Les Fontanelles és una casa que jau bé. Acomodada a la terra, aprofitant una lleugera pausa que les corbes de nivell donen a la zona, s’adapta al terreny: els colors de les pedres són els dels rocs que l’envolten, les teules ennegrides pel pas del temps no fan la competència als troncs empal·lidits pel fred d’hivern de freixes i noguers. Les feixes del voltant humanitzen el paisatge i n’expliquen un passat obert i cultivat, malgrat que avui es mostra mig salvatge a causa de l’abandó i l’avançada del bosc. Però uns quants prats del voltant de la casa encara resisteixen i, a l’hora que hi pugem, hi ha vaques que remuguen o pasturen amb calma, amb la dringadera compassada dels esquellots de fons entre la xiuladissa dels ocells que, fins i tot a ple hivern, no callen mai. El sol hi arriba des de primera hora fins a la posta, també a finals de desembre, i això, a 1.150 metres d’altitud, és essencial. A prop de les corts hi baixa aigua en diferents recs que formen uns aigols que, malgrat la secada dels últims anys, continuen plens. Sí, per aquí la gent us dirà que la casa jau bé.

Les Fontanelles es troba al capdamunt del clot dels Polls de Rocabruna, en una zona que es coneix com les Ferreres, topònim que fa referència a unes mines que hi ha molt a prop del lloc i que se sap que els romans ja havien explotat. Des del petit “circ” que presideix, la casa albira bona part de la comarca: té al peu nombrosos masos i cases de pagès, alguns encara dempeus i amb quatre camps al seu voltant mig encongits entre l’espessor del bosc. Cases veïnes que baixen cap al petit nucli de Rocabruna, presidit per una esglesiola romànica dedicada a sant Feliu, i, un xic més enllà, encimbellades sobre un turó que domina tot aquest tros de terra, hi ha les ruïnes del castell de Rocabruna: pedres col·locades per homes que marquen el paisatge, aguantant el pas de les centúries. Encara des de la casa, a mà dreta, veureu plantada a la carena la casilla dels carrabiners, avui mig aterrada, testimoni de la història i d’un sector econòmic essencial per a aquest tros de món l’últim segle: el contraban. Les Fontanelles és, sobretot, l’última casa de Rocabruna abans de passar la ratlla de França. Cap d’igual, i tantes altres com ella, aquesta és una casa de frontera.

La casa albira bona part de la comarca: té al peu nombrosos masos i cases de pagès, alguns encara dempeus i amb quatre camps al seu voltant mig encongits entre l’espessor del bosc

A les Fontanelles, però, ja fa anys que no hi viu ningú, i la finca està en venda. Parlem del lloc i de la seva història amb l’hereu, en Josep Llongarriu, tot i que si mai parleu d’ell a la vall de Camprodon o per l’Alta Garrotxa, haureu de referir-vos-hi com “en Fontanelles”. Encara aquí, i avui, la casa i l’habitant són un. En Josep és la tercera generació de Llongarriu que han viscut a la casa. El padrí la va comprar i allí hi va néixer el pare, en Llorenç Llongarriu, l’hereu, que es va casar amb la Maria Sala de Puigfrancó (Font-rubí, Camprodon), i hi van continuar la nissaga amb en Josep, primer, seguit al cap de quatre anys de la Maria i, sis anys després, d’en Joan.

La història d’en Josep està marcada de manera més o menys directa per alguns dels grans esdeveniments de la història contemporània. Vivint la sort d’una època, pertany a una generació que es va trobar entre grans conflictes bèl·lics

No és cap gran casal, i les seves mides són més aviat discretes, però “sempre va ser una bona casa”. Almenys, mentre la subsistència familiar en va dependre directament. Com diu en Josep: “Abans, amb poca cosa vivies, a diferència d’ara, que has de menester molt. Els pares van poder-hi criar tres fills, i encara fer alguns cèntims”. Nascut el 1928 en un raconet de món, la història d’en Josep està marcada de manera més o menys directa per alguns dels grans esdeveniments de la història contemporània. Vivint la sort d’una època, pertany a una generació que es va trobar entre grans conflictes bèl·lics, primer al seu país, després al del costat, i que ha viscut la meitat de la vida en dictadura.

