Aquesta que llegireu és una història de postguerra a Barcelona. Concretament, la de la família Bastardas Parera. Els ecos dels bombardejos de la Guerra Civil han sacsejat els voltants de l’Hotel Ritz, però les cases del darrere, on viuen, al carrer Bruc, n’han quedat al marge. Ara, amb la guerra ja acabada, els Bastardas Parera es reclouen en la intimitat de casa i es refugien en la serenitat d’un espai que ells mateixos s’han construït: un petit món clandestí, curiós i en català, amb el nom de Colla Cargol. En aquest entorn discret, a l’ombra dels temps, la família resisteix, passivament, a la postguerra franquista.

“La Colla Cargol va ser creada per la generació dels meus pares”, explica l’historiador Alfred Pérez-Bastardas (Barcelona, 1944). Aquesta agrupació, una iniciativa lúdica i cultural sorgida exclusivament dins d’aquesta família, està formada per set germans: Albert, Mercè, Rafel, Carme, Montserrat, Joan i Dolors, i els seus fills. Tots els germans són fills d’Albert Bastardas i Sampere, advocat, polític i alcalde republicà i catalanista de Barcelona entre 1908 i 1909, el primer alcalde popular, escollit democràticament pel consistori, “perquè el rei no el va nomenar”. Avui, ens reunim amb l’Alfred, el seu net, per rememorar les aventures que la Colla es va permetre viure en ple franquisme.

L’avi, Albert Bastardas i Sampere, és el primer alcalde popular, escollit democràticament pel consistori barceloní, “perquè el rei no el va nomenar”

Asseguts a la sala de casa, observem la reproducció del retrat al carbó que hi penja de l’avi, obra de Ramon Casas. L’avi mor el 1944. “Jo no el vaig conèixer, acabava de néixer”, relata. En aquell moment, els nets de la família són set, com els germans, i tenen entre tres dies i onze anys. “I, clar, va ser un cop. L’avi estava molt afectat per la guerra, pel règim franquista, per la repressió.” Anys més tard, el 1951, mor l’àvia, Dolors Parera i Bisbal, hereva de la fàbrica de licors Destil·leries Parera. I ella era qui aglutinava la família.

Ja abans, quan els set germans eren petits, existia la tradició de disfressar-se per Nadal, Reis o Carnestoltes amb esclops i samarra, calces de vellut i barretina, i de recitar poesies

Durant la conversa, Alfred Pérez-Bastardas se submergeix en la seva infància, ressuscitant records plens de tendresa. Entrem amb ell a la casa pairal, al carrer Bruc, 37, de Barcelona. Hi fem llum. L’àvia vivia en un principal molt gran, que en realitat eren dos pisos, amb una planta baixa, una escala interior de fusta i tota la planta de dalt. Hi havia el menjador i una petita sala que es tancava amb unes cortines fines, que eren el teló per a un petit teatret, i així ho van fer en nombroses ocasions. Hi havia un piano; una de les seves ties era, de fet, professora de piano, i amb aquest instrument posaven música a les actuacions.

En faltar l’àvia, la Colla Cargol es constitueix. Ja abans, quan els set germans eren petits, existia la tradició de disfressar-se per Nadal, Reis o Carnestoltes amb esclops, samarra, calces de vellut i barretina, i de recitar poesies. Acabada la guerra, amb els seus fills, fan pessebres dioràmics, canten nadales sota l’arbre de Nadal i representen els pastorets. També fan sortides.

“Els dos cosins grans anaven d’excursió amb una tenda blanca feta per ells amb uns sacs de sucre i portaven un banderí blau amb un cargol. El seu pare va dir: «Doncs posem-li Colla Cargol». I així va quedar”

“Fem una colla, la Colla Cargol”, proposen. “Perquè sí, perquè el cargol els semblava bonic i els agradava. A més, els dos cosins grans, Ramon Bastardas, que més tard va fundar Serra d’Or i Edicions 62, i Albert Bastardas, que es va dedicar a l’arquitectura, anaven d’excursió amb una tenda blanca feta per ells amb uns sacs de sucre de la fàbrica de licors del pare. També portaven un banderí blau amb un cargol que ells mateixos havien creat. I el seu pare va dir: «Doncs posem-li Colla Cargol». I així va quedar.” Es comencen a reunir i arriben a la conclusió que, a més, cal plasmar per escrit tot el que fan: “Podríem publicar una revista. Ah, sí, mira, es dirà El Cargolí!”.

