Aquells ceballots grillats que el Xat de Benaiges va gestar i va estendre com una menja familiar per les masies de la rodalia de Valls són, més d’un segle després, i des de ja fa dècades, un dels rituals gastronòmics, socials i culturals més arrelats de Catalunya. Part de l’empenta a la calçotada la hi va donar a finals dels quaranta la colla d’artistes i intel·lectuals vallencs de la Penya de l’Olla, que es van convertir en una mena de profetes d’una menja esdevinguda nacional. Més tard, a inicis dels vuitanta, la Gran Festa de la Calçotada va bastir un temple de fama, celebració, turisme i moviment econòmic sobre aquells fonaments. Quan ens trobem de pet amb un any nou, la calçotada ens espera. Però les coses ni eren ni són tan fàcils. Perquè, si heu llegit la sèrie que a LA MIRA dediquem a la història del calçot, sabreu que abans de la Gran Festa, hi ha el llarg, curós i exigent temps de conreu que, encara més tractant-se d’un producte agrícola tan localitzat i demanat, necessita un control i un compromís regulat i plural a l’hora de fer just el valor del treball i el seu resultat, el calçot.

El prestigi social del calçot de Valls s’havia de traduir en el producte i havia d’arribar a qui el cultivava

Donar vigor a la cultura calçotaire també és donar-ne als qui en produeixen l’element bàsic. Aquesta premissa també es va gestar a Valls, com no podria ser d’altra manera, mentre els restaurants servien, manat rere manat, milers de calçots i la Gran Festa s’anava consolidant. La consciència i la voluntat de protegir i garantir uns mínims, tant de qualitat com de condicions per als pagesos, van néixer de manera simultània a l’auge d’aquells temps, perquè, rere l’èxit, els pagesos maldaven per vendre el seu producte a un preu just respecte del treball i la qualitat d’aquest. El prestigi social del calçot de Valls s’havia de traduir en el producte i havia d’arribar a qui el cultivava. Calia adquirir uns drets, acompanyats d’uns deures. Feia falta treballar en conjunt i prendre una mateixa direcció. I, no sense dificultats, passats uns quants anys, el 1994, l’acció que precedeix la consciència i la voluntat es va materialitzar en la constitució d’una denominació de qualitat que, arribat el nou mil·lenni, es transformaria en l’actual Indicació Geogràfica Protegida (IGP) Calçot de Valls.

Deveu recordar Rafael Castells. És impossible, o irresponsable, parlar de calçots i de la seva història sense ell, perquè n’és, de fet, una figura cabdal. Així com ell, descendent de membres de la Penya de l’Olla, era rere la promoció de la Gran Festa de la Calçotada, també va tenir un paper destacat a l’hora d’aconseguir que el petit però significatiu sector calçotaire fos dignificat i protegit. Un entossudiment en què el va acompanyar un altre descendent d’un il·lustre vallenc com va ser l’arquitecte Cèsar Martinell, Christian Ramírez Martinell, amic seu i pèrit agrícola que fa uns anys va exportar el conreu de calçots a Algèria. Als anys vuitanta, en produïa a Doldellops, la finca de la família Martinell propera a Valls, i veia en primera persona la precarietat i la manca d’alternatives a la dinàmica comercial del sector.

Els productors servien calçots a particulars i botigues, que solien pagar-ne preus justos. Però, sobretot, en venien als restaurants, que no feien el mateix

Com el Christian, el gruix dels productors de calçots es dedicaven a servir-ne a particulars i botigues, que solien pagar-ne preus justos. Però, bàsicament, la producció anava dirigida als restaurants, sobretot als més importants de la zona, que no feien el mateix. Cada inici de campanya, s’intentava pactar un preu per a la temporada, que vorejava les cinc pessetes per calçot, tal com recorda el Christian. Tanmateix, els restauradors, que tenien més proveïdors, tant de l’Alt Camp com de les comarques properes, es podien negar a complir els acords, i forçaven els productors a acceptar preus de poc més de tres pessetes.

