Són dos quarts de nou del matí d’un dilluns, i al capdamunt de la rambla de Prim, espai vertebral del barri de la Verneda de Barcelona, s’hi respira quietud. Com a mínim fins a les onze del matí, quan els alumnes de l’escola Els Horts, que encara es deuen treure les lleganyes dels ulls asseguts al pupitre, omplin el pati i el carrer de xivarri. A l’altra banda de la rambla, els locals comercials encenten la setmana mentre als bars alguns pocs clients no gaire fredolics es prenen el cafè amb llet a les terrasses. Hi arribo justament mentre un home calb a qui no veig el rostre, vestit de xandall fosc, que duu unes Adidas Samba i una motxilla penjada a l’esquena, apuja la persiana d’un altre local. A la finestra, s’hi llegeixen els noms de diverses disciplines de les arts marcials, com MMA, boxa, kick-boxing o jiujitsu. És el gimnàs on, cada dia a l’hora del pati, l’Abner Lloveras Hernández (Barcelona, 1982) ofereix classes de boxa a aficionats i lluitadors, tant amateurs com professionals.

Per entrar-hi, tal com ho fan ells, ens descalcem. Venim a conèixer amb calma el lluitador professional d’arts marcials amb una trajectòria més llarga i reconeguda de Catalunya. I també un dels millors púgils d’Espanya, encara que, si li ho dieu, potser us engalta un ganxo d’esquerres, que és el cantó que a ell li va. Per això, ell, conegut com a Skullman, és una rara avis dins d’aquest món que per a molts és sòrdid i incomprensible, excessiva i innecessàriament violent, on es respira una flaire reaccionari i espanyolista, però que ell habita des de l’experiència de la veterania i, sobretot, des d’una altra posició: la de ser un lluitador antifeixista i independentista. Un, per no dir, gairebé, el.

El local és allargassat i estret, obert i amb tan sols lavabos i un vestidor al fons. L’Abner, vestit amb una samarreta d’esport del club de lluita de l’Ateneu Gironí La Palestra, abillada amb la senyera i on es llegeixen els missatges “Despertaferro” i “Fight club, no bullshit”, és al vestidor, bellugós, mirant d’arreglar la tapa del desaigüe, que sembla que no és el primer dia que li dona problemes. Aquest és el seu primer gimnàs, que ha llogat ben a prop d’on viu i d’on va néixer, la Verneda, i més en concret, Besòs Mar. Tan sols ha hagut de posar el tatami, perquè el gimnàs ja ho era abans, d’uns col·legues que n’han marxat. Vist amb perspectiva, li ha estat fàcil trobar-lo, perquè entre preus de lloguer i inversions necessàries, hi havia poques opcions, i cares.

Se sent afortunat i pensa en la possibilitat de fer el mateix que els companys. De moment, pocs mesos després d’obrir-lo a finals de novembre de 2024, ja hi té una quinzena d’alumnes. “A poc a poc”, diu. Fins ara feia classes al gimnàs Esport Rogent, regentat per la llegenda de la boxa Xavier Moya, mort l’octubre de 2023 en un accident de moto provocat per l’impacte amb un separador del carril-bici mal senyalitzat. “Culpa d’unes obres mal fetes”, lamenta l’Abner, encara fotut pel fatídic cas.

El 2015, l’Abner va accedir al ‘reality show’ de l’UFC, una de les majors organitzacions d’MMA del món, i es va convertir en el primer lluitador català —i espanyol— a fer-ho

Abans d’estar en aquest gimnàs, ha treballat en molts altres, on no havia de patir tant per guanyar i, sobretot, perdre alumnes, i on la feina era còmoda. Però diu que li fa més il·lusió tenir el seu propi. “Aquí”, explica, “puc decidir els horaris que poso. Si la gent vol entrenar dissabte, doncs entrenem dissabte. Als altres llocs sempre s’està pendent de coses que no es poden controlar, i això ho portes tu”. A més, tot i que de moment els seus alumnes no tenen nivell professional, fa temps que s’entrenen, i li poden fer d’espàrring. No té gens de pressa per créixer, però creu, i hi insisteix, que hauria hagut d’obrir un gimnàs pel seu compte deu anys enrere, quan era a l’elit mundial del món de la boxa i a la seva cúspide de reconeixement internacional.

