L’any 1948, Eduard Castells va atribuir, a través d’una anècdota succeïda en una calçotada, l’origen d’aquesta celebració al Xat de Benaiges, ciutadà vallenc que a finals del segle XIX, teòricament el 1898, va ser el primer a coure els grills que creixien a les cebes del seu hort. No se sap ni com ni ben bé quan el Xat va fer néixer aquell àpat, ni tan sols si el mite fundacional de la calçotada és del tot veraç, però arribat l’immediat segle pròxim, menjar calçots en companyia de família i amics ja era un costum en moltes masies vallenques. Anys més tard, a partir dels anys quaranta i, sobretot, dels cinquanta, la calçotada va començar a arribar més enllà. Tant de les masies cap als restaurants i les places, com de Valls cap a la resta de Catalunya. Era la tercera en discòrdia, després de l’anís i els Xiquets.

Aquest fenomen, en bona part, es deu a la tasca divulgadora d’un nombrós i divers grup d’artistes vallencs, units en l’anomenada Penya Artística de l’Olla, que Eduard Castells, de fet, va presidir. Formaven, en paraules del pintor Daniel Ventura, el qual n’era membre, “una mena d’institució oficiosa, humorístico-cultural-artística-gastronòmica, que, amb els anys, va portar a terme nombroses iniciatives en tots aquests camps esmentats”. Tal com els considera Josep Maria Rovira i Valls, president de la Cambra de Comerç i divulgador de la història de la calçotada, “són els precursors de la difusió” de la calçotada. En un context concret, la dictadura franquista més primerenca, autàrquica i autoritària, aquest ric manat d’artistes vallencs van ser promotors, protagonistes en primera persona i cronistes de la popularització de la calçotada.

Durant la dictadura més primerenca, autàrquica i autoritària, la Penya de l’Olla va ser promotora, protagonista en primera persona i cronista de la popularització de la calçotada

La Gran Calçotada Artística de l’Olla, que van promoure durant deu anys, va marcar el camí posterior de fama d’aquesta menja: van fer d’un costum familiar una festa i, convertint-lo en el “fenomen de la bola de neu, que tant com més rodola, més s’engreixa”, van obrir el camí perquè els restaurants continuessin donant vigor a la calçotada. I mentre anaven calçant el costum familiar i vallenc, que s’acabaria convertint en una tradició amb una nova dimensió nacional, ells van gaudir del seu curt i intens camí, que volem conèixer una micona.

La primera Gran Calçotada Artística de l’Olla, la de 1947, i la mateixa Penya de l’Olla es van començar a forjar un any abans, en l’espontaneïtat pròpia de les tertúlies que aquests homes moguts per inquietuds artístiques i literàries feien els dissabtes al bar de la fonda Universo Bou, regentat per la família Gatell. I, precisament, tant la Penya com la seva celebració més emblemàtica van sorgir d’una calçotada que a algú se li va ocórrer de celebrar en aquelles trobades. Un diumenge de febrer de 1946, els artistes vallencs, als quals es van sumar un grup de xampanyers de Sant Sadurní d’Anoia, es van trobar a la masia de Josep Gatell Roda, conegut com el Pepitu de cal Bou, un altre artista, fill de la mateixa família Gatell.

“Al dinar, no hi mancà res del que constitueix la minuta d’aquesta tradicional menja vallenca, i no caldria dir que el xampany va córrer generosament, gràcies als amics xampanyers de Sant Sadurní d’Anoia. La festa va aconseguir un èxit total i, a l’hora dels adéus, va quedar emparaulada una altra calçotada per a l’any vinent”, escrivia molts anys després Daniel Ventura en la seva ponència publicada a Quaderns de Vilaniu i pronunciada a les jornades dedicades al calçot en el marc del I Congrés Català de la Cuina, celebrat el 1982. “Val a dir que no havíem inventat ni descobert res de nou”, advertia el vallenc, “però aquella trobada inicial va servir perquè, entre bromes i veres, sorgís, poc temps després, la «Penya Artística de l'Olla»”.

