Tot comença amb un diplodocus enmig d’una autopista a Suïssa. Ha arrencat un arbre i ara se’l cruspeix, mentre se li enfila un tricicle pel dentat de l’esquena. Ràpid! Una llibreta i un llapis. I, amb això, un titellaire ja ha fet néixer una història, aquest cop gràcies al cartell de La Condoneria, una botiga de condons que hi ha a la plaça de Sant Josep Oriol de Barcelona. Un silenci que creix, d’emoció continguda. Els nanos, que obren els ulls plens de llum. Els adults, que no gosen dir res, per por d’esquinçar la màgia. Ninots que cobren vida quan embolcallen una mà, que els manipula amb gracilitat. Un cartell qualsevol convertit en espectacle, i una història que comença així: la Fàtima, una nena de vuit anys, troba a la platja una pedra que resulta que és un ou de diplodocus. Se l’emporta a casa seva i l’ou es desclou a mitjanit. “Oh!”, criden tres o quatre veus infantils. Què en farà, de la bèstia? La porta a l’ajuntament, amb l’esperança de trobar-hi una solució. El carnisser la vol per fer-ne botifarres de color verd (“No!”, exclama un petit espectador); la de la protectora d’animals s’ofereix a cuidar-la i a fer-li un vestidet, i el senyor del circ diu que ell se la vol endur perquè faci tombarelles amb els lleons. De cop, l’ajuntament s’incendia i el dinosaure deixa anar una bafarada d’aire que apaga el foc. L’alcalde ho té clar: ni per a botifarres, ni al circ, ni a casa de ningú: “Seràs el bomber del poble!”. D’entre la foscor es fan visibles els trets i la barba espessa del mestre manipulador de titelles, i una munió d’aplaudiments acull el seu somriure murri. 

“Tot comença amb una imatge, i després només necessito una llibreta i un llapis perquè en neixi un espectacle”

“Tot comença amb una imatge, a vegades és un cartell o un paisatge. Després només necessito una llibreta i un llapis perquè en neixi un espectacle”, explica David Laín. Duu pràcticament tota la vida sent titellaire. És el creador de la companyia de titelles L’Estenedor, ara ja fa més de 35 anys. Va cursar Magisteri, però aviat va entrar a estudiar en una escola de titelles que s’impulsava des de l’Institut del Teatre. Procedent d’una família de tècnics —el seu avi i el seu pare eren il·luminadors del Liceu—, des de ben petit va sentir-se atret per la interpretació, així que va decidir deixar els focus per baixar a l’escenari. Ara som al seu taller, al barri de Sants de Barcelona. Al nostre voltant hi ha un desplegament d’eines, fusta i porexpan, diverses esferes de suro. Desenes d’ulls que ens guaiten damunt nostre. Són els de les marionetes i titelles que pengen de les parets, de pell blava i groga; uns, mig humans, i altres, mig monstres. Alguns són només un cap sense cos subjectat per una tija; d’altres, marionetes amb tots els fils, de dimensions molt més grosses.

“Un titella pot ser qualsevol cosa, sempre que hi hagi una intenció dramàtica al darrere”

“Jo soc el pare, la mare i la llevadora de totes aquestes criatures. Les he fet amb material que tenia per casa; un drap de la pols, una tija de paraigua, dos botons de bata de ma mare, una bola de suro… Un titella pot ser qualsevol cosa, sempre que hi hagi una intenció dramàtica al darrere. Dues mans nues poden convertir-se en un titella. Però, si jo cregués en les ànimes, diria que l’ànima dels titelles són els ulls”, assegura mentre s’ajeu a la falda un ninot de color groc, i a continuació li tapa amb una mà les ninetes grans i expressives. Pam! De cop el rostre perd tota la força i es transforma en una esfera de suro. Però en David el fa caminar: “Ui, quina punyeta! Hauré de descansar. Doncs aquí m’asseuré i reposaré. Apa! Ui, quina calor que fa! Ui, quin sol més gran i més ardent! Caminaré de llevant a ponent. Guaita, soc una mica lletraferit i a sobre em fa mal aquest dit!”, diu amb una veu de vellut que està acostumada a construir històries a l’instant.