“El més graciós del cas és que alguns restaurants que volien bons calçots els compraven sense cap problema a set pessetes la unitat. Fora de Valls era més difícil trobar bons calçots”

Segons el Christian, “aquests restaurants no tenien una noció exacta de la magnitud de la tragèdia”. Retreien als productors que “no podíem garantir-ne el subministrament, i que, per tant, continuarien comprant calçots fora”, explica. Calçots forans, sovint amb una qualitat insuficient per ser servits, però que, amb tot, suposaven un gruix significatiu dels que es consumien a Valls, i més encara fora de la comarca. De fet, en aquells moments, es produïen més calçots al Baix Penedès i al Tarragonès que a l’Alt Camp. Paradoxalment, però, segons el Christian, “el més graciós del cas és que alguns restaurants de la costa o de la comarca mateixa, que volien bons calçots, els compraven sense cap mena de problema a set pessetes la unitat. Fora de Valls era més difícil trobar bons calçots”.

Calia conservar la qualitat i la identitat del calçot, i això suposava, alhora, que es pogués viure dignament del seu conreu i venda

La família del Rafael també conreava calçots. I el Christian li va insistir durant temps que calia fer alguna cosa, ja que plantar calçots no sortia gaire a compte. “Érem en un carreró sense sortida”, recorda. Calia donar al calçot “una qualitat reconeguda i una remuneració adequada”; calia conservar-ne la qualitat i la identitat, i això suposava, alhora, que es pogués viure dignament del seu conreu i venda, ja que els preus de venda eren insuficients en relació amb l’esforç requerit. Corria l’any 1985 i, entre l’un i l’altre, es van engrescar a buscar solucions per protegir tant el calçot de Valls com els seus productors. Així, reunits els pagesos vallencs en terreny neutral, la Cambra de Comerç i Indústria de Valls —que ja actuava com a agent dinamitzador del calçot—, i comandats per Castells, que posava pau entre ells, es va buscar la manera de sortir del cul-de-sac on eren.

Seguir la via low cost, la tendència del mercat, abaratir costos i abaixar la qualitat per competir en el preu, cosa que molts pagesos asseguraven que no podien fer, o apostar per la qualitat i tenir més pes específic per imposar un preu just. Aquesta era la cruïlla que podia marcar el futur. Què podia fer la pagesia de l’Alt Camp, de menys tradició hortícola que la del Tarragonès i el Baix Camp, acostumada a la vinya i la fruita seca i afectada pels preus del raïm i l’avellana i la invasió de l’avellana turca? Què podia fer, cada vegada més empetitida i mancada del relleu generacional que havia de garantir una nova fornada de joves que trobaven feines millors als polígons industrials i a la petroquímica?

“Per sort, el nom de Valls, lligat al calçot, encara tenia un valor altíssim, però érem conscients que aquest valor estava en risc de diluir-se”

“Per sort”, diu el Christian, en aquella època “el nom de Valls, lligat al calçot, encara tenia un valor altíssim, però érem conscients que aquest valor estava en risc de diluir-se”. La calçotada a Valls era Coca-cola, diu, mentre que fora era Pepsi-cola. I la clau de volta per al futur va ser la identitat, el nom i una aposta impulsada, amb un cert ànim proteccionista, des de Valls, des de la mateixa pagesia que lluitava pels seus interessos professionals i per ampliar el marge de benefici. El primer pas va ser reconèixer el valor d’allò que és de casa. El segon, batallar per la qualitat. Els pagesos van definir tècnicament com havia de ser un calçot comercialitzable, amb unes bases que perviuen avui dia com un element cabdal de la marca IGP Calçot de Valls. El 1988 van organitzar el concurs de cultivadors per donar difusió a les normes de qualitat. I, en l’entretant, ja feia temps que els rondava pel cap la idea, necessària, de crear una denominació de qualitat, des de Valls i per a Valls.