Les calçotades de l’Olla eren veritables certàmens culturals i artístics, despreocupats i travessats per l’humor que caracteritzava la colla

Poc temps després, en una trobada a la mateixa masia dels Bou celebrada el primer diumenge de primavera del mateix 1946, dia 24 de març, fins a 145 vallencs signaven l’acta fundacional que paria oficialment la Penya Artística de l’Olla. Més enllà de tots els prohoms esmentats durant la sèrie, hi eren presents l’escultor Joan Serafini, el pintor Pere Queralt o el compositor Albert Sanahuja, entre molts altres noms que als lectors vallencs els sonaran. L’any següent, al mateix escenari, naixia oficialment la Gran Calçotada de l’Olla, amb un nom ben grandiloqüent, però a l’altura d’allò en què es van convertir aquells esdeveniments, molt més que calçotades; i a l’altura, també, del paper pioner que van tenir.

La intenció era “fer bullir l’olla un cop l’any”, i per això “es mobilitzaven les estilogràfiques i els pinzells” per a cada ocasió

Les calçotades de l’Olla eren veritables certàmens culturals i artístics despreocupats i travessats per l’humor que caracteritzava la colla. S’hi recitava poesia; s’hi estrenaven obres de teatre en vers que parodiaven clàssics, tant del teatre com del cinema, representades pels mateixos membres de la Penya, o s’hi feien concerts i concursos de pintura. Tal com va escriure Pere Mialet en un article publicat el 1958 a la revista Sants, la intenció era “fer bullir l’olla un cop l’any”, i per això “es mobilitzaven les estilogràfiques i els pinzells” per a cada ocasió.

De tota aquesta prolífica producció, en què Joan Ventura va tenir un paper tenaç, i que fa de testimoni escrit d’aquells temps, en podem gaudir gràcies al seu germà, Daniel, que la va recollir i emmagatzemar el mateix any de la seva mort, el 1989. Núria Ventura, la filla del Daniel, ha cedit a LA MIRA l’ús d’aquest riquíssim fons documental, en el qual destaquen alguns dels programes que s’editaven cada any per a la festa, que són testimonis sensacionals de l’ambient que s’hi respirava i de l’esforç que es dedicava a enaltir la cultura calçotaire.

Gràcies als programes, tots escrits en català, podem conèixer el preu de les calçotades, que en deu anys va passar de 35 a 65 pessetes —en línia amb una creixent però encara insuficient valoració dels calçots—, i, sobretot, el menú de les calçotades, en què fa l’efecte que era més important l’humor absurd, que clivellava tot el que sortia de les plomes i els pinzells, que els mateixos calçots. N’hi ha prou amb un exemple: el programa de la primera Gran Calçotada Artística, que anunciava als comensals que podrien menjar fruita normal i “a-variada”, i que tancarien l’àpat fumant puros, o “apuros”.

Entre el fons documental cedit per Núria Ventura hi ha, també, entre d’altres, guions manuscrits d’obres teatrals, i programes i bases dels Jocs Florals del Calçot, que, tal com sabem gràcies a una cronologia dels anys de vida de la Penya manuscrita per Ventura, es van començar a celebrar el 1948, a la segona Calçotada de l’Olla. Aquell any, a la masia dels Bou, que va acollir les primeres festes, es va parodiar el western Van morir amb les botes posades. No portaven botes, duien gavardines. L’any següent, en què la tercera celebració es va instal·lar a la masia del pintor Josep Maria Tost, un dels pals de paller de la colla, Cyrano era Tirano, i no era pas de Bergerac, sinó de Puigpelat, a tocar de Valls.

“La paròdia s’ensenyorià de l’ambient i en el curs dels anys la calçotada de l’Olla es va fer famosa a Valls i a fora”

Segons recollia de la seva pròpia experiència Pere Mialet a la revista Sants, “la paròdia s’ensenyorià de l’ambient i en el curs dels anys la calçotada de l’Olla es va fer famosa a Valls i a fora”. D’entrada, les calçotades estaven reservades a la cinquantena d’integrants de l’entitat i als artistes vallencs que vivien a Barcelona. Pintors, escultors, compositors, publicistes, poetes, escriptors, artistes de més i menys renom, alguns dels quals es dedicaven a altres oficis, participaven en la calçotada i presentaven treballs tant seriosos com humorístics, sempre al voltant del calçot.

