em rosteixo dins l’infern de la ciutat escarnida pel turisme estèril

‘Zapata als Encants’ 
Julià de Jòdar

Les Illes Balears han arribat a un punt en què el col·lapse és a tocar. Els aeroports baleàrics van rebre l’any passat l’esfereïdora xifra de més de 44 milions de persones, i les previsions per a aquesta temporada turística van indubtablement a l’alça. Tant per les infraestructures com pels recursos, la notícia fa rebentar cervells. Tot i això, l’actual govern no intenta trobar-hi solucions, i simplement fa servir maquillatges ortopèdics en falses campanyes de conscienciació mentre ens dirigim frenèticament cap a l’abisme. Mentrestant, cada vegada més la ciutadania es pronuncia en manifestacions que denuncien la situació. Després de la pandèmia i dels confinaments obligatoris, les Illes Balears no només no varen reduir els nivells d’ocupació turística, sinó que els han anat augmentant de manera melodramàticament voraç. La “nova normalitat” que havia de comportar la covid-19 s’ha acabat convertint en un etern retorn sòrdid.

Durant vuit anys, el col·lectiu Terraferida va denunciar moltes situacions descontrolades fins a l’absurd en tota mena de campanyes i en contínues publicacions a les xarxes, però, després de diversos equips de govern i de converses fútils, es va comprovar que hi havia un tancament total en què es varen incorporar el discurs i el vocabulari de les entitats ecologistes, mentre es continuaven executant polítiques de creixement i massificació. Posar límits a la construcció massiva i al procés de turistificació no era una opció. Així ho varen explicar els responsables del col·lectiu en el seu darrer comunicat, en què Terraferida anunciava una aturada estratègica per reflexionar. A principis d’aquest estiu, això sí, varen tornar a l’acció amb una publicació que denunciava el nombre exagerat d’hectàrees en què s’havien construït xalets edificats en sòl rústic.

Mallorca va passar de ser una societat estàtica, ancorada en una fosca edat medieval en ple segle XX, a convertir-se en un espai massificat sota la invasió de turistes

L’origen del caos actual segurament es troba en una evolució precipitada: amb molt poc de temps de marge, massa poc perquè els seus habitants assimilessin tants canvis amb uns mínims de responsabilitats i coherències, Mallorca va passar de ser una societat estàtica, ancorada en una fosca edat medieval en ple segle XX, a convertir-se en un espai massificat sota la invasió de turistes, que varen comportar, amb el seu contacte constant i directe, un procés acceleradíssim de canvis de tota casta: mentals, familiars, socials… De fet, aquest canvi traumàtic ha quedat immortalitzat en algunes de les obres més destacades de la literatura catalana del segle XX i del segle XXI, que han perpetrat devastadors retrats hiperrealistes.

Les baules precedents

Com bé sabia Llorenç Villalonga, tots els paradisos són paradisos perduts. Des d’aquesta certesa, va escriure monuments agònics a mons en procés de desaparició, com Bearn o la sala de les nines (Premi de la Crítica; Club Editor, 1961 / La Magrana, 2014), però també obres considerades menors que contenen els punts més importants de la seva cosmovisió, talment Les fures (Proa, 1967 / Viena, 2020), en què es comencen a sentir els primers cants de sirena de l’enriquiment a partir d’un entramat turístic que mena alguns dels personatges a la follia. Una follia que acaba esdevenint col·lectiva i distòpica a Andrea Víctrix (Premi Josep Pla; Destino, 1974 / AdiA Edicions, 2020).

Les obres de Llorenç Villalonga i de Baltasar Porcel es poden interpretar com el resum d’un declivi i d’una decadència no només material, sinó també, i sobretot, moral

No s’equivocava pas Baltasar Porcel quan, en un dels seus articles defensors del mestre, l’anomena “apocalíptic”. I és que no hi ha treball de Villalonga que escapi a aquesta consideració: tots i cadascun dels seus llibres són grans laments davant la devastació inevitable, colossals queixes escrites sota l’estupefacció. També Baltasar Porcel va decidir escriure sobre aquesta transformació antropològica en una obra ambiciosa titulada Olympia a mitjanit (Planeta, 2004). La seva és la descripció d’una illa desballestada en una ebullició excessiva a partir d’unes pàgines desplegades talment una teranyina que s’inspiren en els seus admirats i estimats russos, sobretot Tolstoi i Gógol.

