“En nom del senyor, jo, Dotbert, us venc, a Ermilda fèmina i als seus fills, això és, a Leugot, Gotmar, Arifons, Gonçal, Aldrió i Guisad, [...] una terra que em pervingué per compra i és al comtat d’Osona, al castell de Torelló, a la vil·la que en diuen Espadamala.” 18 d’abril de l’any 917. Sunyer I, fill de Guifré el Pilós i vassall del rei de França, governa els comtats d’Osona, Barcelona i Girona. El noble i les seves tropes mantenen a ratlla els sarraïns i fan expedicions militars al sud i a l’oest de Gòtia per expandir les fronteres dels comtats més enllà de la Marca Hispànica. L’actual Catalunya Central ha estat durant unes dècades terra de ningú, buida i deshabitada, després que els francs n’expulsessin els musulmans i ocupessin el territori. Sota les regnes de Guifré i Sunyer I, Osona, el Bages i el Ripollès comencen a repoblar-se amb gent vinguda de més amunt dels Pirineus.

És en aquest context que es redacta el document de compravenda citat, un pergamí manuscrit en llatí que es conserva a l’Arxiu Episcopal de Vic. “És l’escrit més antic on s’esmenta el nostre cognom”, assegura l’Albert Espadamala Francolí (Torelló, 1985), ramader, hereu i propietari del mas Espadamala de Baix, que ha conservat fins als nostres dies aquest topònim en forma de llinatge. Al menjador del casal hi ha penjada una reproducció d’aquest fragment. “Aquest document situa el nom Espadamala aquí, en aquest punt de Torelló, ja al segle X: «in comitatum Ossona, in castro Taurilione, in villa que dicunt Spadamala». Això no vol dir que allà ja hi hagués la família o la masia, però ja és un punt d’inici”, indica.

El mot ‘Espadamala’ apareix en forma de topònim per primer cop l’any 917, als voltants de Torelló

La masia actual data del segle XVII, però els seus orígens probablement es troben en una antiga vil·la romana agrària

Espadamala és una de les úniques cinc villae del que avui és Torelló que apareixen esmentades entre l’any 879 i 1000 als documents de l’Arxiu Episcopal de Vic, juntament amb Cervià, la Vola, Saderra i Furrucó. L’origen del topònim és romà i molt probablement prové del que havia estat una antiga vil·la romana agrària, molt anterior a l’edat mitjana, al repoblament d’Osona i a la gènesi de Torelló. De fet, segons textos de l’any 942, per la vil·la d’Espadamala hi passava una strada o via, una calçada la construcció de la qual es remuntava al període romà. La masia actual, però, data del segle XVII, tal com indiquen algunes de les llindes de la casa, tant interiors com exteriors, on hi ha inscrits els anys de construcció (1617, 1633...). “Ara bé, la història familiar és força anterior a l’edifici actual”, assenyala l’Albert.

El llinatge Espadamala a Torelló es remunta al 1210, i les primeres notícies del mas daten del segle anterior, el XII

El llinatge Espadamala a Torelló es remunta al 1210, i les primeres notícies del mas daten del segle anterior, el XII. Guillem Brenon Espadamala és l’avantpassat més antic del qual es tenen dades, segons les investigacions de l’historiador torellonenc Fortià Solà. D’aleshores ençà, 35 generacions han habitat el casal, fins a arribar al darrer hereu, l’Albert, que encara conserva el cognom original que dona nom a la masia. Espadamala, segons ell, prové del mot espadat, és a dir, un pendent molt vertical i costerut, una mena de penya-segat, com els que hi ha a la finca a tocar del riu Ter. Són molt pocs els casos al Principat en què el cognom de la família propietària —i resident— actual d’un mas encara coincideix amb el nom de la casa, i es deu en gran mesura al sistema d’herència i successió tradicional de la Catalunya Vella. La institució de l’hereu i la pubilla afavoria la concentració del patrimoni en una única figura i preservava el cognom fins i tot quan l’única descendent era dona, que el podia imposar al seu marit i fills.