Si l’objectiu no s’hagués aconseguit, comenta Christian Ramírez Martinell,“la festa de la calçotada se celebraria a Salou, com un acte promocional més de Port Aventura”

La burocràcia va alentir un procés que podria haver culminat abans, però que es va acabar fent realitat el 1994. Gràcies, en especial, a la perseverança i l’astúcia de Jacint Nubiola, un pagès del Baix Camp vinculat a Extensió Agrària, òrgan equiparable a una actual delegació comarcal del Departament d’Agricultura et al. Si l’objectiu no s’hagués aconseguit, tal com comenta el Christian, irònic i no pas desorbitat, “la festa de la calçotada se celebraria a Salou, com un acte promocional més de Port Aventura”. Però la feina va donar els seus fruits, i els pagesos d’altres comarques, veient els avantatges de produir calçots de qualitat i d’agrupar-se, van acabar unint-se a la idea de crear la Denominació de Qualitat Calçot de Valls, que va fer-se realitat el juny de 1994.

“Finalment”, reflexiona el Christian amb la perspectiva avantatjosa del temps, “la realitat s’imposa i nosaltres vam compartir el que teníem, el nom, la història i la garantia de qualitat. Les altres comarques ho van acceptar, i van aportar la seva gran capacitat productiva al mercat. Aquesta aventura ha estat un èxit, i sense la força que vam aconseguir amb la unió, no sé com seria el mercat del calçot avui”. Potser, creu, les altres comarques n’han tret més profit, però els pagesos que vulguin dedicar-se de ple al calçot tindran l’avantatge del nom de Valls, sigui a Valls, a l’Arboç, a Cambrils o a Constantí. Sota el paraigua, la tempesta no mulla tant, o, tal com diu el Christian, “champagne és champagne, i sempre serà millor que el méthode champenoise”.

Més d’una cinquantena de socis productors fan prop de vint milions de calçots cada any, en un total de 150 hectàrees de terra repartides en 84 pobles del Camp de Tarragona

D’aquesta gesta, que segons el Christian va costar “50.000 telefonades”, el 2024 n’ha fet trenta anys. Des de 2002, però, aquesta tasca coordinadora, equilibrista, promocional i defensiva, en un sentit positiu i lògic del fet, d’un producte amb uns trets diferencials, és responsabilitat de la Indicació Geogràfica Protegida Calçot de Valls, que va agafar el relleu de l’antiga denominació de qualitat. Integrada a la Federació Catalana DOP-IGP, és una més de la vintena llarga d’IGP que hi ha als Països Catalans, unes denominacions de qualitat regulades per la Unió Europea. Aquestes identifiquen un producte alimentari originari d’un lloc, que té una qualitat o una reputació determinada que pot ser atribuïda al seu espai geogràfic i que és produït com a mínim en una de les seves fases en aquest lloc. La particularitat d’aquesta protecció, tanmateix, i allò que la diferencia d’una DOP, rau en el fet que part de la matèria primera o del procés pot provenir de fora de la zona geogràfica, la qual cosa no en posa en qüestió ni la reputació ni la qualitat. Tant és així que els calçots de la IGP Calçot de Valls no tan sols es produeixen a l’Alt Camp o als voltants de Valls, sinó que també en formen part els productors de la resta de comarques tradicionalment productores: el Baix Camp, el Tarragonès i el Baix Penedès.

L’etiqueta és l’element que certifica la qualitat i la traçabilitat del producte, que es conrea seguint unes pràctiques tradicionals i que assoleix la llargada i el diàmetre marcats

Actualment, més d’una cinquantena de socis productors fan prop de vint milions de calçots cada any, en un total de 150 hectàrees de terra repartides en 84 pobles del Camp de Tarragona. Tots sota la Indicació Geogràfica Protegida, sota una normativa, una demanda comercial garantida i diversificada i una marca prestigiada que s’identifica per l’etiqueta de la IGP, lligada al calçot amb una subjecció blava. Aquest és l’element distintiu i diferencial que certifica la qualitat i la traçabilitat del producte, que garanteix que es conrea seguint unes pràctiques tradicionals i que assoleix la llargada i el diàmetre marcats pel cànon. És la síntesi d’aquest compromís necessari amb el conreu del calçot i la seva qualitat. O, dit d’una altra manera, un exercici de coherència i conseqüència amb una activitat que, tot i la seva estacionalitat, és una font d’ingressos fonamental per a moltes empreses familiars agràries i per a un entorn nombrós i divers que es beneficia directament de la cultura calçotaire.