Després que els locals parlessin del seu tresor, la premsa i prestigiosos escriptors i gastrònoms van lloar la calçotada

Ben aviat, van ser convidades a la calçotada personalitats del món artístic i cultural de Catalunya i, especialment, de Barcelona, en molts casos a través de les amistats que hi mantenien vallencs de renom. Un exemple és el cas de Jaume Mercadé, un dels primers vallencs a parlar, en una entrevista de 1928 que citem al primer article, de la calçotada. La seva amistat amb Joan Miró, que també era amic de Francesc Català-Roca i del compositor Robert Gerhard, va fer que el pintor mallorquí fixat a Mont-roig del Camp establís una relació íntima amb Valls, fascinat pels calçots i, especialment, pels castells. Després que els locals parlessin del seu tresor, la premsa i prestigiosos escriptors, com Nèstor Luján o Sempronio (Andreu-Avel·lí Artís), així com gastrònoms com Ignasi Domènech o Joan Cabané, van lloar la calçotada. Van saber canalitzar la seva admiració en forma d’articles que van contribuir a explicar la calçotada fora vila i a mostrar-la com una festa excepcional que començava a agafar ales a l’exterior.

L’embolcall artístic i intel·lectual entorn del calçot va convertir la Gran Calçotada de l’Olla en “una espècie de pulmó artístic, on es respiraven aires de llibertat i on s’expressaven idees ben liberals”

Les fronteres es van obrir. Els calçots les van desdibuixar, les van saltar. I l’humor, la sorna i l’embolcall artístic i intel·lectual entorn del calçot, element central, van convertir la Gran Calçotada de l’Olla en “una espècie de pulmó artístic, on es respiraven aires de llibertat i on s’expressaven idees ben liberals”, tal com va escriure Daniel Ventura en la seva ponència per al I Congrés Català de la Cuina.

De fet, si alguns elements unien les sensibilitats que es trobaven acollides per la Penya de l’Olla, aquests eren la catalanitat i l’oposició antifranquista, paleses en la ironia política omnipresent, tant en la comèdia com en els Jocs Florals. Aquesta actitud, com es reconeix en un document que forma part del fons de Joan Ventura i Solé, conservat a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Camp, era “certament perillosa en aquells temps de censura, i així, la trobada es convertia en un modest però efectiu pulmó patriòtic, al respirar-se aires i idees molt distants del que era condicionat al carrer”.

“La calçotada era una excusa per reunir un grup d’ideologia similar antifranquista, cosa que queda reflectida pel caire ideològic de les reunions, i l’ús de la llengua catalana”

“Aquestes reunions eren un mitjà d’expressió de la catalanitat dels seus membres i de rebuig al règim dictatorial. És a dir, la calçotada era una excusa per reunir un grup d’ideologia similar antifranquista, cosa que queda reflectida pel caire ideològic de les reunions, i l’ús de la llengua catalana que es feia tant en els discursos com en els cartells publicitaris.” Això concloïa al número 31, de 1997, dels Quaderns de Vilaniu, Domènec Ribes i Mateu (1973), fill del Pont d’Armentera. Especialitzat en l’anàlisi històrica i antropològica sobre temes com la calçotada, Ribes va fer una anàlisi sobre el poder de la calçotada a l’hora de convertir-se, amb el pas del temps, en un instrument de diferenciació i recreació d’identitat.

En el seu treball, en relació amb les calçotades de l’Olla, Ribes matisava que aquestes celebracions es van convertir, precisament, en això, en una eina de diferenciació social, en un ritual amb una simbologia —catalanista i intel·lectual— i una funcionalitat social basada en “una dialèctica binària centrada en la integració-separació”, en el conflicte ells-nosaltres, que reforça els que són dins en contraposició als que són a fora. La diferenciació, però, afegia, també es produïa per una qüestió econòmica, ja que en un context de postguerra no era pas econòmic celebrar una calçotada amb tota la infraestructura i els aliments que requeria.