Les obres de Llorenç Villalonga i de Baltasar Porcel es poden interpretar com el resum d’un declivi i d’una decadència no només material, sinó també, i sobretot, moral, així com veritables faules grotesques amarades de sensualitat extrema i d’un pèrfid humor negre que han influenciat les escriptures i concepcions posteriors.

La pionera

Es considera que una en concret és la primeríssima novel·la pel que fa a la descripció implacable del món turístic a Mallorca: 39º a l’ombra, d’Antònia Vicens (Selecta, 1968 / Lleonard Muntaner, 2019). A través de les seves pàgines, la reconeguda autora santanyinera aconsegueix un bateig de foc: guanya el Premi Sant Jordi i obre un camí per a les plomes que es prodigaran immediatament després en generacions successives. L’obra està amarada de fructífers detalls conceptuals: el crui immens, però finíssim, que apareix a l’hotel El Galió, presagi de la seva caiguda, és un símbol que encarna la fragilitat del sistema, una constatació premonitòria de com s’ha construït de malament per culpa de l’anhel d’enriquiment ràpid sense reparar en les fatalitats que es poden desencadenar. Tot penja d’un fil molt prim, com ara les vides dels miserables que ens passen pels ulls com pellofes humanes. Vicens escriu contra l’ensorrament tot constatant que proliferen les persones que de bon grat accepten les monedes de Judes.

Cinquanta anys després, podem llegir i rellegir 39º a l’ombra com el que és: un clàssic modern que ha deixat petja. Per la seva contribució, Antònia Vicens ha acabat rebent alguns dels guardons més prestigiosos del nostre sistema literari, el darrer i més important és el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. L’actual president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Sebastià Portell, va mantenir una sèrie de converses amb l’escriptora. El resultat és Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors (Lleonard Muntaner, 2016).

Carnisseries

Qui també ha sabut descriure molt bé l’asfixiant Mallorca d’aquesta època de tensió entre dues ribes igual d’opressores és Guillem Frontera amb Els carnissers (Club Editor, 1968 / Club Editor, 2016), la seva primera novel·la, mereixedora del Premi Ciutat de Palma Gabriel Maura de Novel·la. Els carnissers també es pot llegir com el primer capítol d’una balzaquiana comèdia humana de les Illes Balears i totes les seves misèries patètiques, però no pas indignes de compassió. El missatge sense commiseració i de to pasolinià de Frontera és que el turisme desenfrenat i la superconstrucció desmesurada han actuat com màquines trituradores capaces de capolar i d’exterminar valors, costums, ancestralitats, memòries individuals i col·lectives. És a dir: han destruït la població balear abocant-la a un carreró sense sortida.

Guillem Frontera és “l’escriptor-intel·lectual viu més important que tenim ara mateix a les Balears”, en paraules de Pere Antoni Pons

El protagonista de L’adéu al mestre (Club Editor, 2013), en un tràgic ritu de passatge que el confronta amb les hipocresies més pregones de la realitat, veu que tot el sistema artístic està podrit i que la persona admirada que el va instruir no és res més que un desgraciat que es ven al millor postor, mentre que pintors de talent se suïciden per no caure en un pou de merda. Els personatges d’Els plaers i les virtuts (Ensiola, 2017) són víctimes del desori format per mesclar venjança i furors estrafets. Guillem Frontera és “l’escriptor-intel·lectual viu més important que tenim ara mateix a les Balears”, en paraules de Pere Antoni Pons, una de les persones que més han analitzat la seva obra i responsable del llibre de converses Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta (Lleonard Muntaner, 2017), en què les sucoses memòries es llegeixen amb la intrepidesa àgil d’una novel·la: l’aventura vitenca d’un escriptor total.