El 2015, l’Abner va accedir a l’Ultimate Figther, el reality show de l’Ultimate Fighting Championship, l’UFC, una de les majors organitzacions d’MMA del món, juntament amb altres com Bellator, en la qual també ha participat, i va convertir-se en el primer lluitador català —i espanyol— a fer-ho. Va accedir a la versió estatunidenca del concurs, a l’equip del reconegudíssim lluitador irlandès Connor McGregor. Si llavors, quan a Barcelona gairebé no hi havia gimnasos, hagués engegat un projecte, hauria fet calés. Però “no passa res”, diu, “el moment és ara”. Ara que s’apropa l’ocàs de la seva carrera, encara indeterminat, però pròxim, la seva màxima il·lusió és continuar oferint els seus coneixements, una manera de continuar vinculat a l’esport al qual ha dedicat la seva vida.

L’Abner va debutar professionalment en les arts marcials mixtes amb vint-i-un anys, al nivell professional i sense haver practicat MMA abans!

Tot i això, no deixa d’entrenar cada dia, ni de combatre sovint. “Shhhh”, les dents pressionades com els punys, un instant de silenci i un primer cop sec al sac acompanyat del lleuger so metàl·lic de la cadena que el sosté al sostre. Amb cadències diferents, se succeeixen cops directes, creuats, alguns hooks, cops semicirculars al cap, i ganxos. Sobretot, amb la mà dreta, la dominant, però també amb l’esquerra. Pugen les pulsacions, i l’Abner esbufega. I continua, sempre en guàrdia. Ara és el torn de les puntades, una de les diferències fonamentals en termes tècnics i reglamentaris entre la boxa i l’MMA. Mentre que a l’anomenat “noble art” tan sols es poden fer servir els punys, les arts marcials mixtes, més completes, permeten usar totes les extremitats.

“Érem la mare i tres germans, que vivíem a Besòs Mar, on vaig néixer. Hi havia molta tensió entre els tres germans, era l’adolescència, i me’n vaig anar a Londres”

De fet, l’Abner va debutar al quadrilàter en la pràctica de les arts marcials mixtes, en la categoria de pes lleuger. Amb vint-i-un anys, al nivell professional i sense haver practicat MMA abans! Com un moixonet que ha de volar sol des del niu per primera vegada. Ja han passat més de vint anys. Agost de 2004. I si ja és excepcional aquest debut, més ho és que fos a Londres. Se n’hi va anar a viure temps després que morís el seu pare, Jordi Lloveras, amb qui tenia un fort vincle.

“Érem la mare i tres germans, que vivíem a Besòs Mar, on vaig néixer. Hi havia molta tensió entre els tres germans, era l’adolescència, i me’n vaig anar, i bé”, explica l’Abner, home de poques paraules, però les justes i necessàries. Anys abans, quan en tenia disset, el seu germà Jordi, també púgil, tres anys més gran que ell, havia començat amb els seus amics a entrenar kick-boxing, que llavors s’estava posant de moda, a l’antic gimnàs Sparta de Barcelona.

El futbol, que havia jugat al Sant Martí de Provençals i al Tirajana, i que havia viscut amb la passió d’un friqui —sobretot, de Roberto Baggio— va quedar enrere. Ho recorda com aquelles coses de la vida tan establertes que un dia, amb setze o disset anys, va perdre tot el sentit que tenia. Una cosa semblant a la guitarra, que va aprendre gràcies al seu pare, i que l’havia acompanyat un parell d’anys de tristesa i depressió. Necessitava alguna cosa més emocionant, que li transmetés més energia. I amb la influència del germà gran, va seguir aquests passos a prop de casa. Va trobar en la boxa el moviment que buscava. Va començar a veure les primeres baralles. L’UFC, el K1 del Japó… I “vaig començar a entrenar a saco tot el que podia”.

Necessitava alguna cosa més emocionant, que li transmetés més energia. I va trobar en la boxa el moviment que buscava

Traslladat a Londres a vint, “vaig conèixer una noia brasilera, la meva exparella, i a través d’ella, a gent brasilera que practicava el jiujitsu brasiler, gent de la tradició brasilera del vale tudo, amb qui vaig començar a entrenar boxa”, a l’All Stars de la UKMMA, un dels principals esdeveniments d’arts marcials mixtes del Regne Unit. La companyia brasilera i les ganes de barallar-se van precipitar el primer combat professional, sense ni tan sols haver-ne fet cap d’amateur ni haver practicat més que el kick-boxing i el jiujitsu. “Això”, creu, “també t’espavila”. El debut va ser amb una derrota, però la primera victòria tan sols va haver d’esperar al següent combat, l’any 2005.

