Joan Escudé i Farriol (Capellades, 1916) té gravat a la memòria el primer cop que va sentir “Els segadors” al seu poble. Era l’11 de setembre del 1923 i ell només tenia set anys. Els capelladins celebraven la Diada Nacional de Catalunya al carrer, la primera que recorda Escudé, sense saber que durant els anys següents haurien d’amagar les senyeres, xiuxiuejar l’himne i commemorar l’efemèride en la clandestinitat. Tan sols dos dies més tard, Miguel Primo de Rivera encapçalaria un cop d’estat que instauraria un règim militar autoritari. Com a conseqüència, el dictador suprimiria els partits polítics i engegaria una forta repressió contra el catalanisme i el moviment obrer.

La dictadura de Primo de Rivera és un dels primers successos històrics que recorda en Joan de la seva infantesa. D’aleshores ençà, amb 109 anys, ha viscut en primera persona un llarg reguitzell d’esdeveniments que han fet vessar rius de tinta en llibres i diaris: la proclamació de la Segona República, els Fets d’Octubre, l’intent de cop d’estat del 1936, els anys de postguerra... Les seves vivències als fronts d’Aragó i de l’Ebre com a voluntari durant la Guerra Civil, però, són les que més el van trasbalsar amb diferència. Ell és l’últim supervivent del Regiment Pirinenc núm. 1 de Catalunya, l’única unitat militar d’obediència estrictament catalana i dependent exclusivament de la Generalitat que hi ha hagut des del 1714. La seva memòria privilegiada i el seu testimoni lúcid, precís i detallat ens reconstrueixen una de les etapes cabdals de la història del país. Ell és Història en majúscula.

Joan Escudé és l’últim supervivent del Regiment Pirinenc núm. 1 de Catalunya, l’única unitat militar d’obediència catalana que hi ha hagut des del 1714

En Joan va créixer en una casa molt humil de Capellades en què, des de poc després del seu naixement el 1916, van patir molta escassetat. L’aixeta que mantenia l’economia familiar es va tancar sobtadament abans que Escudé fes un any. “El meu pare va morir amb 33 anys. La meva mare en tenia 27, jo només tenia deu mesos i ella havia de mantenir un altre germà de sis anys. El pare tenia un talleret de lampisteria, però en morir ens vam quedar sense res, no teníem diners.” L’home que es va quedar el taller, segons en Joan, va prosperar amb el pas dels anys, però no va ser el cas de la seva mare. Pepa Farriol, que no sabia ni llegir ni escriure, va haver de criar els seus dos fills tota sola i no va tornar-se a casar mai.

La seva infantesa va estar marcada per la pobresa: “Jo sabia que la llet era blanca, però no sabia quin gust tenia”

“Ho vam passar molt malament, molt, molt, molt…, fins al punt que vam haver de tornar a casa de la meva àvia, la mare de la meva mare, perquè no podíem viure sols”, explica. Escudé no passava fam, però la pobresa li impedia anar al col·legi sovint i tenir una alimentació variada i equilibrada. “A Capellades ens era una mica difícil de menjar. La meva àvia procurava posar aliments a taula, però hi havia el que hi havia. Sempre menjàvem el mateix: sopes de pa, farinetes... Jo sabia que la llet era blanca, però no sabia quin gust tenia, i hi havia una sèrie d’articles, com els plàtanos o els pastissos, que jo no coneixia”, recorda.

Després d’uns anys vivint penúries a casa de la seva mare i compartint sostre amb els seus germans i germanes, la Pepa va haver de prendre una decisió. Ella i els seus dos fills havien de marxar de Capellades i cercar oportunitats en un altre lloc. La primera opció era viatjar a l’Argentina, on vivien uns cosins germans que s’havien situat bastant bé al país. “Quan menys ens ho esperàvem, però, ens van dir que no ens en anàvem a Argentina, sinó a Barcelona. El cunyat d’una germana de la meva mare feia unes cases a la Gran Via, 200 i pico de pisos, i la meva tia el va convèncer perquè li donés feina en una porteria.”

El març del 1927, quan en Joan tenia onze anys acabats de fer, la família es va mudar a una consergeria d’aquesta promoció, Cal Drapaire, un edifici noucentista projectat per Modest Feu i sufragat per Pau Fornt Valls, familiar indirecte d’Escudé. Ubicat a la Gran Via, entre la plaça Espanya i Can Batlló, aleshores era un dels blocs de pisos més grans de la ciutat. “Era la porteria número 290, ara crec que la numeració ha canviat. La meva mare anava fent amb el que li donava el propietari per la consergeria més el que es treia dels veïns. Pantalons nous, camises, en fi... No ens sobrava res, però la cosa va canviar”, subratlla.

Escudé encarnava l’èxode rural de tants catalans que van deixar el camp durant el primer terç del segle XX fugint de la misèria

L’arribada a la capital després d’aquella infantesa tan dura va ser, en paraules textuals d’en Joan, “com si hagués tret la rifa”. “Abans de vindre a Barcelona jo no havia tingut mai sabates, sempre havia anat amb espardenyes... I aquí també va ser on vaig conèixer el gust de la llet!”, exclama. Aquell nano pobre i sense estudis que venia d’un poble de 2.000 habitants arribava a una ciutat en moviment que vorejava el milió de ciutadans, en plena expansió demogràfica, industrial i urbanística, amb el metro acabat d’inaugurar. Escudé i la seva família encarnaven l’èxode rural de tants catalans que van marxar cap a la ciutat durant el primer terç del segle XX fugint de la misèria, a la recerca d’una vida més pròspera. “Per mi, Barcelona va ser tornar a néixer”, afirma amb contundència.

“Per mi, Barcelona va ser tornar a néixer”, afirma amb contundència

Malgrat la forta onada migratòria d’aquella dècada, en Joan recorda una Ciutat Comtal en construcció que semblava menys “superpoblada” que ara. “A la Gran Via, de plaça Espanya fins al Prat, no hi passava ni una ànima! Només diré que els nanos jugàvem a futbol allí al mig de l’avinguda. De tant en tant passava algun cotxe, dèiem «Para, para!» i, tot d’una, continuàvem jugant. La part del mig sí que estava asfaltada, però els passejos dels costats encara eren de terra. Hi havia un fanal molt de tant en tant, no hi havia l’enllumenat que hi ha ara i tot era més fosc”, recorda. Ben a prop de Cal Drapaire, a la banda de mar de la Gran Via, hi havia un descampat que es va omplir de barraques d’immigrants del sud d’Espanya, el barri de Magòria. Allà era habitual sentir més castellà, però a la resta de la ciutat el català era la llengua comuna i majoritària, una situació que segons Escudé és “incomparable” a l’actual.

En Joan ja feia quatre anys que vivia a Barcelona quan es va proclamar la Segona República. “Hi va haver molta alegria, no hi va haver cap accident de res... I, per cert, l’empresa on treballava jo va plegar a causa de la proclamació. Hi feien imatges de sants i, esclar, amb l’ambient anticlerical que hi havia, van tancar i jo em vaig haver d’espavilar a buscar una altra feina”, detalla. L’endemà de la proclamació, “el dia 15 d’abril, vam anar cap a la Model a treure els presos; érem un grup gran. Hi vam trucar, van obrir, va sortir un director i ens va dir que ja els havien aviat a tots, que ja eren fora”.

