Al carrer o al trinquet, en parelles o en trios, enfrontats o contra un mur, amb corda o sense... La pilota valenciana és l’esport propi, tradicional i més identitari i antic del País Valencià. Possiblement, també és un dels més desconeguts fora de les seves fronteres i un dels que més variacions presenta del món. En total, es compten fins a deu modalitats reconegudes per la Federació de Pilota Valenciana, algunes de les quals restringides a comarques i pobles molt concrets: escala i corda, galotxa, galotxetes, llargues (la més antiga, amb les variants de palma i perxa), pilota blanca, pilota grossa, raspall, màdel, frontó i frare. Totes tenen en comú que es juguen amb una pilota de pell de petit diàmetre que es colpeja amb la mà, revestida amb proteccions, i que, excepte en els casos del frontó i el frare, els dos equips juguen encarats, davant per davant, separats per una corda o unes ratlles. Les dues úniques modalitats que compten amb pilotaires professionals i que, per tant, gaudeixen de més reputació són l’escala i corda, i el raspall (aquesta darrera, a les imatges, en aquest cas al Trinquet Ciscar, al municipi de Piles).

“Escala i corda se juga en una corda enmig del trinquet, entre les dues parets laterals, que dividix la pista en dues bandes, com al tenis. La pilota pot pegar un bot com a màxim i ha de passar per sobre de la corda. En el raspall, en canvi, no n’hi ha, no hi ha una diferència física que separe els jugadors de cada equip, i també se pot jugar al carrer. La pilota, a més, va lliurement per terra, per l’aire, per on siga, i no té un límit de bots per a que el joc siga vàlid o no”, explica Juan Jesús Monreal, responsable de premsa de la Federació de Pilota Valenciana. En el cas del raspall, doncs, els pilotaires poden arribar a “raspallar” la pilota del terra —d’aquí el nom—, i és bastant exigent físicament, perquè en molts moments els esportistes juguen mig ajupits.

Tot i que la pilota sigui l’esport autòcton del País Valencià i tingui gairebé vuit segles d’història —els primers escrits que l’esmenten al cap i casal daten del segle XIV—, Monreal reconeix que actualment és força minoritari. “Sense poder dir que està en una situació delicada, sí que podem dir que ha viscut temps molt millors”, assenyala. “Ací tenim el mite del Genovés, un jugador que continua sent un referent, però d’això ja han passat tres o quatre dècades. Tot el que ha vingut després se compara en ell i diguem que tot sembla poc”, observa. “En aquest sentit, la pilota s’ha intentat potenciar des de les institucions i la Federació, però és un deport que està molt reduït en determinades comarques i municipis. No té una força generalitzada en tot el territori.” En Juan Jesús assegura que la pilota està molt més vinculada als pobles i als entorns rurals, com ara algunes zones de l’Horta, del sud de València, dels voltants de Castelló o de l’interior d’Alacant. “En València és cert que tenim el trinquet de Pelayo, que n’és la catedral, diguem, però pots anar preguntant a gent pels carrers de la ciutat i que no sàpiguen res de pilota”, lamenta.

D’arrel popular, però amb poca popularitat. Competir amb esports majoritaris com el futbol, amb molta més repercussió mediàtica, és complicat. És per això que la Generalitat i la Federació van engegar el 2005 el programa “Pilota a l’escola”, encara actiu, amb prop de mil centres escolars inscrits, en què es fan sessions per donar a conèixer l’esport a tota aquella gent que no hi tingui cap vinculació. “Se fan tallers, se fan pràctiques pa’ que s’estenga, però és molt difícil. Al final, la gran majoria que juga a pilota és per tradició, per continuïtat, i ve de generacions enrere.” Com pot ser que tothom conegui la pilota basca, però la pilota valenciana tingui tan poca visibilitat? “Sempre parlem del mateix, del meninfotisme valencià, de no cuidar el que és propi ni tindre eixe «donar valor» a les nostres coses. Sempre ha sigut un deport que, com el valencià, s’ha considerat de poble, un poquet de segon nivell i de gent ignorant. Durant el franquisme estava associat un poquet a això. De fet, en València capital, fins als anys huitanta, no se va poder jugar als carrers”, explica. “La pilota creix en els carrers de poble, encara que després s’adaptara als trinquets, i costa lluitar contra eixos obstacles i estigmes.”

I costa encara més si ets una dona. La pilota sempre ha estat un esport molt masculinitzat, tradicionalment considerat exclusiu dels homes, i no va ser fins al tombant de segle, fa poc més de vint anys, que no van començar a incorporar-s’hi de manera amateur. “Abans només jugaven en clubs, barrejades per edats, però des de fa tres anys hi ha competició professional femenina. Ara mateix, hi ha dotze jugadores”, detalla Monreal. “El femení està en creixement, però sí que és de veres que al final tenim molt poquetes competidores per anar combinant i generant campionats i tornejos, perquè sempre són les mateixes.” Si ja és un repte que les noves generacions s’incorporin a un esport minoritari i tradicional com la pilota, encara ho és més en el cas de les dones. Els primers passos cap a la igualtat ja s’han fet, però encara queda molt de trinquet per recórrer.