“El poder el tens en la mesura que la gent te’l dona. Quan estàs acostumat a anar a les reunions en què parla tothom, però el que acabarà prevalent és allò que tu diràs, això té un poder brutal.” I un dia això s’acaba. Aquesta reflexió la fa per a LA MIRA l’exconsellera d’Ensenyament d’ERC en el primer tripartit, Marta Cid. La persona forta dels republicans a les Terres de l’Ebre durant 25 anys. Cid fa deu anys que està retirada de la primera línia política —i de la segona línia i la tercera també— després d’un procés de reflexió intern molt profund sobre el seu futur polític i professional. Perquè les decisions dels polítics, que a vegades vistes des de fora es poden no entendre, tenen un alt component de càrrega personal que els fa més humans i, per tant, imperfectes. Els quatre polítics amb qui parlem van entrar en política de maneres molt diferents, i també en van sortir agafant camins molt personals. Tots ells, però, tenen una cosa en comú: tenien una carrera i una professió abans de dedicar-se professionalment a la política que els ha permès aterrar a la vida “civil” sense excessius problemes.

“La política és com una droga. Si t’agrada, poder-t’hi dedicar és molt llaminer, abans que anar-te’n a una empresa a fer de ‘matxaca’”

“Els partits polítics no haurien de permetre tenir al partit nois de divuit, dinou o vint anys que es puguin dedicar a la política sense haver cotitzat mai a la Seguretat Social, perquè, si no, el dia que s’acaba és un drama. Si no fem això, a la política només tindrem funcionaris o «rendistes», és a dir, milionaris que viuen de rendes.” Qui diu això és José Antonio Coto, exdiputat al Parlament pel PP (2010-2015), que va ser president de les Noves Generacions durant vuit anys, i va preferir treballar al sector privat un cop va acabar la carrera d’Econòmiques —a la consultora KPMG— abans que acceptar una feina al partit —o gràcies al partit—, que en aquell moment li hauria sigut molt senzill d’aconseguir. “Abans de casar-me i tenir fills, la meva vida era la política. Parlava de política amb tothom i a totes hores i m’encantava debatre. Quan t’afilies a un partit coneixes molta gent, i si disposes de temps, és molt fàcil que cada dia comptin més amb tu. És com una droga. Si t’agrada la política, poder-t’hi dedicar és molt llaminer, abans que anar-te’n a una empresa a fer de matxaca.”

“Avui seguiria sent del PP, però veient com ha evolucionat la política, on ara o ets blanc o ets negre, segurament no tindria carnet”

Coto explica que coneix molts companys del PP que, després de quinze i vint anys treballant en política, ho han passat malament per trobar feina perquè no tenen cap ofici i, a més, “haver sigut polític ara ja no suma al currículum”. Coto explica que moltes empreses ja no volen polítics perquè ningú es pensi que formen part de les famoses portes giratòries: “Segur que molts d’ells, si poguessin tornar enrere, no es ficarien en política”. Així, el José Antonio Coto d’ara s’hi ficaria? I al PP? “Segurament no, tot i que encara soc militant. El 2002, quan em vaig afiliar gràcies a la meva veïna Carina Mejías —ara a Cs—, el PP era un partit de govern a Espanya amb majoria absoluta, sense taques de corrupció. Avui seguiria sent del PP, però veient com ha evolucionat la política, on ara o ets blanc o ets negre, i si ets blanc, els de negre no et poden ni veure, segurament no tindria carnet.”

“La política no pot ser una professió en si mateixa, igual que no és una professió ser president de l’AMPA de l’escola dels teus fills”