Va ser a causa de la Guerra Civil que pràcticament no va poder anar a estudi. Ell mateix, amb una certa recança, s’identifica com a analfabet. El poc que sap de lletra ho va haver d’anar a aprendre a Beget, que llavors era el municipi del qual depenia Rocabruna. De fet, a Rocabruna hi havia escola, construïda entre tots els veïns, i hi baixava mainada fins i tot dels veïnats més propers de Molló o Camprodon. Però hi va haver una temporada que no hi va haver mestre: el temps de la guerra. Així, els anys que li hauria tocat anar a aprendre a comptar, escriure i llegir, no va poder, i no va ser fins als dotze o tretze anys que van enviar-lo a estudi a Beget. Es llevava d’hora al matí, es rentava un xic, li arreglaven alguna cosa per menjar i cap avall.

Els pobles quedaven connectats per un camí de traginers, que havia vist pujar tones de carbó al llom de mules i matxos guiats per en Peret Blanc, en Negre o en Cintu

El camí de baixada es feia ràpid, en un moment les cames d’un vailet de la terra li salvaven els 600 metres de desnivell, però pujant li calien ben bé dues hores fins a casa. El camí no hi ajudava: “Hi havia un camí de bestiar, s’hi anava per sobre les pedres”, ens diu. De fet, la carretera que baixa a Beget i el comunica amb la vall de Camprodon no s’obriria fins al 1969. I la que duu a Oix no es faria fins als anys noranta.  Així doncs, els pobles quedaven connectats per un camí de traginers, que havia vist pujar tones de carbó al llom de mules i matxos guiats per en Peret Blanc, en Negre o en Cintu. Noms de traginers gairebé mítics, que formen ja part de la mitologia local i, en el cas d’en Peret, “nacional”: ell és el violinista sense solfa que ens va llegar una bona colla de melodies i cançons que avui formen una part del cor del repertori de música tradicional del nostre país.

En esclatar la guerra, a Rocabruna aviat van acostumar-se a veure-hi passar gent que se n’anava cap a l’altre costat a buscar-hi refugi. Primer van ser capellans i gent “de dretes”. Sense anar més lluny, el rector de Rocabruna, mossèn Josep, va haver de marxar cames ajudeu-me. Però ell va ser dels que ho van tenir fàcil: tenia la frontera a tocar i amics “a França”. En Josep riu dient que va anar a parar en una casa on hi havia un home que tot el dia renegava, i que li anava dient: “El Déu que et va parir, haver-te hagut de refugiar a França!”.

Després van arribar les columnes d’eixelebrats que volien matar tothom i cremar-ho tot. No sap dir-nos d’on venien, els que van cremar els sants de Sant Feliu, però sí que algun de Rocabruna s’hi va afegir. Veient-ho, el pare d’en Josep va ser a temps de salvar la campana. Arreu, s’acostumava a tirar-les daltabaix del campanar perquè es trenquessin, però l’home va aconseguir convèncer-los que era necessària, que era útil per cridar la gent quan, per exemple, hi havia un incendi. I així, el bronze va quedar salvat. Recordant l’obra del pare, en Josep es plany que quan, anys més tard, el capellà li va proposar de pagar una segona campana, ell va refusar-ho. Ara li agradaria, haver-la pagada. El comentari em fa pensar que aquells quatre cèntims que van poder fer amb la casa devien multiplicar-se amb uns quants viatges a l’altre costat de la ratlla.