Les reunions de la Colla també tenen nom: es denominen “cargolades”. A banda d’El Cargolí, editen també les anomenades Cargolades i els Noticiaris, que, en total, sumen 1.235 fulls i són un complement que detalla les trobades i sortides de la Colla, així com les vacances i altres activitats.

El primer número de la revista es publica el 6 d’abril de 1952. “Jo tenia vuit anys. A mi m’agradava molt, i ho disfrutava molt”, explica l’Alfred. La periodicitat d’El Cargolí és aleatòria. El primer número ja avisa que “el full no es compromet a dir-se setmanari, ni mensual… es té pensat que podria sortir cada 14 dies (catorzenari), el que no vol pas dir que així sigui”. La part més substancial de l’elaboració dels Cargolins pivota al voltant del cosí Albert Bastardas Porcel i dels germans Albert (responsable dels Noticiaris d’estiu, hivern, tardor i primavera) i Rafel Bastardas Parera. Però també hi intervenen altres membres de la Colla.

Tots en volien un exemplar i conservar una part d’aquell patrimoni documental. Van fer set còpies de cada full a mà

“Era un full, gairebé tots eren d’un sol full. N’hi va haver alguns de dos, tres i quatre fulls, i un de cinc. I com que eren set germans, se’l va anomenar «setgermanari». Després van dir: «Ah, jo també en vull un!».” Tots en volien un exemplar i conservar una part d’aquell patrimoni documental. Van fer set còpies de cada full a mà: dibuixades i pintades amb colors, repetides set vegades, i picades a màquina d’escriure, també set vegades. En català: “Clar, no podíem de cap manera fer-ho en cap més llengua”, precisa Pérez-Bastardas. “Els meus cosins grans, Ramon i Albert, van anar a les classes de Joan Triadú clandestinament. Semblava que entraven i sortien de tant en tant, així perquè no es veiés. No feien soroll, i anaven a classes de català. A casa meva, la mare escrivia català, havia anat a Blanquerna, i el meu pare també. En fi, la família era catalanista de mena, de tota la vida. L’avi era republicà catalanista”, remarca.

“El que era realment clandestí era mantenir aquella petita revista, perquè si haguessin demanat permís, no n’haurien obtingut. La feina va ser de ‘Cavall Fort’ quan va començar, i això va ser deu anys més tard”

La redacció i la impressió es realitzen, com es menciona en les notes prèvies del primer número d’El Cargolí, “per torn a cadascuna de les set cases de la Colla”. I les set cases van tenir tots els papers que la Colla va publicar. Van dir: “Els enquadernarem”. I en van sortir dos volums, de 71 pàgines un i 86 l’altre. “Estem parlant de deu anys abans que sortís Cavall Fort”, emfatitza l’Alfred. “El que era realment clandestí era mantenir aquella petita revista, perquè si haguessin demanat permís, no n’haurien obtingut. La feina va ser de Cavall Fort quan va començar, i això va ser deu anys més tard.”

“Els fulls de la Colla Cargol van quedar amagats a la família. No els enviaven ni per correu; els donaven en mà”

Abans, el 1951, neix L’Infantil, com a suplement del Full Diocesà del Seminari de Solsona, “però quedava pràcticament reclòs dins de la família del seminari”. De manera similar, “els fulls de la Colla Cargol van quedar amagats a la família. No els enviaven ni per correu; els donaven en mà. De fet, era una clandestinitat, perquè no ho sabia ningú, i va quedar totalment reclòs a la família. Ningú no en va saber res. Ni l’escriptor Albert Manent [un “cronista de la resistència”, com el va definir Joaquim Molas a Serra d’Or el 1994], que coneixia el meu cosí Ramon”. Fins que l’any 2006, la Societat Catalana d’Estudis Històrics de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va organitzar una exposició sobre els papers de la Colla. 

