1846. Catalunya pateix una greu crisi econòmica i agrària i es revolta contra les mesures centralistes del govern liberal, encapçalat per Ramón María de Narváez, en l’anomenada Guerra dels Matiners. En aquest context bèl·lic i convuls, Pere Carner Codina construeix una casa a Castellolí, a la Conca d’Òdena, davant del camí ral que comunica Barcelona amb Saragossa. Sota aquesta teulada hi formarà una família després de casar-se amb Maria Muntané, amb qui tindrà un fill. Anys més tard, l’hereu de la nissaga, Josep Carner Muntané, decideix renovar la casa familiar i arrabassa uns quants pals de la llum a una empresa que està instal·lant una línia de telègraf elèctric resseguint el traçat del mateix camí ral. Carner farà servir aquesta fusta robada, polida, recta i tractada amb asfalt, com a bigues de casa seva. Més d’un segle després, aquest entramat encara suporta el pes de l’estructura sense que els corcs l’hagin pogut deteriorar.

Una setantena de rajoles repartides per Castellolí mantenen viva la memòria popular i oral dels seus veïns

A la façana d’aquesta casa, a l’entrada est del poble, una rajola testimonia actualment la particular història de l’immoble: “Cal Carner, 1846”, s’hi llegeix a sobre de cinc troncs dibuixats que simbolitzen l’embigat que sosté l’edifici. Aquest és només un exemple de la setantena de rajoles repartides per Castellolí que mantenen viva la memòria popular i oral dels seus veïns: petits bocins d’història que deixen empremta dels sobrenoms de les llars i les seves famílies, que s’han perllongat oralment durant generacions i generacions fins a arribar als nostres dies.

Individus, nissagues, oficis, aliments, costums, estris... Tot plegat afaiçona una identitat col·lectiva compartida pels veïns d’aquest municipi de l’Anoia que es veu reflectida en els noms i els motius ornamentals de les rajoles que identifiquen les façanes de les cases. Cal Bonhome, Cal Truques, Cal Gravat, Cal Teixidor, Cal Fuster, Cal Betes, Cal Carinyo... Tots són sobrenoms dels qui realment configuren la història quotidiana dels carrers, edificis i comerços de Castellolí.

La professora Montserrat Costa Castelltort les recull totes al llibre Castellolí. Rajoles amb història, on explica la història del poble aprofitant la iniciativa que van impulsar Roser Junyent i Mercè Mabres a principis dels anys vuitanta. “Eren dues senyores grans que es van jubilar i es van apuntar a un taller de ceràmica. La Roser va fer una rajola amb el nom de casa seva, Cal Martí, i la va posar a la façana. «Oh, jo en vull una», «Oh, jo en vull una altra»; el bocaorella, no? I tothom que no en tenia en va començar a voler i n’hi van anar encarregant. Més endavant, la Mercè també s’hi va posar i, entre l’una i l’altra, van anar fent totes les rajoles per al poble”, recorda la docent. Amb aquest projecte relativament recent, Junyent, Mabres i posteriorment el barceloní Xavier Gili van farcir les parets del municipi anoienc d’una identitat que anys enrere romania oculta.

A través de la ceràmica, Costa aprofundeix en les històries, les genealogies i els sobrenoms de cada casa de Castellolí

La Montserrat, a través de la ceràmica, aprofundeix en les històries de cada casa, fureteja en les genealogies de les famílies de Castellolí i revela el perquè dels sobrenoms de cada llar. El seu llibre restaura els records de tota aquella gent anònima del poble que acostuma a quedar en l’oblit. Uns records sovint relegats a la transmissió oral que ella ha deixat escrits, als quals atribueix, així, la rellevància que els pertoca com a documents històrics i antropològics que són. Des d’allò més petit, específic i individual, la Montserrat explica fenòmens i canvis hol·lístics que ha experimentat el conjunt de la Catalunya rural al llarg dels anys.

“A mi sempre m’ha agradat molt la història. Sempre deia que quan em jubilés, havia d’escriure alguna cosa sobre el poble i les cases, i vaig pensar: «Comença per les rajoles, que no n’hi ha tantes!»”, confessa. De fet, la tasca de Costa Castelltort no té res a envejar a la de qualsevol historiador: durant mesos ha escorcollat el Registre Civil i l’Arxiu Municipal a la recerca de documents útils i, a més, ha pogut recórrer a valuoses fonts orals directes i textos que conservaven els veïns del municipi. “Parlava amb les famílies i em donaven escriptures antigues, amb aquella cal·ligrafia feta a mà... Fins i tot, papers del 1700, mig en llatí i mig en català, perquè ho poguessin entendre els pagesos”, recorda. I així, casa per casa, va anar arreplegant peces de cadascú fins a arrodonir un relat històric del poble on va néixer i on ha crescut.