A diferència de la campana, qui no es va salvar van ser molts dels homes del poble. De la seva família, per part de pare no en va morir cap, però per part de mare, van quedar molt tocats. Va morir un germà i quatre o cinc cosins d’ella. El padrí, el pare de la mare, va morir poc després, sortint de la guerra, de pena. Havia perdut un fill, que deixava la dona i dues mainades petites, i molts nebots. La gran majoria mai van saber on, ni on van ser enterrats, si és que van tenir la sort de ser-ho.

De la guerra, durant els anys de guerra, a Rocabruna tampoc se’n van assabentar tant

Però de la guerra, durant els anys de guerra, a Rocabruna tampoc se’n van assabentar tant. Veien passar gent, que en deien “desertons”. La mare d’en Josep va començar a, diríem, practicar com ajudar a passar gent amb un veí del poble que no va voler anar a files. Des de les Fontanelles, se’n va anar a pasturar les vaques cap a la carena, amb l’home caminant mig amagat entre els animals i, un cop a dalt, aquest va baixar avall cap al Vallespir. Quan la dona va tornar a casa, ja hi tenia els carrabiners que l’esperaven, per demanar-li si havia vist l’home en qüestió. Ella els va respondre que no. “¡La madre que lo parió, ya se nos ha escapado!”, van exclamar els guàrdies. El refugiat ja era lluny, tenia família a Arles (Vallespir). Aquí dalt, tothom tenia família d’un costat i altre. Malgrat la frontera estatal, les famílies eren arreu, més enllà de la frontera administrativa.

De gana tampoc no se’n va pas passar, durant la guerra. I el que no tenien, ho anaven a buscar a la Menera, encara no a sis quilòmetres de les Fontanelles, que és el poble més pròxim del costat francès. El dia de baixar-hi es decidia “en acord” amb els carrabiners mateixos: com que visitaven molt les Fontanelles, ja els “anunciaven” els dies que l’endemà no hi anirien. Aquells eren els ideals per anar a veure l’oncle, que vivia a la Menera, i tornar-ne carregats amb el que haguessin de menester. La mare pujava fins a la frontera atalaiant les vaques, les deixava allà, baixava fins a la Menera i tornava a casa amb algun paquet sota les faldilles. Però aquesta relació amb els carrabiners no sempre funcionava, i per això calia anar amb compte i prendre precaucions cada viatge.

En Josep, sense anar més lluny, es va fer atrapar per primera vegada als nou anys. Havia baixat a veure l’oncle i sempre, en tornant, li donava un quilo de sucre, o d’arròs... Coses per menjar. Just quan arribava precisament a la roca del Carrabiner, se li van aixecar del terra els carrabiners, que s’hi havien amagat. Espantat, va fugir cames ajudeu-me cap a casa. Però, clar, el coneixien ben bé, així que es van presentar a les Fontanelles. El nen vinga plorar, que duia un ensurt de por. L’afer va ser arreglat ben ràpid: els policies es van quedar el paquet, i segur que la mare els va donar un bon tall de llonganissa o de botifarra, i amb la panxa plena se’n van anar sense fer-ne més cabal.

Qualsevol cosa que poguessin requisar, o menjar un tall de ‘tocino’ de pagès, era festa major. A les Fontanelles prou que ho sabien, i per això cada any mataven un porc de setanta o vuitanta quilos pràcticament només per a ells

De fet, els homes que vigilaven la frontera malvivien en unes condicions força pèssimes. Passaven gana. Per això, qualsevol cosa que poguessin requisar, o menjar un tall de tocino de pagès, era festa major. A les Fontanelles prou que ho sabien, i per això cada any mataven un porc de setanta o vuitanta quilos pràcticament només per a ells. Calia estar-hi bé, per si algun dia te’ls trobaves quan no t’anava bé trobar-los, a la muntanya, i per quan venien a fer preguntes a casa. Que fàcil que era convèncer un estómac maltractat amb un bon tall de pernil!