“Cada vegada he de fer els espectacles més curts, perquè els nens ja no mantenen l’atenció com abans”

Els titellaires s’han hagut de fer polifacètics per sobreviure. En David ha treballat sol durant molts anys, però mai en solitari, matisa. Com molts d’altres, ell ha estat productor i director dels seus espectacles, a banda de confeccionar, sovint, els seus titelles i marionetes. “Quan vaig començar a fer titelles no tenia focus, i feia la il·luminació amb llaunes d’olives, un portalàmpades i una bombeta, amb dos pals subjectats dins d’un test ple de pedres. I amb això fèiem espectacles”, riu.

En David, titellaire i exfumador de pipes que es defineix com a ateu i comunista, va començar, com molts d’altres, passant el barret a la plaça del Pi de Barcelona. Poc després de la mort de Franco, i en un context de transformació social i política, explicava com veia el món a través dels seus titelles. Ara, després d’haver construït més de 400 titelles i d’haver fet prop de quaranta obres, encara creu fermament en el poder transformador de l’espectacle: “Els meus espectacles són sincers, perquè els faig des del cor, i sempre busco provocar una reflexió, per petita que sigui. Però cada vegada he de fer-los més curts, perquè els nens ja no mantenen l’atenció com abans. Vaig començar fent-los d’una hora, i ara si passes dels 45 minuts ja remuguen”. 

L’Estenedor va aterrar a la plaça del Pi l’any 1978, però no va ser el primer del gremi a trepitjar-la. El 1976 la companyia de teatre de titelles La Fanfarra, una de les companyies més importants de l’Estat espanyol i amb més projecció internacional pel que fa al teatre de titelles, ombres i marionetes, ja començava a actuar davant de la basílica de Santa Maria del Pi gràcies al trio format per Toni Rumbau, Mariona Masgrau i Eugenio Navarro. Ara ens hem traslladat i som davant del Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre (MAE), on ens rep Rumbau amb un somriure ampli. Baixem amb ascensor fins al dipòsit, i ens acompanya Laura Ars, comissària de col·leccions del MAE, que ens mostrarà diferents titelles i ens explicarà el fenomen del titella de guant català, l’únic titella de guant que es manipula amb tres dits inserits a la base del bust.

“Si jo cregués en les ànimes, diria que l’ànima dels titelles són els ulls”, assegura Laín

“Jo estudiava Filologia a Barcelona, però el 1973 em vaig exiliar a Dinamarca amb la meva companya, la Mariona Masgrau, després que li caiguessin dos anys de condemna del Tribunal d’Ordre Públic per desordre públic i propaganda política a la universitat”, m’explica en Toni. La Mariona va deixar els estudis de Medicina que havia començat a Barcelona i va apuntar-se a una escola d’arts plàstiques danesa, on va aprendre a fer ceràmica i escultura. L’any següent van anar-se’n a viure a Portugal, pocs mesos després que es produís la Revolució dels Clavells, que va acabar amb el règim conegut com a Estat Nou, vigent des del 1926. “Vam quedar enamorats de Lisboa, i allà per casualitat vam conèixer uns titellaires de la Companhia de Marionetas de São Lourenço, que després es faria molt coneguda. Allà vam aprendre l’art de fer titelles. Al principi només manipulava les marionetes la Mariona, mentre que jo feia la música, anava amunt i avall amb un saxòfon. Vam debutar al teatre d’òpera de Lisboa”, recorda en Toni mentre entrem en un soterrani gegant ple de passadissos on es guarden els titelles, classificats per lloc d’origen, data i autor.