La Penya de l’Olla va convertir la calçotada “en una menja per a personalitats de Barcelona, li va donar un prestigi i això va generar interès”

Sigui com sigui, Domènec Ribes, una trentena d’anys més tard, reflexiona sobre el paper de la Penya de l’Olla en la ritualització de la calçotada, és a dir, en el procés a través del qual aquesta menja ha adquirit un simbolisme i una cerimònia que l’omple d’un determinat contingut. En aquest sentit, Ribes considera que en el seu curt temps de vida i el context en què es va desenvolupar, el grup “va posar de moda la calçotada” i va contribuir al fet que “es ritualitzés i traspassés l’àmbit familiar”. “Durant la postguerra, amb un punt elitista, van convertir la calçotada en una menja per a intel·lectuals i personalitats de Barcelona, li van donar un prestigi i això va generar interès. Es va anar estenent per la comarca, es va convertir en una senya d’identitat vallenca i, més endavant, va arribar l’últim pas, en què es va convertir en menja nacional, en senya d’identitat catalana”, explica Ribes.

Aquest paper de la Penya de l’Olla no hauria estat el mateix sense les peculiaritats pròpies de la menja. Bé ho sabien, els de l’Olla, que, com a profetes, la van enaltir i exalçar pel que és en si mateixa. Domènec Ribes estableix una comparació entre la calçotada i una arrossada o una costellada, àpats també familiars i amicals, “però que no han traspassat la ritualització com sí que ho ha fet una calçotada”. I per què? Doncs gràcies al fet que “té uns elements peculiars i propis que no hi ha en cap altre lloc, que són propis d’aquí i que no hi són, per exemple, a València”. O, com diria Daniel Ventura, perquè la calçotada és una cerimònia.

De fet, tal com han dit tants vallencs —de la mateixa manera que ho deien Josep Piñas i Mercadé i Josep Pons i Pena, membres de la Penya de l’Olla, en un altre rellevant i premiat article publicat el 1951 a la revista Destino—, els calçots s’han de menjar al tros. I aquest és un element més d’aquest acord oral i oficiós que basteix els fonaments de la cultura calçotaire: “Con buen o mal tiempo, siempre en el campo. Una calçotada casera pierde el 99 por ciento de su encanto y sabor peculiares, y nadie se atreve ya a proponerla”.

Un vallenc tampoc proposarà celebrar una calçotada si no és a Valls. Ja ho diuen, a la ciutat d’origen de la calçotada, que els calçots s’han de menjar tenint com a escenari una masia vallenca, com a platea la ciutat i el seu campanar i, com a teló de fons, la serra de Miramar. Però, almenys al bressol de la Penya de l’Olla, la primera de les premisses es va acabar incomplint assolits els deu anys de vida, el 1956, i no pas per voluntat, sinó per necessitat. Per èxit. Segons va definir-ho Pere Català i Roca a l’article que va publicar el 1960 a Destino, per culpa del “superàvit amical”.

Tanta gernació celebrant les calçotades sota el paraigua de la Penya de l’Olla va ser el que la va extingir tal com s’havia celebrat fins llavors

Tanta gernació celebrant les calçotades sota el paraigua de la Penya de l’Olla va ser el que la va extingir tal com s’havia celebrat fins llavors, en la rusticitat de la masia Tost. Espolsant-se tanta responsabilitat, la Penya de l’Olla va traslladar la calçotada artística de l’any 1956 a la masia dels Bou. Tornaven allà on havien començat, però, en aquest cas, en una masia que, havent acollit diverses calçotades durant els anys cinquanta, arran d’aquesta darrera celebració de l’Olla es convertiria definitivament en un restaurant.

Aquella calçotada de 1956 va ser el comiat de la Gran Calçotada Artística de l’Olla, que mai es tornaria a celebrar en el mateix format i quedaria reduïda a una trobada íntima entre artistes locals. Però, alhora, va ser el bateig públic de la calçotada, celebrat en una masia que es convertiria en l’establiment referent de la calçotada gràcies, precisament, als calçots. Els calçots serien el motor d’un dels nous emblemes gastronòmics de la ciutat.

