El món de l’escoltisme està molt arrelat a Catalunya. Tothom coneix algú que ha passat pel cau o que hi porta els fills. A ulls de neòfits pot semblar aquell espai on deixar la canalla els dissabtes a la tarda perquè juguin i es distreguin, però evidentment va molt més enllà. Tan enllà que en el món de la política, les institucions i les entitats socials, podem trobar una llista llarga de responsables que han tingut un passat en la seva joventut a l’escoltisme. Un dels més coneguts és l’expresident del Parlament, Ernest Benach, però també l’expresident d’Escola Nova 21 i president del Centre UNESCO de Catalunya, Eduard Vallory, passant per Joan Coscubiela, Lorena Roldán o Raül Romeva, entre molts d’altres. És l’escoltisme una escola de líders? Per respondre a aquesta pregunta des de LA MIRA reunim tres generacions de caps escoltes per debatre-ho. I quin millor lloc per fer-ho que al local d’un cau, concretament el dels Skues del barri de Sants de Barcelona, situat dins la parròquia de la Mare de Déu dels Dolors.

Rosa Maria Pujol, 70 anys. Jubilada però activa. És la presidenta d’Amics de la UNESCO de Barcelona, a més de patrona i vocal d’un munt d’associacions. Llicenciada en Educació Social (URL), s’ha format en funció directiva a les organitzacions públiques i privades i control de gestió (ESADE), en cooperació internacional, en projectes pedagògics al Tercer Món, i en control de gestió de projectes, entre d’altres. Va ser cap de l’AE Joan Llongueres del 1966 al 1974, i en paral·lel va ser responsable de programes pedagògics dels setze agrupaments que formaven part de NINE (Nois i Noies Escoltes). Després d’un temps desvinculada, va tornar al món escolta per ser presidenta d’Escoltes Catalans (1987-1995). Pel que fa a la seva dilatada vida professional, destaca que va fer de gerent de l’Eurofolk del 1985; després, va entrar a la Generalitat, on va tenir diferents responsabilitats, la més important, a la Secretaria General de Joventut (1998-2004).

Agnès Russiñol i Amat, 37 anys. Des del 2016 és directora de l’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció (ICAA). Diputada d’ERC al Parlament del 2013 al 2015. Va ser cap de Follets i Pioners a l’AE Skues. Va ser responsable de les relacions exteriors d’Acció Escolta de Catalunya i presidenta del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (2008-2010). Llicenciada en Ciències Polítiques i de l’Administració i en Periodisme per la UPF i màster en Gestió de la Comunicació Política i Electoral per la UAB.

David Lòpez, 18 anys. Cap de Follets de l’AE Guspira de Rubí. Primer any de cap. Estudiant de Magisteri a la UAB.

Com comenceu a anar al cau?

Agnès:

Jo feia cinquè d’EGB i a la meva escola hi havia una colla de diables. Un dissabte al matí vaig anar a l’escola per pintar les capes dels diables, i sortint vaig anar a dinar a casa d’una amiga que també havia vingut a pintar. I ella em va dir: “Jo, després de dinar, vaig al cau”. I jo li vaig dir: “Doncs jo també vindré”. I em va agradar tant que el cap de setmana següent hi vaig tornar i hi vaig portar el meu germà, amb qui ens portem només un any. Això va ser l’any 1992, i des de llavors. En aquella època no hi havia llista d’espera, com sí que passa ara en alguns caus.

La meva entrada als escoltes va ser per aquesta amiga, però els meus pares es van conèixer precisament en un cau, i quan jo arribo aquell dia a casa i dic que he descobert una cosa molt guai, ells ja sabien què era.

Rosa:

Devia ser a mitjans dels anys seixanta, en un cau del barri de Sarrià. En aquells moments eren dies foscos a la ciutat. Vaig començar a anar a un cau de Sarrià amb nou o deu anys. Recordo que era tot molt difícil, encara que llavors no te n’adonaves, te n’adones més tard. I d’allà, amb catorze o quinze anys ja vaig passar a l’AE Llongueras —de l’associació NINE, Nois i Noies Escoltes—, que era una entitat laica, a diferència de la de Sarrià.

David:

Jo vaig entrar tard al cau. Jo de petit vivia a Ullastrell i anava a l’esplai del poble. I quan vaig venir a viure a Rubí, al principi no anava enlloc, però em vaig retrobar amb un amic a tercer d’ESO amb tretze anys, i em va dir que anés al cau Guspira per provar. Em va agradar molt, i m’hi vaig quedar.

“Per una banda, perquè al cau fas uns amics que se sumen als teus altres amics, i vas evolucionant com a persona al seu costat”

Què us enganxa per fer-vos caps?