Després, amb la seva companya en aquell temps, se’n van anar a viure un temps a Brighton, al sud d’Anglaterra, i més tard, al Brasil, durant prop d’un any. La següent parada, la darrera, va ser Barcelona, on a partir de 2010 l’Abner va començar a participar en combats i campionats de més alt nivell. Tres campionats d’Espanya consecutius, entre 2010 i 2012, i més de quaranta combats a països com França, els Estats Units, Turquia o els Emirats Àrabs —on el 2014 va aconseguir el Campionat Nacional—, a més del Japó, els Països Baixos o Rússia, on ha lluitat a la tercera gran competició en discòrdia, l’M-1 Global.

“Com a lluitador soc bastant tossut, m’agrada bastant sacrificar-me. Sempre he sigut dièsel: poc explosiu, però constant; de menys a més”

El bon paper que va fer a l’M-1 Global va donar molta repercussió a l’Abner. En una competició on participaven més catalans i espanyols, ell destacava per la seva completesa. “Com a lluitador”, assenyala, “soc bastant tossut, m’agrada bastant sacrificar-me. Sempre he sigut dièsel: poc explosiu, però constant; de menys a més. Això m’ha ajudat en moltes baralles, perquè si mantenia el ritme alt i passava al segon i el tercer, en guanyava moltes”.

De les mancances, n’ha fet virtuts. I d’aquell èxit, en va arribar un altre, una gran oportunitat, l’Ultimate Fighter, el reality que va compartir amb McGregor, company de l’equip europeu amb què va participar en quatre lluites. L’última, amb una derrota, va marcar el final d’un dels moments de més auge en la seva carrera, passada la trentena. Però encara hi havia camí per recórrer, com a Bellator, amb l’afegit de la veterania.

“Barallar-se sempre dona molts nervis, i també entrenar, segons en quins gimnasos, perquè t’has d’enfrontar a unes bèsties…”, explica l’Abner, que assenyala que, a l’altre cantó, hi ha les ganes, la motivació i l’esperit de superació, que sovint porten a la satisfacció. Però els nervis són difícils de superar, i de controlar. Ell, abans d’arribar a l’UFC, patia més, per la pressió de guanyar. En bona part, perquè “és una carrera professional, no és que competeixis per divertir-te, has de guanyar. Si no guanyes, és com fer passes enrere. Hi ha molta pressió i no acabes gaudint-ho”. De fet, hi ha casos en què, sense una victòria, no hi ha recompensa econòmica per la participació. I, com en tants esports, qui no està al capdamunt de la piràmide ben just s’hi pot guanyar la vida. Tan sols hi ha una lliga d’MMA en què és possible, però, en general, cal tenir una altra feina per a ser lluitador.

“Econòmicament la boxa és un desastre perquè no és una carrera per fer diners”

L’elit de l’esport és accessible amb un talent excepcional, però també amb diners, sovint, i això no la posa al mateix nivell per a tothom. “Econòmicament”, aprofundeix l’Abner, “la boxa és un desastre perquè no és una carrera per fer diners”. Per tant, continua, “t’ha d’agradar el que fas per estar fotent-li cada dia al sac com he fet ara. Acabes cansat, estàs cansat tot el dia, fas entrentaments, espàrrings, i no guanyes diners per això. Potser, en guanyes el dia de la batalla, o guanyes repercussió. De la que he rebut jo, n’estic molt agraït, per tot el que he aconseguit, perquè no molts lluitadors ho aconsegueixen”.

“Hauria d’estar fent un cafè i un croissant amb col·legues, no barallant-me a King of the Streets, per exemple. Però ho porto molt millor”

Avui dia, amb 42 anys i convertit en tot un veterà d’aquells a qui pregunten contínuament si plegarà aviat, la pressió que sent l’Abner no és la mateixa. I la primera, la que es posa ell mateix. “Vaig a guanyar”, com sempre, “però els nervis no són els mateixos”. Més aviat, diu, una mica sorneguer, se sol preguntar què hi fa, barallant-se, encara, quan “hauria d’estar fent un cafè i un croissant amb els col·legues, no barallant-me a King of the Streets, per exemple… Però ho porto diferent, molt millor”, afegeix.

