Avui enfilem cap a Esterri d’Àneu per conèixer-ne una a qui el Pallars li ressona al nom, a la llengua i a l’esperit. Pel camí soc tota curiositat; m’han dit que em trobaré amb un ésser híbrid, que és meitat personatge, meitat persona, que sembra el caos i el desconcert pels Pirineus i per allà on passa. No sé ben bé qui toparé, però sé que durà faldilla llarga i espardenyes, i de segur que em rep, llenguallarga, a l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, un espai dedicat a l’etnografia de les Valls d’Àneu i de la resta del Pallars. Deixo enrere Sort, ben aixoplugada a banda i banda per avets que s’alcen imponents i ben vestits, i quina cosa més minsa em semblen ara la resta d’arbres sense fulles. I ara se m’interposa un cabirol i freno esglaiada i meravellada a la vegada. Duc el somriure tendre i estúpid de noia de ciutat hiperestimulada per la bellesa d’un paisatge de colors impossibles, una pixapins de llibre. Va, que ja hi som. És dilluns, i a Esterri no paren de passar-hi coses: les cafeteries vessen de treballadors que xerren enterrats entre piles de cafès. No estic acostumada a despertar aquestes mirades curioses, o un silenci que sorgeix de cop i em sembla etern i em fa canviar el pes d’una cama a l’altra. Ni que tothom em digui “bon dia!” quan passen pel costat de la taula on devoro el meu cafè i un croissant calentó, al qual responc amb la boca plena i encantada. Dec fer una fila si més no curiosa, tota sola amb la boca que és una font d’engrunes.

A l’Esperanceta tothom la coneix, i no només perquè es passegi pels carrers amb aquesta faldilla llarga i amb un nas punxegut que es fica per tot arreu. No passa pas desapercebuda: una dona de tarannà nerviós que no entén de formalismes socials i que sempre expressa allò que pensa. Em rebrà el personatge o ho farà la Noemí Busquets, que fa gairebé vint anys que la interpreta? Hem quedat a Casa Gassia, que pertany a l’Ecomuseu, a ple centre del barri vell d’Esterri d’Àneu,  l’interior de la qual representa la típica casa aneuenca de la primera meitat del segle XX. Ens obre la porta una dona d’ulls petits, amb els cabells arrissats i deixats anar, una escarola assilvestrada. Té la veu molt aguda, i ens fa passar. De seguida veig que es tracta de la Noemí Busquets, i se m’escapa un sospir que deu ser una mescla d’alleujament i de decepció. No sé pas com hauria reaccionat, tenint en compte que de petita —i encara ara—, quan em feien anar a un d’aquells espectacles en què l’actor es posa a interpel·lar el públic i demana un voluntari, jo, enmig de tantes mans alçades que lluitaven per fer-se veure més que les altres, només volia fondre’m i fer-me molt petita; “Si us plau, que no em miri a mi”, pregava.

A l’Esperanceta tothom la coneix. No passa pas desapercebuda: una dona de tarannà nerviós que no entén de formalismes socials i que sempre expressa allò que pensa

La Noemí Busquets és, per sobre de tot, una ànima inquieta. Nascuda a Bràfim, un poble de l’Alt Camp, va venir a viure al Pallars amb nou anys, quan a la seva mare li van diagnosticar un càncer de matriu amb metàstasi pulmonar, i els metges van recomanar-li anar-se’n a viure en un lloc amb menys contaminació. Més tard va tornar a Tarragona a fer el batxillerat.

—Vaig acabar dient: “Desastre, jo no vull estudiar, no em vull asseure en una cadira!”. Després vaig decidir aprendre teatre a Barcelona, perquè vaig pensar que almenys em deixarien moure… I he fet moltes coses durant i a la vegada… Ui, moltes! —exclama la Noemí, passejant-se amunt i avall per l’interior de Casa Gassia.