Agnès:

Jo vaig entrar a la unitat de Llops, que està ambientada en el Llibre de la jungla, i els caps tenien noms dels personatges del llibre que havia llegit i m’agradava tant, i recordo que això em va cridar molt l’atenció. El primer impacte va ser aquest, i ja vaig pensar que aquella seria una aventura xula. I després, moltes coses més. Per una banda, perquè al cau fas uns amics que se sumen als teus altres amics, i vas evolucionant com a persona al seu costat. De fet, ara, passats els anys, aquelles persones amb qui mantinc un contacte i m’agrada saber de la seva vida és la gent que vaig conèixer al cau.

“Jo recordo que a l’agrupament de Sarrià, cada nen tenia una responsabilitat durant un mes, i recordo molt que una temporada em va tocar a mi ser l’encarregada d’obrir i tancar els llums”

Rosa:

Jo recordo que a l’agrupament de Sarrià, cada nen tenia una responsabilitat durant un mes, i recordo molt que una temporada em va tocar a mi ser l’encarregada d’obrir i tancar els llums. I això em va quedar gravat, i sempre pensava: “Haig d’arribar abans que els altres per obrir els llums, i m’he d’esperar que marxi tothom per tancar-los”. I em va quedar aquest procés de responsabilitat que em va obrir tota una manera de fer i de pensar. No només era allò que es diu sempre de “Deixa el món millor de com te l’has trobat”, sinó “Deixa els espais millor de com te’ls has trobat”. Segurament allò era una cosa molt petita, però encara me’n recordo. Hi vaig fer molts amics i és una època en què hi ha un treball conjunt de responsabilitat, de no deixar les coses a mitges, tot allò que t’han anat inculcant. Jo crec que tot el que vaig aprendre al cau m’ha marcat molt, fins i tot en la meva vida professional. Vaig ser cap fins als vint anys, ho vaig deixar, i l’any 1985, l’Any Internacional de la Joventut, que van organitzar una trobada a Terrassa, m’hi vaig tornar a enganxar.

David:

Jo vaig entrar al cau més tard, amb tretze anys, però en aquell moment em va anar molt bé perquè jo necessitava unitat, treballar, tenir responsabilitats i resoldre certes inquietuds socials. El cau m’ha fet reflexionar sobre moltíssimes coses, a més de fer-hi moltes amistats. I el fet de voler ser cap, crec que ja em ve del primer any a Raiers. Sempre em preguntava què se sentiria sent cap. I ara que hi porto un any… Jo ja era conscient que la responsabilitat era molt gran i que requeria molt de temps. Tinc reunions dos o tres dies per setmana, i això a una persona de divuit anys li pot fer molta mandra. Jo m’ho prenc amb moltes ganes perquè sento que aprenc molt, i estic gaudint molt amb els Follets.

Fins a quin punt el que heu après al cau us ha marcat la vida professional i personal? Sou dels que sempre us poseu al capdavant, o us busquen per posar-vos-hi?

“A Catalunya hi ha uns 20.000 nens escolta, i uns 4.000 caps. Això vol dir que al llarg de la història hi ha passat moltíssima gent, i per tant, n’hi ha a qui això ha estimulat la seva participació política dins la societat”

Agnès:

Sí, et marca. Cal tenir en compte, però, que tothom és diferent. A Catalunya hi ha uns 20.000 nens escolta, i uns 4.000 caps. Això vol dir que al llarg de la història hi ha passat moltíssima gent, i per tant, n’hi ha a qui això ha estimulat la seva participació política dins la societat, però no a tothom. I la responsabilitat al cau no és una responsabilitat que et cau com una llosa, sinó que és una responsabilitat que vas adquirint a través del compromís. Jo no recordo tenir dilemes sobre si era una responsabilitat massa gran per a mi, o si jo seria capaç de... Va ser una cosa molt natural entre els companys. Va arribar una edat que ens va tocar ser caps, i uns quants vam decidir assumir-ho.

El mètode de l’escoltisme, les metodologies pedagògiques, és una part important també. Ara veig mètodes que es fan servir a l’escola com a innovadors, i penso: “Si això ho feia jo al cau quan era petita!”. La metodologia de participació activa et porta allà mateix.