“L’empresa on jo treballava va plegar a causa de la proclamació de la República. Hi feien imatges de sants i, esclar, amb l’ambient anticlerical que hi havia, van tancar”

Escudé recorda que la ciutadania estava molt farta del règim anterior i que va mobilitzar-se i organitzar-se per fer-lo caure. Aleshores el grau de politització de la població general era molt elevat, tal com reflectia el nombre d’afiliats a partits polítics o sindicats. Esquerra Republicana, per exemple, tenia el 1932 gairebé 100.000 militants al Principat. “Era molt diferent d’ara. Ara hi ha molta gent que ho deixa passar tot. Hi ha grups i partits polítics que mantenen l’interès, però la majoria se’n desentén. Vagi bé jo, els demés que rebentin”, critica. Molt vinculat a això, en Joan també opina que als anys vint i trenta hi havia molta més humanitat i, alhora, menys egoisme i afany de lucre.

Escudé s’afilia a Estat Català amb setze anys, després de llegir els missatges anticatalanistes arran del debat de l’Estatut de Catalunya

El primer contacte directe d’Escudé amb la política arriba a l’adolescència, quan té entre quinze i setze anys. Poc després que el negoci d’imatgeria religiosa tanqui, el jove troba feina en un taller d’uns representants de la Parker Pen Company, una empresa estilogràfica fundada als Estats Units, on fa d’aprenent de comercial i també repara plomes. “Els amos de la casa eren uns feixistes i, quan s’estava discutint l’Estatut de Catalunya, en aquesta empresa rebien un diari que venia de Madrid, en deien El Imparcial. Eren uns fulls de diari enormes, sempre contra Catalunya, contra Catalunya, contra Catalunya... Esclar, jo era analfabet, no feia gaire que era a Barcelona, i pensava: «Què hem fet perquè ens tinguin tanta tírria?». Bé, això em va donar forces i motius per allistar-me a un partit, i em vaig fer soci d’Estat Català”, apunta. També va ser en aquest moment quan va començar a fer sortides amb grups excursionistes vinculats a Esquerra Republicana. “Llavors va venir el 34.”

Un any després de la victòria de la dreta a les eleccions generals del 1933, el govern del Partit Republicà Radical de Lerroux va atorgar tres ministeris a la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), una coalició conservadora, autoritària, tradicionalista i contrària als nacionalismes perifèrics. L’esquerra opinava que la seva entrada al govern suposava una involució en drets, una amenaça a la República i un gir que atansava l’executiu a posicions feixistes. A Catalunya, com a resposta a això, el Govern de la Generalitat, encapçalat per Lluís Companys, va aixecar-se contra el poder central, i el president va proclamar l’Estat Català de la República Federal Espanyola. En Joan recorda amb tots els pèls i senyals la seva participació en els Fets del Sis d’Octubre. Ell tan sols tenia divuit anys.

Durant els Fets del Sis d’Octubre del 34, en Joan, amb divuit anys, va fer guàrdia durant tota la tarda i nit amb un fusell a la cantonada de la Rambla amb el carrer Portaferrissa

“Aquell dia era dissabte. Jo havia d’anar a treballar i amb un grup de companys del partit vam anar a fer vaga i a tancar els comerços i les fàbriques. Això va ser al dematí. A la tarda, devien ser quarts de cinc o de sis, el partit em va donar un fusell. Juntament amb quatre o cinc nois ens van portar a la Rambla. A mi em va tocar a la cantonada amb el carrer Portaferrissa, on hi ha la font”, precisa. “Allí hi vam estar tota la tarda i també vam passar-hi la nit com vam poder. Hi érem per donar la sensació que es dominava, però l’endemà es va perdre. Allí al costat hi havia també el local d’un partit comunista, van venir uns xicots i els vam donar els fusells. I cap a casa! L’endemà ja treballava com si no hagués passat res.”

El fracàs de la insurrecció va desencadenar una repressió desfermada contra els principals participants en els Fets —tant individus com organitzacions—; contra els membres del govern de Companys, condemnats a trenta anys de presó, i també contra l’autonomia catalana, que va quedar suspesa. “Esquerra estava clausurada però, a pesar de tot, jo continuava sortint d’excursió amb el grup”, assenyala. És en aquest context d’una certa repressió i clandestinitat quan una noia de la feina el va introduir en una entitat juvenil de l’esquerra catalanista, Palestra, que tenia una secció d’escoltisme i sovint feia sortides a la muntanya. “Aleshores es deia Club David. Es van canviar el nom perquè havien clausurat Palestra. Recordo una festa en què ens vam reunir, va venir la policia i ens va obligar a parlar en castellà. Quan se’n va anar, vam tornar al català. Devia ser l’any 35”, apunta.

El fracàs de la insurrecció va desencadenar una repressió desfermada contra el catalanisme: “Recordo una festa en què ens vam reunir, va venir la policia i ens va obligar a parlar en castellà”

Palestra era un paraigua que vehiculava impecablement política i esport. D’aquests anys data l’afició d’en Joan per l’alpinisme i l’excursionisme, un passatemps que encara el fascina. Segons explica, ell era “dels de la motxilla a l’esquena i anar fent país”, i sovint feia sortides amb companys de partit per les serralades més accessibles i pròximes a Barcelona. “Aleshores no tenia cotxe ningú i et trobaves bastants grups d’excursionistes caminant per la carretera. Per anar a Santa Fe del Montseny o per pujar al Matagalls, havies de baixar en tren a Sant Celoni i anar a peu fins a dalt.” Escudé conta que sovint anaven a un hostal al coll de Sant Marçal, on hi havia una habitació plena de palla perquè els excursionistes com ell hi poguessin fer nit. “Fins al 36 vam anar sortint i va anar passant el temps, fins que va esclatar el moviment”, indica.

El dia del cop d’estat, en Joan havia quedat amb uns amics a Mollet per anar d’excursió. Va matinar i abans de sortir de casa va sentir trets

En Joan recorda el dia d’abans del cop d’estat. Era dissabte i ben a prop de casa seva, a la plaça Espanya, hi havia alguns atletes, futurs participants en l’Olimpíada Popular, que menjaven alguna cosa. “Uns companys meus sortien d’excursió aquell dia, però jo no hi vaig volguer anar i vam quedar per a l’endemà.” Aquell diumenge, el 19 de juliol del 1936, Escudé i els seus amics havien de trobar-se a Mollet per anar a caminar. És per això que el jove va matinar per agafar el tren i arribar aviat al Vallès. L’excursió, però, no va tenir mai lloc. L’aixecament militar contra la Segona República va truncar els plans de futur d’en Joan i les vides de milions de catalans. Des de llavors res no tornaria a ser igual, i Escudé hauria d’esperar anys per poder tornar a anar d’excursió amb normalitat.

“Els soldats sublevats venien per la Gran Via des del quartel de Lepant, i aquí vaig pensar: «Això s’ha acabat». I vaja, a esperar”

“Em vaig aixecar a quarts de sis del dematí per anar cap a Mollet. Em vaig acomiadar de la meva mare, em vaig posar la motxilla, «fins la nit», i amb això que vaig començar a sentir tiros. Pum, pum, pum! I coi, més tiros. Vaig sortir al terrat, vaig mirar cap a plaça Espanya i vaig veure gent d’uniforme. Com que hi ha bastants metres, no podia figurar si eren guàrdies d’assalt d’algun quartel o eren soldats que venien pel carrer Tarragona... El que sí que vaig veure, allí davant mateix de casa, va ser un paio amb pistola que sortia d’una tapa de claveguera. En lloc d’anar-se’n cap a plaça Espanya, se’n va anar pel carrer Farell, cap a la Bordeta, per no ser vist. De tant en tant se sentia algun tiro”, recorda. “Més endavant, vaig veure soldats sublevats que venien per la Gran Via des del quartel de Lepant [a plaça Cerdà], i aquí vaig pensar: «Això s’ha acabat». I vaja, a esperar.”