L’alter ego de la Noemí Busquets és prou irreverent perquè no tothom la pugui contractar

Com que també voldrem conèixer l’Esperanceta, l’alter ego de la Noemí, li demanem si pot vestir-se com ho fa sempre que interpreta aquest personatge amb el qual fa espectacles de cabaret pagès, una performance que cerca la polèmica i que és el reflex d’una manera pròpia d’entendre la vida, la de l’Esperanceta. També és, probablement, l’única funció de caràcter picant en què veureu una actriu amb una faldilla tan llarga i un mocador empresonant-li l’espatlla. I es canvia allà mateix, mentre continuem xerrant.

Tal dia com avui, ja fa gairebé vint anys, va néixer l’Esperanceta de Casa Gassia, que avui viu a l’Ecomuseu d’Esterri d’Àneu. Ja ho va fer amb la boca oberta i sense edulcorants, gràcies a la confiança i l’empenta d’en Jordi Abella, director de l’Ecomuseu, que va encoratjar la Noemí a fusionar la seva formació teatral amb la feina al museu, on ja treballava des dels setze anys, fent visites com a guia intèrpret. Després de tres anys de recerca, la Noemí va donar a llum l’Esperanceta, que ara s’ha convertit en tot un fenomen que deambula entre la controvèrsia i la provocació, fent crítica social per allà on passa. Ella és també l’antídot que evita que la Noemí es converteixi en una persona dolenta. Després ens ho explicarà.

El personatge està inspirat en la senyora Tureta, la dona que treballava i vivia amb l’última hereva de Casa Gassia

—Al principi era encara més terrible i irreverent, de vegades era ofensiu i punyent. Però molt. Havia arribat a marxar gent dels espectacles perquè no ho suportaven. Però el personatge ha anat evolucionant molt, i ara s’ha suavitzat. Avui et foto el dit a l’ull, però abans te’l fotia fins al fons, amb el braç i tot, i no te’l treia. Ara ja no ho faig tant, tot i que continua sent prou irreverent perquè no tothom em pugui contractar. A mi m’han dit de tot: catalanista i espanyolista, feminista i masclista. Com que treballo amb la improvisació, és una mica això, jugo amb el que li molesta a cadascú: que no t’agraden els pijos? Doncs ara surto a defensar-los. I vaig fent així.

O te l’estimes molt, o no la vols veure ni en pintura...

La Noemí fa espetegar la llengua, i els ulls inquiets viatgen d’una direcció a l’altra. Em recorden els d’aquell cabirol que se m’ha interposat a la carretera no fa gaire, i temo que fugi en qualsevol moment saltant per la finestra on ara el nostre fotògraf, en Jordi, la retrata de perfil, amb una serietat bufonesca, imposada, però desafiadora, que s’esborrarà d’un moment a l’altre per un mig somriure bandarra. Li pregunto com neix aquesta dona, que t’estimes molt o no vols veure ni en pintura, i que provoca riures i els esborra amb la mateixa facilitat.

—L’Esperanceta està inspirada en la senyora Tureta, la dona que treballava i vivia amb l’última hereva de Casa Gassia. Un cop mor l’hereva, ella continua vivint aquí, encara que no tingui cap relació de parentesc amb ella. Era una dona molt peculiar; sempre s’estava a la finestra, allí detràs, murmurant, cagant-se en tot… Els veïns que ara tenen setanta o vuitanta anys encara la recorden. Es veu que els nens passaven pel carrer i li tenien por: “Ai, la vella; ai, aquesta dona solitària…”. La titllaven de bruixa.

M’explica que el personatge ha anat evolucionant amb els anys, i que encara que sigui un personatge fictici, l’Esperanceta encarna la idiosincràsia pallaresa o de muntanya, la seva manera de fer, el seu esperit fort i tossut. Un tarannà propi que s’estén des d’Astúries fins als Apenins italians, que fa que els Pirineus es puguin entendre com un país, i que el Pallars sigui més similar a qualsevol poble alpí d’Itàlia que a Manresa, Terrassa o Balaguer, pel que fa al folklore, a les històries, llegendes, toponímia, costums, música…, a tot el que és més bàsic i ancestral.