Són molt pocs els casos al Principat en què el cognom de la família propietària —i resident— actual d’un mas encara coincideix amb el nom de la casa

Durant els més de 800 anys d’història de la nissaga, els Espadamala han anat afaiçonant i modelant l’edifici segons el que calia, reconstruint sobre els fonaments del que els avantpassats ja havien aixecat. La fesomia actual del casal és del segle XVII, però actualment tampoc es pot observar tot el que el mas Espadamala de Baix havia estat temps enrere. “Aquí s’hi han anat fent reformes segons el que a cada hereu li ha interessat o ha vist que ha calgut per a la casa. Això ha provocat que hàgim anat perdent moltes coses de generació en generació. Molta riquesa històrica s’ha anat quedant pel camí”, lamenta l’Albert. Però com era la masia anys enrere?

35 generacions han habitat el casal, fins a arribar al darrer hereu, l’Albert, que encara conserva el cognom original que dona nom a la masia

“Als dibuixos antics s’hi pot veure que el mas era una casa gran, important, i que tota ella quedava custodiada per murs de tàpia. A baix, a la cara sud, antigament hi havia les hortes, també protegides, on, a més, hi havia arbres fruiters de què s’abastia la masia. Estava tot emmurallat, era un petit fortí, i fins i tot hi havia una torreta de vigilància a la cantonada [nord-oest] de l’edifici. Realment podien fer vida aquí deu o quinze persones, les que fossin, movent-se per dins del mas i treballant pràcticament sense sortir dels murs. Només en sortien quan havien d’anar als camps de la finca”, relata el ramader, referint-se al passat gairebé autosuficient d’Espadamala de Baix. “Ara hi ha mil metres quadrats construïts, només el que és la casa, però antigament estàvem envoltats de molts coberts, pel davant i pel darrere. Si haguéssim heretat totes les construccions que hi havia aleshores, mantenir això seria insostenible.”

Amb el pas del temps, alguns dels elements originals que tenia la casa han anat desapareixent, com ara les parets que l’envoltaven i la protegien de possibles atacs, fetes de terra pastada. La masia també va perdre la petita torre de defensa amb espitlleres, encara dreta als anys vuitanta, així com la majoria dels coberts —excepte un— i els horts dels encontorns. Un petit habitatge que es va construir probablement durant la primera meitat del segle XX dins del casal també en va canviar la fesomia original. Tanmateix, moltes parts de la casa han romàs gairebé intactes. És el cas d’un cap de biga que es conserva a la mateixa cantonada on hi havia la torre de vigilància, ara desapareguda.

Antigament la masia estava emmurallada i tenia una torreta de vigilància en una cantonada. “Podien fer vida aquí deu o quinze persones sense sortir dels murs”

“La història explica que un rodamon va demanar hospedatge al mas i sembla que es va quedar uns dies aquí. En agraïment del tracte rebut, va decidir deixar aquest detall a la família”, relata l’Albert. L’obsequi és una mena de màscara tallada en fusta que representa una cara grotesca amb la boca oberta. Les dents són visibles una a una, així com un bigoti i una data inscrita al front: 1746. El seu aspecte recorda més aviat una màscara tribal africana o precolombina, però res més lluny de la realitat: es tracta d’una mena d’amulet que servia per espantar les ànimes i foragitar-les de la masia. D’elements de protecció n’hi ha més distribuïts per les façanes, molt més subtils, sobretot a les llindes de les finestres, la majoria triangles esculpits a la pedra.

El casal també preserva l’arrebossat de morter de calç a les quatre façanes, de color beix apagat, molt més fidedigne a l’aspecte original que no pas la pedra nua. Sovint, en restauracions contemporànies de cases de pagès, aquest revestiment es lleva per criteris estètics; es pretén recuperar —erròniament— una suposada autenticitat dels edificis encarnada en la pedra vista. El cert, però, és que la immensa majoria de masies tradicionalment estaven arrebossades, perquè la calç en millorava l’aïllament tèrmic i en protegia la pedra i la paret de l’erosió i el deteriorament.

