Som a mitjan desembre i fa fred. Fins aquí, res d’anormal. He quedat en un bar amb la Cristina Masferrer (Anglès, 1992) i me la trobo asseguda sota una finestra travessada per un feix de sol potent i reparador. La Cristina hi està com un gat cendrer. L’estampa és el paradigma del gaudi de les petites coses, dels petits plaers, com ara que l’escalforeta del sol et repari de la fredor del carrer.

Ella, de fred, en sap un niu, i per això valora el solet. Des de 2020, es passa dos terços de l’any en un dels territoris més freds del planeta Terra: a Lapònia, concretament a la Lapònia sueca; i, si ajustem encara més la geolocalització, en una ciutat molt petita, la capital, que es diu Kiruna. Kiruna sona com Girona, o més aviat com Kerunta, la manera com els ibers denominaven els precedents del que seria Gerunda i després Girona. El fet és que dos gironins ens posem a parlar de tot l’univers de Kiruna, que ens queda a 4.000 quilòmetres. Però parlant amb la Cristina, que no té un caràcter gens fred, tot sigui dit, veient el somriure amb el qual m’ha rebut, de mica en mica ja m’hi sento tocant de peus a terra, o més aviat a la neu, i contemplant embadalit un dels paradisos mundials per observar aurores boreals. Aquesta, de fet, és l’especialitat de la Cristina, que li permet guanyar-se la vida com a guia amb la seva empresa, anomenada Llums de l’Àrtic.

Amb Llums de l’Àrtic, la Cristina organitza viatges de cinc dies amb grups reduïts de catalans d’entre vuit i setze persones, per fer una immersió àrtica amb un moment culminant; el moment, de fet: observar aurores boreals i quedar embadalit per a la resta de la vida. I això només es pot fer amb garanties de setembre a abril, quan el país està dominat per moltes més hores de foscor que de llum. Aquí la gràcia és més aviat posar foscor a la llum que no pas llum a la foscor. Un cop vista una aurora, hi ha molta gent que repeteix, i la Cristina s’ha hagut d’empescar un segon viatge, que consisteix en la cacera d’aurores, però combinada amb l’observació de balenes. I, per això, desplaça el grup fins a la costa noruega. 

Els catalans, em comenta la Cristina, se senten especialment bé a la Lapònia sueca perquè hi ha els samis. “És l’últim poble indígena d’Europa amb la seva pròpia llengua, cultura... I això ens sona una mica, no? I tens l’Estat suec, que no respon a la imatge idíl·lica de respecte i puresa democràtica.”

—Quin problema té Suècia amb els samis?

—A les escoles no s’aprèn qui són els samis, per exemple. Jo, quan pujo la gent, la primera pregunta que faig és si algú coneix els samis. No. “Algú coneix els indis americans?”, i sí. Llavors coneixem més el que hi ha fora que el poble indígena europeu que queda, de qui no coneixem res, però perquè ells se n’encarreguen, des d’allà, que no...

—I la transmissió lingüística, aleshores?

—Queden samis entre Noruega, Suècia, Finlàndia i una part de Rússia. Uns 80.000 en total, que tenen nou llengües. Són comunitats molt petites, que sí que la gent parla i escriu i tenen molta música.

—Però és tot basant-se en la transmissió familiar?

“Quan dic «casa», ja vull dir Kiruna, i des que puc portar-hi catalans encara més, perquè trobava molt a faltar parlar català. Ara ja ho tinc tot solucionat. És com que cada setmana ve un trosset de casa, de Catalunya”

—Exacte. És un poble nòmada, que no ha deixat res per escrit, és molt oral, i molta cosa s’ha anat perdent. Però quan hi vaig amb un grup de catalans, tothom ho sap... “Òndia, catalans!” 

—Vols dir que pensen que som un altre poble reprimit?

—Sí, més o menys. A la zona on m’estic, a Suècia, només hi ha dues escoles en què puguis estudiar en el sami suec. I els meus grups catalans els pregunten: “I on aprens sami?”, “I què passa amb el Govern suec?”, “I les vostres edicions?”. Hi ha com una connexió molt instantània. La meva professora de suec, dels samis, no en sabia res. En sabia més jo que ella, i això que és sueca!