—A vegades m’he fet dir ambaixadora dels Pirineus! —esclata a riure.

L’Esperanceta encarna la idiosincràsia pallaresa o de muntanya, un tarannà propi que fa que els Pirineus es puguin entendre com un país

Però quan l’Esperanceta treu el cap per la finestra de Casa Gassia, ho fa també la Noemí Busquets, i ella és la combinació explosiva de moltes disciplines entrellaçades que donen vida a aquest personatge esperpèntic. Ja ens ha quedat clar que a la Noemí mai li ha agradat gaire, això d’estar-se quieta escoltant com algú parla. I, si no és així, us asseguro que, mentre xerrem, em fa mirar ara cap a un costat, ara cap a l’altre, deambulant per les diferents estances de la casa, fins que finalment seiem en dues cadires, una davant de l’altra. I m’escruta amb aquests ulls petits durant uns instants. Sempre ha estat una mica rebel, em confessa cofoia, i ja de petita li agradava dur la contrària. Si li etzibaven alguna cosa que no li agradava, s’enfadava molt i es rebel·lava “a saco”. “Ep!”, però si el que manaven es feia amb coherència i no sortia de cap boca hipòcrita, de vegades feia cas, i alça l’índex en un intent d’aparentar serietat.

—A mi, deixeu-me les llengües. Això sí que sempre m’ha agradat. Crec que la parla, la seva sonoritat, modifica el llenguatge, és a dir, què et dic i com t’ho dic. Per això, una de les primeres coses que faig quan em moc és canviar el dialecte. Per respecte, i perquè no em costa gens, un cop m’hi acostumo. Però crec que a mi m’agraden les paraules perquè em toquen massa els collons. I aquesta és una de les característiques de l’Esperanceta, que s’hi fixa molt, en l’etimologia de les paraules, perquè explica la història de la gent que les articula.

“L’Esperanceta s’hi fixa molt, en l’etimologia de les paraules, perquè explica la història de la gent que les articula”

L’Esperanceta fa gairebé vint anys que dinamitza, culturalment, un territori sencer, i ho ha fet, en part, a través d’aquesta llengua seva tan llarga i gràcies a la seva creadora, que ha invertit moltes hores formant-se en diversos àmbits de l’espectre comunicatiu —de vegades ens oblidem que la comunicació va molt més enllà de les paraules dites! La Noemí va començar a estudiar interpretació de llengua de signes mentre aprenia teatre, a Barcelona. També va aprendre dansa teatre, un estil de dansa contemporània. Més tard, va formar-se com a terapeuta de Gestalt, una teràpia que se centra en el moment present per resoldre tota mena de conflictes i bloquejos emocionals que ens impedeixen arribar a la satisfacció amb una mateixa. També domina àmbits ben diversos, com l’aikishintaisó o el katsugen, dues pràctiques d’origen japonès que busquen alliberar la tensió interna a través de diferents moviments, que fan entrar en contacte el cos i la ment. És probable que l’Esperanceta no hagués existit mai si la Noemí no s’alimentés de tantes disciplines diferents i sense la seva personalitat inquieta, que la fa estar, constantment, formant-se per satisfer una curiositat insaciable.

“Crec que la parla, la seva sonoritat, modifica el llenguatge. Per això una de les primeres coses que faig quan em moc és canviar el dialecte”

—La Gestalt és fixar-nos en l’aquí i l’ara, sense estar constantment amb l’“ai, ai, ai, què passarà?”, com li succeeix a molta gent. És més vivencial, i té un punt teatral.