Els records de l’Alfred flueixen, van i venen, i es manifesten en una expressió de dolça alegria. “Es va muntar fins i tot una espècie d’orfeó petit. I vam anar a cantar a casa d’un dels germans. Després fèiem teatre, ballets, perquè l’Albert gran, cosí, va entrar i va fundar l’Esbart Sant Jordi del Club de Tenis Barcino. Ho feia allà, però també amb la família”, rememora.

“Cada any, la meva tia Mercè comprava un arbre de Nadal immens. A l’estiu, viatjava per tot arreu. Comprava tot tipus de cosetes: corbates, bufandes, clauers... I això ho penjava a l’arbre: un regal per a cadascú”

Però el súmmum de les tradicions era el dinar de Nadal, instaurat per la tia Mercè des de 1940. Aquells grans dinars al principal dels avis, amb 45 persones distribuïdes entre el menjador, la sala i la galeria. “Cada any, la meva tia Mercè, que vivia al principal del carrer Bruc, comprava un arbre de Nadal immens. La meva tia, que era infermera de Santa Madrona i estava soltera, sempre anava amunt i avall; havia tingut un nòvio, però es va morir després de la guerra. A l’estiu, viatjava per tot arreu. Comprava tot tipus de petites cosetes: corbates, bufandes, clauers..., qualsevol cosa que trobava. I això ho penjava a l’arbre de Nadal: un regal per a cadascú. I això ho feia cada any. I va quedar com un acte importantíssim... perquè sense ella no s’haurien pogut fer ni la meitat de les coses”, declara amb profunda emoció. 

L’empremta de la tia Mercè marca les vivències de la Colla Cargol. “Quan es va acabar la Colla, l’any 61, passats els anys la tia Mercè va dir que podríem anar-nos trobant. Va proposar que convidaria a sopar una vegada al mes els cosins i nebots que tinguessin més de divuit anys. I vam anar fent aquests sopars durant vint anys. Quan va morir ella, vam pensar que no ens trobaríem mai més, així que vam organitzar un altre sopar, que vaig organitzar jo, i també vam redactar un escrit”, comenta. A aquestes reunions familiars les van anomenar “Trobades tia Mercè”. La primera es va celebrar a Barcelona el 3 de setembre de 1998. “I això va durar 24 anys, fins a la pandèmia. I finalment això es va acabar i ara els més jovenets han tornat a repetir la història i fan un pica-pica un cop a l’any. Per tant, ja no som els mateixos d’abans, i molts no ho van viure.” 

“Els meus germans eren més petits; jo era el gran, i, és clar, costa molt fer-te càrrec del que està passant. Però la por d’una guerra, de la repressió, no es pot comprendre si no ho passes”

L’Alfred ens mostra diversos facsímils de la revista. En ressenya els detalls, plens de vida i color. “Ells ho feien amb vocació de distreure el públic. Veus el subtítol, no?”, pregunta. “Full pels infants —més o menys petits— de la Colla Cargol”, verbalitzo. “Per tant, està pensat per a tothom. Més per a grans que per a petits”, puntualitza.

Quan arribava el full d’El Cargolí, l’Alfred i els seus germans el llegien, el miraven, i els pares el guardaven. “Els meus germans eren més petits que jo; jo era el gran, i, és clar, costa molt fer-te càrrec del que està passant. Però la por d’una guerra, la por de la repressió, això no es pot comprendre si no ho passes. O si no ho rememores, si no ho penses. El meu oncle, per exemple, l’Albert, va anar a la guerra. I va combatre al front de l’Ebre. Després, el van capturar: l’exèrcit franquista va fer presoners a tones i els van portar a Valladolid, a un camp de concentració, on va estar-se dos o tres mesos. Tot això porta una por extraordinària”, constata. “Però de política, a El Cargolí, no hi surt mai res, ni de l’avi, Albert Bastardas i Sampere. No hi surt res perquè no es toca. Està in mente, però no es toca”, afegeix.