“El Castellolí primigeni es remunta al segle X”, quan s’edifica una fortalesa a prop de la frontera que separava els comtats catalans d’al-Àndalus

“El Castellolí primigeni es remunta a l’any 959, al segle X”, explica la Montserrat. És aleshores quan s’edifica a dalt d’un turó la fortalesa que originarà anys més tard el topònim del poble, el castell d’Aulí. La fortificació se situa en una zona de combat i fronterera propera a la Marca Hispànica, que separava els comtats catalans d’al-Àndalus i repel·lia els atacs de les hordes sarraïnes. “Més endavant, amb la situació més pacificada, van apareixent masies autosuficients disgregades com perles pel territori, sense cap nucli definit.”

L’emfiteusi, una mena de contracte de lloguer sobre el sòl que permetia als pagesos construir-se una casa dins de les propietats dels senyors feudals, possibilita el naixement de Castellolí a finals del segle XVIII

Per trobar l’origen del poble tal com el coneixem ara, cal retrocedir fins al 1486, any en què Ferran II dicta la sentència arbitral de Guadalupe. Fins llavors, els pagesos catalans estaven subjectes a la remença, un mal ús que sotmetia els camperols als senyors feudals i els obligava a pagar una taxa prohibitiva per desempallegar-se de la seva condició de serf i poder marxar del mas. Aquesta situació havia provocat dues revoltes de la pagesia de la Catalunya Vella. “Amb la sentència, es crea una nova forma jurídica que és l’emfiteusi, una paraula que ve del llatí i del grec i que vol dir «plantar» o «arrelar». Aquest nou tipus de contracte permet que el pagès comenci a tenir una mica més de dret sobre la terra. Seria l’equivalent a un contracte de lloguer però sobre el sòl”, detalla la Montserrat. Pel seu ús es pagava el cens, un cànon anual, al propietari del terreny. En aquesta finca llogada, el pagès podia construir-s’hi una casa.

A Castellolí, els primers establiments emfitèutics daten de l’any 1778 i configuren el que actualment és el nucli del poble. “L’hisendat del mas de Cal Francolí de la Pujada, de la família Brugués, tenia terrenys a prop del torrent. Com que no els conreava, va decidir cedir-los a pagesos que treballarien en els seus camps, per al cereal o per a la vinya, i podrien tenir una parcel·la on viure.” Cinc camperols van poder construir-s’hi la seva casa amb dret a hort després d’abonar, com a entrada, “les dues aus de la bondat” —dos pollastres o dues perdius—, i a canvi de pagar el cens anual cada dia de Nadal. És així com va néixer el primer carrer de Castellolí, el carrer de la Pau, i també l’estructura de la majoria d’edificis actuals, que tenen un hort a la part del darrere.

Amb l’emfiteusi neix el primer carrer de Castellolí i també l’estructura de la majoria d’edificis actuals, amb hort a la part del darrere

Fins al 1790, els Brugués atorguen onze establiments emfitèutics unifamiliars, dels quals encara se’n conserven sis, que tenien l’entrada principal per la riera, al sud. “Aleshores el camí ral anava per baix, per zones molt boscoses i sinuoses on els bandolers feien emboscades i assaltaven els traginers”, assenyala Costa. Per tal d’evitar aquests atacs, les autoritats van eixamplar la ruta de pelegrinatge d’Igualada a Montserrat, que passava pel nord de les cases, i la van convertir en camí ral. D’aleshores ençà, els altres dos grans hisendats del poble, de Cal Llucià de les Parres i de Cal Parera del Perelloner, començaran a construir al voltant de la nova carretera mitjançant l’emfiteusi, i el nucli urbà creixerà a partir d’aquest eix. Actualment això és l’avinguda de la Unió, el carrer principal que vertebra aquest poble lineal, per on, anys enrere, passava la Nacional II. “Anem a fer un tomb i veurem tot això”, suggereix la Montserrat.