Fem un esforç per entendre què volia dir passar la frontera, de manera il·legal, llavors. Per començar, cal que canviem el paisatge. En aquell temps, d’arbres pràcticament no n’hi havia. Només “algun bocí de bosc”. “Ara, la gent, no la veuríem pas passar, però abans, se’ls veia a la distància, arreu.” Aquesta imatge em duu lluny, a un dia, ja fa uns anys, en una conversa amb en Joan, el germà d’en Josep, que va morir fa un temps. M’explicava que els dies de la retirada, l’hivern del 39, a la nit veies per tota la muntanya focs encesos aquí i allà de gent que es preparava per travessar l’endemà. La nit abans de fer l’últim pas, i deixar la guerra, el país, la família i la casa enrere, esperant trobar refugi a França. Aquells focs, enmig del fred i la derrota, també encenien espurnes, en l’espai més profund de la misèria viscuda, per a una nova vida lluny de la guerra, la fam i la por. Poc s’imaginaven que acabarien amb les famílies separades i tancats en camps inhumans a les platges de la costa de la Catalunya del Nord.

L’hivern del 39, les Fontanelles va ser testimoni de com milers de famílies senceres es preparaven per fugir pel Pirineu buscant una nova vida lluny de la guerra, la fam i la por

A les nits, m’explicava en Joan, la seva mare havia sortit de casa a donar un xic de menjar, quatre trumfes i, si es podia, un tros de tocino, als refugiats que s’estaven més a prop de casa. El pare no hi era, estava amagat, perquè els últims dies de la guerra l’havien cridat a files i ell havia decidit no presentar-s’hi. Però la mare no es va quedar sola amb els tres nens. Durant aquell temps, amb ells hi vivia una noia, filla d’un farmacèutic de Ripoll. L’havien enviat a les Fontanelles els últims dies de la guerra per guardar-la dels bombardejos i combats que hi havia a la vila. Estudiava per ser mestra i sabia castellà. En Josep està convençut que si no van prendre’ls pràcticament res va ser perquè aquella noia podia comunicar-se amb ells i demanar-los que respectessin la casa. I és que, a diferència de la majoria de la gent de la comarca, els Fontanelles no guarden record de gent entrant-los a casa, si bé n’hi va haver que van dormir a l’herbera. Potser sí que es van endur ous, alguna gallina, potser els conills, però, si va passar, no va ser de manera traumàtica per als petits. I, malgrat tot, en Josep recorda bé que la mare havia pres precaucions: feia uns dies que havien matat un porc (en mataven tres al llarg de l’hivern) i la dona va amagar la porta del rebost amb una cortina a sobre de la qual va col·locar un penjador, talment un armari (els armaris llavors eren sovint un penjador de fusta amb una cortina per tot el volt per “tancar-lo”).

De por, els nens en van passar just després. Després de l’entrada dels soldats nacionals —que van dormir a la cabanya de les Fontanelles—, va arribar la guàrdia mora de Franco, que es van estar uns mesos per la zona, vigilant la frontera i la seva gent. D’ells, en Josep en guarda un record de por i violència. Les mateixes sensacions es repeteixen entre la gent de la terra amb qui, al llarg dels anys, he anat parlant d’aquells dies. Els nostres avis, que llavors eren nens, descriuen les mateixes imatges: “Calces amples; que n’eren, d’amples, aquell llamp de calces! I duien un turbant i una capa...!”. “Els moros t’ho agafaven tot, t’ho robaven tot. Eren cruels.”

La indumentària, una llengua totalment aliena que els impedia entendre’s i les males formes van quedar marcades a la memòria de la mainada. Als Llongarriu els van matar un moltó i se’ls varen endur tots els bucs i les patates nyames. Van matar bestiar de molta gent, ovelles i fins i tot vaques, i van acabar marxant perquè un propietari francès que tenia ramada i molta terra al costat espanyol es va veure afectat per les males arts dels “moros”, que li van robar un tros del seu ramat. Va ser la seva pressió la que va aconseguir que la guàrdia mora marxés de la zona.