El precedent de la Penya de l’Olla va permetre que les calçotades s’estenguessin als restaurants

I és que va ser a partir d’aquesta necessitat de traslladar-se a un espai més gran i on el restaurant s’encarregués d’organitzar la calçotada de l’Olla que, d’acord amb el que va dir Daniel Ventura a la ponència de les jornades itinerants del I Congrés Català de la Cuina, “s’inicià la comercialització d’aquest plat vallenc tan típic”. Si bé la Penya de l’Olla no va poder fer reviscolar les seves aventures tot i alguns intents posteriors, el seu precedent va permetre que les calçotades s’estenguessin als restaurants, especialment la Masia Bou.

Masia, en majúscula. Perquè arran d’aquella última calçotada de la Penya de l’Olla, Josep Gatell Roda, el Bou, va recollir la iniciativa engegada per la Penya i la va impulsar a la mateixa masia familiar on, ja temps enrere, el seu pare, Josep Gatell Busquets, portava a menjar calçots els viatjants de vetes i fils que s’allotjaven de dilluns fins al cap de setmana a la fonda familiar del centre de la ciutat. Gatell Busquets, militant d’Esquerra Republicana, va marxar a l’exili amb la seva dona i el seu fill i van passar pels camps de concentració francesos. Gràcies al fet que no havia comès delictes de sang, van poder tornar i recuperar la fonda. “Perquè, esclar, els vençuts sempre són vençuts”, explica el seu net i fill de Gatell Roda, Josep Maria Gatell Batalla, que ens narra la història familiar.

La Masia Bou “va anar escampant la calçotada com una gota d’oli, la gent se’n va anar assabentant i la cosa va tenir èxit”

La fonda es va convertir en Hotel Universo Bou i la Masia va començar el seu recorregut donant a conèixer la calçotada Valls enllà. S’hi van dedicar pare, fill i net, ja jubilat i amb fills amb altres oficis i restaurants. Ell explica que el seu avi, “amb el seu esperit inquiet, això de la calçotada veia que podria tenir èxit i va començar mig de broma i mig seriosament”. Son pare, seguint les petjades de son avi, no rebia viatjants, sinó que viatjava ell mateix fins a Barcelona a vendre les sortides a Valls i els menús al restaurant, especialment a vallencs de fora vila. Així, considera que “va anar escampant la calçotada com una gota d’oli, la gent se’n va anar assabentant i la cosa va tenir èxit”.

Citem un fragment del text trobat al fons de Joan Ventura i Solé “Els precursors del fenomen turístic de la calçotada”, que ens situa a la mateixa calçotada de 1956 celebrada a la Masia Bou. Diu així: “Els assistents forans van demanar a l’hoteler si era possible que en dies següents poguessin acudir a aquell lloc amb la seva família i amics barcelonins a menjar una calçotada particular. L’amo de la masia accedí en tractar-se d’una possibilitat de negoci, i en diumenges següents serví diverses tandes de calçotades a persones no vallenques que es desplaçaven des de Barcelona. L’èxit de la prova esperonà l’hoteler i dedicà l’atenció a l’eixamplament dels espais de la masia, donant-li un to de restaurant de carretera”.

Ben aviat, altres restaurants, com la Casa Fèlix, la Masia Vallense, Cal Ganxo i l’Hotel París, van seguir les petjades dibuixades per la Penya de l’Olla

La Masia Bou va saber aprofitar la tradició com una oportunitat a través de la iniciativa. De fet, el 1957, juntament amb una agència de viatges i l’estímul de la revista Destino, va promoure l’arribada d’autocars plens de forasters que venien a fer una calçotada. I, ben aviat, altres restaurants van seguir les petjades dibuixades per la Penya de l’Olla. Especialment, la Casa Fèlix, la Masia Vallense, Cal Ganxo i l’Hotel París.

Tots ells, com llegim en el text que acabem de citar, “van convertir-se en amplis estadis dedicats a la gastronomia casolana, i particularment la Masia Bou de Josep Gatell es convertia en la gran catedral o Casa Pairal de la Calçotada”. Al seu torn, el Bou, anys després, el 1969, seria declarat Mestre Calçotaire Major de Catalunya per la Penya de l’Olla, en honor del seu paper pioner en la conversió de la calçotada en un fet gastronòmic incipient i reeixit als establiments de restauració. L’any següent, com a curiositat, rebria la mateixa medalla i reconeixement Salvador Dalí, que va venir a Valls a recollir una reproducció de l’àliga de la ciutat i va ser acollit per les autoritats i la Penya de l’Olla.