El 1790, el camí ral canvia de lloc i el nucli urbà creixerà a partir d’aquest eix, avui avinguda de la Unió. Castellolí es consolida com a poble de pas i això fa proliferar-hi els hostals

“Castellolí ha estat sempre en una línia de pas entre Barcelona i Saragossa o Madrid”, indica la professora. Això va fer proliferar els hostals al poble, com Cal Betes o la Fonda Martí, totes dues a l’avinguda de la Unió, on s’allotjaven traginers i viatgers. “Cal Betes abans es deia l’Hostal dels Forasters, i va ser el primer del poble. També feia de ferreria i tenia unes quadres per deixar-hi els carros dels visitants”, apunta. L’immoble es construeix l’any 1790, el primer en els dominis de Cal Llucià de les Parres, i hostatja els obrers que treballen en les obres del camí ral. A mitjan segle XIX comença a rebre el nom de Cal Betes, tal com evidencia la rajola de la seva façana, perquè els propietaris d’aleshores tenien telers de fusta a les golfes on teixien vetes de cotó.

A l’altre extrem del poble, però al mateix carrer, hi ha el que va ser la tercera hostatgeria de Castellolí, l’Hostal, un edifici que conserva la fesomia original de la primera dècada del segle XIX: encara manté el portal amb carreus de pedra per on entraven els cavalls i els carros que es guardaven a l’altra cara de la casa. La seva rajola també és testimoni del seu passat, i s’hi observa un carro davant de la porta, un senyal que indicava que l’establiment disposava de cavallerissa.

Cal Jaume Brugués és una de les masies amb més història del municipi. El general Prim i un desertor de l’exèrcit de Garibaldi hi van fer estada

Com a poble de pas, Castellolí també va acollir visitants de molta rellevància. Cal Jaume Brugués, antigament mas del Baró, és una de les masies amb més història del municipi, segons la Montserrat. “Té més de 500 anys i pertany al Castellolí més primigeni”, assegura. A tocar de la fortificació del comte Aulí, i per tant una mica allunyat del camí ral, en aquest casalot el general Prim hi va fer estada durant uns quants dies mentre recollia fons per a les seves campanyes militars. “Passava per masies solvents, amb molt de terreny, a demanar calés, i feien festes mentre el tenien hostatjat a casa per rebre tots aquells que entregaven diners.”

Un desertor de l’exèrcit de Garibaldi, principal líder de la unificació d’Itàlia, també va deixar la seva petjada a Cal Jaume després d’allotjar-s’hi durant un temps. A l’interior de la masia encara s’hi conserven els frescos del port de Barcelona i dels voltants de la casa pairal que va pintar el soldat. També van hostatjar-s’hi soldats participants en les guerres carlines i els torreros, els treballadors que s’encarregaven del telègraf òptic de la línia militar Barcelona-Lleida que s’enlairava al castell d’Aulí, dibuixat a la rajola de la masia. Gràcies a això, els amfitrions de Cal Jaume Brugués van assabentar-se amb anterioritat de la tornada dels Borbons a l’Estat l’any 1874.

Castellolí va nodrir-se de pagesos que signaven contractes d’emfiteusi i treballaven les terres dels propietaris mitjançant la rabassa morta

Però Castellolí no va ser tan sols un poble de pas. Com ja hem vist, el municipi va nodrir-se des del segle XVIII de pagesos de la zona i també de vinguts d’altres contrades que signaven contractes d’emfiteusi per construir-s’hi els seus habitatges. Els camperols treballaven les terres dels propietaris, on abundava la vinya, mitjançant la figura jurídica catalana del contracte de rabassa morta, que permetia als pagesos explotar-les a canvi d’un lloguer. Els arrendadors recuperaven la terra quan dos terços dels ceps plantats morien o quan havien passat cinquanta anys des de la signatura del contracte. D’aquella època en queden nombroses barraques de pedra seca que feien servir els rabassaires al tros.

La vinya és el principal revulsiu econòmic del poble, que al llarg del segle XVIII prolifera a la conca d’Òdena gràcies als rabassaires

Cal Tardà, una altra masia amb gairebé mig segle d’història i que va estar vandalitzada tant pel sometent com per l’exèrcit francès durant la batalla del Bruc, signa molts contractes de rabassa morta amb els pagesos nouvinguts a Castellolí. La vinya és el principal revulsiu econòmic del poble, que al llarg del segle XVIII prolifera a la conca d’Òdena gràcies als rabassaires. “El 1700 hi havia molt de cereal, però hi ha una època amb males collites perquè hi ha moltes pluges que podreixen el cereal”, explica la Montserrat. Possiblement això es deu a l’erupció del volcà japonès Tarumae, que va provocar alteracions en el clima global. Castellolí passa del secà a la vinya en pocs anys, un temps de bonança econòmica del qual encara queden vestigis als boscos del municipi, on encara hi ha marjades de pedra seca camuflades entre els arbres.