“La política no pot ser una professió en si mateixa, igual que no és una professió ser president de l’AMPA de l’escola dels teus fills, és una responsabilitat temporal que adquireixes. Si ho veus com una feina per sempre, entres en una dinàmica complicada perquè a ningú li agrada perdre la feina i llavors pots acabar fent coses —renúncies, traïcions, trepitjar principis...— per evitar perdre-la.” Parla Carles Escolà, alcalde de Cerdanyola del Vallès entre el 2015 i el 2019 amb la formació local Compromís per Cerdanyola, que incloïa la CUP, tot i que ell no n’és militant. Va començar l’activitat política a través de sindicar-se a la feina, i el primer cop que va ser regidor, el 2007, va ser amb EUiA, però el 2009 va deixar el partit i va impulsar, amb un grup de cerdanyolencs, Compromís. “Per mi la política és una cosa que faré tota la meva vida. Durant un temps m’hi he dedicat des del vessant institucional, i potser hi torno més endavant, però ni és la meva vida ni la meva carrera professional. Per mi és un instrument per transformar la realitat i per intentar fer un món més just. Si t’hi dediques només des d’una perspectiva personal, per mi no té cap sentit.” Escolà era programador i analista informàtic en una empresa multinacional quan va agafar una excedència forçosa per poder fer d’alcalde el 2015, però quan el 2019 va dir que tornava, l’empresa el va acomiadar.

Així, et vas plantejar això de deixar la feina per fer de polític per por de perdre-la? “En el moment que vaig acceptar tenir responsabilitats sindicals va ser el dia que vaig decidir que no tindria por d’aquestes coses. L’amenaça de l’acomiadament no és una amenaça perquè sempre existeix, encara que t’ho diguin, i assumeixes que és així.” I això que té una excedència forçosa avalada per la llei... “Sí, per això la situació que em vaig trobar quan vaig tornar després de ser alcalde no me l’esperava i no m’havia plantejat que l’empresa pogués optar per aquest camí, perquè em semblava un embolic tan gran per a ells que em va agafar per sorpresa. Però quan em va passar, vaig creure que havia de lluitar en aquesta batalla perquè la lliurava en nom de tothom que sent treballador d’una empresa privada un dia vulgui optar a tenir responsabilitats polítiques.”

“Quan feia tres mesos que era regidora a Valls jo ja hauria tornat cap a casa”

“Quan feia tres mesos que era regidora a Valls jo ja hauria tornat cap a casa”, afirma Dolors Batalla, alcaldessa de Valls durant cinc anys (2003-2008) i diputada al Parlament (2006-2012) per CiU. Però si s’hagués deixat endur pel seu primer instint, no ho hauria sigut mai. Batalla recorda molt bé el que li va dir el president de la Federació de Tarragona de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) d’aquella època, Joan Aregio, després de la guerra interna per ser l’alcaldable a les municipals del 2003: “Has fet un màster de la baixa política”. Batalla va aprendre en poc temps aquella part de la política, la realpolitik, que no s’ensenya a la carrera de Ciències Polítiques que ella va estudiar. Quan l’exalcaldessa de Valls va estudiar Polítiques a la universitat —després d’una estada de dos anys a Anglaterra per saber què volia fer amb la seva vida— no volia dedicar-se a la política ni de lluny, com a molt volia fer de professora a la Universitat a Barcelona. Quan es va adonar que guanyava tres vegades més amb la seva pròpia acadèmia d’anglès a Valls que a la facultat, va decidir casar-se i fer arrels definitivament a la seva ciutat.

El 1999 el líder de CiU a Valls, Carles Magriñà, estava buscant noms nous per elaborar la llista per a les municipals. “I, clar, jo tenia 29 anys, una carrera, i a més estava casada amb el fill d’una família botiguera de Valls molt sospitosos de ser convergents, i va anar a buscar la jove de la família.” Van ser quatre anys molt convulsos, amb el partit dividit entre els partidaris de Magriñà i els “anti” —el grup municipal no es parlava entre si—, perquè CiU, tot i guanyar totes les últimes eleccions, era incapaç de pactar amb cap altre partit per l’animadversió que provocava Magriñà. Batalla, que al cap de tres mesos de regidora ja volia dimitir, va decidir amb el seu marit llavors —es va divorciar sent alcaldessa— quedar bé, aguantar tot el mandat i deixar la política. “Però en aquests quatre anys van passar moltes coses...”