Abans, l’Esperanceta feia dos tipus d’espectacles: un a la tarda, en què també ensenyava la casa i es mossegava una mica la llengua, però sense deixar de dir el que volia dir, i el de la nit, més picant i pujat de to. Des que és mare ho ha concentrat tot en un de sol, i quan ve molta canalla ja busca la manera de poder continuar sent ella mateixa, però des d’una versió, potser, una mica més ¿delicada?

“Els nens, amb la merda que arriben a consumir pel mòbil i per la tele… El que jo digui segur que no arriba ni a la sola de la sabata del que ja han vist”

—Els nens, jo què sé… Si és que amb la merda que arriben a consumir pel mòbil i per la tele, el que jo digui segur que no arriba ni a la sola de la sabata del que ja han vist. Si la canalla és petita no se n’assabenta, però si ja tenen una certa edat han de saber que catxar vol dir ‘fer l’amor’, i que els collons són els testicles, aquest farcellet que tens aquí penjadet perquè se t’enfili. I els pares ja faran la resta de la feina, tu!

Ara ja fa molt de temps que no marxa ningú, i últimament la gent riu molt, durant els seus espectacles. I és que riure és terapèutic, defensa la Noemí, perquè secretem endorfines i provoquem unes vibracions que quan es trenquen és com si arribéssim a un estat de meditació activa. Però l’humor té límits? I si no en té, n’hi hem de posar nosaltres?

—És clar que en té! Els que té la mateixa persona. Crec que està relacionat amb els principis i amb els valors que té un mateix, i a la vegada amb on vols posar-los tu, fins a on vols arribar. Jo crec que per això faig de bufona, perquè ella és més ampla de límits que no pas jo.

L’humor té límits? “És clar que en té! Els que té la mateixa persona. Jo crec que per això faig de bufona, perquè ella és més ampla de límits que no pas jo”

La Noemí i l’Esperanceta se segueixen construint mútuament, articulant-se i mutant a través de les seves experiències. També interpreta altres personatges, com Joana la Gascona, la cosina francesa de l’Esperanceta, que és bruixa. És un personatge que no té res a veure amb l’Esperanceta, però continua sent una part de la Noemí portada a l’extrem o, simplement, alliberada del que dicten les convencions socials establertes.

—En aquella època, a les dones ens classificaven en tres categories: les lletges eren bruixes; les guapes, putes, i la resta, boges.

“El poble, juntament amb la cultura, és una de les coses que ens poden salvar com a humanitat”

El cabaret pagès és, precisament, aquesta mescla entre la puta, la bruixa i la boja, una sexi antisexi que parla amb la veu de tot un poble. És pagès perquè, tot i que la Noemí hagi viscut quinze anys a Barcelona, sempre ha estat una persona del poble i de la gent que hi viu, i també és pagès perquè no tot ha de ser de ciutat. Defensa que el poble, juntament amb la cultura, és una de les coses que ens poden salvar com a humanitat, és a dir, per tornar a ser conscients de la terra que tenim i que xafem, una terra que també es transforma, contínuament, com ho fem nosaltres.

A l’Esperanceta la titllen de bruixa perquè emprenya igual que ho feien les dones considerades bruixes al seu moment, bàsicament perquè fa una mica el que vol. Si parem una mica d’atenció a les nostres avantpassades, veurem que totes han estat assenyalades en algun moment. I ni ens caldrà fer un gir de 180 graus, que només tombant el cap sabrem també si som l’una o l’altra. I ella hi està molt acostumada, a rebre noms per totes bandes. Una vegada, mentre feia d’Esperanceta en un poble, va venir l’alcalde a dir-li que hi havia un home atemorit escampant que per allà hi corria una dona boja. I quin tip de riure van fer-se davant l’alcalde dues dones, recaragolant-se amb una sola panxa. Dues ments encabides dins d’una roba grossa i llarga.