Haver deixat de beure, fumar i sortir de festa des de fa anys l’ha ajudat, de la mateixa manera que la preparació constant, encara que hi ha lesions d’anys enrere, com una que té al turmell, que s’arrosseguen i es fan notar. Però no prou per evitar que es foti a la gola del llop de les arts marcials, al “KOTS”, tal com en diuen els familiaritzats aquest club de lluita que és, actualment, un dels combats amb més renom, en bona part per l’extrema violència que s’hi empra, per la manca de normes i la clandestinitat de l’organització, anomenada Hype Crew, perseguida al seu país d’origen, Suècia.

King of the Streets es diferencia dels combats professionals per molts motius, com el caràcter ultra, hooligan i, inclús, psicòpata de molts dels seus participants, així com per la manca de normes i el “tot s’hi val”. La matriu de totes aquestes diferències és el perill i la violència extrema, fins al punt que, en diverses entrevistes, l’Abner explica que ha patit per la seva integritat, per la seva vida. Si el risc que un lluitador assumeix ja és greu, en aquesta competició va més enllà… Asfalt, cap protecció, públic amb el rostre cobert i la sensació que molts rivals hi van sense por a les conseqüències. Una mescla que posa les federacions de boxa contra el club de lluita, però que ha trobat l’èxit entre el públic internacional que segueix les vetllades retransmeses per internet.

El primer combat en què va participar, tot i perdre’l, va ser un dels més llargs que es recorda, i el més llarg de ‘King of the Streets’

L’Abner hi va arribar a través del grup d’aficionats d’un club de futbol català. D’entrada, no va arribar a cap acord amb l’organització, ja que aquesta no el retribuïa si no guanyava, però amb el temps, veient que no li arribaven oportunitats de nivell, va tornar a picar a la porta. I hi va passar fent-se notar, perquè el primer combat en què va participar, tot i perdre’l, va ser un dels més llargs que es recorda, i el més llarg de la competició. “Històric”, destaca. Vint minuts d’anades i tornades, de fregar el KO. “L’únic que va faltar”, diu, “va ser guanyar, però n’estic orgullós, perquè no sempre es tracta de guanyar o perdre”, com abans, en què tant era “fer una batalla de merda”. Ara, insisteix, “estic en una altra etapa de la meva vida, no he guanyat, però he fet una baralla que es recordarà tota la vida”. I sí, perquè, tal com diu, “la baralla va tenir una repercussió mundial impressionant”.

L’Abner és un dels púgils de l’estat espanyol amb més recorregut. Això, però, no s’ha traduït en un reconeixement a l’alçada, un fet que respon, diu, a motius polítics

De fet, l’Abner és un dels púgils de l’estat espanyol amb més recorregut i una trajectòria més exitosa per les diverses competicions de més nivell de la boxa internacional. Juntament amb altres lluitadors espanyols, ha obert el camí per a la nova generació de boxejadors exitosos, com Ilia Topuria. Això, però, no s’ha traduït en un reconeixement a l’alçada, un fet que respon, segons la seva experiència, a motius polítics. Ja des d’aquells tres campionats d’Espanya consecutius, ha tingut problemes per accedir a una selecció espanyola per la qual ha fet prou mèrits per a ser-ne part. Un cas que no ha viscut tan sols ell, segons explica. Tanmateix, cap d’aquests lluitadors alineats amb la seva ideologia d’esquerres té el mateix nivell ni reconeixement, per la qual cosa ell és la imatge d’aquesta bretxa ideològica que es fa tan expressa en aquest món.

Probablement per bondat, quan l’Abner començava a posicionar-se com un lluitador de nivell per a la selecció, no associava aquesta negativa a aquests factors. “Jo pensava «no serà perquè som catalans, oi?» En aquell moment, els seleccionadors eren uns fatxes, homòfobs, racistes, del Madrid, els típics espanyolazos, complien tots els tòpics. Tenien aquella ràbia, volien que perdéssim. Vaig guanyar als lluitadors de la selecció espanyola i, tot i això, no em convocaven. Només quan vam fer una reclamació per via judicial els van obligar a portar-nos als Preolímpics. Però amb poca preparació, i, esclar, no em vaig classificar. Hauria sigut superbonic participar en les Olimpíades. Però tot passa per una raó”.