“Una persona pot fer política honestament, però no crec que es pugui fer la transformació social que crec necessària de manera honesta”

El 2002 Felip Puig es va fixar en ella després de desbordar-lo amb esmenes en el congrés de CDC d’aquell any, i se la va endur a treballar al partit, cosa que la va obligar a tancar l’acadèmia perquè no va trobar ningú a qui traspassar-la. I va arribar el 2003 i el partit va decidir posar fi als problemes a Valls i li van demanar que ella encapçalés la llista. “Accepto perquè me’n veig capaç i perquè no volia pensar, al cap dels anys, què hauria passat si no m’hagués presentat.” Ella sabia que aquella decisió implicaria una declaració de guerra a Carles Magriñà i va demanar audiència per parlar amb Artur Mas per assegurar-se el seu suport. Mas, conseller en cap llavors, diu que l’hi dona si es veu capaç de pactar amb l’oposició i aconseguir l’alcaldia per a CiU, però li diu que també necessita la benedicció del “pare”, Jordi Pujol. “També vaig acceptar perquè volia saber si es podia fer política honestament”, recorda. I quina conclusió n’has tret al cap dels anys? “Que no. Una persona pot fer política honestament, però no crec que es pugui fer la transformació social que crec necessària de manera honesta. I no parlo de corrupció, parlo de tacticisme. Parlo de negociar i pactar les coses, sense haver de fer cap teatrillo.”

“La política necessita persones més sàvies, més crescudes, i que no siguin tan manipulables, i que tot plegat no sembli un pati de col·legi. Per això dic que no es pot fer política honestament. Si no estic ara en política, és per això”

Dolors Batalla va guanyar el 2003 i es va convertir en alcaldessa de Valls després de pactar amb ERC. I el 2007 va tornar a guanyar i, tot i no necessitar-ho, va pactar amb el PSC per aplanar el camí d’unes inversions necessàries per a la ciutat i que depenien de la Generalitat, on llavors manava el tripartit i el PSC ho feia a Política Territorial. “Jo em pensava que si a Valls ho estem fent, es podria aplicar a altres llocs, o fins i tot seguir-se fent a Valls un cop jo plegués, perquè el meu equip cada cop treballava de manera més generosa. Però no va ser així; va ser plegar jo el 2008 i tornar enrere. La política necessita persones més sàvies, més crescudes, i que no siguin tan manipulables, i que tot plegat no sembli un pati de col·legi. Per això dic que no es pot fer política honestament. Si no estic ara en política, és per això.”

“El meu iaio va ser comissari d’Ordre Públic de la Generalitat republicana i va patir persecució aquí”

Marta Cid va entrar en política molt jove, amb disset anys, pel pes de la història familiar. “Un dia, després de la mort de Franco, des d’ERC van trucar a casa demanant pel Tomàs Cid, el meu iaio, que ja era mort, i va contestar el meu pare i els va preguntar què necessitaven. Aquí va començar una activitat política a casa meva. El meu iaio va ser comissari d’Ordre Públic de la Generalitat republicana i va patir persecució aquí, un germà seu va fugir i va acabar en un camp de concentració nazi, i un altre va exiliar-se a Mèxic.” Aquella joveníssima Marta Cid va començar a militar a ERC coincidint amb la seva vida universitària —va fer dues carreres, Psicologia i Magisteri—, que li van obrir un nou món. Quan va acabar, va començar a treballar en una escola d’educació especial i en un taller ocupacional, i en paral·lel es va convertir en la primera regidora a l’Ajuntament d’Amposta.

Cid ha sigut la primera a fer moltes coses. També va ser la primera representant de les Terres de l’Ebre d’ERC a les institucions com el Senat o el Parlament, i aquest arrelament al territori explica en gran part la seva entrada, la seva estada i la seva sortida de la política professional. L’any 2000 ERC li va proposar que anés al Senat a Madrid, i va haver de prendre la primera decisió important de la seva vida. “La meva pregunta en aquell moment va ser: «Marta, o estàs disposada a anar-hi o has de deixar pas perquè no pots hipotecar la representació del territori amb una persona que no vulgui assumir això».” Allò li va implicar agafar una excedència forçosa de la seva feina. El 2003 va ser la primera ebrenca republicana al Parlament, i el 2004, la primera consellera del Govern de la Generalitat de les comarques del sud, sovint oblidades.