A diferència d’altres col·leccions com la del TOPIC —el Museu i Centre Internacional de la Marioneta de Tolosa, on s’emmagatzemen tota mena de titelles, provinents tant d’Europa com de la resta del món, i on hi ha els titelles de La Fanfarra—, el MAE és l’únic centre especialitzat en titella català que tenim. De tant en tant hi fan visites guiades, però la reserva està tancada al públic i, malgrat que des del Museu ja fa temps que ho reclamen, encara no disposen de cap espai on exposar l’enorme col·lecció. Aquí baix la temperatura és força més fresca, perquè es conservin bé les peces, i en Toni es posa els guants per no fer malbé els titelles. La Laura ens explica que la col·lecció està formada per més de 650 exemplars, entre titelles, marionetes i complements, i els titelles més antics daten de finals del segle XIX fins avui.

És probable que fos Santiago Rusiñol qui estengués el mot genèric ‘titella’ per referir-se al teatre de putxinel·lis

Ara que estic flanquejada per tants éssers de fusta i de suro, distingeixo les marionetes de la resta dels titelles (i sí, és titelles en masculí!). Les primeres són de dimensions més grans i es manipulen amb fils, que connecten el ninot amb la creu de fusta per on s’anima la marioneta en moure’n els fils. Les marionetes també poden anomenar-se titelles de fil, però hi ha titellaires que utilitzen aquest últim terme com a genèric de putxinel·li, mentre que n’hi ha d’altres que defensen que els titelles són els ninots que es manipulen amb un guant, com el titella de guant català.

L’origen del nom titella sembla suscitar una certa controvèrsia, ja que tot indica que en un inici el mot genèric per referir-se al que coneixem avui en dia com a titella era putxinel·li, i que al principi en Titella era un dels personatges centrals que apareixia en la comèdia de putxinel·lis, un personatge tendre i trapella, que sempre se sortia amb la seva. És probable que fos Santiago Rusiñol qui estengués el mot genèric titella per referir-se al teatre de putxinel·lis amb l’èxit de la seva obra El titella pròdig. Sigui com sigui, popularment, avui en dia s’utilitza el mot titella per referir-se tant al titella de guant com als altres tipus de putxinel·lis.

La col·lecció del MAE,  l’únic centre especialitzat en titella català que tenim, està formada per més de 650 exemplars, i els titelles més antics daten de finals del segle XIX fins avui

Originàriament, tots els titelles d’Europa provenen del putxinel·li napolità, però els personatges i les trames s’han adaptat a les maneres i els vestits de cada poble

Originàriament, tots els titelles d’Europa provenen del putxinel·li napolità, però els personatges i les trames s’han adaptat al context de cada país, a les maneres i als vestits de cada poble. Per la fisonomia de les cares, es creu que el titella de guant català sorgeix a mitjan segle XIX, que a Catalunya coincideix amb el període de la Renaixença. És el mateix moment en què en molts països europeus va néixer la segona generació de titelles, provinents del vell putxinel·li italià, que va adoptar el temperament dels habitants dels seus respectius territoris. “Crec que el titella de guant català va estar molt influenciat pel model del guinyol francès, un titella de guant creat a Lió a principis del segle XIX. Tècnicament no hi té res a veure, però l’esquema que segueixen les obres és força similar: una introducció musical, la comèdia, després feien el sainet i acabaven amb el número final del tururut. Era molt semblant a l’estructura que seguia el teatre clàssic espanyol”, ens explica en Toni.

La Laura obre un calaix i en treu un ésser pàl·lid embolicat amb una espècie de mortalla. És un esquelet impressionant fet de fusta, del 1899, que, com bé s’intueix pel seu rostre tètric esquitxat de blanc, encarna el personatge de la mort. “En gairebé tots els espectacles apareix el número de la mort burlada, és a dir, hi ha un botxí que vol penjar l’heroi, però no aconsegueix fer-ho, i al final qui acaba penjat és ell. La mort burlada”, i en Toni fa lliscar la mà dins la camisola que embolcalla aquesta mort i en fa moure les mans, descolorides pel pas del temps, de manera esgarrifosa. Ben bé la fa tornar a la vida, i aquestes conques buides ara es tornen terriblement expressives.

