’estètica i la narrativa per sobre dels fets, no sempre casa amb el rigor històric. “Hi ha gent de vestuari que no hi entén i acaba recorrent a una gran empresa de Madrid que tampoc es documenta gaire sobre les indumentàries de l’edat mitjana... Llavons de vegades hem hagut de plantar-los cara fins que el director ens ha dit que manem nosaltres.”

La feina d’Alma Cubrae dins del sector audiovisual, però, no es limita a les pel·lícules. L’empresa gironina també ha participat en espots publicitaris en què, segons expliquen els Rodríguez, el desplegament econòmic i logístic ha estat més abundant que a les produccions cinematogràfiques. “L’anunci més potent que hem fet és d’un videojoc de mòbil, el Game of War, per al qual els vam llogar el vestuari i els vam fer part de l’attrezzo”, apunta l’Àngel. En l’espot, la model i actriu Kate Upton havia d’aparèixer banyant-se en una piscina plena de llet abans de lluitar en una batalla. “Com que no van trobar cap líquid que s’hi assemblés, van començar a fer venir cubes de llet de veritat, una bestiesa... Entraves allà i cardava una bravada de iogurt!”, recorda. “Aquest espot el van passar per la Superbowl, només això ja els va costar tres milions d’euros”, apunta l’Àngel.
“Normalment ens encarreguem de la direcció d’art”, és a dir, de supervisar que durant el rodatge l’estètica sigui coherent amb el que s’ha definit amb anterioritat
“En totes aquestes produccions, normalment ens encarreguem de la direcció d’art”, és a dir, de supervisar que durant el rodatge l’estètica sigui coherent amb el que s’ha definit amb anterioritat, afegeix en Jordi. “Ens donen un espai i ens diuen: «Això ha de ser una taverna». Llavors nosaltres ens hem de cuidar d’attrezzar-ho tot i ambientar-ho com volen. En alguns casos també ajudem a buscar localitzacions i a netejar i habilitar els espais.” La seva feina és imprescindible durant tots els dies del rodatge, no només al principi o al final i, per tant, hi han de ser sempre per si sorgeix alguna variació. “Quan planten la càmera, ens cuidem que tot sigui al seu lloc, ho supervisem tot i fem cas del que ens comenta el director. Si et diuen que algun espai s’ha d’omplir, nosaltres hem de poder improvisar coses per completar l’attrezzo. Per això sempre som aquí i portem molts de recursos, caixes i elements per poder-los anar situant quan calgui”, relata.

Més enllà de sèries, anuncis i pel·lícules, Alma Cubrae també ha participat en el desenvolupament de videojocs. “Una productora de Corea del Sud que fa jocs de triple A [productes amb alts pressupostos en màrqueting i desenvolupament] ens va encarregar el disseny de deu personatges del videojoc que havien de dur armadures”, explica l’Àngel. “Ens van donar unes directrius marcades, un pressupost tancat i tres o quatre mesos de termini, i aleshores vam començar a fer els dissenys. Cada dia parlàvem amb ells per anar arrodonint les armadures.” Un cop triats els vestuaris dels personatges, la productora els reproduïa digitalment. “En comptes de tenir vint o trenta tios modelant en 3D, ara agafen algú, el vesteixen amb l’armadura amb un croma al darrere i l’escanegen de dalt a baix. A partir d’aquí, ja tenen el disseny digitalitzat”, aclareix.
Sèries de Netflix, un anunci emès a la Superbowl, pel·lícules o també el disseny dels personatges d’un videojoc. Alma Cubrae diversifica el seu negoci sense inseguretats
Un altre dels grans projectes recents de l’empresa de recreació històrica és el museu sobre el segle XV que han obert a Besalú, a la plaça Major de la vila garrotxina. Després d’anys d’exposicions puntuals i itinerants sobre cavallers catalans i l’edat mitjana que funcionaven molt bé, van decidir fer-ne una de fixa. “És una exposició petitona, però estem competint amb museus europeus pel que fa a qualitat”, assegura amb orgull. “El meu germà és molt inquiet i ara ha començat a trastejar amb els maniquins hiperrealistes... A l’exposició en tenim ja vuit o nou de vestits i n’anirem fent més. Valen molts diners, però tenim la sort que ens els fem nosaltres, pèl a pèl.”