La majoria de masies tradicionalment estaven arrebossades, com Espadamala, perquè la calç en millorava l’aïllament tèrmic i en protegia la pedra i la paret

La cara de ponent d’Espadamala de Baix és la principal: presenta una finestra conopial i un balcó, on a més hi ha un mosaic de la Verge de Montserrat. Aquesta no és l’única imatge religiosa que hi ha a la masia: la fe també és present a dins, al menjador, on hi ha un petit altar dedicat a la Mare de Déu, una tradició que es remunta a l’època romana. En el mur exterior d’oest també hi ha el portal de la casa original, perquè el camí cap a Torelló passava antigament pel costat d’aquesta façana. En obrir la portalada, amb una llinda feta de roure, hi ha l’accés principal, un porxo coronat per bigues de fusta que sostenen la galeria del casal.

Amb el pas del temps, alguns dels elements originals de la casa han anat desapareixent

El terra de l’entrada és de còdols, en comptes de rajoles, perquè el bestiar que havia d’internar-se a les quadres hi pogués caminar per sobre sense trencar-lo. A la porta que accedeix a l’interior del mas, encarada cap al sud, un escut culmina la dovella central: “Bartomeus Arau Espatamala”, s’hi pot llegir; segons l’Albert, un dels hereus de la casa que data de l’edat moderna, i que va decidir deixar-hi empremta. Al costat hi ha les antigues conilleres, ara buides, i algun tronc bifurcat que els ancestres de l’Albert van decidir fer servir com a biga.

“Des de fot anys, l’única planta que s’ha reformat per dins és l’habitada, que és només la del mig”

En aquesta façana de migjorn també hi ha un rellotge de sol antic i, al peu, s’hi distingeixen els murs del que era l’antiga bassa del mas. L’aigua no ha estat mai un problema a Espadamala: la finca està regada per dos torrents i el riu Ter, així que els diversos pous de la propietat no han estat mai buits. Des d’aquesta cara sud també es distingeixen perfectament les tres plantes de la masia. A la superior hi havia el graner i el colomar, però ara ja fa temps que és inaprofitable. “Des del punt de vista històric no té gaire cosa, però dona una idea de com n’és, de gran, Espadamala. Tres plantes amb mil metres quadrats”, destaca. “Durant dècades no hi va pujar ningú. L’àvia no ens deixava i ens deia que era perillós. Les òlibes hi feien el que volien, a les golfes”, fa broma. La terrassa, l’espai preferit de l’Albert, també se situa en aquest pis, però encara cal rehabilitar-la. “Des de fot anys i panys, l’única planta que s’ha reformat per dins és l’habitada, que és només la del mig.” La planta baixa, gairebé en desús, sembla que estigui aturada en el temps des de fa dècades.

Si entrem per la façana de llevant, oposada a la principal, el primer que hi trobarem és l’antiga cuina original de la masia. “Nosaltres sempre ens hi hem referit com «la cuina de baix». N’hi havia hagut una d’econòmica, i encara es conserva la pica antiga de pedra. Aquí és on cuinaven i s’alimentaven habitualment, però fa molts anys d’això. Ni el meu pare ni jo ho hem viscut... Hauríem de remuntar-nos als meus avis o abans”, afirma. “Com que era un espai que agradava, és probable que l’àvia el fes restaurar, perquè les rajoles no són antiquíssimes i està prou ben conservada.” El cert és que la cuina de la planta baixa puntualment sí que era un espai de reunió per als Espadamala, i l’Albert hi té records fora de la quotidianitat. “Aquí hi fèiem cagar el tió cada Nadal. Si cuinàvem carn a la brasa, organitzàvem una barbacoa i venia tota la família, també fèiem servir aquest espai. És per això que està més o menys habilitat.”

La planta baixa d’Espadamala, gairebé en desús, sembla que estigui aturada en el temps des de fa dècades

Al darrere de la cuina hi ha una altra cambra on se situava l’antic forn de pa i una pastera, ara desapareguts. El sutge que encara taca els murs frondosos de còdols i morter de calç n’és una clara cicatriu. També és visible l’antic gibrell de pedra on els avantpassats de l’Albert rentaven la roba amb cendra. I, al costat, més espais, ara buits, els usos dels quals es desconeixen. “Aquí, sota l’escala, hi havia un forat que l’àvia va fer tapiar perquè no hi entrés ningú. Deia que era perillós. A mi em van explicar que, durant la guerra, s’hi havia amagat un capellà”, promet.