Del raïm inicialment en feien vi, però la fal·lera al Camp de Tarragona per la producció i exportació d’aiguardent també arriba a Castellolí, que s’afegeix a la febre de l’alambí. A finals del segle XVIII, aquesta beguda permet que Reus es converteixi en un dels principals epicentres comercials de Catalunya. A través del port de Salou, l’aiguardent, que s’obté mitjançant la destil·lació del vi i és més resistent als llargs viatges en vaixell, s’exporta al nord d’Europa i a les colònies americanes. Al segle XIX, arrapant-se a la puixança d’aquest sector al Baix Camp, alguns castellolinencs decideixen instal·lar fassines al poble per convertir el vi en aiguardent, que envien a Reus a través de Vilafranca.

La fal·lera de Reus per l’aiguardent també arriba a Castellolí, on s’estenen fassines per convertir el vi en esperit i enviar-lo al Camp de Tarragona, des d’on s’exporta a les colònies

Ca la Flora, antigament la Fassina de Mabres, al camí ral, va acollir una destil·leria on es feia esperit de vi que s’exportava a Cuba. Al soterrani de la casa encara s’hi conserven restes d’aquesta fassina i, de fet, hi ha documents de 1857 a l’edifici que donen fe d’aquest antic negoci, que va tancar l’any 1888, quan el seu propietari, Joan Mabres Marcet, es va arruinar. Mabres posseïa una altra destil·leria als Masets, un veïnat del municipi de Castellolí, que li va ser embargada. Quan l’home va fer fallida, Vicenç Guixà, que esdevindria alcalde del poble més endavant, va comprar l’immoble. La seva besneta i actual propietària és qui posa el sobrenom actual a la casa, reflectit a la rajola, en homenatge a la seva mare, Flora Guixà.

“Tot això s’acaba quan arriba la fil·loxera.” La vinya queda tocada de mort, la indústria de l’aiguardent se’n va en orris i el poble perd el 30% de la població

La Fassina de Mabres, però, no va ser l’única del carrer principal. Més cap a l’oest hi ha una rajola que testimonia el passat castellolinenc vinculat a l’aiguardent, representat per un alambí on bull vi. Es tracta de la Fassina del Noi de l’Hostal —pertanyent al propietari de l’hostatgeria que abans hem esmentat—, que va obrir el 1890. “Tot això s’acaba quan arriba la fil·loxera”, afirma amb contundència la Montserrat. La vinya queda tocada de mort, la indústria de l’aiguardent se’n va en orris i el poble perd el 30% de la població. “L’empelt del cep americà refarà les vinyes, però ja no tindrà mai la força d’abans”, assegura.

“Amb la fil·loxera, molta gent se’n va cap als curtits, a Igualada”, continua Costa. La indústria de la pell de la capital de l’Anoia atreu les classes treballadores de la conca, que abandonen progressivament el camp. La vigorositat de les fàbriques cotoneres i de gènere de punt igualadines també contribueix al pas del sector primari al secundari de gran part de la població de la zona. “Ara bé, molts tenien vinyes per a consum propi, per fer-se el vi”, matisa la Montserrat, però l’activitat vinícola mai s’eixorivirà amb la mateixa intensitat que al Penedès. Actualment, de fet, només hi ha dos masos que conservin la producció de raïm. L’empremta de la vinya, però, és ben viva a les parets de la localitat: Cal Jaume Muntané, que posseïa una de les premses de vi del poble; Cal Guixanet, que encara cuida les seves vinyes, o Cal Po, que tenia cups i celler, tenen rajoles ornamentades amb pàmpols i gotims de raïm.

“Amb la fil·loxera, molta gent se’n va cap als curtits, a Igualada.” Gran part de la població passa del sector primari al secundari

El poble abans era un centre comercial a l’aire lliure on hi havia de tot: carnisseria, fusteria, ferreria, lampisteria, fleques, perruqueries...