La IGP Calçot de Valls no comercialitza directament els productes ni pot marcar cap preu. És feina dels socis productors, “que comercialitzen el seu producte segons el seu criteri, els seus contactes i el seu interès”, explica Dalmaci Clofent, president de la IGP Calçot de Valls i productor de calçots des que era a la vintena. Per aquest motiu, segons ell, cal destacar que, “a pesar de ser competència tots els socis entre ells, això no és un problema”. De fet, sovint li ho pregunten, que “com pot ser, això”. Però és molt senzill, aclareix: “Qui engloba tots aquests interessos, els canalitza i els afavoreix, qui estableix la marca, és la IGP. Som el paraigua per damunt dels interessos individuals de comercialització. Fem l’ombra en comú”.

Com ho fa possible, això, la IGP Calçot de Valls? A través de la marca, i de dues maneres, que el Dalmaci ens explica. D’una banda, detalla, “la IGP vetlla perquè el producte que arriba al mercat compleixi les condicions del reglament, a través d’inspeccions de qualitat, tant unes de pròpies com les lligades al Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació”. Per l’altra, “donem totes les facilitats al soci productor perquè pugui col·locar el seu producte i perquè sigui reconegut i demanat. No en va, el calçot IGP és el primer que va a Mercabarna i que volen els restaurants. L’etiqueta és la projecció al gran consum”.

Encara que és difícil tenir-ne xifres exactes, a tot Catalunya es pot assolir el centenar de milions de calçots cada any

Al voltant de vint milions de calçots produïts sota el paraigua de la IGP Calçot de Valls són molts. De fet, la xifra ha crescut significativament els últims anys, fins a doblar-se els darrers deu, al ritme de la creixent popularitat de les calçotades i la demanda de calçots, que són responsables d’aquest auge productiu. Mai s’ha assolit la xifra de vint milions, i aquest fet és la millor mostra d’aquesta realitat esperançadora. Els preus també en són mostra, ja que, segons Dalmaci Clofent, són “correctes, assequibles, accessibles”, i estan a l’altura del producte de qualitat i d’origen que es cultiva. Mentre que el preu de venda del calçot IGP a l’engròs voreja els onze cèntims i la restauració el compra a uns tretze, el preu de venda al públic és de vint cèntims. Un manat de cinquanta calçots, doncs, costa entre deu i dotze euros. Uns preus que, per celebrar una calçotada, tal com destaca el Dalmaci, estan per sota de les postres o del vi que acompanyen els calçots.

Segons estima Rafael Castells, encara que és difícil tenir-ne xifres exactes, si se suma la producció de llocs com el Llobregat o les Terres de l’Ebre, a tot Catalunya es pot assolir el centenar de milions de calçots produïts cada any. Josep Maria Rovira i Valls, president de la Cambra de Comerç, dona versemblança a les especulacions de Castells, el qual “té tendència a encertar-la sovint”. Tanmateix, matisa que, segons dades de 2019, consensuades entre la Cambra i la IGP, pot ser que es comercialitzin uns vuitanta milions de calçots cada any, tant a Catalunya com fora del país, ja que se sap que es produeixen calçots en altres indrets, com ara Castella. Segons aquests mateixos càlculs, se celebrarien entre 400.000 i 600.000 calçotades a la rodalia de Valls cada any, en què el consum de salsa, d’oli, de fruita seca, de carn o de vi i cava sumaria centenars de milers de quilos i litres.