“Uns dies després d’haver esclatat el moviment, els feixistes van entrar a Saragossa i semblava que la guerra s’acabava. Imagina’t si ho pensàvem que uns companys d’excursió ens vam reunir per organitzar sortides”

En Joan no es va moure de casa durant tot el diumenge i tampoc va baixar al carrer l’endemà, perquè, segons explica, encara hi havia combats a plaça Catalunya. Durant aquells dos dies, el seu balcó va esdevenir una mena de finestra indiscreta des d’on seguir en directe els avenços de l’intent de cop d’estat, que a Catalunya, al País Valencià, a Euskadi i a Madrid, entre altres zones, va fracassar. A Barcelona, els milicians obrers van ser els principals responsables d’aturar el cop, juntament amb la Guàrdia d’Assalt, els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Civil. Els trets no van cessar fins dimarts, quan Escudé es va atrevir a baixar al carrer. “La cosa es va calmar i llavors vaig sortir per veure la situació. Me’n vaig anar pel Paral·lel i vaig veure que els tramvies no corrien. Vaig anar a parar a l’església de la Mercè, que estava oberta, i vaig entrar-hi per veure què passava. Aleshores un paio em va dir: «Marxi, marxi, que ara l’encendrem», i en vaig marxar corrents perquè no m’enxampés el foc. Quan vaig arribar a casa, la meva mare em va dir que havia vingut un company meu de feina a avisar que ja tenien obert, així que el dimecres ja havia d’anar a treballar.”

Durant els primers dies posteriors al cop, com ha passat en altres conflictes bèl·lics, el sentiment general de part de la població era que les hostilitats acabarien aviat. “Uns dies després d’haver esclatat el moviment, els feixistes van entrar a Saragossa i semblava que la guerra s’acabava. Imagina’t si ho pensàvem que uns companys d’excursió ens vam reunir a casa meva per organitzar sortides. «Esperem que caigui Saragossa i sortim.» Volíem tornar a fer a excursions com si no passés res!”

Poc després de la insurrecció militar, en Joan va estar involucrat en una mena d’escamot que es dedicava a requisar armament al Vallès per enviar-lo al front

Unes setmanes després de la insurrecció militar, en Joan va estar involucrat en una mena d’escamot que es dedicava a requisar armament al Vallès. “Palestra va organitzar un grup a Santa Perpètua de la Moguda i vam ocupar un castell d’allà [Can Taió]. Ens van donar uns camions, els van carrossar de mala manera, i aleshores anàvem per aquella zona del Vallès, poble per poble, a agafar les armes dels milicians. A cada poble, segons la importància que tenia, hi havia vint, trenta, cinquanta fusells i, en canvi, al front hi havia poc armament”, il·lustra. “Vam estar uns quants dies actuant. Com que els ajuntaments estaven controlats per la FAI, els hi va pujar la mosca al nas i van venir amb deu o dotze camions a fer-nos fora del castell.” Els que havien de ser desarmats van acabar desarmant-los.

“La festa major de Capellades es va celebrar a l’agost, com cada any, i jo hi vaig anar. De cop i volta, sentim uns trets, i ve un i ens diu: «Han pelat un parell de capellans aquí dalt al ramal». La reacció va ser gairebé d’indiferència”

Aquests primers mesos de guerra a la rereguarda van estar marcats per la col·lectivització d’empreses; pel poder dual de la Generalitat i milícies obreres —sobretot anarcosindicalistes—, sota el paraigua del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, i per la persecució d’eclesiàstics, terratinents, burgesos i persones contràries a la revolució per part de les patrulles de control, dominades majoritàriament per la FAI i la CNT. En aquest context, però, la majoria de gent feia vida normal. “La festa major de Capellades es va celebrar el mes d’agost, com cada any, i jo hi vaig anar. Érem a la font Cuitora, hi havia un paio actuant i l’ambient era de festa. De cop i volta sentim uns trets, no sabíem de què anava. I ve un i ens diu: «Han pelat un parell de capellans aquí dalt al ramal». La reacció va ser gairebé d’indiferència, era normal que matessin capellans. La gent, segons les idees que tenia, anava amb cuidado, perquè per als de la FAI el sol fet d’anar a missa ja era motiu per matar.”

Una vegada es va dissoldre el grup de Santa Perpètua de Mogoda, Josep Maria Batista i Roca, líder i fundador de Palestra, va recomanar als membres de l’organització que s’allistessin a l’exèrcit republicà, que encara estava en una fase incipient i necessitava combatents catalans. En Joan, arran de la seva passió per la muntanya i l’excursionisme, va tenir molt clar des d’un principi a quina unitat militar volia enrolar-se. “Jo aleshores encara treballava al taller de la casa Parker, a Via Laietana. El metro només arribava fins a plaça Catalunya, i sempre passava per la catedral. Allí al costat hi havia unes cases on hi havia un local d’un fotògraf que feia fotos del Pirineu. Sempre les tenia allí posades, i jo pensava: «Cagondeu, no podràs arribar mai a aquests llocs tan fantàstics...». Bé, quan va esclatar la guerra es va formar el Regiment Pirinenc, i m’hi vaig allistar per poguer anar a veure aquests paisatges de muntanya que m’havien enamorat”, explica.

“Quan va esclatar la guerra, es va formar el Regiment Pirinenc, i m’hi vaig allistar per poguer anar a veure els paisatges de muntanya que m’havien enamorat”

El Regiment Pirinenc número 1 va ser la primera unitat militar d’obediència catalana que va dependre exclusivament de la Generalitat de Catalunya des de la Guerra de Successió. La majoria de membres, soldats d’infanteria preparats per operar en terrenys alpins, provenien de partits com Estat Català i Nosaltres Sols!, de centres excursionistes i d’altres organitzacions catalanistes i independentistes, com ara la FNEC, el CADCI —al qual també pertanyia en Joan— o Palestra. “Vaig anar allí i em van dir que només volien muntanyencs, i em van fer un examen per comprovar-ho. El capità [Carles Balaguer] em va fer només una pregunta: «On és l’absis de la tenda de campanya?». L’hi vaig assenyalar, amb això ja en va tenir prou i em va dir: «Útil». Ja era pirinenc. Aleshores em va dir que havia de fer un altre examen per veure si estava bé físicament”, recorda.

La majoria de membres del Regiment Pirinenc provenien de partits com Estat Català i Nosaltres Sols!, de centres excursionistes i d’altres organitzacions catalanistes i independentistes

Al cap d’uns dies va superar les proves físiques i, des de llavors, va restar en espera que el mobilitzessin per anar al front. Escudé reconeix que no tenia por de la guerra i que tenia coll avall que tard o d’hora, volgués o no, acabaria combatent a les trinxeres. Per aquest motiu va decidir allistar-se com a voluntari i va triar la unitat que més li esqueia. “Vaig veure que era una oportunitat per conèixer la muntanya, el que jo havia vist a les fotos i on jo havia somiat d’anar.” La passió per l’alpinisme el va dur al Regiment Pirinenc, que va estar aturat durant unes quantes setmanes per manca d’efectius. “No hi havia prou gent, perquè en un principi només volien muntanyencs i no n’hi havia tants. Quan van començar a acceptar «esportistes» de tota mena es va omplir, i aleshores sí, al cap de poc temps vam sortir”, relata.