Algunes de les peces que fabrica artesanalment Alma Cubrae comporten gairebé un mes de feina a jornada completa
El nivell de detall dels maniquins d’Alma Cubrae és extraordinari, com ho és el rigor de tots els elements i reproduccions medievals de l’empresa. Des de monedes d’alumini falsificades de l’època de Pere III, que els Rodríguez fan servir en les recreacions per fer veure que aposten durant els jocs de daus, fins a les dagues anomenades “testiculars” del segle XV, amb forma fàl·lica. I, per descomptat, tota mena d’armadures farcides de curiositats, que canvien completament d’una època a una altra: les encara costoses i laborioses cotes de malla que van emprar els cavallers entre l’alta edat mitjana i el segle XIII —i que, més endavant, es durien a sota del metall—, les armadures completes de plaques utilitzades a partir del segle XIV o les brigantines, típiques a Catalunya durant el segle XV.
– continua després de la publicitat –
“Quan participem en fires medievals, fem tornejos o fem espectacles de recreació, anem vestits amb armadures completes. A Besalú en tenim una de milanesa que pesa uns trenta quilos, pensada per anar a sobre del cavall. Normalment, però, solen pesar uns vint-i-cinc quilos”, afirma l’Àngel. “Les típiques escenes a les pel·lícules de soldats corrent al camp de batalla no són reals, era gairebé impossible amb el pes d’aquestes armadures. Anaven més a poc a poc, eren més aviat xocs de masses, excepte els que anaven a cavall”, apunta. I com aquest, molts més mites.

“La gent també acostuma a pensar que una espasa pesava una bestiesa... Però no. En realitat, una podia pesar prop d’un quilo dos-cents. Fins i tot les més grosses i altes, els mandobles del segle XVI, que podien arribar a pesar tres quilos, es poden aixecar només amb un braç”, assegura. Durant les recreacions de combats, de la mateixa manera que les armadures, també les fan servir. Els cascs, d’uns quatre mil·límetres de gruix, permeten que els cops d’espasa siguin gairebé imperceptibles al cap dels participants. “Notes el clonc, el soroll, però no et deixa gens estabornit, i això que la gent no se n’està, de cardar hòsties! Ben bé que es nota que l’armadura treballa”, ironitza l’Àngel.
Algunes de les creacions més ambicioses d’Alma Cubrae inclouen una catapulta petita, una torre de setge de vuit metres o un canó d’attrezzo
Entre algunes de les fabricacions més ambicioses d’Alma Cubrae també hi ha un fonèvol de cinc metres d’alçària —una mena de catapulta petita— instal·lat al castell de Montsoriu, una torre de setge de vuit metres, un canó d’attrezzo o algunes ballestes elaborades per encàrrec per a una pel·lícula. “En vam arribar a fer quinze. Vaig haver de trucar a la Guàrdia Civil, tot i que les ballestes no havien ni de disparar i eren només d’attrezzo... Em van passar amb Madrid, també amb els d’explosius, i em van dir que les havia de fabricar en una armeria, totes amb número de sèrie”, recorda entre rialles.

L’univers d’Alma Cubrae, però, no es limita al recreacionisme històric. Els dos germans han ideat tot un món fictici basat en dos personatges, els seus dos alter ego que van crear quan van començar a fer espectacles medievals fa gairebé vint anys. “La gent ens preguntava molt per ells, ens enviaven cartes, i se’ns va acudir de fer un còmic protagonitzat per aquests dos personatges”, explica en Jordi. Il·lustrat per Sergio Sandoval, dissenyador de les criatures d’El laberinto del fauno, i amb guió dels germans Rodríguez i Gonzalo Torner, l’editorial Panini va acceptar publicar 2.500 exemplars del primer títol el 2017, que va guanyar el premi a la millor obra per votació popular del Saló del Còmic. La novel·la il·lustrada, titulada Alma Cubrae: el cobrador de almas, també es va editar en francès i en neerlandès.
Alma Cubrae és un viatge singular i didàctic per la història, explicat a través dels objectes, del cinema i dels espectacles; alhora, és el periple de voler continuar vivint de l’artesania en un país que hi viu d’esquena
“Altres editorials volien el segon volum, però cada còmic ens costava un dineral: havíem de pagar el guionista, el dibuixant, el colorista, la impremta; Panini també se n’enduia una part... I ens n’acabàvem emportant un benefici de, com a molt, dos euros. Al final vam decidir autoeditar-nos el segon i així ens assegurem que tot el que recaptem és per a nosaltres”, detalla. Aquest segon títol ja està gairebé acabat després de set anys, i la intenció d’Alma Cubrae és publicar-ne dos més. Segons en Jordi, el món de fantasia que han creat als volums és un homenatge a tota la gent que ha anat passant pel projecte durant els seus divuit anys d’història, “els que encara hi són i els que ja han plegat”, que apareixen als còmics en forma de personatge.

L’imperi que Alma Cubrae ha anat forjant humilment i amb constància dintre del recreacionisme històric, sempre amb el rigor com a pilar fonamental, és cada cop més inabastable. L’èxit del projecte rau en la varietat i la diversificació, reconeix en Jordi, i assegura que treballar a l’empresa gironina “és una aventura diferent cada setmana”. Rodatges, exposicions, fires, còmics... Les possibilitats són gairebé infinites i encara queda molt de camp per explorar. Alma Cubrae és un viatge singular i didàctic per la història, explicat a través dels objectes, del cinema i dels espectacles; alhora, també és el periple de voler continuar vivint de l’artesania en un país que hi viu d’esquena.
Aquest és el teu article gratuït setmanal.
Fes-te subscriptor. Podràs llegir, escoltar i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.
Envia un comentari