Els Espadamala encara fan ús del rebost i hi deixen assecar les cansalades salpebrades fetes a casa

Les parets de la planta baixa són testimoni dels canvis que ha patit el casal al llarg dels anys, amb zones apedaçades amb pedres i totxana de diferents èpoques o portes tapiades per on temps enrere acostumaven a rondar els habitants d’Espadamala de Baix. En aquesta mateixa planta també hi ha els dos espais més frescos de la casa, on la família guardava el menjar. Un és el que l’Albert anomena “pastador”, on hi havia màquines velles per fer la matança del porc i on solien guardar-ne la carn abans de fer-ne embotits. L’altre és el rebost, que s’ha conservat tal com era anys enrere. Els Espadamala encara en fan ús i, de fet, hi deixen assecar les cansalades salpebrades fetes a casa, penjant-les de les bigues.

Mentre l’Albert ens mostra el rebost, descobreix una inscripció que data del 1728 i que sempre li havia passat desapercebuda

Mentre l’Albert ens mostra aquesta cambra, endevina per primer cop una mena de pintada a les parets que sempre li havia passat desapercebuda. “Sembla més aviat modern, no?”, titubeja, però acaba descobrint-hi una data: 1728. Algú, possiblement un dels seus avantpassats, va deixar la seva empremta tres segles enrere al rebost que l’Albert encara fa servir. Espadamala de Baix és una capsa de sorpreses, també per a l’hereu del mas, que, després de quaranta anys vivint-hi, continua ensopegant amb noves troballes que aporten encara més valor històric al seu patrimoni.

Després de quaranta anys vivint-hi, l’Albert continua ensopegant amb noves troballes que aporten encara més valor històric al mas

Un cop que hi feia obres i picava les parets, per exemple, es va trobar uns ferros amagats en una cavitat. “Jo segueixo confiant que un dia m’hi trobaré un tresor, en aquesta casa: un crani, una pistola de la guerra...”, comenta. A l’únic cobert que queda dret també hi va trobar inscripcions vermelles del segle XVIII a les parets, així com en algun còdol d’algun mur que envolta la masia. El cert és que els racons per explorar i descobrir en aquest casal d’un miler de metres quadrats i tres plantes són infinits, i encara més si s’hi afegeixen els conreus i boscos de la finca, que ocupen més de trenta hectàrees.

A la planta baixa s’hi conserven més vestigis força intactes d’una vida de pagès que, fins fa relativament pocs anys, es respirava entre els murs de la masia. “Això era l’antiga quadra dels bous. Encara hi ha la menjadora de fusta i els forats de les cadenes per lligar els vedells. Jo n’hi havia arribat a veure, i el meu pare encara la va fer servir durant molts anys, sobretot per als cavalls. Ara hi hem anat acumulant trastos de la planta de dalt”, explica l’Albert. El terra de l’espai és la mateixa roca natural on s’assenta la casa, que difereix del de la quadra del costat, més moderna i amb un paviment més llis i uniforme. “El sostre aquí sí que està reformat, perquè, fins fa no tants anys, aquestes quadres eren útils. Aquí hi havia vedells i xais.”

El patrimoni immoble de la família reflecteix molta més riquesa de la que realment han abassegat els darrers descendents del llinatge

El pare de l’Albert, que s’encarregava anys enrere d’aquests animals, va dedicar tota la vida al mas i a la terra. Era ramader per compte propi, com generacions i generacions dels seus avantpassats a Espadamala de Baix. Quedaven lluny, però, els temps de bonança econòmica i opulència de què la nissaga va gaudir al tombant del segle XX. El patrimoni immoble de la família reflecteix molta més riquesa i diners dels que realment van abassegar els darrers descendents del llinatge. La granja no generava gaire profit, i el poc que guanyava el pare de l’Albert ho reinvertia en el negoci. Per aquest motiu, ell va ser l’últim Espadamala que va exercir de ramader per compte propi.