Escudé encara conserva l’ordre de mobilització original de la Generalitat de Catalunya que li van entregar en mà: “El company Joan Escudé Farriol que viu al carrer Corts Catalanas número 290, baixos, de Barcelona, es presentarà el dia 11 a les nou del matí a la caserna d’aquestes Milícies, carrer de Balmes, 230-232, xamfrà Travessera, Barcelona. Totes les autoritats i les organitzacions són pregades de donar el màxim de facilitats al company mobilitzat”. El full està signat pel Comitè Central de Milícies Antifeixistes, un òrgan ja aleshores dissolt.

Tot i que el dia marcat en l’ordre de mobilització és l’11, en Joan va marxar cap a l’Aragó el dia 1 de març del 1937. Segons explica Escudé, costava molt sortir de Barcelona i tot va ser de sobte. De fet, les autoritats es van esperar al mateix dia que marxava per notificar-li-ho. “Vam sortir del quartel, vam baixar tot carrer Balmes a peu, vam passar per ronda Universitat i vam arribar a l’estació del Nord.” De camí, en Joan es va trobar unes companyes de feina a qui va deixar les claus de casa seva perquè les fessin arribar a la seva mare. “De l’estació vam sortir en tren fins a Barbastre, tota la nit. Allí ens hi vam estar tot el dia, des de la matinada, i l’endemà, el dia 3, vam arribar a Broto, nevant. Allí no hi havia telèfeno, però hi havia telègraf, i tots cap allà, a comunicar-nos amb la família, que no en sabia res”, recorda. Però com era el Regiment?

La majoria de soldats del Regiment eren voluntaris i s’hi respirava un clima de “germanor”, que també es veia reflectit en les retribucions de l’exèrcit: tothom cobrava el mateix, deu pessetes diàries, tant si era soldat ras, com caporal o sergent

En Joan assegura que el Pirinenc estava format per dos batallons que aplegaven aproximadament 500 membres, tots ells homes, teòricament afeccionats a fer esport. “N’hi havia molts, però, que l’esport només el coneixien des de la grada!”, ironitza entre rialles. Ell, que llavors tenia només 21 anys, era dels membres més joves de la unitat. “Aleshores la majoria d’edat agafava als 22, i a tots els que en tenien menys, els pares tenien poder per retenir-los. Per això la majoria eren més grans que jo... A casa meva, en canvi, prou feina tenia la meva mare per viure.” Escudé recorda un bon ambient general al principi. La majoria de soldats eren voluntaris i s’hi respirava un clima de “germanor”, que també es veia reflectit en les retribucions de l’exèrcit: tothom cobrava el mateix, deu pessetes diàries, tant si era soldat ras, com caporal o sergent.

Durant prop d’un mes i mig, la companyia d’en Joan va estar destinada a Broto i els seus voltants. La seva secció va exercir tasques de manteniment de carretera i de control del trànsit

Lluny del que s’ha arribat a afirmar, el Regiment no era un cos d’elit, malgrat disposar d’una companyia d’esquí, sinó que era una unitat regular de l’exèrcit que senzillament estava especialitzada en terrenys alpins. “Prova d’això és que, com qualsevol unitat, teníem equip per estar a la cuina i pelar patates o el que fos, teníem vestit per sortir de formació de gala...”, indica. Escudé, de fet, recorda especialment l’equipament que tenien, que descriu com a “imponent” i “abundant”: un vestit de muntanya, un anorac, una armilla i uns guants de pell, pantalons bons, una barretina, dues gorres, una motxilla... Alguns d’aquests elements estaven ornamentats amb el distintiu del Regiment: la flor de neu o edelweiss, que a la Península només creix al Pirineu.

Durant prop de mes i mig, la companyia d’en Joan, la tercera, va estar destinada a Broto i els seus voltants, una zona si fa no fa pròxima al front però lluny de la primera línia. “La primera companyia em sembla que es va quedar a Boltanya, la segona a Fiscal, i la d’esquí a Torla”, fa memòria. Al llarg d’aquest temps, Escudé i la seva secció van exercir tasques de manteniment i control de carretera i de prevenció dins de l’exèrcit i les milícies republicanes per evitar que els soldats s’embriaguessin. També van participar en les obres d’una carretera de nova construcció, de la qual van rebaixar el paviment. “De Broto em van enviar més amunt, a Llinàs de Broto, i després al port de Cotefablo.” Allà hi ha un túnel en direcció a Biescas, on van restar durant uns dies vigilant-ne el trànsit.

“Vam arribar a Aragó el mes de març i no ens van donar armes fins al juny”, destaca en Joan. “Ens van donar fusells, bombes de mà i algunes ametralladores, però de morters no en teníem. Hi havia alguna brigada de la zona, com la 130, que també tenia fusells russos nous... Nosaltres no. En cap moment ens van ensenyar a disparar, però se n’aprenia aviat. Pensa que a mi, amb divuit anys, ja em van donar un fusell quan els Fets d’Octubre sense sapiguer-ne... A més, molts dels pirinencs ja havien fet la mili abans. N’hi havia que s’havien llicenciat el 34, el 35 o el 36 i que tenien més experiència amb les armes, la majoria ja ho dominaven.” Escudé recorda també el primer cop que va provar les granades per conèixer-ne el funcionament. Era a la trinxera, però encara no havia entrat en combat. “Em van donar tres o quatre bombes de mà. En vaig agafar una, vaig treure-li el seguro i vaig llençar-la barranc avall per veure l’estona que trigava a explotar: entre deu i quinze segons.”

“Vam arribar a Aragó el mes de març i no ens van donar armes fins al juny. En cap moment ens van ensenyar a disparar, però se n’aprenia aviat”

En aquests primers mesos d’en Joan al front, també van tenir lloc els Fets de Maig a Barcelona, durant els quals es van enfrontar les forces d’ordre de la Generalitat, el PSUC, la UGT i Estat Català contra la CNT, la FAI, el POUM i altres forces anarcosindicalistes. Aquesta guerra civil dins de la Guerra Civil enfrontava organitzacions del mateix bàndol republicà que discrepaven sobre l’estratègia bèl·lica que s’estava duent a terme. Els primers sostenien que calia prioritzar la guerra per sobre de les aspiracions revolucionàries, mentre que els segons en defensaven la simultaneïtat. “Al Regiment, en aquest sentit, no hi va haver cap problema. Una vegada es van acabar els Fets, hi va haver una reunió en què es va dir que qui volgués podia anar-se’n lliurement. Els que eren de la CNT i del POUM en van marxar. Un company meu de feina, amb qui havia sortit molt d’excursió, era de la CNT i se’n va anar a la divisió Durruti o Ascaso, on va acabar sent tinent d’un batalló. Ell considerava que el Pirinenc havien estat unes vacances, perquè encara no havíem entrat en combat quan ell en va marxar.”

Quan el Regiment va rebre les armes al juny, els van destinar a Santa Orosia, una muntanya i santuari que hi ha a l’est de Sabiñánigo. “Allí vam anar a fer línia, a excavar trinxera. No sé si devia ser el primer, el segon o el tercer dia, però ens van dir que hi hauria sarau, perquè faríem un cop de mà.” Un cop de mà, segons explica en Joan, “és fer una avançada cap a posicions enemigues” per sorpresa i habitualment amb pocs efectius. “Cap a una hora determinada, pim, pam, pum. Però la sorpresa va ser que eren ells els que van fer un cop de mà abans que nosaltres!”, subratlla. Aquest va ser el baptisme de foc d’Escudé, el primer cop que entrava en combat al front, gairebé tres mesos més tard de l’ordre de mobilització.

La primera mort d’uns companys va afectar molt en Joan. “Després un es va endurint, perquè dius: «Avui li ha tocat amb aquest, demà et pot tocar a tu!»”