El primer Cargolí es presenta en societat amb dibuixos de cargols de mar i de terra, llimacs i una tortuga. El següent número porta un conte de tres pàgines de la tia Mercè, il·lustrat per ella mateixa amb llapis de colors, titulat “Un cargol i la Sacaromyce de Grant o el bolet meravellós”. Al novembre de 1952, hi apareix un relat de La Fontaine, rebatejat com “La llebre i la tortuga o no val a badar”, amb il·lustracions acolorides. Al número 37 destaca una visita al Zoo de Barcelona, il·lustrada amb croquis d’animals.

La ‘Cargolada’ número 3 descobreix una caricatura-dibuix del nostre entrevistat, l’Alfred, vestit de mariner el dia de la seva primera comunió, el 1953

El primer Noticiari, d’estiu de 1952, recull els estiuejos dels membres de la Colla a Tamariu, l’Amunt, Vidrà, Sant Cugat del Vallès i Bonretorn. La primera Cargolada descriu la sessió infantil del 5 d’octubre amb putxinel·lis, minuts de corda i il·lusionisme. A la Cargolada número 2, es ressalta el gran concurs de Maria Castanyes, programat per al dia de Tots Sants del 52. I la 3 descobreix una caricatura-dibuix del nostre entrevistat, l’Alfred, vestit de mariner el dia de la seva primera comunió, el maig de 1953, a la casa pairal de Bruc, amb un programa d’activitats que inclou il·lusionisme, putxinel·lis i pallassos.

“Passava tota la família a veure «l’ou com balla». Això era una taula de bar, d’aquestes rodones, cap per avall. Hi lligaves la manguera, obries l’aigua… Bevies l’ou, el tancaves amb una mica de cera, i s’aguantava perfectament”

L’Alfred també guarda una bona col·lecció de fotografies antigues. Les va posant sobre la tauleta de centre, ens les ensenya i s’atura en una. “Aquesta és molt maca. «L’ou com balla», al terrat. Jo soc aquest”, assenyala. “Tenia cinc o sis anys, cap als cinquanta. Encara no existia la Colla Cargol, però això ja es feia. Ho organitzaven i ho deixaven tot preparat durant quinze dies. Passava tota la família a veure «l’ou com balla». A més, hi havia els clavells, adornant-ho. Això era una taula de bar, d’aquestes rodones, cap per avall. Hi lligaves la manguera, obries l’aigua… Bevies l’ou, el tancaves amb una mica de cera, i s’aguantava perfectament.”

La Colla “es va deixar córrer de la mateixa manera que es va fundar: de cap manera”, afirma l’Alfred. Una inèrcia de voluntats va impulsar-ne el naixement. “En el fons, era una certa resistència, encara que no ho semblés”, reflexiona. Una resistència que es donava en la intimitat de la família, que mantenia les arrels i la llengua vives enmig de l’ombra i la foscor, preservant el caliu de la llar. “Cargol, treu banya; cargol, resisteix; cargol, no temis.” Així ressona el seu himne valent, amb lletra pròpia de la Colla i música d’“El cargol” d’Apel·les Mestres:

En l’escut portem un cargol,
com a símbol de l’acampada,
en l’escut portem un cargol,
té la tenda per a ell tot sol.

Tant si neva com si fa sol,
com si bufa la tramuntana,
tant si neva com si fa sol,
treu banya el nostre cargol.

En l’escut portem un cargol,
com a símbol de l’escalada,
en l’escut portem un cargol,
que s’enfila tan dret com vol.

En l’escut portem un cargol,
que no es cansa ni es fatiga,
en l’escut portem un cargol,
no gemega ni mai es dol.