Les excursions en autobús i l’aparició del SEAT 600 van contribuir al fet que fer una calçotada a Valls ja no fos una mena de privilegi exclusiu dels vallencs

Les excursions en autobús organitzades per les agències de viatges forasteres i l’aparició del SEAT 600, que va fer populars i cridaneres les sortides de Barcelona els caps de setmana, van contribuir, també, que fer una calçotada a Valls ja no fos una mena de privilegi exclusiu dels vallencs i els seus amics i familiars. Ja s’havia convertit en un atractiu a l’abast de forasters i en una mena d’excursió pròpia de la temporada d’hivern que va convertir, en certa manera, aquesta estació en la vertadera temporada turística de la ciutat i la comarca que encara avui dia és. Els vehicles anomenats Isetta i els Renault 4/4, els primers de la marca fabricats a l’Estat espanyol, recorda Josep Maria Gatell Batalla, també van fer el servei que feia el 600: “Poder moure’s de casa sense haver de recórrer al tren, tenir aquesta individualitat tan preuada”. 

Després de mig segle en la intimitat, reservada a una tradició familiar, i posteriorment vallenca i també amb un matís elitista, la calçotada començava a assolir la dimensió nacional i popular que té avui dia. Ja en aquell moment, aquells artistes que l’havien empès mostraven sorpresa davant “la apoteosis de una modesta especialidad gastronómica a la que los libros de cocina apenas dedicaban cinco renglones de atención”, va escriure Joan Ventura i Solé a Cataluña Exprés el 1962. Es preguntaven, ells que havien vist com la calçotada creixia i assolia l’edat adulta, si s’acabaria tractant d’una moda passatgera o d’un hàbit permanent capaç de fonamentar-se entre els costums culturals i socials dels catalans. No cal discutir si ha estat una moda passatgera o tot el contrari…

Als setanta, l’Ajuntament de Valls va promoure la celebració de la Calçotada de la Premsa, Ràdio i Televisió, amb l’objectiu que els mitjans es fessin ressò del fenomen

En aquest èxit, en la consolidació de la calçotada com a festa-espontània-però-ineludible-nacional-d’hivern des de la segona meitat de segle XX, tal com explicàvem al primer reportatge d’aquesta sèrie, la premsa hi ha tingut un paper ressenyable. Tant en el moment en què els adalils de la cultura vallenca escrivien sobre la calçotada, com quan ho feien els seus convidats de renom. Però també a posteriori, quan la Gran Calçotada Artística de la Penya de l’Olla ja era història. Als anys setanta, l’Ajuntament de Valls, a través d’un ens anomenat Fomento de Iniciativas y Turismo de Valls, va promoure la celebració de l’anomenada Calçotada de la Premsa, Ràdio i Televisió. Vegeu una crònica de l’edició de 1969 feta pel NO-DO, disponible a partir del minut 1.30 a l’arxiu històric del noticiari franquista. L’objectiu de l’esdeveniment era el mateix, que la premsa es fes ressò de la calçotada com ja havia fet, però aquest cop era més explícit. I encara que va durar poc temps, l’organització d’aquesta trobada, que tenia acòlits fidels com Manuel del Arco o Emilio Pérez de Rozas, va tenir èxit, ja que encara avui dia la calçotada és protagonista de notícies, articles i reportatges als mitjans de comunicació.