“Jo era a la trinxera, fora de la base, i els feixistes pujaven per una banda. Els tiros s’anaven acostant, però jo no vaig disparar, no vaig tenir-ne ocasió. Hi havia molt d’espai, ens vam retirar i ens van prendre la posició. Vam tenir poques baixes. No obstant, hi havia uns companys meus que defensaven una posició, tirant tiros i demés. Un d’aquesta esquadra es va acollonir: «Marxem, marxem, que si no ens agafen». Va fugir i aquest es va salvar. Als altres dos els van fer presoners i els van pelar a Biescas”, explica. “Em va sapiguer molt greu, molt; ho vaig sentir molt... Però després un es va endurint, perquè dius: «Avui li ha tocat amb aquest, demà et pot tocar a tu!»”, apunta sàviament. “Els avanços franquistes allà van ser importants. Així com abans dominàvem el cim, aleshores vam haver de fer les posicions una mica més avall, cap a la falda de la muntanya.”

D’aquesta època aproximada data la dissolució del Regiment Pirinenc, que va passar a ser integrat a les brigades 72, 130 i 102 de la divisió 43 de l’Exèrcit Popular de la República. Els Fets de Maig del 37 i l’arribada de Negrín al poder van desencadenar una centralització del poder que va arrabassar les competències de la Generalitat en els àmbits de la defensa i de l’ordre públic. És per aquest motiu que totes les forces d’obediència catalanes, així com les milícies, van passar a estar sota control de l’executiu central.

“A Belchite vam disparar molt. Una nit anàvem a tirar tiros en una posició, una altra nit en una altra, per evitar que els feixistes traguessin gent d’allà”

Aquell estiu, amb el Regiment ja incorporat plenament a les ordres de l’exèrcit republicà, van traslladar la unitat d’en Joan a més de 150 quilòmetres al sud d’on eren, a Belchite. “Allí vam disparar molt. Hi vam baixar des del Pirineu per donar cops de mà. Una nit anàvem a tirar tiros en una posició, una altra nit en una altra, per evitar que els feixistes traguessin gent d’allà i els enviessin a Belchite”, assenyala. Aquestes maniobres nocturnes de distracció van tenir lloc a l’agost, en el marc de l’ofensiva de Saragossa, que pretenia recuperar la capital aragonesa, en mans dels revoltats. Escudé, de fet, va atansar-se molt a la ciutat.

“Hi va haver un lloc on vam entrar amb tancs, encara era mig de dia. Com se deia? Santa Isabel, crec, un raval de Saragossa. El comandant del batalló, que després ho va ser de la divisió, anava al davant i avançàvem amb cinc tancs. Aquí vam tenir unes quantes baixes de xicots que eren pirinencs. Durant la nit, tiros i tiros i tiros, baixava algun ferit. En un moment donat, un company meu de l’esquadra s’aixeca i diu: «Me voy, ya he acabado la munición», i jo dic: «Hombre, Marcial, si tots fem així, marxarem tots, no?». Al dematí, després d’un combat, vaig trobar allí una gorra de soldat, un fusell i munició russa. Vaig agafar allò i li vaig donar la meva munició al company”, relata.

“Quan vam arribar a Biescas, a l’entrada dels carrers hi vam trobar alguns companys nostres morts que un o dos dies abans havien intentat entrar al poble”

L’alliberament de Saragossa va fracassar i en Joan i els seus companys van ser reconduïts al Pirineu aragonès, als entorns de Sabiñánigo. Allà, el Regiment, diluït en l’Exèrcit Popular, participa a finals de setembre en una ofensiva que permet als republicans recuperar durant un curt període els pobles de Gavín i Biescas, en mans dels franquistes. En aquest atac, Escudé aconsegueix que l’ascendeixin a caporal —sense que ell ho sàpiga fins dies més tard—, arran de la seva intervenció heroica.

En Joan va participar en la reconquesta de Biescas. Des del campanar de l’església del poble va fer voleiar unes tovalloles blanques embolicades al cap del fusell perquè s’aturés el foc amic

“Quan vam arribar a Biescas, a l’entrada dels carrers vam trobar-hi alguns companys nostres morts, que un o dos dies abans havien intentat entrar al poble. Jo tenia el fusell encasquetat, però no podia marxar a agafar-ne un altre perquè si no em pelaven. Aleshores me’l vaig posar en bandolera, vaig agafar una bomba de mà, i carrer amunt. Llavors vaig sentir una finestra obrint-se, nyic; ja tenia la bomba preparada per tirar-la i criden: «¡Viva la República!». Bé, vam arribar al carrer més ample i, com que el poble estava envoltat, en veure’ns, els nostres companys es pensaven que érem feixistes. «No ens podrem moure», vaig dir; tiros i més tiros, hi havia perill que ens donessin. Com que hi havia a prop l’església de Sant Pere, hi vaig entrar amb un company, vam agafar unes tovalloles blanques, vam pujar al campanar i les vam fer voleiar, embolicades al cap del fusell, com si fossin banderes blanques. Els tirotejos es van acabar”, recorda. “Quan sortíem de l’església, aquest xicot, que era de Sacedón, a Guadalajara, va dir: «¿Qué? ¿Le prendemos fuego a la iglesia?», i jo li vaig respondre que no, que no havíem vingut al Pirineu a cremar res.”

Després que cessessin els trets, en Joan va girar carrer amunt i es va adreçar a l’ajuntament de Biescas. “No hi havia ningú. Al primer pis hi havia dos mosquetons nous, i en vaig canviar un pel meu fusell encasquetat; també hi havia restes de menjar dels feixistes que hi havien estat abans. Al cap d’un moment va venir l’alguacil del poble i li vaig preguntar si guardaven la bandera republicana. La va treure, però no la vam hissar. Estava tan summament descolorida que, coi, semblava la bandera de la derrota!”, exclama amb ironia. Aquest mateix dia, el tinent els va enviar a protegir una botiga de queviures perquè cap soldat agafés menjar. Més enllà d’aquest petit negoci, al poble no hi havia aliments. “Ens vam topar amb un galliner i ja no hi havia cap pollastre, se’ls havien menjat tots. Vam agafar una gallina, la vam coure, i no ens la vam poder menjar de dura que estava”, assegura.

“He passat, jo, a la guerra, molts moments que no creia sortir-ne, molts moments! Un dels més greus, que vaig estar a punt de dinyar-la, va ser a Casbas de Jaca”

Aquella nit, una part de la divisió 43 va reconquerir Gavín, un poble muntanyenc proper a Biescas, després que els carrabiners feixistes es rendissin. “A nosaltres ens van agrupar per anar cap a Casbas de Jaca, cap al sud, i allí ens van enxampar els tiros. He passat, jo, a la guerra, molts moments que no creia sortir-ne, molts moments! Un dels més greus, que vaig estar a punt de dinyar-la, va ser a Casbas.” Segons explica en Joan, els republicans van capturar la població —actualment deshabitada— mentre els soldats feixistes dormien, i en van ocupar les línies. “Encabat de dinar, vam fúmer no sé quantes bateries, una sembrada de canonades. El capità de la companyia ens va moure d’una banda de la cresta de la muntanya a l’altra. Aleshores un projectil va passar pel meu costat, la pressió em va aixecar i també em va aixecar la bossa que duia de costat, amb un pot de carn russa d’un quilo, i em vaig fer una mica de sang. Si m’arriba a tocar, em mata”, afirma.