El desgast de la vida personal

“Ser polític implica una dedicació molt intensa, quasi de 24 hores al dia. Jo recordo que, quan era diputat, abans d’anar a dormir ja llegia els titulars de l’endemà, i ja començaves en una roda que no parava mai.” José Antonio Coto admet que, tot i que era un animal polític que gaudia amb aquesta dedicació full time, un cop ho ha deixat s’adona que no és una vida sostenible en el temps: “Els polítics viuen amb els horaris al revés de la majoria de la gent: durant el dia fan feina de Parlament, treball de despatx amb les comissions i esmenes, rodes de premsa..., i a partir de les set de la tarda és quan comencen les reunions de partit, els actes institucionals i socials, les tertúlies polítiques, i els caps de setmana, que sempre hi ha actes on assistir i parlar... I, clar, estàs tot el dia treballant, i si la teva parella té una feina «normal», no la veus mai. Per això ara ella està molt feliç, cada dia arribo a casa cap a les 19.30 h i tinc tots els caps de setmana lliures. Em diu que no hi torni mai!”.

“«Si comunico en els dos telèfons, és que no puc parlar, no em truqueu al del xofer!» Els vaig acabar fent un esquema de què és urgent i què és important”

Dolors Batalla recorda una anècdota un dia anant amb el cotxe oficial en què es va adonar de la bogeria que suposa la política de primera línia. “Jo tenia dos telèfons, el del partit i el de l’Ajuntament, i el xofer també tenia mòbil al cotxe. Un cop estava parlant pels meus dos telèfons alhora i una tercera persona em trucava pel del xofer... I aquell dia vaig dir: «Això és una puta locura! Si comunico en els dos, és que no puc parlar, no em truqueu al del xofer!». Els vaig acabar fent un esquema de què és urgent i què és important.”

Batalla no té fills perquè admet que durant molts anys va prioritzar la seva feina, “i quan hauria volgut tenir-ne, a partir dels quaranta, no es van donar les circumstàncies”. Parlant per a LA MIRA, recorda una conversa que va tenir amb el que llavors era el seu marit el dia de reflexió de les eleccions municipals del 2003, les seves primeres. “Em va dir: «Si perds les eleccions podríem tenir un fill». No en vam tornar a parlar més.” Assegura que el seu divorci no va tenir res a veure amb la seva activitat política, “però sí que és cert que la vida personal se’n ressent”.

“Quan els contextos canvien, o vas molt de costat amb la parella o és molt fàcil descompassar-te”

Marta Cid no té parella, i té dos fills de dos marits diferents. El segon el va conèixer a principis dels noranta i se’n va divorciar sent consellera (2004-2006). Així, fins a quin punt la teva activitat política és responsable dels dos divorcis que has tingut? “Quan els contextos canvien, o vas molt de costat amb la parella o és molt fàcil descompassar-te. Afecta, segur, però jo no sé la recepta per tornar a barrejar els ingredients perquè surti el plat idoni per a aquell moment. Igual que la meva vida personal va canviar, també canvia la de la meva parella. Jo tornava a casa cada dia a dormir, i tot i que molta gent em deia que em quedés a dormir a Barcelona perquè l’endemà havia de tornar a ser-hi d’hora, hi ha una cosa que és la presència a casa. Però l’impacte a l’altre costat hi ha de ser, i no el puc explicar perquè no l’he viscut. I hi ha una sensació de frustració important perquè una cosa que pensaves que tenies no la tenies.”

“El dia a dia té molt de desgast personal i emocional, amb moltes pors pròpies, gestionar la soledat”

Cid recorda que la gestió del dia a dia amb fills petits ja era complicada sent regidora d’Amposta, ja que era l’única d’ERC al principi i havia de ser a tot arreu per tenir presència, però el salt personal va ser quan va marxar a Madrid l’any 2000, i a Barcelona el 2003. “Quan te’n vas dies fora, com jo, els de casa també ho tenen complicat. Ells també tenen una entrevista. No és fàcil. El dia a dia té molt de desgast personal i emocional, amb moltes pors pròpies, gestionar la soledat. Quan estàs a Madrid hi ha moltes hores d’hotel picant en un ordinador tota sola... Però intentava que fossin les mínimes nits possibles. Feia molt «puja-i-baixa», i si podia, anar i tornar el mateix dia via Reus.”

