La de la Liên és una silueta diferent de les que caminen les muntanyes de Prats de Molló, al Vallespir. Primerament, perquè és una dona: menuda, àgil, forta, ràpida, incansable, d’una presència magnètica. També perquè no és filla de pagès, ni tan sols de la terra que trepitja diàriament, però és on ha de ser i fa el que ha de fer. Aquest ofici, el de vaquera, i aquest lloc són el seu fat i el seu ésser.

De l’esquena li’n penja una motxilla carregada d’ampolles plenes d’infusions de plantes fetes a mida per cada una de les vaques que necessiten alguna cura o una ajuda per tirar endavant en plena forma: una que s’ha trencat una banya, una altra que sembla que coixeja una mica, una que acaba de parir... Cura rascades i ferides amb pomades d’herbes i medicaments homeopàtics. M’ensenya divertida que en una fira ramadera va trobar un guant per raspallar cavalls que li va molt bé per les seves “nenes mimades”, que són uns animals de pèl lluent i net. De la motxilla també en surt una bossa amb sal, que és una llaminadura per les vaques, on barreja complements minerals. I encara hi carrega una jaqueta que rarament es posa, un paraigua i roba de recanvi pel seu fill, que du penjat, mig adormit, al pit.

És aquí, a les alçades, entre les seves vaques, enmig de la immensitat, que és feliç. La seva és una petita història que se suma a mil d’altres per tornar-se universals: una gran història, enorme, eterna, la més antiga: humans, herba i bestiar. La muntanya. Article femení. Substantiu femení. Femení de vida, d’abundància, de futur.