Deia l’escriptor Isaac Asimov que una biblioteca és molt més que un espai on es troben llibres. Una biblioteca és una nau espacial que et transporta cap als punts més llunyans de l’univers; una màquina del temps que et condueix cap al passat més remot o cap al futur més llunyà. Una biblioteca, afegia Asimov, és un mestre que sap més que qualsevol altre ésser humà; és també un amic que et consola i et diverteix i, per damunt de tot, que t’ofereix una sortida cap a una vida millor.

Les biblioteques sempre han estat espais de fascinació i reflexió. L’escriptor Ray Bradbury deia que, sense elles, no tenim passat ni futur; Virginia Woolf assegurava que sempre s’hi troben tresors enfonsats, mentre que, per a Jorge Luis Borges, el paradís hauria de ser, per força, una mena de biblioteca. I és en aquest espai sagrat, de silenci, llibres i recolliment, que hi ha persones com Àngels Merino, directora del servei de Biblioteca, Edicions i Continguts de la Universitat de Girona (BIBEC).

Me la trobo un matí de dijous a la Biblioteca del Campus Montilivi, un edifici de l’arquitecte Javier San José que es fusiona amb el bosc que l’envolta. A l’interior, repartits en dos pisos que tenen una il·luminació gairebé natural, els estudiants estan immersos en els seus apunts com en un somni, hipnòtics, gairebé sense moure’s. La seva ment viatja cap a les disciplines més diverses. Avui no són en època d’exàmens, però, quan és així, poden estar-s’hi fins a les tres de la matinada, m’assegura Merino.

Per a ella, la universitat té tres espais indiscutibles: la classe, el bar i la biblioteca. Després de la pandèmia, havia arribat a pensar que potser els estudiants deixarien de tenir l’hàbit de venir-hi, però res més lluny de la realitat. A Montilivi reben gairebé un milió de visites l’any i uns 1.200 estudiants cada dia. I no és l’única biblioteca que té la Universitat de Girona: també hi ha la del Campus Barri Vell, on van els estudiants de lletres, pedagogia i psicologia, i la del Campus Centre, especialitzat en salut i que és provisional fins que es faci el nou Hospital Universitari Doctor Josep Trueta.

Per a Merino, la universitat té tres espais indiscutibles: la classe, el bar i la biblioteca

“Hem passat de fer una gestió de continguts, llibres, revistes, articles i tesis a fer també una gestió de continguts de la universitat”

Més enllà de les estanteries plenes de llibres, de les sales d’estudi i dels espais de consulta, en aquesta biblioteca encara hi ha molt més. Des del 2024, un equip de 72 persones compon el que s’anomena BIBEC, una unificació que engloba el servei de biblioteca, el servei de publicacions i el servei de continguts de la universitat, com el web i el disseny gràfic. Ella és la responsable de tirar endavant aquest projecte, que assegura que els diferencia de la resta de biblioteques universitàries catalanes. “Hem passat de fer una gestió de continguts, llibres, revistes, articles i tesis a fer també una gestió de continguts de la universitat”, s’enorgulleix. D’aquesta manera, si un professor vol fer un llibre o un doctorand una tesi, s’adreçarà a ells, posa com a exemple.

La seva vida laboral ha estat sempre molt lligada a la UdG. Per arribar-hi, primer estudia Història Contemporània a la UB i allà, veient les poques sortides professionals que se li ofereixen, compagina els estudis amb la carrera de Biblioteconomia i Documentació. Som a principis dels noranta, moment en què s’estan creant les universitats perifèriques, com la de Lleida, la de Tarragona i la Girona. “Vaig acabar la carrera en el lloc i el moment adequats”, admet.

Tot i això, abans de dedicar-se de ple al món universitari, Merino està un temps treballant com a bibliotecària a la presó de Girona, de la qual guarda un record molt especial: “És una feina en què bascules entre la tasca de bibliotecari i la d’assistent social”. Cada matí, amb els presos comenten les notícies d’actualitat, i a les tardes, es projecten pel·lícules i es fan col·loquis. Aquesta és la seva feina fins que un dia li truquen de la Universitat de Girona, que tot just està creant tot l’equip de bibliotecaris. I fins avui.