Continuem a la nit. Preguntem a Carles Escolà. Després de quatre anys com a alcalde, pots dir que era pitjor del que t’havien explicat, des del punt de vista personal? “Sí i no... A grans trets sí que m’havia fet una idea de què suposaria. Sempre deia que tenia la foto completa abans, però que hi faltava resolució, i a mesura que passaven els dies la foto s’anava definint. Per exemple, jo sempre havia tingut molta facilitat per adormir-me, però en les primeres setmanes a l’alcaldia em costava molt dormir moltes hores seguides, em despertava i donava moltes voltes a tot. La manca de son és molt fotuda i no l’havia experimentada mai.”

Carles Escolà va saber que seria pare un mes després de convertir-se en l’alcalde de Cerdanyola del Vallès, i aquest fet, tan normal en la vida de qualsevol persona, es va convertir en una altra lluita política: “Des del moment que vaig saber que la meva companya estava embarassada tenia molt clar que m’agafaria la baixa de paternitat, però vaig veure que les baixes de paternitat no estan ben regulades per als càrrecs polítics. Jo hauria d’haver tingut el mateix permís de paternitat que qualsevol altre treballador de l’Ajuntament, però no és així. No volia que el meu sou aquells dies de baixa l’hagués de pagar l’Ajuntament, sinó la Seguretat Social. Això ens va costar una baralla jurídica amb l’Estat i discussions amb juristes de l’Ajuntament, però ho vam aconseguir”.

“No volia que el dia que deixés de ser alcalde i entrés per la porta, el meu fill preguntés a la seva mare qui era jo”

“La feina d’alcalde dona per a 24 hores al dia, o per a 36 si vols; es tracta que tu hi posis el límit personal”, afirma Escolà. “Jo sempre intentava arribar a casa com a màxim per sopar amb el meu fill o almenys per llegir-li el conte. No volia que el dia que deixés de ser alcalde i entrés per la porta, el meu fill preguntés a la seva mare qui era jo.” I després de la política? Com és la teva vida? “Tinc el meu horari, plego al migdia i em permet anar a portar el nen a l’escola a la tarda, tornar, fer una petita migdiada al sofà, anar a buscar-lo i puc estar amb ell a la tarda. No m’havia barallat mai amb el meu fill perquè abans només hi compartia els bons moments, però ara, com qualsevol pare, també ens barallem perquè un dia no ha fet migdiada i a les cinc de la tarda està cansat.”

Com es torna a la vida “civil”?

Carles Escolà treballa un altre cop de programador i analista informàtic a la mateixa empresa on estava abans de ser alcalde, Polycasa Spain, malgrat els problemes per tornar-hi. El maig del 2019 va tornar a ser el cap de llista, ara, però, amb una llista més àmplia que Compromís, que es va passar a dir Guanyem Cerdanyola. El PSC va recuperar l’alcaldia i ell va haver de decidir què feia. “Vam fer una valoració conjunta i vam decidir que s’acabava una etapa, no una etapa de quatre anys només, sinó una que va començar el 2009, quan va néixer Compromís, i que ara calia tancar. Si l’hagués volgut tancar perquè estigués cremat, hauria sigut honest i l’hauria tancat abans de decidir presentar-me.” Escolà va renunciar a l’acta de regidor i va trucar a la porta de l’empresa que va deixar el 2015.