“El calçot no és prou per ell mateix, és la base de tota una sèrie de coses, el motor que arrossega tot aquest moviment econòmic”

Amb tot, però, la repercussió gastronòmica, econòmica i comercial de la cultura calçotaire va més enllà dels mateixos calçots. “Salsa, pitets, fruits secs, vi, xampany, licors, pastisseria…”, enumera el Rafael. Perquè, com assegura Dalmaci Clofent, “l’impacte del calçot no es dona només en si mateix. L’hem de situar en allò que genera, en tot allò que l’acompanya”. Tot un entusiasta, el Dalmaci comenta que “no hi ha calçotada sense un oli verge extra i amb denominació d’origen, sense fruits secs de la DO Avellana de Reus per a la salsa de calçots, sense una bona carn de les carnisseries d’aquestes comarques, sense pa de pagès, sense una pastisseria que no noti la demanda en temps de calçotades ni proveïdors a qui els passi el mateix, des de Cal Ganxo fins a un restaurant de Tarragona, ni sense —alerta— vins amb denominació d’allà on som”. Així com el maig és un mes de comunions, posa com a exemple, o el juliol per als casaments, durant l’hivern la comarca i tots els establiments especialitzats treballen per a les calçotades. Hi ha més moviment. “El calçot”, conclou el Dalmaci, “no és prou per ell mateix, és la base de tota una sèrie de coses, el motor que arrossega tot aquest moviment econòmic”.

Un moviment econòmic que va més enllà de la mateixa producció alimentària de la matèria primera amb què es disposa la calçotada. Josep Maria Rovira i Valls subscriu les paraules del Dalmaci i apunta a l’impacte turístic, l’impacte en la restauració, el comercial i el que rep l’hostaleria. També als gintònics, un element que ell considera dins els ingredients de la calçotada, ja que demostra que les calçotades són festes llargues que acaben tard. En la sorna, hi deixa caure una certesa. Però, en tot cas, reconeix que encara que la repercussió econòmica de la calçotada sempre s’ha valorat —i xifrat amb pocs fonaments— en deu milions d’euros anuals, les dades no transcendeixen l’especulació. Basades en criteris lògics i establerts per persones que coneixen el món, les dades que existeixen al respecte segueixen paràmetres raonables, però els falta fiabilitat. “És una informació”, assegura el Josep Maria, “que es perd, que no tenim, que fins ara mai s’ha abordat”.

Fins ara. Perquè a Valls, la inquietud de l’Ajuntament, de la Cambra de Comerç i de la IGP per deixar constància de la repercussió del fenomen de la calçotada els ha dut a engegar diverses iniciatives que es posen en marxa o s’estrenen el 2025. Una, encara a les beceroles, és la creació de l’Observatori de la Calçotada, un ens que, precisament, tindrà la missió d’extreure conclusions fiables sobre l’impacte econòmic de la calçotada, apropant-se a les dades amb uns criteris lògics, amb enquestes, amb coneixement del territori i amb la participació de catedràtics de la Universitat Rovira i Virgili i del Departament d’Economia i Empresa de la Generalitat. Segons Josep Maria Rovira i Valls, passaran un parell d’anys fins que se’n puguin obtenir les primeres dades serioses.

El 2025 es posa la primera pedra de la Masia de la Calçotada, un museu dedicat a interpretar la calçotada i a entendre com ha evolucionat

Un altre projecte nounat que sí que té data d’inici, i que cerca el mateix objectiu de reconèixer-se, és el Fòrum de la Calçotada, promogut per la Cambra de Comerç. Amb una periodicitat que s’espera anual, l’objectiu, a més d’analitzar la repercussió de la calçotada, és també estudiar de quines maneres es pot continuar difonent de portes enfora per tal que continuï evolucionant, atenent temes com la seguretat alimentària, la sostenibilitat o les noves recerques i investigacions. Se celebra el mes d’abril de 2025, emmarcada en els diversos actes programats en el reconeixement que Catalunya ha rebut enguany com a Regió Mundial de la Gastronomia 2025. Aquesta capitalitat porta a Catalunya, i més enllà, diverses activitats al voltant de la seva gastronomia, encabides en la iniciativa dels Paisatges Gastronòmics, entre els quals hi ha el de l’Alt Camp i els calçots, que donen el tret de sortida a aquesta commemoració. Els calçots viatjaran a diverses capitals per celebrar-se simultàniament, per exemple. O aniran a commemorar el mil·lenari de Montserrat. I, sobretot, es crearà una nova marca turística, Terra de Calçotada.