El marit de la Cristina és turc i fa de guia per l’Àrtic, també. Quan es varen conèixer, ella va començar fent fotografies als grups durant la ruta fins que va crear els seus propis itineraris amb Llums de l’Àrtic, especialitzant-se en el mercat català. Un Àrtic que ja és la llar de la Cristina.

—Ara, quan dic “casa”, ja vull dir Kiruna, i des que puc portar catalans allà dalt, encara més, perquè trobava molt a faltar poder parlar català. Ara ja ho tinc tot solucionat. És com que cada setmana ve un trosset de casa, de Catalunya.

I s’enfila parlant de la màgia de l’Àrtic.

—Poder ensenyar tota la màgia d’allà dalt... A vegades passes per una carretera, i hi passes trenta vegades i acaba perdent la gràcia. Però quan estic conduint i sento el grup dient: “Mira el llac, i mira els arbres coberts de neu, i mira els colors!”, és com aquell primer dia que jo vaig fer aquella carretera. I és maco, és màgic.

Si hi ha res màgic, estic convençut que deu ser veure una aurora, cosa que no he tingut mai oportunitat d’observar. I em pregunto si és gaire fàcil o cal convertir-se en un caçador expert.

—Les primeres dues temporades sortíem cada nit, tinguéssim o no tinguéssim gent, per aprendre llocs, per entendre el temps, per entendre el vent. I també ens ajuden els mapes de previsió, per saber cap on es mou el vent, a quina zona estarà més clar. Si la previsió ens diu que en aquesta zona el cel estarà més clar, doncs anem cap allà, però al final també compta l’experiència de nits passades.

—I quin percentatge d’encert tens?

—Amb Llums de l’Àrtic, un 100%. Sí que és veritat que hi ha grups amb qui les hem vist més fortes, amb altres més fluixes; grups que amb els ulls ens ha costat una mica veure-les i les hem vist millor a través de la càmera… Però jo no he enviat ningú a casa sense una foto amb aurores, perquè aquestes quatre nits és el marge ideal.

—O sigui, que t’has convertit en una experta a caçar aurores boreals.

—Sí, però al final ens podem trobar amb una setmana que no hi hagi activitat solar o que estigui núvol. Tenim tot el nord d’Escandinàvia, i si hem d’anar fins a Noruega o Finlàndia no tenim cap problema. Però si està núvol...

“Per buscar aurores cal cel clar; foscor; controlar la velocitat del vent solar, que és el que porta les partícules fins a la Terra; observar-ne la densitat i si venen carregades d’energia o no”

—Quins indicis hi ha per dir “això fa tuf d’aurora boreal!”?

—Primer, que hi hagi cel clar i que ja sigui fosc. Fem servir aplicacions, més o menys encertades, però tenim gràfiques de velocitat del vent solar, que és el que porta aquestes partícules des del Sol fins a la Terra. Llavors pots mirar a quina velocitat va, la densitat, si ha canviat, si aquestes partícules estan carregades d’energia o no. Però això ho veus en el mateix moment. Un dia a les quatre de la tarda vaig agafar el grup i vaig acabar sobtadament una activitat per anar a buscar aurores. Jo sempre els dic que els passo l’itinerari, però que és orientatiu. O sigui, farem tot el que diu aquí, però si ho farem dimarts, dimecres o dijous ho decidirem el mateix dia.

—O sigui, un planificador obtús, un rígid, ho passa molt malament. No ha de venir, entenc.

—No, no t’hi apuntis. És que potser el dia que tenim planificat anar amb motos, hi ha cinquanta quilòmetres de vent per hora i ens hem de quedar a l’hotel. I l’endemà haurem de fer motos de neu, saps? Has d’anar amb la ment oberta als canvis. Perquè, si no, el temps t’aixafarà el viatge i pots amargar la resta del grup. Una persona negativa et pot canviar la dinàmica del grup. Sobretot jo noto molta diferència en l’energia del grup si hem vist les aurores la primera nit o no les hem vist. La gent ja es comença a posar una mica més nerviosa. Perquè és veritat, sí, l’Àrtic és espectacular, però les aurores és com el que queda pendent. I, és clar, no pots tenir algú dient: “I demà, quin temps farà? I tu creus que en veurem? I demà passat?”. Relax!