“La nostra generació ha set la que ha anat apartant les granges per deixar els animals separats del que és la masia. Ara tot ho tenim a mig quilòmetre d’aquí, dalt d’un turó. Sempre dic que és la millor obra que hem fet mai: no barrejar feina amb la casa i treure els animals d’aquí. La masia és per viure-hi, per gaudir-la, per a la família i per descansar”, subratlla l’Albert. El seu pare va morir quan ell només tenia dotze anys, i recorda que al principi van intentar mantenir sense èxit la granja de vaques de llet que el cap de família havia regentat. “Tot allò se’m va fer gran, no era viable i suposava molt de sacrifici. Vam vendre els tractors i totes les vaques i, des d’aleshores, tenim la finca arrendada”, assenyala.

“Veient l’experiència del pare, que va dedicar mitja vida a la granja i nosaltres no vam poder pràcticament interactuar amb ell... Tots aquells anys de sacrifici, sense poder fer festa ni vacances, no van servir de res econòmicament. I guaita, al final va morir jove. I sort que ma mare treballava fora del mas i es podia guanyar la vida!”, destaca. “Amb aquestes vivències del meu pare, jo vaig pensar que no volia això per a la meva vida. El sector primari com a autònom és molt dur. De paleta o en una fàbrica jo tinc un preu a l’hora; com a ramader, no. Treballes i et sacrifiques un piló perquè t’acabin pagant el que dicta el mercat o el que ells creuen”, lamenta.

L’Albert és assalariat d’una empresa externa que explota la finca d’Espadamala de Baix. Continua vinculat a la terra i al seu mas, però sense les preocupacions que comporta un negoci

Per aquest motiu, l’Albert és assalariat d’una empresa externa que explota la finca d’Espadamala de Baix. La companyia té el bagatge, la maquinària, els recursos i el coneixement necessaris per gestionar tantes hectàrees. “És un tracte de mutu acord, amb un interès favorable per als dos. A ells els interessen aquests camps i granges, i a mi, que algú ho treballi i em doni feina.” L’Albert, d’aquesta manera, continua vinculat a la terra i a la vida de pagès, treballant dins del mas dels seus ancestres, la seva petita pàtria, però sense les responsabilitats i preocupacions que comporta un negoci. Les terres i les instal·lacions són seves, però la maquinària, la gestió i els animals són externs. L’hereu, però, sí que conserva una mica de bestiar propi per a autoconsum, com ara les gallines i algunes vaques.

La mort precoç del pare de l’Albert va truncar la transmissió intergeneracional de saviesa agropecuària. “El problema és que aquí tots els últims hereus han mort molt joves. L’avi no el vaig conèixer, el pare va morir quan jo tenia dotze anys... Poques coses puc recordar. S’han perdut moltíssimes històries familiars de vivències del mas, també amb els animals”, apunta. “L’única sort és que hi va haver un germà de l’avi, el tiet Enric, que no vivia aquí però que hi venia sovint. Ell ens va ensenyar a cuidar les gallines; d’ell vam aprendre el poc que sabem d’horticultura; ens explicava anècdotes i vivències relacionades amb la granja, les relacions amb els animals... I també ens va fer una mica d’avi”, diu Espadamala.

“Aquí tots els últims hereus han mort molt joves. L’avi no el vaig conèixer, el pare va morir quan jo tenia dotze anys... S’han perdut moltes històries familiars”

L’Albert conserva un molt bon record d’ell i de com el va introduir als coneixements de la vida a pagès. “Pel que fa a la història del mas, però, no hem tingut ningú que ens ho hagi anat explicant tot, perquè no ha set possible”, comenta amb impotència, amb la certesa que si el seu pare hagués viscut més anys, moltes de les històries familiars s’haurien transmès i part de la memòria dels Espadamala no s’hauria esvaït amb la seva mort. “Van quedar les vídues, com ma iaia, que en sabia alguna cosa però no tant com l’hereu, o la meva tieta àvia. Les germanes i el germà del meu pare encara ens podrien explicar alguna cosa que tenim perduda, també...”