Popularment, avui en dia s’utilitza el mot ‘titella’ per referir-se tant al titella de guant com als altres tipus de putxinel·lis

En els espectacles clàssics de titelles tot són arquetips que es van repetint: sempre hi ha un heroi, que és el que representa el poble, que depenent del territori s’anomena Puchinel, Guinyol, Tranquil o Perico; després n’hi ha un de més babau que apareix durant els sainets i la comèdia, però els personatges clau sempre són el dimoni, la mort i un jutge. “A Anglaterra va introduir-se el personatge del Punch, un jove impresentable d’una incorrecció total, que ha portat alguns comediants actuals a modificar l’espectacle, reduint les bufonades i eliminant l’escena del penjament. Al segle XIX ja el volien prohibir mil vegades, perquè en una de les escenes tira un bebè per la finestra, que en realitat és el seu fill!”, riu en Toni. “Però aquí hi ha un equívoc molt gran, perquè, per exemple, els que entenen de veritat la catxiporra, que és aquell garrot amb què ataquen als seus contrincants molts titelles, són els nens. Per què? Perquè els nens saben perfectament que aquell ninot és un ninot, que és de fusta i no és real, que allò és veritat, però que no ho és. Que està viu i mort a la vegada, ho entenen. En canvi, els grans ja no t’ho compren, això, perquè ja tenen el cap bifurcat: per a nosaltres el món està dividit entre els bons i els dolents, i a vegades ens costa veure les altres tonalitats, aquesta gamma de grisos tan comuna”, es queixa.

El titella tradicional, que és d’on deriva també el català, es manipula amb dues mans, i cada mà s’oposa a l’altra, és a dir, s’hi representen les dualitats de la vida: la vida i la mort, l’animal i la persona… Tot de contraris que junts formen una metàfora preciosa. “El més bonic del meu ofici és que puc jugar amb les paradoxes, aquesta idea de poder posar dues coses antagòniques juntes: un objecte que està viu i mort a la vegada, que és fals, però que la gent es pensa que és verdader, que a la vegada enganyes, però no enganyes…”, diu en Toni mentre m’ensenya un cap de titella català del 1900. És el cap de fusta descolorit d’una dona, la Cristeta, que s’oposa a en Perico —un personatge creat per l’emblemàtic Juli Pi, un reconegut mestre titellaire—, que encarna el pagès català de caràcter noble i valent. Sota els caps del titella de guant hi ha les ànimes, unes camisoles blanques que cobreixen el braç del titellaire que els manipula.

“El més bonic del meu ofici és que puc jugar amb les paradoxes: un objecte que està viu i mort a la vegada, que és fals, però que la gent es pensa que és verdader”

Però tornem a Portugal per seguir acompanyant aquest segon titellaire nostre, que de moment encara s’està darrere del castellet, l’escenari de fusta que s’utilitzava tradicionalment per representar els espectacles de titelles. Els primers bolos que Rumbau va fer amb la Mariona van ser a l’illa de les Açores, en un poble aïllat amb un públic popular que mai havia anat al teatre, i és allà on en Toni va descobrir el secret o la màgia de les marionetes: “Quan va sortir la primera marioneta, el públic es va desfer, va ser un èxit. Així vaig entendre el poder que tenen els titelles i el seu llenguatge universal: ens trobàvem en una zona rural, amb una bona part del públic que era analfabeta. És clar, si en comptes de marionetes haguessin vingut actors, que provenien de la ciutat, el públic segurament no s’hi hauria pogut identificar tant, perquè un actor porta tota la seva psicologia amb ell, no la pot fer desaparèixer. En canvi, amb el titella s’esborra aquesta distància, perquè té un hieratisme que fa que adquireixi un sentit més simbòlic i que connecti directament amb la persona”.