Per tant, una de les lliçons que es pot endur un català que es deixi portar per la Cristina és la del cultiu de la paciència.

—A les aurores no els pots posar mai hora. No surten a les 10.03 cada dia, per exemple. A vegades és mitjanit i encara ets allà esperant. Llavors, tenir paciència i esperar que el regal del cel arribi. I ho has de gaudir i gaudir i gaudir. Pot durar entre cinc minuts i quatre hores o cinc o sis. No ho saps. Que vingui el que vingui, has de gaudir d’allò i deixar el mòbil, que ja en faig jo, de fotos com una boja! Gaudiu del moment, coi! Això és el que m’ha frustrat més, tenir tothom amb el mòbil. No ho suporto. Les aurores són un premi. Te les has de guanyar.

—Cal adaptar-se molt, doncs.

“Hi ha més animals que cotxes! Al final, veure aquest canvi de com la natura és al lloc que li toca és un xoc molt important. I veure traces d’animals a tot arreu i poquíssimes d’humanes és molt enriquidor”

—L’adaptabilitat, sobretot. L’altre dia vaig tenir un grup que vam dividir en dos. Uns anaven amb cavalls i l’altre se’n van anar a Abisko, un poblet de vuitanta habitants a noranta quilòmetres de Kiruna amb un cel molt clar. Els que van fer cavalls van tenir molt bon dia. L’endemà vam girar-ho: els que havien fet cavalls se’n van anar a Abisko, i els que havien anat a Abisko van fer cavalls. Aquell dia va ser horrible, perquè no vèiem res de tant com nevava, però, en canvi, ens vam trobar un grup d’ants a la carretera. I des de la distància i amb precaució els observem, veiem què fan, com mengen, els ho explico...

—Però el moment estel·lar és el de les aurores, no?

—Sí, sí. Tothom ve molt per les aurores, però quan veuen l’Àrtic és com... uau! L’altre dia, en els noranta quilòmetres de Kiruna a Abisko, ens vam creuar amb dos cotxes i deu ants! És que hi ha més animals que cotxes! Al final, veure aquest canvi de com la natura és al lloc que li toca, al lloc central, és un xoc molt important. I veure traces d’animals a tot arreu i poquíssimes traces humanes és un canvi molt enriquidor.

—O sigui, l’ésser humà a l’Àrtic és com una bèstia, és l’animal, paradoxalment? S’inverteixen els papers.

—És que ja no ets al centre; et sents una mica com amenaçat entre aquesta natura tan forta, tan salvatge. Al principi, el que m’impressionava més és quan teníem el cel superclar. No hi havia lluna, veies aquell cel tan fosc i tantes estrelles i et senties tan petita, sota allò tan gran i ningú al voltant… A vegades, fer 300 metres des d’on feia foc fins al cotxe se’m feia una muntanya, perquè al final, si trobes alguna cosa, és un animal. Li deixes pas, que faci el que hagi de fer, i et deixa en pau. O sigui, m’hauria fet molta més por trobar-me una persona.

“Els samis em van preguntar d’on era, i quan vaig respondre que era de Girona, em van dir: «No! És que, en sami, ‘Kiruna’ és ‘Girona’. I sempre que busquem ‘Kiruna’ a Google, ens sortiu vosaltres!»”

Se m’acut una pregunta una mica poètica. I és que una vegada vaig descobrir que hi ha una expressió que és “el murmuri dels estels”, que es fa servir en indrets com la Sibèria i es dona quan alliberes el baf de respirar, que es congela i crepita.

—Què és respirar l’Àrtic?

—Per mi és respirar natura. És la natura al centre de tot. Això que dius del murmuri passa quan fa molta fred. A mi se m’han arribat a congelar cabells, pestanyes, celles... A -40 teníem tot el grup congelat.

