Ens trobem a principis dels anys vuitanta a Barcelona, on una colla de joves amb ganes d’aventura acaben de finalitzar els estudis d’Antropologia. Són pioners a la universitat, la primera promoció que es gradua en aquesta especialitat. Davant seu, tot un món espera ser descobert. Alguns d’ells viatgen cap a terres llunyanes, a l’Àfrica o l’Amazònia, buscant el misteri i l’exotisme de les seves poblacions indígenes. Altres, en canvi, decideixen agafar el cotxe i conduir durant gairebé sis hores fins a arribar als pobles d’alta muntanya del Pirineu. Ho fan amb la convicció que es troben davant d’un món tradicional que s’acaba, un territori feréstec i quasi salvatge on la vida ha canviat poc des dels temps antics.

Un d’aquests antropòlegs és Toni Anyó (1953), que es planta al poble de Son, al Pallars Sobirà, per utilitzar-lo com a exemple de moltes altres poblacions de les Valls d’Àneu. Durant tot un any, observa tot el que veu i en pren notes, parla amb els habitants i, quan ja li agafen confiança, els filma fins al punt que obliden que tenen una càmera al davant. Una petita joia documental que des del 2015 es conserva al Centre de Documentació dels Pirineus (CEDPIR), una associació cultural sense ànim de lucre amb seu al mateix poble del Pallars on Anyó fa més de quaranta anys que viu.

Durant tot un any, Anyó observa tot el que veu i en pren notes, parla amb els habitants i, quan ja li agafen confiança, els filma fins al punt que obliden que tenen una càmera al davant

“No volia fer un discurs sobre com era el Pirineu al segon terç del segle XX, sinó que volia que els mateixos habitants ens ho ensenyessin des del seu punt de vista”, m’explica l’antropòleg i fotògraf a dins de l’antiga escola del poble, on ara hi ha el Centre de Documentació, un edifici que queia a trossos i que corria el perill de caure en l’oblit, igual que la història del poble. Però, com un guardià, des que aquest antropòleg va arribar-hi als anys vuitanta, sempre ha lluitat perquè el llegat no desaparegui.

Per arribar al poble de Son, cal seguir una mica més amunt d’Esterri d’Àneu i desviar-se per una tortuosa carretera d’un sol carril durant gairebé deu minuts. S’ha d’estar molt a l’aguait: et pot aparèixer algun cotxe de cara enmig d’un revolt estret, o se’t pot creuar un cabirol en el moment més inesperat. I cada metre que avances, entre els boscos i el precipici, sembla que el temps retrocedeixi fins molt abans que Toni Anyó arribés a Son.

Als anys quaranta, el poble és ric i autosuficient. A moltes cases es fa cria de bestiar de pota, un bon negoci que permet que fins i tot durant les festes majors es pugui contractar una orquestra de Barcelona

Són els anys quaranta i al poble totes les famílies són autosuficients. No hi ha pobresa, tothom té tot el que necessita. A moltes cases es fa cria de bestiar de pota: eugues, cavalls, mules... Un bon negoci que fa que el poble sigui ric i fins i tot es pugui permetre contractar una orquestra de Barcelona durant les festes majors. A les fotos, ara curosament repartides per les parets del Centre de Documentació, es poden veure els habitants ben abillats. També tenen un dels millors carnavals de tot el Pirineu, al qual no li falta cap detall. Unes tradicions que venen de lluny en un poble on, ja durant l’època medieval, hi ha fins a quatre molins documentats. “El molí era un gran negoci, perquè aleshores tothom havia de moldre el gra”, explica Anyó. També hi ha serradores, de manera que els habitants poden agafar troncs del bosc per construir les seves pròpies cases i fer-se els mobles.

No els faltava res, a Son i a molts altres pobles de les Valls d’Àneu. Però tot canvia a partir dels anys cinquanta, quan cau el mercat de pota. La població s’empobreix i durant les dècades següents comença a marxar cap a Barcelona i altres indrets, com Tolosa, a la recerca de noves oportunitats.