“Per a ells, ets català o espanyol segons quan els interessa”

“Per a ells”, continua l’Abner, “ets català o espanyol segons quan els interessa”. Precisament, una cosa que no els interessa és que l’Abner s’enfronti a lluitadors com Wasabi, l’espanyol idolatrat que, pel que explica, es fa l’orni quan es tracta d’enfrontar-se amb Skullman. Això, potser, ja és una victòria.

“Ser independents seria millor per a nosaltres: tenir la nostra pròpia selecció, representar Catalunya i no haver de passar pel filtre dels fatxes”

Ara l’Abner torna a parlar del seu pare, el Jordi, de qui destaca que era molt catalanista. Senyeres i símbols catalans havien estat sempre per casa i ell, de petit, per herència, per ambient, per normalitat, se’ls va fer seus. “Perquè sí, no per fotre”. Però en el món de la boxa ja li retreien. Ell, però, és antifeixista i independentista, precisament, perquè ho veu com la normalitat, com allò que hi ha dins seu i que no és més excepcional que cap altra cosa. “Em surt natural”, diu.

Quan va començar a conèixer i estar en contacte amb moviments antifeixistes, recorda, es preguntava què volia dir ser-ho. “Ser antirracista, antihomofòbia? Doncs per descomptat”, posa per exemple. No li agrada gaire aprofundir en debats polítics sobre la qüestió social i la nacional, perquè diu que no n’entén prou, però d’allò que en sap, de la competició i l’esport, sí que en parla, i considera que “ser independents seria millor per a nosaltres: tenir la nostra pròpia selecció, representar Catalunya i no haver de passar pel filtre dels fatxes”.

Ara que parlem d’aquestes diferències polítiques que de manera interessada es marquen, li pregunto a l’Abner pel creixent món dels gimnasos privats, i també el dels gimnasos populars i clubs esportius populars promoguts pels moviments polítics populars d’esquerres, socialistes i independentistes, com el gimnàs popular Rukeli de l’Obrera de Sabadell o el Matilde Landa de l’Antiga Massana. I, ves per on, continuem parlant de bretxes, i de sedassos. Del sedàs espanyolista pel qual passen un gruix significatiu dels gimnasos de Barcelona i l’Àrea Metropolitana.

“La gent està passant pel filtre espanyolista. Els lluitadors creuen que han de representar Espanya tant sí com no per triomfar, i no n’hi ha cap que vulgui representar Catalunya”

Hi havia una època, a principis del segle passat, i sobretot durant els anys trenta, en què la boxa era l’esport de masses a Catalunya. Josep Gironès, que acabaria esdevenint guàrdia personal del president Lluís Companys, n’era el gran exponent. Milers de persones es trobaven per veure combats. Una situació molt diferent de l’actual, o dels anys noranta, en què la boxa estava viva, però en un espai més residual. Avui dia, els esports de contacte, més enllà de la pràctica professional, tornen a estar de moda.

“El que passa”, alerta l’Abner, “és que la gent està passant pel filtre espanyolista. Els lluitadors creuen que han de representar Espanya tant sí com no per triomfar, i no n’hi ha cap que vulgui representar Catalunya. Són pocs i no són els millors. A més, quan lluites a l’estranger, et posen la bandera espanyola. Jo demano la senyera, i sovint me la posen, perquè pots decidir quina bandera vols. A l’UFC, no tenien la senyera, i vaig plegar la bandera espanyola i hi vaig posar «Barcelona», «Catalunya» i un cor. Jo no sortiré amb la rojigualda, no la represento, mai la representaria”.

A l’altre cantó dels gimnasos i lluitadors declaradament seguidors d’ideologies d’extrema dreta, i d’aquells més moderats, però que segueixen la marea per aculturació i també per intimidació, hi ha el novell món dels gimnasos populars, de marcada ideologia d’esquerra. Aquests, i la pràctica amateur cada cop més entesa entre aquests moviments populars, estan contribuint a normalitzar la pràctica d’esports de contacte en aquests ambients, i, alhora, enceten el debat sobre l’ús de la violència i l’autodefensa com a eina legítima i vàlida en la lluita de classes que, a través de problemes i lluites com la de l’habitatge, cada vegada es fa més intensa i manifesta.