Al principi la Mariona creava i manipulava tots els titelles, era l’artista de la companyia, mentre que en Toni escrivia les obres i en componia la música i les veus. Després de la mort de Franco, van tornar a Barcelona i es van instal·lar a la plaça del Pi, on van crear un espectacle protagonitzat pel personatge d’en Malic, un aventurer ibèric professional que seria qui després donaria el nom a la primera sala alternativa de Barcelona inaugurada l’any 1984 per La Fanfarra, el Teatre Malic, un lloc estable on la companyia podria representar les seves produccions sense haver-ho de fer cada diumenge a peu de carrer. Durant aquells quatre anys actuant a la plaça del Pi, en Toni va aprendre a manipular el titella de guant català acompanyat de la llengüeta, un instrument utilitzat per alguns titellaires que distorsiona la veu. Era un so molt estrident i característic dels titelles, així que anava molt bé per captar l’atenció dels transeünts que deambulaven per la plaça perquè vinguessin a veure’ls.

El putxinel·li de guant català és una mica diferent de la resta de titelles de guant, perquè pesa més i és molt més difícil de manipular

El dipòsit del MAE n’està ple, de titelles de guant. Són ninots formats només per un cap; la resta del cos es compon de roba i la mà del titellaire. Però el putxinel·li de guant català és una mica diferent de la resta de titelles de guant, perquè pesa més i és molt més difícil de manipular. El bust (cap, pit i espatlles) és una peça de fusta massissa, i els trets facials són molt realistes, ja que antigament les figures eren obra de tallistes d’imatges religioses, i els ulls solien ser de vidre. En Toni introdueix tres dits a la base del bust d’un cap d’home amb les galtes rosades, on hi ha tres forats, i el fa moure amb moviments ondulants. “La Mariona feia els titelles de fibra i cartó, perquè, si no, no ho aguantàvem; pesaven molt i era molt cansat”, recorda.

El teatre de titelles actual ha evolucionat molt i s’ha obert a altres expressions teatrals, i avui en dia s’ha convertit en un llenguatge de llenguatges. Però, així i tot, moltes de les obres encara conserven aquests personatges arquetípics, encara que sigui sota formes i noms diferents. A Catalunya, l’espectacle de putxinel·lis va viure l’època daurada entre finals del segle XIX i principis dels seixanta del segle XX. Abans de la Guerra Civil, molts cafès de Catalunya representaven funcions de putxinel·lis, i algunes tenien fins i tot castellet permanent, fet que ens indica que les obres no anaven dirigides únicament als infants, com moltes de les que feia Juli Pi a Els Quatre Gats. Juli Pi va ser el titellaire que va fer emergir els titelles de la subcultura per popularitzar-los entre totes les classes socials, fins al punt de consolidar-ne la tradició. La nissaga dels Anglès, una de les famílies de titellaires més importants de Catalunya, en va aprendre amb Pi, i després es va independitzar. Va passar el mateix amb la companyia dels Vergés, que van començar com a ajudants dels Anglès: “Els ajudants dels titellaires eren noiets entusiasmats que anaven darrere del titellaire i s’oferien per ser els seus assistents. Però era duríssim i desagraït, perquè els titellaires esperaven que durant l’espectacle l’ajudant els hi passés el titella a temps, i si no ho feia s’enrabiava i li fotia un cachiporrazo al cap amb el titella de fusta…”, relata en Toni, i hi afegeix que ara l’única casa activa que fa espectacles tradicionals de titelles són els Vergés.