“La generació dels vuitanta tenia una vida molt més dura que les anteriors. Es llevaven a les cinc del matí per munyir i treballaven molt més”

És cap als anys setanta que s’inicia el mercat de les vaques lleteres. Fins aleshores pràcticament no hi havia hagut vaques al poble. “No tenia sentit tenir-ne moltes, perquè la llet no es pot conservar. Hi havia més cabres, ovelles i cavalls que no pas vaques”, apunta Anyó. En canvi, quan ell hi arriba als anys vuitanta, la cultura de la vaca lletera està a l’apogeu. “Aquella generació tenia una vida molt més dura que les generacions anteriors. Es llevaven a les cinc del matí per munyir i treballaven molt més”, continua.

Quan l’antropòleg comença a conviure amb les famílies del poble, s’adona que la mentalitat de la seva gent, criada entre muntanyes i en un clima rigorós, és molt individualista. A diferència d’altres zones, com Tarragona, on hi ha un esperit més cooperatiu, allà cadascú es gestiona les coses “a la seva manera”. “Havien de carregar llet cada dia al llarg de quatre quilòmetres i, en comptes d’organitzar-se perquè una persona baixés la llet de tots, no se’n fiaven i cada casa baixava la seva”, posa d’exemple Anyó. “No tenir aquesta mentalitat cooperativista ha fet que la seva vida fos molt més dura i complicada”, remarca.

“Havien de carregar llet cada dia al llarg de quatre quilòmetres i, en comptes d’organitzar-se perquè una persona baixés la llet de tots, no se’n fiaven i cada casa baixava la seva”

Una duresa que ha tingut com a paisatge de fons la natura immensa i l’art romànic. De fet, al Centre de Documentació, que gestiona Anyó, també hi ha el Punt d’Interpretació del Romànic. A banda d’antropòleg, ell també és historiador especialitzat en història medieval, i l’any 2005 s’encarrega de fer un catàleg en què recull tot el patrimoni romànic del Pallars Sobirà.

Al Pallars Sobirà hi ha més de trenta esglésies romàniques registrades: “Moltes més de les que hi ha a la Vall de Boí”

“Hi ha més de trenta esglésies romàniques registrades, moltes més de les que hi ha a la Vall de Boí, i la seva pintura mural també és molt notable”, remarca Anyó. També hi ha moltes torres de guaita que estaven intercomunicades visualment, amb foc a la nit i amb banderes durant el dia. “Si entrava algú de fora, al cap de pocs minuts ja se sabia per tot el territori”, continua l’historiador, mentre m’ensenya els murals del centre. Una feina minuciosa que ha fet al llarg dels anys i que l’ha traslladat als segles XI i XII, en què, tot i l’orografia abrupta de la comarca, es recullen algunes de les millors mostres de l’arquitectura religiosa del romànic català.

“Al comtat del Pallars, igual que al poble de Son, eren molt rics durant aquells segles i es podien permetre el luxe de construir amb l’estil del romànic llombard. Si vas a la Llombardia, et trobes torres iguals que les de l’església de Son”, explica Anyó. Es necessitaven molts diners per pagar aquestes construccions i encarregar les pintures a artistes com el Mestre de Pedret.

Durant els segles XI i XII, el comtat del Pallars és molt ric: “Es podien permetre el luxe de construir amb l’estil del romànic llombard. Si vas a la Llombardia, et trobes torres iguals que les de l’església de Son”

“Es diu que, a la mort d’Artau I, a qui no van deixar enterrar en sepultura cristiana, la seva dona i comtessa, Llúcia de la Marca, el va voler redimir pagant moltes pintures i murals al millor mestre que hi havia aleshores, el de Pedret”, comenta. No és estrany, doncs, que avui es pugui observar la comtessa en la figura femenina que apareix als frescos de Sant Pere del Burgal, un edifici documentat des del segle IX i que es troba a la Guingueta d’Àneu.

