“Barcelona oblida l’espia barceloní que va enganyar Hitler”
El director del pòdcast “Debriefing Garbo”, David de Montserrat, reivindica en un article d’opinió el reconeixement públic cap a Joan Pujol Garcia
Pau Casals, Salvador Dalí, Antoni Gaudí... Grans catalans universals que, sense ser barcelonins, tenen un reconeixement merescut en el nomenclàtor de la ciutat, com passa a tants altres municipis del país. La seva figura, lògicament, supera l’àmbit local. A la història de Catalunya, de catalans universals que gràcies a la seva carrera han canviat o influït més enllà dels Països Catalans, n’hi ha un grapat, però són poc o gens coneguts i reconeguts.
Un d’aquests és Joan Pujol i Garcia (Barcelona 1912 – Caracas 1988),àlies Garbo, nom en clau adjudicat pels serveis secrets britànics per identificar aquest català, peça clau durant la Segona Guerra Mundial i que va exercir com a doble agent britànic i alemany –amb l’àlies Alaric de la xarxa Arabel, en aquest cas– al servei de la causa aliada. La contribució de Garbo enganyant Hitler sobre el vertader indret del desembarcament aliat del 6 de juny de 1944, el ja mític Dia D, confonent el Führer quan s’empassa que seria pel Pas-de-Calais i que el de Normandia era una maniobra de distracció, va comportar el punt d’inflexió vers la derrota del nazisme i la fi del conflicte a Europa en menys d’un any. Un Vell Continent que, després d’aquella victòria, va poder iniciar un procés de dècades, amb totes les imperfeccions que es vulgui i que encara avui són presents, de pacificació, agermanament i avenços democràtics.
La maniobra fou tan exquisida que Garbo acabaria essent condecorat per ambdós bàndols amb la medalla de Membre de l’imperi britànic i amb la Creu de Ferro del III Reich. No cal afegir res més per entendre la dimensió de la seva proesa, de la qual varen estar sempre al cas tant el primer ministre Winston Churchill com el general i futur president dels Estats Units, Dwight D. Eisenhower.
La figura de Joan Pujol Garcia, l’espia més transcendental del segle XX, com és reconegut àmpliament i internacional pels historiadors, va contribuir decisivament a salvar milers i milers de vides evitant, de retruc, una confrontació molt menys cruenta si els nazis no haguessin estat enganyats sobre el desembarcament de Normandia. Paradoxalment, però, Garbo no té cap mena de memorial o nom a cap indret a la Barcelona que el va veure néixer i créixer. Es tracta de desídia institucional? Mala fe? Voluntat dissimulada de mantenir aquest català universal en l’ostracisme? Segur que no. N’estic convençut. Senzillament, ningú hi ha caigut i potser ningú ha tingut capacitat o constància per reclamar aquest reconeixement.
“És moment de fer justícia a la memòria històrica en pro dels valors democràtics d’aquest barceloní universal: un lluitador per la pau que es declarava pacifista i al·lèrgic a qualsevol forma de totalitarisme”
Coincidint amb el 80è aniversari de la commemoració del desembarcament de Normandia el pròxim 6 de juny de 2024 ara és el moment, una ocasió excel·lent, per corregir aquest oblit memorial i fer justícia a la memòria històrica en pro dels valors democràtics d’aquest barceloní universal, un lluitador per la pau que es declarava pacifista i al·lèrgic a qualsevol forma de totalitarisme i dictadures, fossin de dretes o d’esquerres.
El nomenclàtor, a vegades, serveix per quedar bé sense riscos i complir l’expedient sense correspondre a la rellevància del nom que es pretén homenatjar. I és que no és el mateix posar el nom d’un personatge a una plaça, avinguda, carrer cèntric i transitat que a un carrer sense encant d’un polígon industrial d’extraradi. I aquest no pot ser el cas que ens ocupa. Garbo mereix un reconeixement ben simbòlic i de gran visibilitat en el dia a dia de la Ciutat Comtal. Joan Pujol Garcia hauria de tenir monuments commemoratius a Londres, Washington, Brussel·les, Barcelona... Però no en té cap més enllà d’una placa recordatòria, molt discreta, penjada el 2018 a la casa on va viure al número 25 de Crespigny Road als afores de Londres, gràcies a l’English Heritage.