Gràcies a aquests testimonis familiars, l’Albert sortosament reté algunes anècdotes quotidianes del mas Espadamala, com ara la vegada que la seva besàvia, amb molt de caràcter, va llençar totes les armes de la casa a la bassa per evitar que la Guàrdia Civil les hi requisés. “Una germana de l’avi també ens va explicar que hi havia una zona dins de la finca, que no hem acabat de situar, on no els deixaven anar a jugar. Deien que hi havia familiars enterrats”, precisa. “Això devia ser a prop d’on hi havia l’ermita. Ella mateixa em va dir que no l’havia vist, però que li havien explicat que n’hi havia hagut una i que, durant alguna guerra, havia desaparegut... Pel que fa a història més rigorosa, però, l’únic que sabem és situar en quina època es va fer la masia, els inicis de la família, d’on podria venir el cognom i poca cosa més”, lamenta.

“El poc que coneixem ha set gràcies als pergamins que hem conservat a casa i al que he anat captant una mica amb ma mare, que és amb qui he anat buscant informació, aprofitant els documents que ja teníem, demanant i preguntant molt”, assenyala. “L’Arxiu d’Estudis Torellonencs també ens ha ajudat a recollir aquest patrimoni documental i a digitalitzar-ho tot.” Sens dubte, però, qui va fer més per recuperar la memòria dels Espadamala va ser un arxiver professional que l’Albert va contractar. “Es va mirar tots els documents, fulls i llibres que tenim i ho va anar etiquetant tot, marcant què és cada cosa, què explica i de quin any és”, detalla. “La major part de l’arxiu són inventaris de tota mena, documents de compravenda, textos notarials, capítols matrimonials, cartes, quitacions censals, rebuts, llibretes de notes de bagatges, normatives impreses... Mira, aquí hi ha un llibre que recollia els béns de la família: dos bous d’onze anys, una carreta amb rodes, uns sacs de blat...”

“El pergamí més antic que conservem és del 1571”

Els Espadamala també van fer restaurar una sèrie de pergamins manuscrits entre els segles XVI i XVII, guardats al casal, a unes professionals de la Garrotxa. “Mira, aquest és del 1602”, assenyala. Els gargots de lletra lligada i arrodonida atapeeixen tot el full i no deixen gairebé ni un espai en blanc. Només hi ha tinta i més tinta, que agafa la forma d’una cal·ligrafia elegant, esvelta, però gairebé indesxifrable per als ulls actuals. “El pergamí més antic és del 1571. L’arxiver ens va dir que els considerats realment de valor haurien de ser d’abans del 1500. Aquí no n’hi ha cap, però no està malament igualment, eh? No deixen de ser valuosos. Molts cops hi trobes noms i cognoms curiosos i masies conegudes de la zona, d’aquí de Manlleu i Torelló, que encara hi són. Poder teníem alguna mena de relació familiar amb aquests masos, qui sap.”

Més enllà d’inventaris, antics pergamins i tota mena de documents notarials, a Espadamala de Baix hi abunden els llibres religiosos del segle XVIII. “Jo vaig dir a l’arxiver que en teníem massa, restant-hi una mica d’importància, perquè jo no hi crec gaire, i es va ofendre una mica. «Home! Precisament que hi hagi molts llibres religiosos ja ens situa en un punt de la història i dona un senyal del tipus de casa de què estem parlant i del poder que tenia», em va dir. Que en aquella època hi hagués uns quants Espadamala que sabien llegir llibres religiosos ja deia molt de la família.”

A Espadamala de Baix hi abunden els llibres religiosos del segle XVIII, la qual cosa evidencia el poder que tenia la família

Segons explica l’Albert, durant algunes generacions la nissaga va tenir una relació molt estreta amb l’Església. “Sembla que algun fill d’aquí, algun cabaler, fins i tot havia estat capellà”, assegura. “També hi va haver vinculacions amb l’Ajuntament; en tenim molts documents a l’arxiu patrimonial, com si algú de la família hi hagués tingut algun càrrec.” Tot plegat són mostres de l’opulència, actualment esmorteïda, del que un dia va ser Espadamala de Baix.