“Hi ha gent que es pregunta com és que una persona d’esquerres fa aquestes baralles de KOTS que són ultres i nazis... Deixa tot aquest moviment als fatxes i ells es faran forts”

Segons l’Abner, als esports de contacte com els que ell practica, hi ha associada una mentalitat paramilitar i una ideologia dretana. Un fet que sembla norma, i que ell, com a excepció, precisament sembla confirmar. Ho demostra la seva participació, amb victòria, al Dogfight Wild Tournament, la vetllada organitzada per Jordi Wild a l’Olímpic de Badalona. Físicament destrossat i nafrat de tants cops, el youtuber manresà li va apropar el micròfon i el primer que va dir va ser “visca Catalunya”. Tot això, envoltat d’un públic que estona abans havia cridat “Pedro Sánchez, hijo de puta”.

Segons l’Abner, l’esquerra no pot deixar deserta aquesta parcel·la de la lluita, la física, la violenta, la del cos a cos i la preparació personal

A parer seu, l’esquerra no pot deixar deserta aquesta parcel·la de la lluita, la física, la violenta, la del cos a cos i la preparació personal, aquest “per si de cas”, perquè aquest buit deixa el camp ras per a l’extrema dreta: “A mi, de vegades m’arriben comentaris de gent que es pregunta com és que una persona que té una mentalitat i una ideologia tan d’esquerres fa aquestes baralles de KOTS que són ultres i nazis... Però això és com per dir-te que si ets antifeixista i ets d’esquerra no ho facis. Deixa tot aquest moviment als fatxes i ells es faran forts, i els d’esquerra seran els fluixos sempre. I això és el que volen. Per això els fa ràbia que siguis d’esquerres i antifeixista”.

Li deixem a ell el camp ras per a oferir els seus arguments: “Entenc aquesta mentalitat de voler-ho parlar tot. Ho entenc. Seria molt maco que no hi hagués la violència i que mai fos necessària, que això només fos un esport. Però, per desgràcia, la realitat no és així. Si et pots defensar, millor. Jo recomano que si ho pots i ho saps fer, ho facis. No vol dir que siguis una persona violenta”. La raó sempre té adversaris, i poques vegades s’ha imposat sense violència, si resseguim la història. A més, diu, estar preparat físicament i tècnica “et dona molta confiança”. “Si entrenes i estàs preparat, si saps que pots reduir a qualsevol persona o enfrontar-t’hi, no vol dir que ho facis, però et dona una tranquil·litat per sortir al carrer o per si algun dia et passa alguna cosa. Si una noia fa jiujitsu, es pot defensar d'una agressió”, posa per exemple.

“Una noia que pesi seixanta quilos es pot defensar d’un tio que en pesi 80 o 90, un tio gran que no en sàpiga, que són la majoria. Jo he vist noies defensant-se i guanyant a tios que venen el primer dia, forts, culturistes, i no poden. Tenen tècnica, se saben moure, agafen força…”, conclou. Aquesta pràctica i la inclusió d’aquests esports dins la formació política no són útils tan sols en termes estrictes, i com a eina d’autodefensa, també en relació amb la salut, que l’Abner destaca en termes polítics.

L’Abner us espera al seu gimnàs. No sap quants combats li queden per lluitar, però sap que són pocs

Així que, si us interessa aquest món, hi podeu accedir i fer-vos-el vostre. I, així, una mica més nostre, per molt que no us agradi o que, com en el meu cas, se us faci difícil veure un combat. Perquè tant de bo tot fossin flors i violes, però no és així. L’Abner us espera al seu gimnàs. No sap quants combats li queden per lluitar, però sap que són pocs. Mentrestant, ell passa aquí el temps, dedicant-lo a allò que sempre ha fet, com també ho fa a les locucions dels combats al canal Gol Televisión. I ara que comença s’apropa l’hora del pati, també comencen a venir, amb comptagotes, els seus alumnes, que el saluden amb un respecte planer, prou per percebre-hi l’admiració que li tenen. És hora de deixar-los fer. Avui, són quinze alumnes. Que en siguin més en el futur. No apte per a tots els espectres polítics. Qui sap si algú d’ells serà deixeble dels Gironès, Moya o d’ell mateix, i farà possible que continuï havent-hi una agulla en aquest paller hostil.