Castellolí tampoc preserva tots els negocis que anys enrere havia arribat a tenir al carrer principal. Costa considera que el poble era un centre comercial a l’aire lliure on hi havia de tot: carnisseria, fusteria, ferreria, lampisteria, fleques, perruqueries... Un teixit que se sostenia gràcies a tots aquells que vivien i treballaven al poble i també en gran mesura als visitants que passaven per la Nacional II.  Amb l’arribada dels grans supermercats a la capital de l’Anoia i l’abandonament de les terres de Castellolí, tot això va desaparèixer. “La gent treballava a Igualada i preferia carregar a les grans superfícies d’allà. Les botiguetes de poble tenien massa competència i van deixar de sortir a compte”, diu la Montserrat. Una conjuntura a la qual el canvi de traçat de la carretera, que va deixar de passar pel mig de Castellolí, tampoc va ajudar.

La fleca dels pares de la Montserrat, a Cal Peret, al carrer principal, és un de tants, d’aquests comerços ja desapareguts que queda immortalitzat a la ceràmica d’una rajola, on hi ha uns pans i una coca dibuixats. “El meu pare, en Màrius Costa, feia pa de pagès cuit a la llenya i també elaborava unes coques úniques, d’ametlles i pinyons. La gent d’Igualada, Barcelona i fins i tot de Mallorca venien expressament a comprar-ne”, recorda Costa. Anys enrere, durant la Guerra Civil, Cal Peret va tenir un paper crucial en la salvació de molt patrimoni històric que corria el risc de ser furtat o cremat durant els processos revolucionaris del principi del conflicte. Aleshores en Màrius era jove.

La fleca dels pares de la Montserrat, a Cal Peret, és un de tants, d’aquests comerços ja desapareguts. Aquí s’hi va amagar una part del tresor de Montserrat durant la Guerra Civil

“El meu besavi ja era forner. És una tradició que va anar passant de generació en generació fins a arribar al meu pare. Als setze anys se’n va anar d’aprenent de pastisser a Montserrat, on vivia i treballava durant la setmana”, relata la professora. Amb divuit anys acabats de fer, la Guerra Civil va esclatar i va enxampar en Màrius al monestir. “Ens explicava que pujava gent de pobles del voltant a espoliar-lo i se n’emportaven tot el que podien: pintures, joies, objectes de valor... A més, els revoltats van arribar amb bidons plens de benzina amb la intenció de cremar el monestir.” En Màrius, a petició del vigilant de l’abadia, va carregar a la seva bici una caixa on duia peces de valor artístic i històric de Montserrat per emportar-se-les fins a casa, com ara el sant Crist que hi ha a l’altar major de la basílica. Després del trajecte fins a Castellolí, durant el qual va haver-se d’amagar dels comitès revolucionaris al bosc, va amagar el patrimoni en sacs de carbonissa del forn dins d’un cup de la casa. “Així va ser com van poder protegir una part del tresor de Montserrat, que van retornar als monjos en acabar la guerra.”

Al costat de Cal Peret, moltes altres cases recorden el seu passat menestral. És el cas de Cal Jordi, amb una rajola decorada amb una ferradura, que va ser un dels tres ferrers que hi va haver al poble durant el segle XX i el que va estar més anys en actiu, o Cal Fuster, on fins a cinc generacions de la mateixa família van fer anar el ribot. A Cal Plats i Olles, des del segle XIX fins a l’any 1964 hi van vendre vaixelles i estris fets de terrissa, i a Cal Fogoter hi va viure un “fogoter”, o llenyataire, que es dedicava a arreplegar combustible natural als boscos de pi.

El mestre d’obres Paloni va deixar empremta en algunes façanes de Castellolí, inspirat per l’estil senyorial de les torres de Donostia

Ben a prop d’aquests edificis hi ha unes quantes cases on el mestre d’obres Joan Dalmases Aguilera, conegut com a Paloni, va deixar empremta amb les seves reformes. El paleta va fer el servei militar a Donostia, on va poder observar moltes torres d’estiueig de la burgesia basca, que va prendre com a referència i inspiració per a les seves construccions futures. Dalmases va reflectir aquest estil més aviat senyorial canviant la fesomia d’algunes cases de poble de Castellolí, de les quals va remodelar les façanes.