“Disparàvem sense saber si tocàvem algú. Em vaig fotre un fart de tirar bombes de mà muntanya avall quan era fosc i no es veia res”

“Les canonades no van parar fins que es va fer fosc. I, de nit, «Bombes avall, bombes avall». Disparàvem sense saber si tocàvem algú. Em vaig fotre un fart de tirar bombes de mà muntanya avall quan era fosc i no es veia res. Se’ns van acabar les granades i ens en van portar unes que s’havien d’encendre amb metxa. Els moros pujaven i els vam poder eludir amb les bombes de nit, però hi va haver un moment que van arribar a dalt i ens vam retirar cap a posicions que ja havíem tingut.”

Durant els pròxims mesos de guerra, en Joan passa llargues temporades a les trinxeres. Fred, polls, trets i molt de temps mort. Les condicions de vida eren dures, però confessa que n’hi va haver que ho van passar pitjor. “Fins als onze anys jo havia patit molt, així que no ho vaig acusar massa. Aquells que havien estat en més bona situació ho van acusar més”, reconeix. Com ho feien, els soldats, per sobreviure al front? Com era la quotidianitat a la guerra?

Fred, polls, trets i molt de temps mort. Així resumeix en Joan la vida a la trinxera

“Dormíem a les trinxeres. El que passa és que generalment estaves dues o tres hores descansant i després et despertaves per continuar fotent tiros”, fa memòria. “Molts s’ho prenien a la fresca, però. Recordo que algunes vegades ens havíem trobat que qui havia d’anar a rellevar, que el cridava el caporal, s’havia quedat adormit, amb tiros de fons i tot.” Les mantes eren les millors aliades dels soldats quan estaven entaforats a la trinxera. Sense elles era gairebé impossible aclucar els ulls i suportar el clima gèlid del Pirineu. “Tothom en portava. Hi havia un xicot, fill dels amos d’un restaurant de la Barceloneta, que va dormir amb mi moltes vegades. Un posava la manta a terra, i l’altre, a sobre. Ens vam adonar que al dematí la manta estava tota blanca del gebre.”

“Dormíem a les trinxeres. Generalment estaves dues o tres hores descansant i després et despertaves per continuar fotent tiros”

“Cremàvem les travesses dels raïls. El que anava a fer posició omplia una galleda amb les brases i se les emportava a la trinxera per escalfar-se”

El fred, sens dubte, era un dels elements que més condicionava la vida dels soldats al front. De vegades construïen barraques improvisades amb troncs i branques a prop de la línia de combat per aixoplugar-se de l’hivern cru. En Joan també recorda amb vivacitat com els combatents aprofitaven qualsevol cosa per escalfar-se i suportar la gelor de les nevades. “Vam tallar la via del tren de Jaca a Huesca en un poble que es diu Latrás, a l’Alt Aragó. Aleshores cremàvem les travesses dels raïls, que feien un fum que ens deixava negres, plens de sutge. El que anava a fer posició omplia una galleda amb les brases i se les emportava a la trinxera per escalfar-se. Algun cop també havíem tallat algun pi i el cremàvem. Fotia una fumera que feia plorar els ulls!” Les gelades havien arribat a afectar el subministrament d’aliments al front, segons explica Escudé. “Si hi havia massa gel, els mulos que ens portaven el menjar fins a les trinxeres no podien pujar perquè relliscaven pels camins.” De gana, però, en Joan no en va passar.

Llenties, arròs, patates, carn i de vegades mongetes eren els aliments més habituals al front

“Hauríem menjat més si haguéssim pogut, esclar... De fet, quan entràvem a algun poble el primer que buscàvem era la cuina, aviam si hi havia menjar. En un lloc al Baix Aragó ens havíem arribat a trobar anguiles seques, tomàquets secs... Si hi arribàvem els segons, però, ja no hi havia res. Tot i això, tampoc ens podíem queixar.” Llenties, arròs, patates, carn i de vegades mongetes eren els aliments més habituals al front, segons Escudé. De llaunes de conserves, en canvi, poques. “Recordo el mes de maig del 37, que érem al port de Saünc. Cada dia, en una hora o altra, ens fotia una nevadeta. Allà hi havia xicots de tota mena, però sobretot hi havia molts pagesos, que coneixien unes herbes que eren comestibles. Com que moltes vegades ens donaven carn amb patates i venia amb molt de suc, les hi barrejaven per poder menjar més”, recorda. De tant en tant, si havien d’anar de ruta, també menjaven carn en conserva. “Inclusiu hi havia algun soldat que caçava algun conill o alguna altra bèstia amb llaç, i després ens la menjàvem.”

“Si hi havia massa gel, els mulos que ens portaven el menjar fins a les trinxeres no podien pujar perquè relliscaven pels camins”

Durant tots aquests mesos al front d’Aragó, més enllà de batusses entre republicans i colpistes, cops de mà a l’enemic i petits avanços a les línies, hi havia molt de temps lliure. La guerra també és monotonia i fatiga. Els soldats jugaven a cartes per combatre aquest avorriment i, segons promet Escudé, per inversemblant que sembli, també feien carreres de polls. “Allí al Pirineu no n’hi havien, i en vam agafar quan ens van enviar a Belchite. Des d’aleshores ja no en vam deixar de tenir.” Les pèssimes condicions d’higiene i la impossibilitat de rentar-se amb sabó tampoc ajudaven gens a foragitar la plaga.

Els soldats jugaven a cartes per combatre l’avorriment i, per inversemblant que sembli, també feien carreres de polls

El març del 1938 va ser el principi del final de la guerra. L’exèrcit revoltat va engegar una ofensiva al llarg de tot el front d’Aragó que els va permetre avançar fins al Mediterrani i esquarterar en dos el territori lleial a la República, de manera que van aïllar Catalunya de la resta. Lleida, el Pallars i algunes zones de l’Ebre van caure. L’Aragó també, llevat d’un reducte obstinat, un enclavament envoltat de l’enemic que aguantava heroicament al Pirineu els embats feixistes. És el que es coneix com la Bossa de Bielsa, en què, entre abril i juny del 1938, la 43a divisió de l’Exèrcit Popular, en la qual hi havia el Regiment Pirinenc, va resistir en inferioritat fins a retirar-se per la frontera amb l’Estat francès.

En Joan va lluitar a la Bossa de Bielsa, un reducte republicà que va resistir al Pirineu en inferioritat durant dos mesos envoltat de tropes franquistes

“Érem conscients que havíem de marxar de Bielsa. No hi havia armament. Els francesos només deixaven passar menjar i ferits. Els feixistes cada cop avançaven més les posicions i teníem menys espai”

“Vam estar-hi des del març fins al 16 de juny. Fins a l’última hora no es van decidir a treure’ns”, explica. “Hi havia bastants combats; bé, més aviat eren cops de mà. L’artilleria feixista feia feina, però no hi havia masses baixes, a Bielsa, perquè la muntanya és més segura que el pla. Hi ha moltes maneres de defensar-se. Ara bé, no teníem canons, només teníem fuselleria... Per molt de lloc i resguard que hi hagi per poguer-te aguantar, tampoc podíem fer gaire cosa”, reconeix. Durant aquests dos mesos de resistència, però, el que més van fer en Joan i els seus companys va ser esperar. “Matàvem polls i jugàvem a cartes”, especifica. Sabien que una contraofensiva era impossible i que la República estava gairebé perduda. “Érem conscients que havíem de marxar. No hi havia armament. Els francesos només deixaven passar menjar i ferits. El país era petit, difícil de defensar, i cada cop els feixistes avançaven més les posicions i teníem menys espai.”