“Un dia de finals de juliol una persona de recursos humans em va citar. Hi vaig anar pensant que signaria aquell acord, i em vaig trobar una carta d’acomiadament”

“Vaig parlar amb el meu superior directe, amb qui tenia una relació personal i havíem anat quedant per dinar de tant en tant, i quedem que m’incorporaria el 2 de setembre per poder-me agafar unes vacances que creia que em mereixia. Aquest acord verbal tenia l’ok de la matriu a Espanya, però l’advocat del sindicat em va recomanar que signéssim l’acord per escrit. A mitjans de juny vaig enviar-los una proposta i em van dir que em trucarien per tancar-ho. Un dia de finals de juliol una persona de recursos humans em va citar. Hi vaig anar pensant que signaria aquell acord, i em vaig trobar una carta d’acomiadament. La primera reacció va ser fer-los entendre que allò suposaria una guerra important, però no ho vaig aconseguir. La batalla va durar poc, però. El 2 d’octubre vam tenir l’acte de conciliació i l’empresa es va fer enrere i va reconèixer l’acomiadament nul. I el dia 3 d’octubre vaig tornar a treballar.”

“Una cosa és quan ho decideixes i l’altra quan ho executes; jo tenia dues hipoteques i no podia plegar d’avui per demà”

Dolors Batalla torna a tenir la seva acadèmia d’anglès a Valls. Una de nova, ja que l’anterior la va tancar el 2002. A part de les classes que fa aquí, també fa de professora d’anglès en un institut i extraescolars en algunes escoles. Afirma que va prendre la decisió de deixar la carrera política el 2007, “però una cosa és quan ho decideixes i l’altra quan ho executes; jo tenia dues hipoteques i no podia plegar d’avui per demà”. Fins al 2014, però, no va poder refer la seva vida professional completament per poder deixar enrere la política. Ni era funcionària ni tenia una excedència forçosa de cap empresa. Així, li preguntem: el teu procés de desencantament amb la política va ser d’una acceleració molt gran, no?

“Molt. Jo soc molt ràpida cremant etapes. En poc temps en vaig veure de tots colors. El 26 de març del 2007 vaig començar a escriure unes reflexions sobre per què havia decidit deixar la política, i ho vaig fer després que el conseller Xavier Vendrell digués en una calçotada que pactarien amb CiU el govern si aquest acceptava convocar un referèndum d’autodeterminació; jo creia que no havíem d’entrar en el seu joc, però CiU va decidir entrar-hi per tacticisme.” Però quan el 2008 vas dir que deixaves l’alcaldia de Valls —un any després de ser reescollida— vas dir que eren motius personals... “Va ser una excusa perquè jo ja volia plegar. Jo ja no em volia presentar ni a les del 2007, però l’Artur [Mas] m’ho va demanar perquè veia que perdríem Tarragona i Reus i no ens podíem permetre perdre també Valls. Li vaig dir que em presentava però que seria l’últim cop, però només amb un any van canviar molt les coses.”

Batalla era diputada al Parlament des del 2006, i quan van arribar les eleccions del 2010 es va haver de plantejar què fer. Explica que va acceptar tornar a anar a les llistes perquè havia dit que no a Mas a tres propostes que li havia fet importants —no les vol explicar—; a canvi, Batalla va anar a la mesa del Parlament aquella legislatura. “El 2010, amb quaranta anys, em presento sabent que és l’últim cop i començo a estudiar el curs de professora de secundària a Lleida; imagina’t si estava de tornada ja.” Però el 2012 s’acaba la legislatura perquè Mas avança les eleccions després de la gran manifestació de l’Onze de Setembre d’aquell any, i el president li pregunta què vol fer. “El juny del 2012 acabava d’obrir el local de la nova acadèmia, que encara tinc, però encara no tenia prou alumnes per deixar la política. No volia agafar ni una direcció ni una secretaria general perquè sabia que em tornaria a enredar, i llavors el partit em va proposar que anés a Madrid a fer de directora d’una fundació, Fundación Democracia y Gobierno Local, que tenia un perfil més acadèmic que polític. Vaig estar-hi un parell d’anys, que em van permetre arrancar el meu negoci propi.”

Marta Cid és la gerent de la Fundació Gentis – Plataforma Educativa a les Terres de l’Ebre des de l’any 2010, quan va deixar la política. “Jo vaig tenir molta sort, perquè vaig trobar una entitat del meu sector —treball amb persones amb discapacitats— que estava impulsant projectes al territori. Jo tenia clar que no volia treballar a Barcelona, i trobar alguna cosa a l’Ebre era més complicat. I si a l’on, hi sumes qui ets, encara és més complicat. Jo encara avui soc arma llancívola entre uns i altres a l’Ebre.”