En l’actualitat, la bifurcació entre el fet que la calçotada acabés convertida en una moda passatgera o en un ritual establert, aquest dubte que plantejaven vallencs com Joan Ventura, ha quedat resolt. Juguem amb l’avantatge del temps, i amb aquest havent posat les coses a lloc a favor nostre. Però al llarg d’aquestes dècades d’auge, més enllà del paper de la premsa, hi va haver un altre moment determinant perquè aquest èxit es materialitzés. L’any 1982 va ser una fita iniciàtica per elevar la calçotada a costum estès i plural, a tradició nacional, i va sortir, també, des de Valls mateix. Tan sols cinc anys abans, el 1977, i aquest fet no és pas nimi, el Diccionari general de la llengua catalana incorporava el terme calçotada, cosa que demostra el caràcter recent de la seva extensió. Però anem a 1982. Recordeu, oi, les continuades referències a la ponència de Daniel Ventura en les jornades itinerants del I Congrés Català de la Cuina? Ens hem fet pesats, però amb raó. Aquesta trobada es va celebrar el cap de setmana del 30 i 31 de gener d’aquell any —previ a la festivitat de la Mare de Déu de la Candela, patrona de Valls—, a la mateixa ciutat i dedicada al calçot.

Mentre llegia aquelles pàgines, Daniel Ventura continuava engrandint la trajectòria d’una menja que arran d’aquella celebració es va convertir en tota una festa major

Va ser en aquesta cita on Ventura, representant de la pionera i protagonista Penya de l’Olla, va fer un repàs i un reconeixement públic d’aquella història de què ell formava part. I mentre llegia aquelles pàgines rere el faristol, continuava escrivint, i continuava engrandint, segurament sense acabar-ne de ser conscient, la trajectòria d’una menja que arran d’aquella celebració es va convertir en tota una festa major celebrada cada últim cap de setmana de gener a Valls.

La celebració d’aquella ponència es va començar a forjar un any abans, el 1981, a l’oficina de correus de Valls, que encara estava situada als baixos de l’ajuntament. Ens ho explica qui hi era, Rafael Castells i París, un home que, per l’experiència que ha tingut, no s’excedeix quan diu que en sap un fart, dels calçots. És memòria viva de la història de la calçotada i ha estat una de les persones que més ha fet per la seva promoció. Familiar d’Indaleci i Eduard Castells, germans del seu avi, el Rafael ha dedicat la vida a la ciutat de Valls i, especialment, a la Cambra de Comerç i Indústria, de la qual és secretari general des de 1990, actualment de manera honorària.

Rafael Castells, val a dir-ho, també ha estat, durant molts anys, corresponsal de l’Alt Camp i la Conca de Barberà de diversos diaris i emissores de ràdio, com El Correo Catalán o Ràdio Reus. Tota la seva experiència, la va explicar al llibre Ho he viscut així. Valls, ser-hi, viure-hi i conviure-hi, transcrit per la mateixa Núria Ventura, filla de Daniel Ventura, i publicat el febrer de 2023 per Cossetània Edicions. Aquell dia de l’any 1981, a l’oficina de correus, el Rafael va ser convidat a participar en una reunió prevista per celebrar-se al restaurant Can Gatell de Cambrils, on s’havia de deliberar sobre la celebració de les —us sonaran— jornades itinerants del I Congrés Català de la Cuina. Sense cap membre de l’Ajuntament disponible per a la cita, Rafael Castells i Daniel Ventura, homes de generacions diferents, van ser els encarregats de representar Valls, i de rebre la proposta de portar la celebració a la ciutat.

La proposta de celebrar la Gran Calçotada era gairebé una heretgia, en no celebrar-se en una masia. Però entre els vallencs implicats, es van adonar de l’èxit que podria resultar de la promoció del calçot a la mateixa ciutat

Castells recorda la insistència de l’amo de l’establiment i membre del comitè organitzador, Joan Padrell, perquè se celebrés una gran festa de la calçotada en alguna plaça. Una proposta estranya, gairebé una heretgia, en no celebrar-se en una masia. Però entre els vallencs implicats, l’Ajuntament, la Cambra de Comerç, el comitè organitzador del Firagost i companyia, es van adonar de l’èxit que podria resultar de la promoció del calçot a la mateixa ciutat.

I dit i fet. Si el dissabte era Daniel Ventura qui proposava, en la seva ponència, celebrar la Gran Festa de la Calçotada a Valls enfocant-la com “una festa fixa anyal”, l’endemà, ple d’eufòria, però, tot sigui dit, amb una mica de dubtes, va ser el Rafael qui va comprometre’s públicament a repetir la cita l’any següent. Sorprès per la gernació que s’havia aplegat als carrers del centre de la ciutat, el van fer pujar al balcó de l’ajuntament. Convençut que “allò tenia un valor que no ens ho pensem”, que aquell dia havia estat “un detonant”, el Rafael va comprometre’s a “espitjar” la festa l’any següent. I així ha estat.