En realitat, el Mestre de Pedret era un taller o un cercle d’artistes itinerant que procedia de la regió italiana de la Llombardia i que hauria treballat des del Prepirineu oriental fins al departament francès de l’Arieja. En altres paraules, es tracta d’un dels obradors més importants de la Catalunya altmedieval. “La seva qualitat pictòrica és excepcional, com la que es pot observar a l’absis de Sant Pere del Burgal, als murals de Santa Maria d’Àneu o als de Santa Eulàlia d’Estaon”, enumera Anyó.

“A les Valls d’Àneu és on hi ha més concentració d’obres del romànic, i en indrets com Sant Joan d’Isil les escultures tenen molts trets pagans”

Tota una arquitectura religiosa i escultòrica que també es troba en esglésies com la de Sant Pere de Sorpe, Sant Martí d’Escalarre i Sant Julià d’Unarre. “Sobretot a les Valls d’Àneu és on hi ha una major concentració d’obres del romànic, i en indrets com Sant Joan d’Isil les escultures són molt peculiars, perquè tenen molts trets pagans”, continua l’historiador, que considera que “segurament” el Pallars va ser un indret difícil de cristianitzar.

“Era una societat profundament religiosa, que creia en un déu omnipotent, però que no seguia un cristianisme com el que entenem nosaltres”

“Intentaven atrapar els feligresos adaptant els seus costums, que provenien d’un món molt màgic: la gent no tenia una consciència científica com nosaltres, sinó que es pensava que hi havia esperits bons i dolents, bruixes, i que la nit de Sant Joan sortien les fades”, explica. Tota una sèrie de personatges del món espiritual i del bosc que eren ben normals per a una població aïllada per les muntanyes. “Era una societat profundament religiosa, que creia en un déu omnipotent, però que no seguia un cristianisme com el que entenem nosaltres”, matisa.

Les falles d’Isil són “la cristianització de la festa més antiga que es conserva de tot Catalunya”

Una prova d’aquest paganisme que ha arribat fins als nostres dies, tot i que amb una tradició disfressada de religió, són les falles. Una festa que es remunta més enllà del que ens queda de memòria. Durant gairebé quinze anys, Anyó ha estat fallaire a Isil, on es fa la que és considerada com la falla més antiga del Pirineu. “És l’única que s’ha conservat al llarg del temps; les altres s’havien perdut i s’han tornat a recuperar als anys noranta”, explica.

Les falles són un ritual de renovació en què, durant el dia més llarg de l’any, es va a buscar el foc primigeni al bosc i es porta al poble per renovar-se

La tradició de baixar troncs encesos des de dalt de la muntanya i apilar-los en una gran falla a la plaça del poble no és pròpiament de la nit de Sant Joan. “Això es va canviar amb el cristianisme, però ells sempre ho havien fet el 21 de juny, durant el solstici d’estiu”, apunta. Un ritual de renovació en què, durant el dia més llarg de l’any, es va a buscar el foc primigeni al bosc i es porta al poble per renovar-se: “Tot el que és vell es crema al foc, i el que és nou arriba de la muntanya”, narra Anyó. La part més cristiana del ritual, en aquest cas, és quan els fallaires van fins a la porta de l’església de Sant Joan d’Isil, a la vora de la Noguera Pallaresa, i hi fan una creu amb la punta de la falla, quan ja quasi no crema. “És la cristianització de la festa més antiga que es conserva de tot Catalunya”, matisa.

Moltes coses han canviat al poble de Son i a les Valls d’Àneu des que Toni Anyó hi arriba als anys vuitanta. Aleshores era un poble viu, on la gent treballava i vivia tot l’any. El seu idioma era el pallarès i les segones residències eren una excepció. Ara la situació és tot el contrari. Ja no és tan difícil arribar-hi, ni s’han de fer tantes hores de cotxe. Tot i això, encara manté una aura salvatge que transcendeix el temps. Una memòria que antropòlegs com ell contribueixen a conservar i salvaguardar per a les pròximes generacions.