El 2006, quan tota ERC surt del Govern pel desacord amb el PSC per l’Estatut, Cid va deixar de ser càrrec públic i va haver de decidir si tornava a la seva feina anterior, de la qual tenia excedència forçosa. “Vaig decidir renunciar-hi perquè venia de ser consellera, estàvem abocats a la campanya pel no al referèndum de l’Estatut i amb unes eleccions catalanes a la vista. M’hauria semblat una frivolitat haver deixat la política en aquell moment, i pensava que potser ja ho arreglaria més endavant, però no va ser així. Vaig trencar laboralment amb la meva situació anterior, sabent que en algun moment hauria de tornar a treballar fora de la política.”

I el 2010 va arribar aquest moment... “Aquell any el territori em va trucar a la porta. Havia batallat tota la vida perquè Terres de l’Ebre tingués representació, i havíem creat un planter de gent més jove que jo, com Lluís Salvadó. Aquell va ser l’altre moment decisiu a la vida. Em vaig adonar que havia de prendre la decisió en aquell moment, que jo tenia 49 anys encara, i més tard les variables s’haurien complicat encara més. Vaig pensar si valia la pena generar una lluita al meu territori, on havia treballat tota la vida per fer créixer aquell projecte. I si seguia i passava dels cinquanta anys, jo no era funcionària per tornar fàcilment a la vida laboral. Vaig parlar amb gent del meu entorn, que em van ajudar a decidir-me. Igual que no em vaig plantejar plegar mai quan darrere meu no hi havia ningú, ara sí que hi havia gent per rellevar-me.”

“Jo vaig haver de negociar molt amb el meu ego, i no som conscients de com som tractats quan tenim poder, però som tractats de manera diferent”

I com ho vas viure? “Hi ha gent que es pensa que vaig marxar d’avui per demà, i em trucaven pensant que estava enfadada. I no era així, però sí que volgudament jo vaig restringir els meus àmbits d’acció dins el partit. Jo vaig haver de negociar molt amb el meu ego, i no som conscients de com som tractats quan tenim poder, però som tractats de manera diferent. Quan ets en una taula on hi ha gent que jeràrquicament està per sobre teu, però els ulls es giren cap a tu, en aquest moment t’has de plantejar quin és el teu rol. Jo, quin favor feia a segons qui que anés a determinades reunions? Per tant, ets tu i com la gent interpreta el que fas. I mantinc el que els vaig dir llavors: «Hi soc per al que necessiteu, farem cafès quan vulgueu, però jo soc només una militant més».”

José Antonio Coto és director gerent i accionista de l’empresa de logística ADER. El 2015 va tornar a anar a les llistes del PP al Parlament, però aquest cop en una posició amb què difícilment repetiria, i així va ser. Aquell any, doncs, va trucar a la consultora KPMG per tornar de la seva excedència forçosa. Coto va fer la carrera d’Econòmiques però durant els cinc anys de diputat va estudiar Dret per la UOC i va fer un MBA a l’IESE. Això va permetre que, quan va tornar a KPMG, li donessin un lloc de feina millor que el que ell havia deixat. Al cap d’un temps, però, ADER li va fer una bona oferta i va acceptar-la. “Vaig entrar-hi fa dos anys i mig i facturaven 44 milions d’euros, i aquest 2019 l’hem tancat amb 66 milions. Ens dediquem a l’última milla del transport, i no ens movem pel creixement de l’economia, sinó pel creixement de les vendes online.” Treballa sobretot per a IKEA, MediaMarkt i Leroy Merlin.

Expolítics. La política ha apagat els llums de les seves vides. I després d’un temps de pors, neguits, inseguretats, incerteses..., s’han obert uns altres llums. La política és el passat, però la política és la política i, segurament, no marxarà mai, en moments, a estones, del seu cap. Però han tornat a la vida. A una altra vida.