De tal dia, el 2025, en fa 43 anys. Any rere any, amb un “boom divulgatiu dels mitjans de comunicació, nacionals i internacionals, que no han parat de parlar-ne a tort i a dret”, com agraeix ell mateix, i amb cada cop més activitats, com els concursos de cultivadors, el de les salses per a calçots, el Concurs de Menjar Calçots o el Mercat de la Calçotada, totes pensades amb la intenció de promocionar i millorar la qualitat del conreu del calçot.

“La Gran Festa de la Calçotada ha aconseguit crear una festa popular i típica ben arrelada a Valls, però amb una projecció interessantíssima i important”

Aquesta és la raó de ser de la Gran Festa de la Calçotada; de fet, segons Rafael Castells, “l’èxit ha superat l’empresa”. És a dir: “La Gran Festa de la Calçotada ha aconseguit crear una festa popular i típica ben arrelada a Valls, però amb una projecció interessantíssima i important”, considera. És la representació de la reeixida exportació d’una menja festiva que mai ha deixat d’estar circumscrita i ajaguda al seu bressol, i que dona feina no només a pagesos i restauradors, sinó també als productors de molts altres aliments, ingredients i utensilis complementaris que hi ha al voltant del calçot, des de la salsa que es fa amb l’avellana de Reus fins als pitets o els licors i el vi.

Convé esmerçar tots els esforços a seguir amb rigor els rituals i la manera de fer la calçotada, perquè defineixen millor que cap altra cosa el costum

Llonganissa de Valls, costelles, pa, vi, taronges, dolços i xampany, elements essencials d’una calçotada, si pot ser, que siguin de la terra. Perquè així com Daniel Ventura assegurava en la seva ponència que “els calçots s’han de menjar al seu lloc d’origen, seguint les normes i les regles que estableixen els cànons tradicionals”, els calçots han de ser d’aquest lloc, i “també ho han de ser els acompanyaments inseparables”. El cafè, la copa i el tabac són, segurament, figues d’un altre paner. Però, en qualsevol cas, més enllà de la proximitat del producte, convé esmerçar tots els esforços a seguir amb rigor els rituals i la manera de fer la calçotada, perquè expliquen el context en què es va originar, perquè defineixen millor que cap altra cosa el costum i, sobretot, perquè en mantenen l’autenticitat.

Els calçots no són només un aliment, són una menja col·lectiva, festiva i autèntica, i és això el que els ha fet arribar fins a l’actualitat convertits en un emblema gastronòmic i cultural

Aquest tret, juntament amb la manera com es mengen els calçots, diferencia la calçotada d’altres plats típics de la gastronomia catalana. Perquè els calçots no són només un aliment, són una menja col·lectiva, festiva i autèntica, i és això el que els ha fet arribar fins a l’actualitat convertits en un emblema gastronòmic i cultural. El camí pròxim, doncs, queda dibuixat. Des que s’escull la ceba que serà plantada fins que el calçot es posa a la boca, tot plegat és una cerimònia, amb unes pràctiques no pas gratuïtes ni atzaroses que convé conservar i evitar que es dissolguin en la solució de la popularitat, perquè en són el moll de l’os. Són l’autenticitat que fa d’un fet una tradició.

Ara que n’és temps, afanyeu-vos a menjar calçots en companyia. I si pot ser, feu-ho a Valls, i així, com va escriure Ventura, us endinsareu “en la comprensió de l’esperit de la nostra terra”. D’això, dels cànons tradicionals i de mirar d’entendre per què ens agrada tant la tradició, ens n’encarregarem en el pròxim article d’aquesta sèrie. Aprofundirem en tots aquests petits rituals i la seva importància, tant de conservar-los com de reivindicar-los, i en per què la calçotada s’ha convertit en la manifestació gastronòmica catalana que mou més persones cada hivern. Mentrestant, mireu ben amunt al cel i embruteu-vos mans i llavis.