Però encara hi ha més gènero, ja que a iniciativa de l’Ajuntament de Valls i la IGP, i amb el suport de la Cambra, el 2025 s’ha posat la primera pedra del que serà la Masia de la Calçotada: un centre d’interpretació dedicat a interpretar la calçotada, a entendre com se celebra i com ha evolucionat, que s’espera que sigui la casa comuna de la calçotada a Valls. A més, se situarà a l’actual Societat Agrícola, un espai que fa temps que està en desús. I hi ha més idees, com la d’oferir un segell de qualitat, com una garantia de l’ortodòxia i el rigor en el servei de la calçotada, als restaurants que n’hagin fet mèrits. La Cambra de Comerç i la IGP hi treballen, en contacte amb la Federació d’Associacions d’Empreses d’Hostaleria de Tarragona, més com un desig futur que com una realitat tangible actualment.

Dalmaci Clofent assenyala la manca d’aigua, de relleu generacional i de dones dedicades al sector com a problemes fonamentals, de present i de futur

Amb tot, el moment és dolç, i la Cambra, la IGP i el consistori vallenc en són guaites. I ben a l’aguait que estan, tal com explica el president de la IGP, Dalmaci Clofent; no són aliens als problemes ni a les incerteses que el futur posa sobre la taula, i que interpel·len el sector, les administracions i les entitats directament. Perquè així com hi ha optimisme, “les realitats s’imposen i són tossudes, i, de vegades, són difícils de combatre”, diu el Dalmaci, que assenyala la manca d’aigua, de relleu generacional i de dones dedicades al sector com a problemes fonamentals, de present i de futur, “que mereixen reflexió, treball, dedicació i atenció dels governants i l’Administració, que hauria de deixar de ser tan funcionarial i tocar més de peus a terra, que hauria de fiscalitzar menys i ajudar més, perquè li interessa que hi hagi una IGP i, per tant, hi ha de prestar més atenció”.

Després d’un rampell sindicalista que el mateix Dalmaci reconeix, sempre sorneguer, admet que el relleu generacional és un problema seriós en el món del calçot, tal com ho és en el sector primari. En el cas concret dels productors de calçot, pocs fills dels pagesos que s’hi dediquen els agafen el relleu, i més a temps complet. Tan sols alguns nous pagesos amb comptagotes, com un parell de nois que treballen junts i la filla d’un soci productor, fet que esperança el Dalmaci, ja que considera que l’accés de les dones, que troben més facilitats en altres sectors, és encara insuficient a la pagesia.

“El relleu generacional no depèn de fer atractiva ni bonica la pagesia, sinó de fer-la rendible i digna per dedicar-s’hi i viure’n”

Segons ell, la incertesa d’un sector que té molta necessitat de llocs de treball, però poca demanda, i que, sobretot, “té molt desequilibrada la balança entre inversió i compensació”, que és “ingrat”, fa poc atractiu dedicar-s’hi. “Un punt d’esperança sempre hi és”, diu, però “el relleu generacional no depèn de fer atractiva ni bonica la pagesia, sinó de fer-la rendible i digna per dedicar-s’hi i viure’n”. Perquè, “mentre siguem les germanetes de la caritat, el germà pobre de la cadena productiva, el relleu costarà”.

La pagesia està més acostumada a ser a les últimes baules i a ser dependent que a rebre atenció i protagonisme. Però això no li resta ni responsabilitats ni potencial a l’hora d’emprendre canvis, de reinventar-se i de millorar en aspectes tant culturals com tecnològics, tant en la participació femenina com, per exemple, en la urgència per l’aigua, un problema present i futur. I passat, ja que, tal com diu Dalmaci Clofent, “allà on l’aigua sempre ha estat justa i escassa, això [la manca d’aigua] ja fa anys que passa i estem acostumats a la sequera, a controlar el consum d’aigua i a donar molta importància als pous i les basses comunitàries”.