Sobre el pas de paper a digital: “Al cap i a la fi, el que canvia és el format, però no el contingut”

Durant aquest camí, amb els anys ha vist com la biblioteca passa de ser un món de paper, molt vinculat als llibres, a un univers digital. Per a Merino, això no ha suposat cap pèrdua de l’essència de la seva feina. “Al cap i a la fi, el que canvia és el format, però no el contingut”, matisa la bibliotecària, que és conscient que totes les professions s’han hagut d’adaptar i reciclar.

Això no impedeix que a la biblioteca es gestioni tot un fons patrimonial en paper, que està vinculat a altres biblioteques de la geografia gironina, com la biblioteca de Marimurtra, a Blanes; la del Museu del Suro, a Palafrugell, o la del Museu Memorial de l’Exili, a la Jonquera. “Tenim aquesta part patrimonial, que és importantíssima, però després no ens podem oblidar que hem de donar un servei als nostres estudiants i investigadors, i tots necessiten coses diferents”, explica.

En els últims anys, ha presenciat la davallada del llibre com a base de l’aprenentatge dels alumnes. “Això hem de tenir-ho clar i s’ha d’acceptar”, assegura. En canvi, ha vist amb alegria com als estudiants els continuen encantant les biblioteques. Encara que el que consulten ja és majoritàriament material en format electrònic, continuen quedant per reunir-se a la biblioteca per estudiar o compartir dubtes. I, entre taules i estanteries, aquí és on comparteixen espai amb els bibliotecaris, aquells personatges, sovint misteriosos, que viuen entre el silenci dels llibres i la cultura. Com és la seva feina? O, més ben dit, com ha de ser un bon bibliotecari?, pregunto a l’Àngels.

“Els bibliotecaris som uns servidors, en el sentit de dir: «Digue’m què necessites, que jo t’ho dono»”

Per a ella, són persones que tenen moltíssimes ganes d’oferir una atenció al públic. “Som uns servidors, en el sentit de dir: «Digue’m què necessites, que jo t’ho dono»”, reflexiona. A BIBEC sempre responen a les peticions en un termini màxim de 24 hores, una vocació de servei que s’ajunta amb la voluntat de fer formació contínua per anar més enllà i no quedar-se en el món del llibre, sinó buscar sempre col·laboracions amb altres centres. “Això ho portem al nostre ADN, som gent amb ganes de fer coses”, remarca.

En una biblioteca com la de Montilivi s’han de gestionar documents de molts àmbits temàtics diferents. Els estudiants provenen de carreres molt diverses i l’organització del catàleg és fonamental. “En realitat, els qui trien els llibres són els professors”, admet Merino. Però amb la resta de material electrònic, els bibliotecaris han de fer una feina intensa per endreçar i trobar la informació. “La gestió dels continguts, l’ordre i la classificació els portem molt a dins. Jo sempre dic que, al final, es tracta d’ordenar informació, sigui en paper, en digital o de qualsevol mena.”

“La gestió dels continguts, l’ordre i la classificació els portem molt a dins"

Aquest ordre, a més, es comparteix amb altres sistemes i universitats d’arreu del món. Des de fa uns mesos, BIBEC forma part d’una xarxa universitària internacional anomenada RapidILL, que permet trobar, gratuïtament, articles, llibres i tota mena de documents. D’aquesta manera, si un professor necessita un llibre o un document que és en una biblioteca d’una universitat de, posem per cas, Massachusetts, el pot tenir a casa en menys de set dies o al seu correu electrònic en 24 hores. Tot un avenç, a diferència del que es vivia anys enrere, quan els bibliotecaris havien de trucar per telèfon a altres biblioteques per preguntar si tenien una tesi i gestionar un enviament per correu ordinari. Però la filosofia continua sent la mateixa: “T’ho busco i t’ho trobo”.