Cal dir, però, que la Cristina sempre porta granotes tèrmiques a la furgoneta per a qui li facin falta.

—He llegit que Kiruna és molt industrial i, quan no hi ha neu, pel que he vist a les fotos, no és que tingui gaire encant precisament.

—A Kiruna hi ha la mina subterrània més gran del món. És de ferro. La major part del ferro d’Europa ve de Kiruna. O sigui, a casa tots tenim trossets de Kiruna. Degut a la mina, estan traslladant la ciutat. Hi ha un terç de la ciutat que ha d’anar fora. Ja han desfet gairebé més de la meitat d’aquesta zona. Cada nit, entre un quart i dos quarts de dues, sentim les explosions. Però, recentment, a part de les vibracions de les explosions, hi ha hagut uns quants terratrèmols. Llavors, a mi se m’està fent una mica... No et diré complicat, però no hi estic tranquil·la del tot, i per això no hi visc.

—Kiruna sona com Girona.

—Sí, en sami hi ha un animal que es diu giron. Igual que Girona, però sense la a. El nom sami de Kiruna és Giron. Els samis em van preguntar d’on era, i quan vaig respondre que era de Girona, em van dir: “No! És que, en sami, Kiruna és Girona. I sempre que busquem Kiruna a Google, ens sortiu vosaltres!”. O sigui que vaig trencar el gel, mai més ben dit, i ja sempre estem amb la broma.

—He llegit que portes els grups a l’hotel de gel.

—Ah sí! L’Ice Hotel! N’hi ha diversos, però aquest és l’original. És el primer que es va construir al món. Ja van per la 35a edició. I des del 2000 hi ha una exposició permanent amb habitacions que no es fonen. Cada any, al novembre, comencen a construir el nou hotel, amb blocs de gel, del riu, i es tanca quan es fon i torna al riu. Hi conviden artistes diferents a fer-ne els dissenys, i enguany hi ha una habitació feta per uns catalans. És com una habitació que representa un vagó de tren, que es diu Ice Hotel Express, del targarí Jordi Claramunt i d’Abel Pruñonosa, d’Arenys de Munt, i té la seva andana, el banc, la llum… És que és maquíssima.

—I es pot fer nit allà?

—Sí. La temperatura és constant, a -8. Et donen un sac de dormir molt potent, i hi dorms perfectament. El gener, quan estàvem a -40, ens tocava visitar l’Ice Hotel, i només d’entrar vaig notar escalfor a la cara. Vam passar de -40 a -8! I hi estàvem molt bé.

—Ara que parles del gel de l’hotel que es fon, el canvi climàtic et deu afectar molt.

—Sí. Ara hem tingut un desembre molt càlid. Estàvem a cinc graus, feia més fred a Sant Hilari Sacalm que a Kiruna! He vist molt accelerat el canvi climàtic. Encara que aquí ens sembli poc pujar mig grau en els propers cinc anys, a l’Àrtic va tres vegades més ràpid.

—Què trobes a faltar de Catalunya, a banda de sentir parlar català?

—El pa amb tomàquet! Jo sempre recomano a la gent que portin menjar de Catalunya a la maleta, i tothom porta embotit... Fuet! I els dic que si els en sobra, que me’l poden deixar, que no passa res.

I la Cristina comença a riure.

—Faig tanta vida en anglès que, de cop, sentir “guaita, guaita!”... M’encanta tornar a sentir aquestes expressions. Em reconnecta.

La Cristina m’explica que cada estiu torna a Catalunya per carretera. Són 4.000 quilòmetres que va fent durant deu dies i, un cop aquí, aprofita per carregar tot l’oli d’oliva que pot per passar l’hivern, galets per fer sopa per Nadal, i Cacaolat... Acabo la conversa càlida amb la Cristina i em ve al cap l’eslògan, precisament, d’aquest batut: “Mans fredes, Cacaolat calent!”. Ja és això, penso. Però, sobretot, marxo amb ganes de pujar a l’Àrtic, de cedir el pas als ants havent deixat el mòbil a l’hotel, de gaudir de sentir-me petit esperant pacientment que el vent solar em faci el regal del cel.