El 16 de juny totes les tropes ja havien travessat la frontera amb l’Estat francès juntament amb civils de la zona. “D’allí ens van portar a un poble que es deia Arreau [Àrreu], a França, on hi ha el ferrocarril. Ens van preguntar, un per un, als 5.000 i pico que érem, si volíem anar amb en Franco o amb en Negrín. La immensa majoria, una colla de mils, vam anar cap a la República, i només 300 o 400 se’n van anar amb els feixistes”, relata. En Joan i la majoria de soldats de la 43a divisió van entrar al Principat, encara majoritàriament republicà, per Portbou. “Alguns van anar directament cap a Barcelona i els van fer una rebuda. Nosaltres encara ens vam quedar una nit a Castelló d’Empúries i l’endemà ja vam baixar a Barcelona.”

Escudé va tornar a una ciutat ben diferent de la que havia deixat quinze mesos enrere. L’entusiasme revolucionari s’havia esvaït i l’horitzó no era gens esperançador. “A Barcelona no hi havia l’alegria d’abans, perquè qui més qui menys ho passava malament amb el menjar. Tothom mirava de viure com podia. A pesar de tot, ja es veia el final a prop. Ja es veia que, si no hi havia un arreglo a última hora, la guerra estava perduda.”

“A França ens van preguntar un per un, als 5.000 i pico que érem, si volíem anar amb en Franco o amb en Negrín. Només 300 o 400 se’n van anar amb els feixistes”

Abans que enviessin en Joan cap a l’Ebre, les autoritats van destinar la seva companyia a Sant Gregori, a Girona, on va estar-se prop de dues setmanes. Allà es va assabentar que l’Exèrcit Popular de la República havia travessat l’Ebre. “Aleshores ens vam preparar i ens van armar, perquè havíem hagut de deixar les armes a França”, puntualitza, i els van traslladar al front del sud. El trajecte cap a l’Ebre va ser ben diferent que el viatge cap a l’Aragó un any i escaig abans. Els soldats, corsecats i abatuts per tants mesos de conflicte, tenien els ànims enfonsats. “L’únic que miràvem era de salvar la vida. Era molt difícil, molt... Ells ja ho tenien guanyat.”

“A l’Ebre, l’únic que miràvem era de salvar la vida. Era molt difícil, molt... Ells ja ho tenien guanyat”

El primer destí de la companyia d’en Joan va ser un llogaret del Priorat pròxim a Gratallops. Era estiu i hi havia sequera, a la zona, fins al punt que l’aixeta del poble tan sols s’obria a partir de les sis de la tarda; la resta del dia estava custodiada per soldats. Poc després, amb la batalla de l’Ebre ja iniciada, el van enviar a la serra de Cavalls, des d’on la brigada d’Escudé es va retirar fins al Pinell de Brai per evitar els contundents atacs aeris i d’artilleria franquistes. “Érem a uns deu quilòmetres del front i el poble estava fet molt malbé, completament bombardejat. Mentre jo vaig estar allí, però, no van tirar cap bomba. De tant en tant passava algun avió per sobre i ens amagàvem a l’església, allí on el capellà fa la predicació, a l’altar, que era el lloc més segur”, evoca.

“Al cap de deu dies d’estar a l’Ebre, devia ser finals d’agost o principis de setembre, em van venir a buscar i em van apartar del front.” En Joan va passar a engrossir les files del SIEP (Servei d’Informació Especial Perifèric), una mena d’unitat d’espionatge que, segons Escudé, va fer possible travessar l’Ebre als republicans a l’inici de la batalla. “Sovint eren gent del país que traspassaven les línies i informaven de les forces que hi havia” a l’altra banda, en alguns casos creuant el riu nedant. Alguns dels membres del SIEP tenien la família en territori enemic i ho aprofitaven per extreure informació del bàndol feixista. “A aquests xicots del Servei ens tractaven bé pel que fa a menjar. En teníem de variat i abundant. El ranxo que ens donaven era bo i per a pocs, així que en teníem més quantitat. Inclusiu en aquelles masies que encara hi havia algú, canviàvem el nostre menjar per algun pollastre, algun conill, algun pernil...”, recorda.

“Fora de la trinxera, lluny del front, és quan més perill vaig passar.” Als voltants de Camarles, els bombardejos feixistes eren constants

Més enllà del benestar alimentari de què gaudia el SIEP en comparació amb altres unitats militars, en Joan no estava gaire tranquil en la resta d’aspectes. “Fora de la trinxera, lluny del front, és quan més perill vaig passar”, confessa. Als voltants de Camarles, el sector on el van destinar a tocar del delta de l’Ebre, els bombardejos de l’aviació feixista eren constants. Escudé va viure durant unes setmanes amb el brogit incessant de les aeronaus per sobre seu, amb l’angoixa i la incertesa de no saber si ell seria el següent. El retrunyiment eixordador i les batzegades dels projectils el van sorprendre més d’un cop massa a prop.

“Els avions van començar a tirar bombes i em vaig posar a sobre tot de sacs de menjar per protegir-me. Vaig pensar que d’allí no en sortia”

“Érem en una masia sola, abandonada, que va ocupar el meu servei a l’Aldea. L’estació del poble estava dominada pels feixistes, i el tren arribava a un quilòmetre o dos abans del front; s’aturava en una pineda. Aquí, en aquest bosc, l’aviació va començar a bombardejar tota la zona, anaven a pel tren, i d’un moment a l’altre la masia trontollava sencera. Pensàvem que ens cauria a sobre!”, relata amb vivacitat. “Una altra vegada, molt a prop d’allí, érem en una altra masia i vaig anar a subministrar menjar a una barraca d’obra, en una vinya. Els avions van començar a tirar bombes i, a dins d’aquesta caseta, em vaig posar a sobre tot de sacs de menjar per protegir-me. Vaig pensar que d’allí no en sortia. Quan va passar tot, me’n vaig tornar a la masia i al davant hi havia un sot que hi cabia el mas sencer”, detalla.

Escudé, com tants altres catalans i republicans espanyols, va marxar a l’exili. Durant quatre mesos va malviure en camps de concentració a la Catalunya del Nord

En Joan va passar els darrers mesos de la guerra a l’Ebre, fins que, entre finals de desembre del 1938 i principis de gener del 1939, els revoltats van penetrar en les defenses republicanes situades a la Noguera Pallaresa, el Segre i l’Ebre. L’exèrcit republicà es va anar retirant en direcció nord-est a mesura que els franquistes, malgrat la cruesa dels combats, avançaven de manera imparable. En poc més de mes i mig Catalunya ja havia estat ocupada per les forces feixistes, i Escudé, com tants altres catalans i republicans espanyols, va marxar a l’exili. El patiment, però, no havia acabat. Durant quatre mesos, entre el 7 de febrer i el 2 de juny del 1939, en Joan va malviure en camps de concentració francesos, a la Catalunya del Nord.

El camp de Sant Cebrià no tenia barracons; els exiliats dormien esbarriats a la platja, al ras, i alguns excavaven sots a la sorra per arrecerar-se de la humitat i el fred

“Vam entrar dins del camp de Sant Cebrià en camió, veníem des de Vilafranca. Estava carregat d’aliments, i la gent, quan hi vam arribar, se’ns tirava a sobre per agafar menjar. Era de nit, era el mes de febrer, i estava tota la platja plena de focs perquè feia fred. L’endemà vam veure que allò era una vinya i que la gent havia arrencat els ceps per encendre’ls”, recorda. El camp de Sant Cebrià, a poc més de deu quilòmetres de Perpinyà, no tenia barracons; els exiliats dormien esbarriats a la platja, al ras, i alguns excavaven sots a la sorra per arrecerar-se de la humitat i el fred de la costa rossellonesa. L’espai estava delimitat per concertines, i els guàrdies senegalesos de la Legió Estrangera Francesa impedien als interns poder-ne sortir.