Fomentar l’esperit crític i proveir d’informació contrastada i veraç també és una altra funció cabdal dels bibliotecaris. “Hem de vetllar perquè un estudiant d’arquitectura no consulti l’última norma UNE, i que la primera que li rebota la IA no sigui una que ja està derogada”, em posa com a exemple. Per això, des de la BIBEC s’organitzen diferents cursos de formació perquè els alumnes sàpiguen cercar la informació de manera correcta.

“Ens preocupa molt l’ús que fan els estudiants de la IA”, admet Merino, que és conscient que aquesta eina ha arribat per quedar-se. Per això, la seva missió com a bibliotecària és conscienciar els alumnes sobre el seu bon ús. “Ja no es pot demanar a un estudiant de dret que, com a pràctica, resumeixi una llei, perquè això l’hi pot fer una IA”, continua. L’educació universitària es troba en un moment de canvi, en què la presència de bibliotecaris i documentalistes és més important que mai.

Merino és conscient que la IA ha arribat per quedar-se i, per això, la seva missió com a bibliotecària és conscienciar els alumnes sobre el seu bon ús

Per començar, tots els estudiants i investigadors haurien d’aprendre a citar tot el que s’ha extret de la IA a la bibliografia dels seus treballs. “Cal veure com se cita i es recol·loca tota aquesta informació, però el que és evident és que s’ha de fer”, apunta Merino, que afegeix: “Hem de tenir tots els sistemes de la informació universitària molt ben ordenats, perquè arriba un moment que ja no ens preocupa que els qui ens busquin siguin humans, sinó que els qui ens rastregin siguin robots. Per tant, abans de posar un xatbot o una IA, el primer és que tinguem la casa ben endreçada”.

Ja han passat anys des que es va fer el salt de les petites biblioteques de les universitats als grans equipaments dels campus que es van construir a principis del 2000, com la biblioteca de Montilivi. Per a Merino, s’han consolidat com un model d’èxit, inspirat en les grans biblioteques dels països nòrdics, que ja havien fet aquest salt als anys vuitanta. Ella mateixa va poder veure, durant una estada d’Erasmus, dues biblioteques de Finlàndia que ja aleshores eren innovadores. Des d’aleshores, igual que fan molts altres bibliotecaris, quan ha viatjat no ha deixat mai de visitar les biblioteques de cada país. Però les dels països escandinaus no tenen rivals.

En una biblioteca de Hèlsinki hi havien posat tres cadires diferents i demanaven a la gent que s’hi assegués i puntués la que més els agradava

“Tenen molt en compte els usuaris per a tot, i sempre els impliquen molt”, explica Merino. En una biblioteca de Hèlsinki va veure com, a l’entrada, hi havien posat tres cadires diferents i demanaven a la gent que s’hi assegués i puntués la que més els agradava per seure. És clar que, amb el nostre caràcter mediterrani, algunes coses que funcionen allà seria complicat traslladar-les aquí: “Molts cops posen un sofà per descansar enmig de la zona d’estudi. Si féssim això aquí, no sé què passaria”, riu.

Sigui com sigui, Merino té clar que sempre hi haurà gent que necessitarà una biblioteca. “Hi ha alumnes que no saben estudiar si no venen aquí, perquè és un espai que els ajuda a concentrar-se”, remarca. Altres, en canvi, necessiten utilitzar les sales d’estudi per compartir exercicis i dubtes, com els estudiants de la Politècnica. També hi arriben doctorands que demanen una de les cabines d’estudi, on tenen un silenci absolut.

“En aquest món tan digital, la gent necessita trobar espais analògics i relacionar-se”

Durant l’època d’exàmens, també s’ofereix als alumnes un espai on fer exercicis de relaxació. I, si necessiten un petit descans, també es poden dirigir a una sala habilitada amb puzles i jocs com els escacs. “Penso que, fa anys, aquest espai no hauria triomfat tant. Però ara, en aquest món tan digital, la gent necessita trobar espais analògics i relacionar-se, mirar-se als ulls i jugar una estona”, reflexiona. I les biblioteques ofereixen tot això. En aquest univers de llibres hi ha lloc per a tothom i, potser com deia Asimov, també és el millor indret per iniciar un dels viatges més extraordinaris.