Quan participes en espais del cau, sense adonar-te’n, et fa tenir unes inquietuds i adquirir unes habilitats relacionades amb l’empatia, que això després et marca a la vida. Per exemple, jo vaig ser dos anys cap, perquè després vaig tenir responsabilitat a Acció Escolta, i després vaig ser presidenta del Consell de la Joventut. És veritat que el cau em va ensenyar unes habilitats, però també vaig tenir unes inquietuds personals. I anys després, relacionat amb el que vaig estudiar, he anat assumint responsabilitats institucionals. És cert que hi ha una base. Jo sempre dic que cal aprendre a participar participant. Doncs, lligat a això, hi ha l’essència del cau. Però no necessàriament sempre ha de ser així.

“El pas per l’escoltisme ens ha ajudat a organitzar la ment, assenta unes bases que, d’alguna manera, tens un pòsit amb el qual no parteixes de zero”

Rosa:

L’escoltisme ens ha donat una manera d’entendre la vida, ja que d’alguna manera et sents corresponsable de la societat del teu entorn, i t’agradaria que anés millor. Encara que hi ha dies, quan veus com va tot, que penses: “Carai, no sé si ens n’hem sortit”. Jo crec que el pas per l’escoltisme ens ha ajudat a organitzar la ment. Que cal també estudiar després, no és suficient, però sí que assenta unes bases que, d’alguna manera, tens un pòsit amb el qual no parteixes de zero.

David, tu ets jove encara i no tens el seu recorregut, però al setembre vas començar la carrera de Magisteri. La vas triar per la teva experiència al cau?

David:

No m’ho havia plantejat així, però és bastant possible. Jo sempre he tingut certes inquietuds socials, i al final els mestres tenen una responsabilitat social que em resulta molt atractiva.

Tu i els teus companys caps teniu divuit, dinou i vint anys la majoria, i als estius us emporteu cinquanta o seixanta nens petits dotze dies sols per la muntanya. No és molta responsabilitat?

David:

Tampoc ho havia mirat mai des d’aquest punt de vista. Per mi és una cosa natural que he vist fer sempre.

Agnès:

I no vol dir que per això ets menys responsable. Simplement tu quan anaves al cau tenies uns caps amb qui anaves d’excursió i t’ho passaves bé, i arriba un dia que et toca a tu ser cap.

Agnès, ara quan portes els teus fills al cau, en el paper de mare, ho veus igual que abans?

Agnès:

És evident que costa més. Nosaltres hem apuntat just aquest setembre passat els nostres fills (bessons) al cau, i estan al segon any de Castors (Follets en altres caus). El primer any de Castors, tot i saber que ja hi podien anar, no els vam empènyer. Vam portar-los a alguns actes i activitats puntuals perquè ho veiessin. I al setembre els vam preguntar si volien anar-hi i ens van dir que sí. El cau va canviant amb el temps, i no s’hi fa ara el mateix que fa vint anys o fa quaranta; per tant, hauran de ser ells qui triïn si això els agrada o no. I nosaltres, com que sabem que el cau és un tresor que s’ha de cuidar, no els volíem empènyer, perquè sabem que si et crea rebuig, llavors trigues a tornar-hi, o no hi tornaràs mai.

El tema potser és que, gràcies al cau, adquiriu unes habilitats i assumiu unes responsabilitats abans que altres joves de la mateixa edat en altres contextos.

Rosa:

L’habilitat principal, crec, és la capacitat d’arribar a acords, del consens. Reunir-se, si cal discutir-se, però arribar a acords per tirar endavant l’agrupament. Això ho fem des que tenim quinze anys. I això no és habitual, cert.

“La participació és inherent en molts altres espais, però per a mi l’escoltisme és una escola de participació brutal”

I aquesta és la llavor política que es planta al cau, i en alguns creixerà i en altres no. Ho veieu així?

Agnès:

Indubtablement sí, però no només. Quan vaig ser presidenta del Consell Nacional de la Joventut vaig aprendre molt dels altres espais associatius, i l’estímul de la participació política és a tot arreu. La participació és inherent en molts altres espais, però per a mi l’escoltisme és una escola de participació brutal. Jo, que els últims anys em moc en càrrecs més institucionals, m’he anat trobant amb molta gent amb qui ens vam conèixer fa quinze anys al Consell de la Joventut i no tots han passat per l’escoltisme.

“L’escoltisme i el guiatge estava perseguit perquè estava vinculat al catalanisme. Estava molt polititzat”

Com ha canviat l’escoltisme amb els anys?

Rosa:

Ha canviat molt. I ha canviat per a bé. Quan jo vaig començar era una època grisa i, per tant, tot era més complicat. L’escoltisme i el guiatge estava perseguit perquè estava vinculat al catalanisme. Estava molt polititzat. Jo recordo que les meves primeres classes d’història de Catalunya me les van donar al cau, en un soterrani de la Vall d’Hebron. En aquell moment pensava: “Què hi fem, aquí sota?”, però després ho vaig anar entenent.