“La germana de l’avi explicava, parlant de la generació dels seus avis o pares, que eren vuit germans i no en va treballar cap.” La nissaga se situava en un esglaó força alt de la societat osonenca de llavors

“La germana de l’avi explicava, parlant de la generació dels seus avis o pares, que eren vuit germans i no en va treballar cap. Tenien els seus masovers i ells es dedicaven a gestionar el patrimoni. Clar, que ningú treballés en aquella època... No només això, sinó que es van poder permetre el luxe de llegir, de tenir cultura o de dir què volien ser. Un va acabar sent capellà, l’altre forner... Pensa que aleshores hi havia gent que venia a Espadamala a demanar menjar. Doncs ells es van poder permetre fins i tot estudiar.” La masia generava riquesa, tenia dues o tres masoveries addicionals dintre de la finca, i permetia situar la nissaga en un esglaó força alt i poderós de la societat osonenca d’aleshores. Una prova d’aquesta abundància, segons l’Albert, és la mida desmesurada del menjador d’Espadamala. “Funcionalment, quin sentit té fer això? Cap ni un. Entenc que hi havia també un punt de postureig en aquella època.” 

“L’opulència que va viure el rebesavi o el besavi, però, no té res a veure amb ara”, reconeix l’Albert. “Les meves tietes, les germanes del meu pare, em van explicar que de petites recorden una època molt i molt dura. No parlaven de misèria, però d’abundància cap ni una.” Els Espadamala han arrossegat el problema del patrimoni durant les darreres generacions. El mas és valuós, però la riquesa que genera no supera amb gaire marge les despeses que origina. Les aparences enganyen.

El mas és valuós, però la riquesa que genera no supera amb gaire marge les despeses que origina

“El que generem aquí arrendant la finca, els ingressos que ens donen les terres i les granges, es reinverteix en el mas”

“Tu pots heretar patrimoni material o immoble, com és el cas, o també monetari. Aquí, de diners no n’hem heretat mai”, assegura. “No només això, sinó que hem heretat un mas i una finca que necessiten una despesa constant de calés per mantenir-los”, subratlla. El pes de la història i el llegat de tota una nissaga recauen en l’hereu, que s’ha d’encarregar de preservar el que durant anys ha estat la llar i el principal suport econòmic de generacions i generacions d’ancestres. Conservar una propietat com Espadamala de Baix requereix molta responsabilitat, sí, però també una inversió continuada superior a un sou que no es pot permetre qualsevol butxaca. L’Albert ha trobat la fórmula que possibilita que el mas es mantingui per si sol.

“El que generem aquí arrendant la finca, els ingressos que ens donen les terres i les granges, es reinverteix en el mas. No he anat mai de viatge amb aquests diners ni m’he comprat res, tot ha set sempre per a la finca”, assegura l’Albert. Hi ha una clara diferència entre el sou que percep derivat de la seva feina, per a les despeses personals i familiars —de la mateixa manera que feia la seva mare—, i els ingressos que genera Espadamala de Baix. IBIs, reformes, subministraments, assegurances de responsabilitat civil... Res es paga sol i ell ha sabut trobar la manera adequada perquè la finca doni el rendiment necessari per mantenir la propietat i, alhora, continuï vinculada a l’agricultura i la ramaderia, que ha estat la seva raó de ser durant segles. “De vegades sembla que et queixis per haver heretat això... Evidentment que no, però no és gens fàcil de gestionar.”