És el cas de, per exemple, Ca la Marta, un edifici d’estil barceloní que no desentonaria al bell mig de Gràcia. Les propietàries vivien al cap i casal i volien sentir-se com a casa també a l’Anoia. La seva rajola està guarnida amb unes tisores i una pinta en honor de la seva inquilina, Marta Guixà, que encara hi viu —té 96 anys— i que va exercir de perruquera des de 1945 fins que es va jubilar. També és el cas de Cal Bultó, segona residència d’un martorellenc i amb la Moreneta a la façana, i de Cal Paloni, la casa on va néixer Joan Dalmases, que té una façana d’estil més aviat noucentista. A la rajola hi figura un mur en construcció, una paleta i una gaveta, en honor del mestre d’obres i del seu fill, que també va exercir com a tal.

Cadascuna de les cases de Castellolí té una història al darrere que explica com era la Catalunya rural fa uns anys

Cadascuna de les cases de Castellolí té una història al darrere. Totes integren el revoltim d’anècdotes, records, oficis, famílies i vivències que vertebren la identitat col·lectiva del poble i que, alhora, expliquen com era la Catalunya rural anys enrere. Cal Gravat, per exemple, recorda els estralls que va causar la verola al municipi el 1877, anys després que hagués començat la campanya de la vacunació. Van morir nens, joves i adults a Castellolí; un dels supervivents de la malaltia era el fill del propietari d’aquesta llar, de qui prové el sobrenom Gravat, perquè li va quedar la cara marcada per les butllofes que provocava la verola.

Cal Jaume Muntané, d’altra banda, exemplifica el que acostumava a passar a les cases on no hi havia descendència. En aquest cas, els quatre fills de la família van morir (un quan era petit, un altre durant la Guerra Civil, un per malaltia i la filla durant el part) i, com que no hi havia cap hereu ni pubilla que succeís la nissaga Muntané, van cercar el fill d’una altra casa per nomenar-lo hereu i llegar-li la llar i el patrimoni. El mateix va passar a Cal Pere Gros: al segle XIX, el matrimoni propietari no va tenir fills i van fer un tracte amb la família de Cal Macià per fer hereu un dels sis fills.

Les cases de Castellolí recorden figures del nostre passat, com les minyones, les dides o els bandolers

Cal Maurici, per la seva part, encarna en les seves parets la vida de les minyones, una ocupació molt comuna durant l’època preindustrial, ja que tres filles de la casa van exercir com a tal. Les minyones acostumaven a ser noies joves o dones sovint solteres que s’encarregaven de les tasques d’una llar aliena i de vegades de les cures a canvi d’un salari, un sostre i manutenció. En el cas dels homes, els mossos assumien part de les feines del camp. Cal Tendra, en canvi, evoca el paper de les dides, les dones que alletaven infants d’altres mares, perquè n’hi va viure una. Aquesta tasca, que es donava quan una dona moria en el part o no tenia prou llet per nodrir el seu nadó, va començar a desaparèixer a inicis del segle XX, quan es va popularitzar el biberó.

Cal Bonhome fa remuntar-nos al segle XIX, quan les emboscades de bandolers eren ben comunes en els camins sinuosos i boscosos de la zona. Un hereu de la casa, un traginer fort i alt que s’hi enfrontava quan el volien robar, és qui dona nom a l’edifici. “Deien que portava un garrot al carro i havia matat dos o tres assaltants”, afirma la Montserrat. “La gent el venia a buscar perquè els protegissin durant els viatges que feien els traginers. Era com un guardaespatlles.” Bonhome va morir després que li paressin un parany a la fonda on acostumava a aturar-se a Martorell.

Pagesos, menestrals, treballadors del tèxtil i del cuir, petits botiguers i traginers han protagonitzat els orígens de Castellolí i n’han afaiçonat la història

Com Cal Bonhome, Cal Gravat o Cal Maurici, desenes de cases més amaguen històries dins de les seves parets. Totes tenen en comú el mateix: un poble forjat amb les mans i la feina de gent humil i modesta. Pagesos, menestrals, treballadors del tèxtil i del cuir, petits botiguers i traginers han protagonitzat els orígens de Castellolí i n’han afaiçonat la història. Roser Junyent i Mercè Mabres anys enrere van immortalitzar aquests bocins de memòria a les rajoles. Ara, a través de la ceràmica, la Montserrat ha recuperat el passat d’aquest poble que roman silenciós a escassos metres de l’A-2. Qui perd els orígens perd la identitat.