Des d’Almandaia

Antoni Vidal Ferrando té, a les mans, tot un univers narratològic. Es diu Almandaia, i l’habiten contrabandistes de tota casta, tant mariners com polítics. Es tracta d’un territori feréstec que rau entre el sud de Mallorca i la fantasia, tot dialogant psicomàgicament amb altres escenaris literaris universals: Macondo de Gabriel García Márquez, Yoknapatawpha de William Faulkner o Andratx de Baltasar Porcel. Tant la seva potència èpica com la seva tel·lúrica i marítima escriptura, amarada de lirisme, impressionen i meravellen. La lluna i els calàpets (Editorial Moll, 1994 / Nova Editorial Moll, 2024), La mà del jardiner (Premi Sant Joan; Edicions 62, 1999) i L’illa dels dòlmens (Premi Crítica Serra d’Or; Ensiola, 2007) són els tres capítols que formen el Cicle d’Almandaia (Gall Editor, 2015), una colossal trilogia novel·lística que reverbera amb l’energia de les sagues èpiques, aquelles que immortalitzen els territoris través d’una força expressiva que combina l’hiperrealisme descriptiu i el batec dels mites essencials.

L’escriptura d’Antoni Vidal Ferrando es caracteritza per un to messiànic, crepuscular i elegíac. Amb tremendisme, i un alè visionari que engendra metàfores d’impacte, proposa un fragmentat cant d’extinció. Les influències més clares i directes són les Sagrades Escriptures, Salvatore Quasimodo, William Faulkner i T. S. Eliot. Aquestes característiques han tengut el seu contrapès en la poesia, fins al punt d’arribar a un apogeu amb l’obtenció del Premi Carles Riba de Poesia 2021 amb Si entra boira no tendré on anar (Proa, 2022), rotund, contundent, implacable llibre de poemes escrit amb la destresa d’un autèntic mestre, un dels nostres més destacats escriptors vius. Cada pàgina d’aquest poemari està impregnada per la profetització de variades formes d’apocalipsi. Tot el volum és dramàtic, com dramàtica és la situació actual a Mallorca. Davant tanta runa, només se salven el paradís de la infantesa i l’amor.

Per aprofundir en aquesta obra, així com per indagar-ne els misteris penetrants, existeix una bitàcola perfecta: Antoni Vidal Ferrando. La mà de l’escriptor, de Miquel Àngel Vidal (Lleonard Muntaner, 2021). Es tracta d’un volum sintètic, que condensa converses extraordinàries, així com un retrat preciós i molt respectuós de l’autor, un dels darrers mereixedors del Premi Jaume Fuster.

Cròniques estivals entre el testimoniatge i la màgia

Oliver sembla una antena parabòlica dotada de gran saviesa i intuïció, una creadora que en el fons sabia molt bé per on transitava la literatura del moment i ho va captar a la perfecció

Maria Antònia Oliver no només va fer un retrat cru del context que l’envoltava: també va saber captar l’esperit del seu temps i posar-lo en sintonia amb altres creadors de l’època, tant als Països Catalans com a l’estranger. Des d’aquesta connexió còsmica podem llegir Cròniques d’un mig estiu (Club Editor, 1970 / Club Editor, 2006): la Bildungsroman d’un infant que abandona el món rural i es converteix en un treballador d’hotel. Amb aquesta obra captivadora, Maria Antònia Oliver sembla una autèntica antena parabòlica dotada de gran saviesa i intuïció, una creadora que en el fons sabia molt bé per on transitava la literatura del moment i ho va captar a la perfecció. També és posseïdora d’un deliciós sentit de l’humor que no sap dir que no a formes tremendament iròniques de costumisme. Cròniques d’un mig estiu també es pot devorar com un crit furient i com un text que fa ressonar el caràcter experimental de l’escriptura dels setanta.