“Jo sempre ho dic: aquí podrien viure-hi un paleta i un llauner i els podria donar feina vuit hores cada dia tan sols arreglant el que ja hi ha”

El cost constant més elevat de tot plegat és el d’anar arreglant coses. “Sense voler créixer ni voler fer grans reformes, eh? Però simplement mantenir-ho tot ja és molt car”, insisteix. “Jo sempre ho dic: aquí podrien viure-hi un paleta i un llauner i els podria donar feina vuit hores cada dia tan sols arreglant el que ja hi ha.” Al capdavall, segons l’Albert, el més fàcil seria vendre-s’ho tot o llogar la masia a algú, però sempre ho ha volgut evitar. “Abans mort!”, exclama amb contundència. El respecte pel llegat i la memòria de les més de trenta generacions d’Espadamala que el precedeixen implica cuidar i preservar el patrimoni familiar, representat en el mas. A més, és la seva responsabilitat com a hereu, que l’ha de deixar a les futures generacions. Això transcendeix qualsevol enriquiment personal.

“Abans mort que vendre la masia!”

“Aquests últims anys han set la primera vegada que ens hem pogut dedicar a pensar com arreglem la casa i com l’anem adequant. S’ha fet recuperació del patrimoni històric, endreços de coses que feia anys que ningú havia fet... Ho hem pogut fer perquè tant ma mare com jo ens guanyem el sou fora d’aquí”, i d’aquesta manera poden dedicar els ingressos de la finca exclusivament a les reformes. “El meu pare, en canvi, tot el que guanyava al mas ho havia de fer servir per mantenir-se a ell i la família i per comprar més vaques. A més, ho havia de compartir amb l’àvia, que n’era usufructuària.”

Per aquest motiu, durant la seva època, Espadamala de Baix presentava un aspecte un pèl més descuidat que ara. Aleshores hi havia molts menys ingressos per destinar a les reparacions del casal. “Tot i així, cada generació, dintre de les capacitats que ha tingut, hi ha fet les reformes que ha pogut”, puntualitza. El seu pare, per exemple, va fer la teulada nova just abans de morir. L’Albert i el seu nucli, que ara tenen més temps i ingressos per al mas, han anat recuperant a poc a poc aquesta tasca de rehabilitació. La planta del mig, l’única habitada, l’han anat adequant darrerament pam a pam, perquè les condicions per viure-hi eren poc confortables, sobretot pel que fa a aclimatament. “Ens hem fet la cuina, el menjador, l’habitació i la sala d’estar, sempre intentant mantenir l’essència històrica del mas. També hem renovat totes les instal·lacions de llum i aigua. Continuem sense calefacció, però ens hem fet nous tots els tancaments i la casa està molt més ben aïllada que abans.”

A poc a poc, la masia es renova i s’adapta al segle XXI, sense perdre l’essència de tot el que ha arribat a ser, preparada per encarar un futur igual d’incert que el passat

El mas es va adaptant gradualment a la vida del segle XXI sense perdre de vista la seva identitat i història ancestral, afaiçonada durant tants anys entre els seus murs. Perquè el patrimoni sobrevisqui, cal acomodar-se als nous temps, i les rehabilitacions que està duent a terme l’Albert tenen el propòsit de fer el casal més habitable per poder-lo gaudir —i perllongar— durant els pròxims anys. On hi ha vida hi ha futur, i aquest futur ja té nom: en Gaël Espadamala Serra, nascut a la segona meitat del 2024, serà la 36a generació al capdavant de la nissaga quan es faci gran. De la mateixa manera que els pares de l’Albert van signar uns vots matrimonials que designaven com a hereu el primer fill mascle de la parella, el destí d’en Gaël serà el mateix si res no canvia.

El fil de la història es continua teixint a ca n’Espadamala, generació rere generació, sense rendir-se davant les adversitats dels nous temps. El mas arreplega la memòria d’una nissaga mil·lenària, anterior fins i tot a l’existència de Torelló, i també concentra la història de tot un país i un poble entre les seves parets. Guerres, fam, repressió i èpoques molt més dures que l’actual: res ha pogut fer trontollar Espadamala de Baix, que roman impassible al mateix lloc que fa segles, gairebé immune al pas del temps i testimoni d’una vida pagesa que desapareix. A poc a poc, la masia s’actualitza i s’acomoda als nous temps, mantenint l’essència de tot el que ha arribat a ser, preparada per encarar un futur igual d’incert que el passat.