“Al començament, com que hi havia aquesta invasió de gent, el principal problema era el menjar. Quan venia algun camió carregat de pa, el repartien com podien i la gent s’hi abraonava. Al cap d’un parell de dies ja van preparar cuines, donaven menjar i la cosa es va organitzar més”, explica. En Joan va estar-hi internat durant tres mesos i escaig i després el van traslladar a un segon camp, al Barcarès, que sí que disposava de barracons. Més enllà de la duresa de les condicions, Escudé recorda l’avorriment i les llargues estones sense fer res, que decidia amenitzar jugant a cartes, com al front. “A pesar de tot, allà almenys no hi havia perill. Al front ho passaves malament i, a més, et podien fotre un tiro. Als camps només ho passaves malament!”, puntualitza amb ironia.

“Els francesos es van portar molt malament amb la República. D’armament n’hi havia moltíssim, a les fronteres, però no el van deixar passar”

“Els francesos volien que ens apuntéssim als batallons de treballadors estrangers [per lluitar a la Segona Guerra Mundial], però jo no vaig volguer. Abans me’n vaig amb en Franco que donar un cop de mà als francesos!”, exclama. “Els francesos es van portar molt malament amb la República. D’armament n’hi havia moltíssim, a les fronteres, però no el van deixar passar.” Per aquest motiu, entre d’altres, en Joan se’n va tornar a l’Estat espanyol quan el van alliberar del camp del Barcarès. El 2 de juny del 1939 arribava a Figueres i, després de sopar-hi i fer nit amb una manta a l’estació de Girona, l’endemà va tornar a la Ciutat Comtal.

Refer la vida a Barcelona, tanmateix, no va ser cosa fàcil per a Escudé. El periple encara no havia acabat i la situació estava lluny de tornar a la normalitat. Els excombatents republicans com ell tenien l’expedient tacat: la seva filiació abans i durant la guerra seria una llosa que durant anys els dificultaria reincorporar-se a la societat. Trobar feina, durant aquests mesos de franquisme dur i repressió, els era gairebé impossible. “La casa Parker, on jo treballava, no em va volguer per rojo y separatista. Els amos eren feixistes italians. Jo no els hi havia fet res, però els meus antecedents polítics hi eren i no m’hi volien”, subratlla en Joan. “Em va costar moltíssim trobar feina, va ser molt dur. No tenia cap ofici, només servia per fer de mosso. Els anys anteriors havien de ser els que m’havien de situar, però jo vaig estar a la guerra.”

Els excombatents republicans com ell tenien l’expedient tacat: la seva filiació abans i durant la guerra seria una llosa que durant anys els dificultaria reincorporar-se a la societat

Escudé també recorda el clima feixuc d’aquella Barcelona de postguerra que s’escarrassava a tirar endavant. “La gent es va quedar muda. Ningú gosava parlar davant d’algú que no fos conegut”, recalca. La repressió i la por penetraven en gairebé qualsevol àmbit de la vida, i la desconfiança en els altres imperava entre els vençuts. “Un dia era a cal barber, que havia estat veí nostre i pres de guerra. Era fill d’un guàrdia civil però no era feixista, hi havia molta amistat. Jo estava esperant que em toqués el turno i malparlava del règim amb ell. De cop i volta, em va començar a parlar d’un torero, el Manolete. Es veu que havia tret el cap un conegut que era feixista i va canviar de conversa perquè no l’enxampessin.”

“La gent es va quedar muda. Ningú gosava parlar davant d’algú que no fos conegut”

Un temps després, en Joan va acabar aconseguint feina. El seu germà, que era mecànic de màquines d’escriure, el va col·locar en un taller semiclandestí que en reparava. “Compràvem màquines d’escriure robades per l’exèrcit per quatre xavos, les desmuntàvem, les netejàvem, les niquelàvem, les pintàvem i les veníem. Jo em dedicava a desmuntar-les, i això em va donar una certa estabilitat econòmica”, destaca. En Joan treballava des de les set del matí fins a les tres de la tarda i, al cap de poc temps, va aconseguir una altra feina a la tarda: treballaria per a un falangista que va estar durant tota la guerra tancat i amagat de les patrulles de control. “Guanyava cent pessetes al dematí a la setmana i cent més a la tarda, fins que va arribar la mili.”

“Em va costar moltíssim trobar feina, va ser molt dur. No tenia cap ofici, només servia per fer de mosso”

Escudé es va passar trenta mesos a l’Aragó fent el servei militar obligatori, des del juny de l’any 40 fins al novembre del 1942, sis mesos menys del que era habitual. “Primer vaig estar sis mesos a Alagón, a uns vint quilòmetres al nord de Saragossa, i després em van portar a Osca. Al regiment hi vaig estar prou bé perquè jo era l’escrivent del coronel, em passava més hores a l’oficina i em guardaven la meva ració a la cuina. Sempre menjava de més!”, remarca. En Joan, a més, era l’encarregat de fer algunes de les gestions de la caserna i, gràcies al coneixement que va adquirir amb el temps, va aconseguir que alguns dels seus companys acabessin el servei abans del termini regular. “Els hi deia: «Escolta, demana documentació en aquest sentit», i així podien marxar més aviat. Molts d’ells eren pagesos d’Aragó i, abans d’anar-se’n, venien amb pernil, botifarra i pa i fèiem un tiberi per celebrar-ho.” En Joan conserva prou bon record del seu servei militar, en què, segons assegura, els militars no van fer distincions entre un bàndol i l’altre. La guerra, però, sí que era un tema tabú en aquell moment, i fins i tot hi havia cartells en alguns establiments que prohibien parlar-ne.

Quan Escudé va tornar a Barcelona després de la mili, ja no quedaven màquines d’escriure per reparar. El jove es va quedar amb la feina que tenia a les tardes abans del servei obligatori i, a poc a poc, va anar refent la vida. “El marit d’una cosina germana meva tenia un talleret de manipulació de paper on feien blocs, llibretes i demés. Li va marxar el corredor i, com que jo ja havia donat veus, em van agafar a mi. Allò em va salvar”, reconeix en Joan. A partir d’aquell moment, es va anar introduint en el sector fins a muntar el seu propi negoci. L’any 45 es va casar i més endavant la parella va tenir tres fills, un dels quals va morir prematurament als cinc anys. L’any 52 va entrar a viure al pis on actualment resideix i, anys després, el va comprar.

En Joan conserva intacta la seva passió per la muntanya, que tant va cultivar durant l’adolescència. Amb 109 anys continua sortint cada dijous que pot al Montseny

Després d’una existència plena de conflicte, perill i pobresa, Escudé va poder gaudir per fi d’una vida tranquil·la i dilatada, sense gaires preocupacions, en què assegura que no li ha faltat res. La guerra el va endurir i, possiblement per això, el seu cos aguanta estoicament el pas dels anys. Hi ha coses, però, que no canvien. En Joan encara conserva intacta la seva passió per la muntanya, que tant va cultivar durant l’adolescència. Ni les bombes, ni els trets, ni les trinxeres del Pirineu van poder eliminar el seu amor per l’excursionisme i els paisatges alpins. Amb 109 anys continua sortint cada dijous que pot al Montseny, encara que les cames li fallin, com feia abans que es produís el cop d’estat. “I fa més de cinquanta anys que torno al Pirineu aragonès a passar les vacances, allí on vaig estar fotent tiros!” El record de la guerra encara és ben viu. Per a Escudé, però, no és un trauma. És un orgull.