El cabaret pagès és aquesta mescla entre la puta, la bruixa i la boja, una sexi antisexi que parla amb la veu de tot un poble

L’Esperanceta té la veu d’espinguet i la metxa curta. El seu nas llarg és l’herència de temps passats, de quan les dones remeieres recollien herbes i sabien de màgia. És experta a passejar-se entre les dualitats de la vida, i és terriblement sexual. L’Esperanceta no és la Noemí, però en forma part.

—No em costa desvincular-me’n perquè és molt pesada, i té una veu aguda que se’t fot a dintre i a vegades no puc més, de sentir-me. Quan em vesteixo d’Esperanceta m’encomano a la mare que em va parir i hi confio plenament. En el dia a dia no tinc aquesta confiança en mi mateixa, per això també és com una mena de teràpia.

Es posa rígida damunt la cadira i s’atansa cap a mi, com si em volgués confessar un secret, i ara parla amb la veu molt fina:

—Si no fes d’Esperanceta, crec que seria una persona dolenta. Ho faig per deixar de somatitzar.

A la Noemí li agraden les coses autèntiques, i el personatge que interpreta n’és un bon exemple. És per això que és una amant de la muntanya, que amb la natura s’hi sent connectada, perquè no enganya. Però hi ha dues coses que l’exasperen: la primera és conduir, pràctica inevitable i diària que ha de fer si vol continuar vivint aquí, i la segona, la tecnologia. Amb aquesta darrera hi té una relació en què l’odi dona pas a la resignació. Tant de bo no s’hagués de posar a gravar aquests vídeos per penjar-los a l’Instagram, cagondena, però és que tenen èxit, es lamenta. Tot i això, mai repeteix els vídeos, i a les seves stories no els passa res, m’explica; no fan efectes ni coses d’aquestes perquè tampoc sap com fer-ne. I ni ganes. Que la seva feina són els bolos, no això, i que segur que sempre serà millor el que fa en directe que el que penja a les xarxes.

Abans d’acabar, li demano si pot sortir l’Esperanceta, que hem parlat durant massa estona d’ella sense que hi fos present i hi pogués dir la seva.

—Espera, deixa que me la busqui…

I comença la metamorfosi. La Noemí tanca els ulls i clou els llavis fins, mentre remuga alguna cosa indesxifrable. S’estreny el pit amb el puny, i s’està uns bons segons amb el cap abaixat. L’Esperanceta torna a obrir els ulls, que espurnegen amb força. Ens mira fixament, ara a en Jordi, ara a mi, amb les celles molt arrufades.

—Pues re, nena maja, au. Aneu a Andorra, ara? País veí… Ui, sort que no hem parlat de política, eh, perquè això ho porto fatal, eh? Ho porto fatal, fatal, fatal… I que aquest noi no us foti en algun follon, eh? Que si fos dona, fori puta!

“Si no fes d’Esperanceta, crec que seria una persona dolenta. Ho faig per deixar de somatitzar”

Sortim una mica a correcuita, que el Pallars ens espera amb més històries que ens cal caçar abans que s’acabi el dia. Quan ja enfilem el carrer, em giro de cop i li crido: “Per què et fas dir Esperanceta, i no Tureta?”. Es posa a riure, recolzada a la porta amb el cos escarransit, que fa una diagonal llarga.

—Perquè acaba en eta, que això m’encanta! I perquè l’esperança va cap a la llum, que sempre justeja, i per això faig servir el diminutiu. I el nom té sentit tant en els espectacles que faig que siguin més foscos, com en aquells que ho són menys. I perquè, al final, ens remet a la senyora Tureta de Casa Gassia, on tot va començar.

Deixem enrere Esterri, enmig d’una boira que tot ho confon i que fa enlairar les cases i barrejar el riu amb les muntanyes. Obrint-me pas a través d’aquest núvol fet de contraris, encara sento el riure burleta de l’Esperanceta, i la seva veu aguda se’m clava al clatell i em persegueix durant tota la tornada.