Ara, “el clima estrafolari que tenim, la falta de pluviometria, l’escalfament de la Terra i l’augment de les temperatures, que ajuden a créixer els fongs i posen en perill l’autodefensa de la planta, són un problema, i alteren el calendari tradicional del cultiu”, segons explica el Dalmaci. La calor fa avançar el creixement de la planta o l’atura. Tot i això, però, el calçot té dos avantatges particulars respecte d’altres conreus de la zona. Com a planta d’hivern, necessita menys aigua, i, d’altra banda, no acumula l’estrès hídric. “Si no rep aigua de pluja durant l’estiu, la planta sobreviu alimentant-se per la part inferior i continua treballant fins a la primavera, quan l’arrenquem. Després, en aquell espai se’n plantarà una de nova que no acumularà estrès per manca d’aigua.”

S’està provant un programa d’assaig per conèixer com reaccionen les arrels del calçot per defensar-se dels problemes que en comprometen el desenvolupament natural, com la sequera

Aquestes condicions alleugen el cultiu del calçot de viure més cruament un problema que, d’una manera o altra, afecta tothom. Però això no ha abstret la IGP Calçot de Valls d’aquesta realitat, ja que, tal com explica el Dalmaci, treballa per adaptar-s’hi. Amb un exercici aparentment senzill, però tediós i car, com és la implantació del rajolí, que substitueix el reg per aspersió i permet estalviar un terç de l’aigua utilitzada i els costos associats. D’altra banda, s’està provant un programa d’assaig que té l’objectiu de conèixer com reaccionen les arrels del calçot per defensar-se dels problemes que en comprometen el desenvolupament natural, com la mateixa sequera.

Però la sostenibilitat va més enllà del conreu, i també s’ha d’atendre quan arriba la festa, respecte del reciclatge, la reutilització o la mobilitat. La idea, materialitzada en la “calçotada sostenible”, ronda pel cap d’un petit grup de persones, entre les quals hi ha Josep Maria Rovira i Valls, des de 2019. Segons ell, s’ha de posar aquests elements a debat per assumir responsabilitats i per relacionar la sostenibilitat amb la cura pels ingredients de proximitat i de qualitat, o amb elements tan bàsics com els sarments, cada cop més escassos per les tècniques actuals de poda, que els fan més inaccessibles i cars. L’esperit, doncs, és qüestionar-se, fer autocrítica i debatre per millorar.

En l’entretant, la IGP Calçot de Valls i els pagesos que en són socis continuen al peu del canó, fent créixer el calçot en el llarg procés fins que és comestible, i fent el mateix per tal que aquest petit però significatiu sector pervisqui robust i esvelt, dins les mides establertes, ja que això significarà salut i un llarg camí per recórrer. Aquesta és la feina de la IGP, la seva missió fundacional: cuidar la salut del calçot i la fidelitat als cànons i condicions que en mantenen la identitat. La seriositat de què parla Josep Maria Rovira i Valls. Així, que vingui l’hora d’aprendre a tractar la calçotada, reivindica, tal com els francesos i els italians ho fan amb els seus productes. Una cultura feta i difosa de soca-rel, des d’una arrel sana i forta.

Encara hi ha interrogants a respondre respecte de la història de la calçotada i, per tant, més feina per fer

Aquest és el final de la sèrie de quatre reportatges en què LA MIRA ha treballat des de finals de 2023, amb la inestimable col·laboració de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Camp i de totes les persones que, com el Rafael, el Dalmaci, el Christian o Josep Maria Rovira i Valls, són el rovell de l’ou de la cultura de la calçotada. Una cultura que, com ha quedat palès en aquests articles, saben exportar amb excel·lència, obrint les portes de la seva ciutat i de la seva identitat als qui mirem d’entendre-la en la seva complexitat i fer l’exercici no gens fàcil de contar-la amb fidelitat. Aquest ha estat l’objectiu de la sèrie: explicar, des de dins i des de prop, un fenomen cultural, social, econòmic i comercial de tal magnitud i tan estimat, perquè, coneixent-lo més, l’estima que rep pugui ser encara més forta i perenne. Encara hi ha interrogants a respondre respecte de la història de la calçotada i, per tant, més feina per fer. Des de Valls, no s’aturen. Salut i llarga vida als calçots i la calçotada.