Després, quan va entrar la democràcia, tot es va anar relaxant. Però el més important van ser les fusions. NINE, Minyons de Muntanya, Boy Scouts, el Guiatge Català... Quan es van ajuntar tots sota Escoltes Catalans, els començaments van ser molt durs. Cada un tenia pautes de fer molt diferents. Els dels escuts, els de la filosofia francesa… Jo vaig ser la primera presidenta d’Escoltes i recordo que les assemblees eren una batalla campal, i podien durar més d’un dia si calia. Ara que alguns em diuen que les fan en una hora i mitja, jo penso: “Què voleu decidir en una hora i mitja, si teniu deu temes!”.

Amb el temps va haver-hi un trencament precisament per aquestes diferències, i un dels que van marxar van ser els Skues, que van impulsar Acció Escolta. Només diré que va haver-hi una època en què uns eren “els floretes” i els altres, “els xapetes”. Bregar amb aquests dos ambients, per a mi va ser un aprenentatge molt important, tot i que no me’n vaig sortir perquè alguns van marxar. En Lluís Font em va dir que marxaven perquè ells creien en un escoltisme més pur.

Agnès:

Quan va haver-hi el trencament, jo encara no hi era, a Skues, però sí que sé que Skues i algun agrupament més, com el Sant Jordi, van crear l’Agermanament Escolta de Catalunya. Hi ha moltes historietes sobre això.

Ara hi ha tres moviments: Minyons Escoltes, Escoltes Catalans i Acció Escolta. Recentment s’ha intentat una fusió i no ha reeixit. Per què aquestes diferències?

Rosa:

Jo no m’atreveixo a respondre, fa massa temps que soc fora del moviment...

Agnès:

És molt difícil de dir. Només un apunt. Jo recordo quan estava a Acció Escolta el 2004, abans d’entrar al Consell de la Joventut, en el Festival Mundial de la Joventut, recordo haver organitzat moltes activitats conjuntes les tres associacions. Amb en Benjamí Aguilar i la Marina Gay, i els tres vam fer moltes coses junts en un moment en què tot això de la fusió ens quedava molt lluny. Jo crec que aquell 2004 vam plantar una mica de llavor per a l’intent de fusió.

Rosa:

Segur que sí, perquè a la meva època encara tot era molt tens.

Agnès:

Vam passar de la tibantor i la tensió quan jo vaig arribar a Acció Escolta, a principis del 2000, que es va relaxar una mica i vam començar a fer més coses plegats, fins al punt de maduresa de plantejar seriosament la fusió.

Rosa:

Nosaltres també ho vam començar a intentar, això de la fusió. Va haver-hi diversos intents, començant per l’Eurofolk del 1985, amb una trobada internacional en què es va treballar junts.

Una altra pregunta difícil: en què es diferencia un cau i un esplai?

Rosa i Agnès:

Mmmmm… Això contesta-ho tu, David, que has estat als dos. Et passem la pilota.

David:

És molt complicat de respondre. Jo a l’esplai hi vaig ser de molt petit, i entre l’esplai i el cau després va passar un temps.

Veig que són preguntes complicades… Quan no ets del món sovint confons cau i esplai... I quan et diuen que no és el mateix i ho entens, llavors et diuen que dins els caus hi ha tres associacions...

Agnès:

Havent estat al Consell Nacional de la Joventut i havent representat tothom, fa de mal definir.

Veig que és un tema que genera conflicte, però no es poden definir els corrents de manera descriptiva i prou?

Rosa:

Mira, jo diré que els esplais han assumit molts sistemes pedagògics de l’escoltisme i els han adequat a la seva manera, aquesta és la veritat. I a poc a poc s’ha anat diferenciant, però tots dos beuen del mateix lloc.

Agnès:

L’escoltisme és un moviment mundial, i d’esplais només n’hi ha aquí.

“Quan es burocratitza la columna vertebral de l’escoltisme, tot es torna més «urbanita»”

Rosa:

L’escoltisme es basava sobretot en el respecte, la responsabilitat, l’organització, però sobretot en tot el món a la muntanya. En el moment que les sortides a la muntanya es regularitzen, i ja no es pot fer foc ni plantar tendes, has de demanar permís per a tot. És a dir, quan es burocratitza la columna vertebral de l’escoltisme, tot es torna més “urbanita”. Ara cada cop sentim més que han de rescatar gent perduda a la muntanya perquè la gent ja no sap anar-hi, no la coneix. L’avenç de la societat ha obligat a canviar les estructures i els mètodes de l’escoltisme.