A Catalunya, l’espectacle de putxinel·lis va viure l’època daurada entre finals del segle XIX i principis dels seixanta del segle XX

“Ser titellaire és una mescla entre tècnica i catarsi. Primer, perquè has de tenir el material ben ordenat abans de començar una funció, i els moviments molt automatitzats. I, després, perquè és una explosió catàrtica feta a partir d’aquest joc de paradoxes, acompanyat de la gestualitat i de la música. Tenir un cert sentit del ritme ajuda molt”, proclama Rumbau. “Sí, i és una droga molt addictiva”, s’afegeix a la conversa Laín, des del seu taller de titelles a Sants, “molt més que d’altres que puguin córrer pel món. Per una banda, tots els que pugem a l’escenari tenim un vessant una mica exhibicionista. Però el millor de tot és el que passa quan l’acabem: que t’abraci un nen amb els ulls brillants d’emoció i et digui que li ha agradat l’obra és una sensació indescriptible”, diu mentre es pessiga la barba llarga, i amb un drapet comença a treure la pols d’alguns dels titelles que formen una rotllana al seu voltant. La majoria dels titelles d’en David són de tija, i alguns són tan sols esferes de porexpan amb un parell de botons incrustats a tall d’ulls subjectats per una canya llarga, molt més minimalistes que els putxinel·lis d’en Toni. Malgrat tot, són les ànimes dels mestres manipuladors, els intermediaris entre el públic i l’actor, que és el titellaire. Com si en Toni hagués sentit el seu company titellaire, s’aixeca de la cadira del bar on ara prenem un cafè i exclama: “Sí, és la millor droga de totes! Perquè és beure de la tradició, és una energia arcaica; és beure de la llengüeta, una veu que ve d’una altra època. És aquesta idea sublim de poder ser en dos mons a la vegada”, diu amb ulls somniadors.

Em miro els dos titellaires. En Toni té el cos una mica tirat enrere, els ulls tranquils li espurnegen amb totes les il·lusions que fa anys que recol·lecta i emmagatzema dintre seu. Són ninetes que s’alimenten de somnis, com també van fer-ho les de la seva estimada Mariona, artista i creadora de fantasies fetes de fusta. En David, en canvi, recolza els dos braços damunt la taula i s’incorpora una mica, com si hagués de fugir corrent a dibuixar una altra història, potser un diplodocus volador, que està a punt d’escapar-se-li. Des que els dos titellaires van començar a actuar, els espectacles de titelles han canviat molt, i inclús en algunes obres s’hi inclouen elements fets amb intel·ligència artificial. Malgrat tot, tant en David com en Toni creuen que el teatre de titelles no desapareixerà, i que, encara que canviï, continuarà sent un llenguatge universal que viatjarà del castellet al públic, i a la inversa. 

“Ser titellaire és una mescla entre tècnica i catarsi, és aquesta idea sublim de poder ser en dos mons a la vegada”

En David ja no fa espectacles. L’última obra que va fer es diu El col·leccionista de pors i, com totes les seves obres, té un fi concret, un missatge; en aquest cas, que cal treballar les pors: “Quan era petit, com que tenia molta imaginació, també tenia moltes pors, i el meu pare, quan tornava de treballar, em trobava moltes nits plorant perquè estava mort de por per coses molt quotidianes. Així que un dia vam fer un recorregut per tota la casa a les fosques i agafats, i junts ens anàvem enfrontant al que em feia por. «Sota el llit hi ha rates? Ui, però què és? Una cosa peluda, la sabatilla. Pel balcó hi entra una mà de bruixa. Hi ha bruixes? Aquí? Són les branques de l’arbre projectades per la llum del fanal, que formen una mà perfecta.» I així amb totes les pors…”, evoca en David, passant les pàgines de la llibreta de color blau on comencen totes les seves històries, gargots inintel·ligibles que fan de pont entre la imaginació i el ninot de fusta.

Deixo els dos titellaires, tan diferents, però igualment envoltats per les seves criatures precioses, fetes de fils i drapets blancs, les ànimes. Tant de bo tinguin raó i no desapareguin mai els mestres manipuladors, els col·leccionistes d’il·lusions que fan néixer noves històries mentre mouen les mans.