Tot i el clima general de depredació, sembla que la veu narradora i protagonista de Cròniques d’un mig estiu és incapaç de decidir accions concretes: es deixa emportar pel que marca el pes de l’ambient i l’opressió del que l’envolta. El seu és un temps d’espera cruel, un temps d’incertesa en què els altres decideixen, i si passen coses, aquestes no estan motivades per les seves accions, sinó més aviat per les seves passivitats. En aquest focus de lectura de desencant i de retard, Cròniques d’un mig estiu encaixa perfectament amb la literatura feta en l’àmbit europeu, però també mundial: és el testimoni d’una pausa, un desert abocat a l’autodestrucció. Maria Antònia Oliver la va encertar amb la mirada infantívola, el registre col·loquial i el rerefons d’un cert tipus de realisme màgic primigeni, qualitats que la portaren a ser mereixedora del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Tràvelings a través de les ànimes

Les textualitats de Biel Mesquida semblen, en el seu conjunt, el panòptic de Foucault: un ull central que ho contempla tot, les grandeses i les traïcions, des de les classes més baixes fins a les mansions més altes. L’expansió narratològica del segregador de Vertígens (Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga de Novel·la i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians; Edicions 62, 1999) s’estén amb l’energia radical d’una immensa novel·la coral bastida a partir de fragments, esqueixos i esquinços, en un muntatge picadíssim.

Mesquida abandona l’estil barroc que el caracteritza i disfressa l’escriptura amb la màscara del realisme i del gènere autobiogràfic sense renunciar a tocs d’invenció

Encarnacions (LaBreu Edicions, 2022) de Biel Mesquida és un ambiciós súmmum de gairebé 500 pàgines que sacseja i immortalitza, sociològicament i cultural, totes i cadascuna de les existències de l’illa, talment un infinit pla seqüència que compon una radiografia quirúrgica. Per aprofundir encara més en aquest endinsament, de Mesquida ha aparegut fa poc Passes per Palma (VIBOP Edicions, 2023), amb bellíssimes fotografies de Jean Marie del Moral, col·laborador habitual de l’escriptor. La intenció no és fer una guia turística i nostàlgica de la capital de les Illes Balears, sinó reinventar-la. En aquest cas, Mesquida abandona l’estil barroc que el caracteritza i disfressa l’escriptura amb la màscara del realisme i del gènere autobiogràfic sense renunciar a tocs d’invenció, com quan Tristan Tzara balla amb Blai Bonet en una discoteca del barri del Terreno. Així, els carrers de la Ciutat de Mal es converteixen en magdalenes proustianes on reverberen records, vivències i meravelles que l’autor ha experimentat al llarg del seu periple.

En un futur, per entendre les dràstiques transformacions del present, caldrà llegir la prosa desbordada i estremidora, frenètica i rococó de Biel Mesquida, recompensat aquests darrers lustres amb guardons de reconegut prestigi, com el Premi Quima Jaume a la Trajectòria o el Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català.

Talment una peixera

Amb dos llibres que coronen la seva trajectòria, Sebastià Perelló investiga a fons els efectes del turisme a Mallorca, un dels temes que ha anat explorant des de l’adolescència i els primers anys universitaris. Tant en l’assaig Els darreres de l’illa (Lleonard Muntaner, 2014) com en el text “A lloure”, tercera part del tríptic La mar rodona (Club Editor, 2020), desmunta i subverteix els tòpics de la literatura de viatges i del desplaçament turístic en un entrecreuament de mirades que captura l’essència de la insularitat. En una recerca que és a la vegada teoria i pràctica, els protagonistes d’aquest “A lloure” tenen carta blanca per dur a terme un experiment: dirigir un espai anòmal, un laboratori vivent que volen reinventar com a “antihotel”, o sigui, un no-lloc que liquidi, en aquest temps de ruïnes nostrat, la idea platònica del que hauria de ser una casa llogada que mai no acaba de ser casa del tot. Saben que el seu gens convencional cau pot deixar de ser la catedral de la nimietat de la contemporaneïtat.