David:

Clar, jo no ho sé comparar. Només puc dir que ara que tenim el Dossier verd d’Escoltes Catalans, un dia al cau de Rubí ens en vam trobar un d’antic, i pedagògicament no ha canviat tant.

Sira Esclasans (la nostra fotògrafa) també ha sigut cap de cau i no pot evitar intervenir en el debat...:

En una edició de la TROFO (Trobada de Formació), el tema de debat era com es tracta del gènere en els infants, i l’any passat va ser el de la participació juvenil. Ara en els caus el poder de decisió cada cop està més en els infants, i cada cop s’introdueixen més estructures de decisió infantil.

Agnès:

Al tema del gènere, fa vint anys, no s’hi donava tanta importància, cert. Però el tema de participació infantil sempre l’hem tingut molt present i el tenim molt incorporat des de fa anys.

David:

Jo diré que el tema que han escollit aquest any els Llops del Guspira són els robots, i estic segur que fa vint anys no era així.

En els càrrecs de decisió i de poder dèiem que hi ha molta gent que ha passat per l’escoltisme, però, alhora, potser falta més mètode de prendre decisions assembleari i de consens en aquests espais de decisió. Ho veieu així?

Rosa:

Jo també ho penso. Potser perquè ja soc gran, però em sembla que tot ara va massa de pressa i és molt superficial. Hi ha coses que ens hauríem de permetre per pensar-les amb calma.

“A mi no m’agrada parlar de líders. A mi m’agrada dir que l’escoltisme és una escola de construcció de ciutadans actius”

L’escoltisme no és l’única escola de líders, però sí que és una escola de líders molt important?

Agnès:

A mi no m’agrada parlar de líders. A mi m’agrada dir que l’escoltisme és una escola de construcció de ciutadans actius. Si després tens més inquietuds per posar-te al capdavant de projectes, perfecte. Jo crec que, en general, aquest compromís fa que, quan se’t presenten les oportunitats, t’hi posis, al capdavant.

Rosa:

I una escola de democràcia.

Agnès:

Exacte. I que hi ha valors de lideratge inherents també, perquè quan es treballa amb totes les unitats, els infants es plantegen objectius tant d’unitat com personals. I aquest treball personal et pot crear habilitats de lideratge? Segur.

“A vegades parles amb persones que no coneixes de res i veus que tenen una manera d’enfocar les coses en una reunió, que és similar a la teva. I després els preguntes... I no falla: han sigut escoltes”

Rosa:

A la meva època, molts nens i nenes vam passar per algun cau perquè no hi havia gaires coses més a fer. I jo sí que crec que ha donat un tipus de persones. Tu a vegades parles amb persones que no coneixes de res i veus que tenen una manera d’enfocar les coses en una reunió, que és similar a la teva. I després els preguntes... I no falla: han sigut escoltes. Tenen una manera de fer poc agressiva. I això no és ni millor ni pitjor, ho vull deixar clar.

I aquesta falta d’agressivitat, com dius, a vegades no encaixa en certs llocs de lideratge…

Agnès:

És un lideratge més femení.

David:

Jo voldria afegir un altre tema. Recordo que quan ens vam plantejar al Guspira mancances de l’agrupació, vam adonar-nos que tenim cent infants i tots són catalans de classe mitjana. I entenc que hi ha un punt de tradició familiar, però si a Rubí agafes cent infants és difícil que tots et surtin catalans de classe mitjana.

Agnès:

Això de la classe mitjana és molt important. L’escoltisme és una proposta inclusiva i hem d’estar molt atents a això. Els agrupaments han de ser el reflex del barri, i del país.

Rosa:

Però és complicat. La capacitat de convèncer uns pares perquè portin els fills al cau és difícil perquè són cultures diferents, maneres de fer diferents, i tot això és lentíssim. Per això els caps haurien de ser proactius i anar per les escoles. A més, la pedagogia és molt lenta, això ho has de tenir clar. Allò que tu els ensenyis no ho veuràs mai, i ells no se n’adonaran, del que els hauràs ensenyat, fins que siguin grans, i en això hem de ser molt generosos.

Quan s’apaga la gravadora i anem recollint les jaquetes i les bosses i motxilles comencen a explicar-se records i batalletes, inclosa la nostra fotògrafa, i s’adonen del munt de persones que tenen en comú. Com en tants àmbits, l’escoltisme és un món petit on molta gent es coneix. Tanquem la porta del local dels Skues del barri de Sants amb la sensació que l’escoltisme et deixa una marca inesborrable per a tota la vida. Com un segell que només saben detectar altres escoltes. Un símbol de complicitat. Una manera de fer. Una manera d’entendre i liderar la vida.