Ara és l’hora de fer aquest reconeixement i la transversalitat de la fita no hauria de convertir-se en arma de batalla ideològica al consistori barceloní perquè una àmplia majoria pot estar a favor del missatge de lluita contra el totalitarisme, sigui de dretes o d’esquerres, i a favor de la pau mundial. I més encara si aquest reconeixement es fa canviant el nom d’indrets del nomenclàtor barceloní que responen precisament a èpoques i voluntats imperialistes en períodes totalitaris o d’agressió colonial.
Si en el seu dia es va entendre i es va procedir a normalitzar democràticament els noms de l’avinguda del Generalísimo pel de Diagonal, el de José Antonio Primo de Rivera pel de Gran Via de les Corts Catalanes o el de plaça Calvo Sotelo pel del president Francesc Macià, de debò no serem capaços en ple segle XXI de canviar els noms de la plaça d’Espanya, o de Tetuan, o del carrer Berlín i l’avinguda Roma, ambdós casos aquests darrers, d’homenatge franquista als règims nazi de Hitler a Alemanya i al feixista a la Itàlia de Mussolini, que tant va contribuir amb els bombardejos aeris a la destrucció de la nostra capital?
Podem imaginar una Barcelona on la plaça d’Espanya, inaugurada durant la dictadura de Primo de Rivera que va suprimir les quatre columnes de la senyera de Puig i Cadafalch, passi a dir-se plaça Garbo? O podem imaginar una Barcelona on la plaça Tetuan, denominació oficialitzada per la dictadura franquista després de l’ocupació de 1939 per honrar la submissió de la ciutat marroquina de 1860, passi a dir-se plaça Garbo? De la mateixa manera que, com deia, no crec que hi hagi hagut mai mala fe en aquesta amnèsia, continuar permetent aquesta incoherència seria vergonyós i intolerable.
“Podem imaginar una Barcelona on la plaça d’Espanya, inaugurada durant la dictadura de Primo de Rivera que va suprimir les quatre columnes de la senyera de Puig i Cadafalch, passi a dir-se plaça Garbo?”
El sol fet de fer el canvi de nom dignificaria el nom de Barcelona en l'àmbit internacional. I diria encara més, un reconeixement molt destacat al nomenclàtor també hauria d’anar acompanyat d’alguna obra memorial. Què tal un concurs internacional d’idees per honorar l’home que va enganyar Hitler? O, per què no, potser un gran mural d’art urbà en un lloc destacat de la ciutat on en l’era de les xarxes socials alimentades de selfies s’honori el nom de Garbo i Barcelona?
Abans comentava que no hi ha cap cas de nomenclàtor arreu del món amb el nom de Joan Pujol. No és cert. Hi ha un precedent. Bé, no Joan Pujol, sinó Juan Pujol. La plaça Juan Pujol de Madrid. Però no és el Joan Pujol català, sinó Juan Pujol Martínez (1883-1967), cap de Propaganda de la Junta de Defensa franquista a Burgos que, entre 1969 i 2017, va tenir una plaça dedicada durant pràcticament quaranta anys a la capital d’Espanya. Desgraciadament, un gest gens extraordinari donada la història i el caràcter espanyol. Som davant de la paradoxa, una vegada més, que s’hagi homenatjat abans un feixista espanyol que un demòcrata català de transcendència mundial.
Barcelona, doncs, hauria de demostrar la seva dignitat i tarannà democràtic perquè quedi clar a ulls de tot el món quin és el Pujol que mereix passar a la història visible i trepitjable de la Ciutat Comtal. Tant de bo en un futur ben proper puguem sentir ciutadans dient “Ep, quedem a la plaça Garbo!” o la megafonia del metro de Barcelona anunciant “Pròxima estació: Garbo”.