Es podria dir que tots els llibres de Sebastià Perelló segreguen una certesa: que cada persona és una illa aïllada i que el contacte, el comerç, entre illes no és només dificultós sinó perillós

L’escriptura de Sebastià Perelló ofereix idees colpidores que ens fan replantejar els engranatges de la realitat. Tanta bellesa expressiva contrasta amb les sordideses que retrata. Perelló és un mestre en la frase breu, cisellada, que es reformula gairebé en monòleg monstruós. Es podria dir que tots els llibres de Perelló segreguen una certesa: que cada persona és una illa aïllada i que el contacte, el comerç, entre illes no és només dificultós sinó perillós. Els éssers de paper de l’autor de Veus al ras (Premi de la Crítica; Club Editor, 2016) semblen destinats a convertir-se en nàufrags perpetus.

Les ràbies

El personatge principal de la nouvelle Ràbia de Sebastià Alzamora (Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any i Premi L’Illa dels Llibres; Proa, 2022) presenta problemàtiques que marquen els seus raonaments i la manera com viu i s’expressa. Alhora, és un home terriblement solitari que dedica tots els moviments afectius a la seva gossa, anomenada Taylor: ella és el fonament de les seves rutines i de la seva existència, en general, perquè és gràcies a ella que té unes obligacions, uns objectius, un mena d’amor després d’una espècie de misteriós desballestament total de la seva vida que mai no s’acaba d’explicitar. Si això no bastés, és també gràcies a la gossa que el protagonista de Ràbia disposa d’unes bàsiques formes de relació amb l’entorn, així l’animal és l’excusa per iniciar contacte o conversa amb les persones que l’envolten en el racó de món on viu, un espai degradat fins a la nàusea pel turisme, en el fons un no-lloc que ha perdut l’essència, terrible retrat extrem d’una Mallorca convertida en un abocador anorreant que fins i tot contamina les ànimes de qui hi viu i les perverteix fins al punt de portar-les a dur a terme actes execrables. Bellavista és portar al límit les Sodoma i Gomorra de la Mallorca actual: s’Arenal o Magaluf.

Pier Paolo Pasolini és una referència clara en aquestes pàgines, per la seva mort violenta, però també per les profecies que va proferir advertint-nos de la corrupció. De fet, el mateix títol que fa servir Sebastià Alzamora remet al geni italià, ja que el cineasta i poeta va batejar un documental i un posterior llibre de poemes d’aquesta mateixa manera: La rabbia. No és absurd tenir en compte que Alzamora és coautor, amb Maria Magdalena Brotons Capó, de l’article “Blai Bonet i Pier Paolo Pasolini: imatges del transcendent”, publicat a la revista Oceánide. Les conclusions de Pasolini, Bonet, Brotons Capó i Alzamora arriben a un punt de col·lisió: que un turisme massiu, compulsiu, actua com a agent degradador.

Nissagues de poder

Es podria afirmar que el conjunt de les novel·les de Melcior Comes són investigacions al voltant dels mecanismes de poder, i reflecteixen diferents dimensions de la Mallorca seduïda pels cants de sirena del turisme i de la fama. Els protagonistes de L’estupor que us espera (Premi Documenta; Empúries, 2005) i Hotel Indira (Premi Sant Joan; Edicions 62, 2014) són hereus rebels de nissagues enriquides a través d’empreses hoteleres. En certa manera rebutgen el teixit familiar per crear-se el seu lloc en el món, tot i que al final mai no deixen de sucumbir a la seva metagenealogia. Els darrers lliuraments de Comes, Sobre la terra impura (Premi Núvol, Premi Crítica Serra d’Or i Premi Joan Crexells; Proa, 2018) i Tots els mecanismes (Proa, 2022), se situen al centre de famílies amb molt de poder i ens mostren com el volen aconseguir aferrissadament, sigui com sigui.

A l’altre costat de la balança còsmica, un envellit Walter Stamm contempla amb estupefacció la Mallorca destruïda pel turisme mentre els records de la seva absurda participació com a soldat nazi en la Segona Guerra Mundial el deixen mortalment aclaparat a La batalla de Walter Stamm (Premi Josep Pla; Destino, 2008). Igual d’estupefactes estan els nens que viuen la transició a l’edat adulta dins de les pàgines de la deliciosa novel·la breu El dia de la balena (Enciclopèdia Catalana, 2023), que sembla portar la nostàlgia de sèries d’èxit com Stranger Things al cor d’una Mallorca encara no destruïda del tot. Amb els seus treballs, Melcior Comes es mou entre l’èpica, la lírica, la crítica costumista, l’humor negre, l’ambició, la quotidianitat i la metaescriptura d’una ment que no deixa cap detall en suspens.

Les novel·les de Melcior Comes reflecteixen dimensions de la Mallorca seduïda pels cants de sirena del turisme i de la fama

L’especulació distòpica entre flames

Què passaria si de cop i volta es produís un cataclisme que canviés el paisatge de manera espantosa? Com reaccionaria la població davant d’un escenari que optés per propulsar unes noves i dramàtiques regles del joc? A través d’una metàfora al·lucinada que s’inspira en la millor ciència-ficció especulativa i en l’agilitat ardorosa dels guions d’Aaron Sorkin, la lúcida novel·la Contra el món de Pere Antoni Pons (Empúries, 2023) ens presenta una Mallorca en què, d’un dia a l’altre, desapareix un dels seus fonaments orogràfics: la serra de Tramuntana. Aquesta obra absorbent ens parla de la necessitat d’abordar una qüestió ambiental clau: el tractament amb els recursos naturals i amb els fonaments geogràfics del territori.

La publicació de la novel·la arriba acompanyada d’un assaig en correspondència. Quan t’acorralen les flames. Mirades sobre les Mallorques d’avui (Edicions 3i4, 2023) és una recopilació d’articles i d’entrevistes de Pere Antoni Pons, però en realitat es tracta d’un cop de puny sobre la taula. Aquests textos situen en el focus del debat actual, amb caràcter urgent i en una situació d’emergència, temes polítics, lingüístics o demogràfics que necessiten un replantejament immediat. Ara ja no podem dir que no estàvem avisats. Les conclusions a les quals ens fa arribar Pere Antoni Pons amb els seus textos són claríssimes: ens trobam a l’avantsala de la catàstrofe.

Hecatombes a tocar

“Mallorca s’ha convertit en una colònia vacacional d’elit amb uns preus desorbitats per als mateixos habitants, que per culpa de la precarietat no podran viure a casa seva en un futur més que negre”

“Estam a punt d’arribar al col·lapse.” Així de clar i contundent es mostra Pau Vadell i Vallbona, poeta, editor i traficant cultural, que amb el seu darrer títol, Cremen desordres (AdiA Edicions, 2023), escriu una sèrie de composicions que ens ajuden a entendre que som a quatre passes d’una apocalipsi immediata. El mateix pensa el poeta Pere Perelló i Nomdedéu, que acaba de treure al carrer el seu darrer poemari fins ara, Aspra és la terra i altres poemes, mereixedor del Premi Mallorca i publicat a l’editorial Galés del País Valencià: “Mallorca s’ha convertit en una colònia vacacional d’elit amb uns preus desorbitats per als mateixos habitants, que per culpa de la precarietat no podran viure a casa seva en un futur més que negre. Estam conreant una destrucció massificada”.

Precisament el seu llibre és una reflexió sobre la pèrdua de valors i d’identitat en un món sols mogut pel motor monetari, un món que també veu com el seu llenguatge i la seva idiosincràsia es troben en immediat perill d’extinció. Per altra banda, altres escriptors illencs com Llorenç Moyà, Bartomeu Fiol, Gabriel Tomàs, Antoni Serra, Ponç Pons, Miquel Àngel Llauger, Llucia Ramis, Guillem Colom o Maria Antònia Massanet han parlat de la insularitat i del desballestament provocat pel monstre turístic. De fet, es podria assegurar, sense por d’equivocar-se, que gairebé totes les plomes lletraferides de les Illes han aprofundit, alguna vegada, en aquesta temàtica des d’una perspectiva o una altra, i ara més que mai quan el col·lapse ja sembla inevitable.