Molt pocs anys després, fins a les Fontanelles també hi van arribar els alemanys nazis. A la Catalunya del sud, al Principat, sovint oblidem que una part de la terra catalana va viure l’ocupació nazi. Eren seriosos, s’entenien amb la població local per mitjà de gestos, i duien, pràcticament tots, uns gossos enormes. Però ells, recorda en Josep, eren més aviat simpàtics. Havien passat tant per la casa que se li fa impossible recordar quan els va veure per primera vegada. En canvi, sí que m’explica que fa poc temps va regalar a un noi de Camprodon un rellotge que li havien canviat els soldats per unes ampolles d’aiguardent. “Ves”, diu, “segur que l’havien robat! Mira per què van anar a canviar un rellotge per un litre d’aiguardent!”. Aquells anys, a les Fontanelles, n’hi van passar moltes, d’ampolles, perquè als productes de matança els alemanys els feien més aviat poc cas.

Aquells encara no tres anys, va caldre vigilar molt més quan anaven a veure l’oncle de la Menera, perquè amb els alemanys, si t’agafaven, corries més riscos. I era molt fàcil que t’atrapessin: eren militars. Es passaven hores estirats a terra, amb el gos al costat, i et sorprenien al teu propi terreny. Buscaven els jueus. Un cop atrapats, n’havien matat algun. Generalment, els enterraven a l’acte, i en Josep va veure amb els seus propis ulls una tomba acabada de colgar a menys d’un quilòmetre de la frontera, pel costat de Prats de Molló. De jueus, pels volts de les Fontanelles en van passar una colla, i el seu pare en va acompanyar un que havia arribat fins a la casa —els passadors francesos els deixaven a la ratlla de la frontera, fins i tot abans, i després havien d’espavilar-se ells sols. De la casa, el van dur fins a la fonda del poble, i allà, diuen, li va canviar la cara en veure’s salvat, perquè sabia que un cop allí uns altres l’anaven a buscar.

El que va començar a esdevenir regular va ser el ‘contrabandu’. Abans de la guerra ja se’n feia, sobretot de bestiar, però després de la guerra es passava de tot

Durant la dictadura de Franco, i amb els nens fets nois drets i valents, el que va començar a esdevenir regular va ser el contrabandu. Abans de la guerra ja se’n feia, sobretot de bestiar, però després de la guerra es passava de tot: pebre, que no podies canviar de sac o et passaves el viatge tossint; pèl de porc, que servia entre altres coses per fer raspalls, i va donar molts i molts diners, fins a cent pessetes per quilo; permanganat per a les farmàcies, que era de molt mal portar, era com una pedra, i si queia sobre la neu, la deixava ben blava; radis de bicicleta; també havien passat quantitats inimaginables de pneumàtics, que eren de molt mal portar. Els paquets, que podien arribar a ser de fins a cent quilos, se’ls penjaven del front amb un tros de drap o cuir anomenat frontal, i la mercaderia els quedava penjant per l’esquena. Sortien des de la Sadella, Coll Roig, Cal Pubill, la Costa de Dalt, tot cases a tocar de la frontera al costat francès i amunt, cap a les Fontanelles o la casa que toqués anar-hi a deixar el que fos que duien aquella nit. Pràcticament tothom s’hi havia dedicat, perquè, malgrat que qui feia més diners eren els qui ho organitzaven, els passadors també se n’enduien una bona picossada. En Josep només recorda un veí de Rocabruna que no s’hi va dedicar: va fer el viatge una sola vegada i ja en va tenir prou. Certament, eren nits molt dures. Els viatges es feien a les fosques, perquè, com que tot era net, sense arbres, era l’única manera de fer-ho d’amagat. I, seguint camins de bestiar, tots acabaven caient un moment o altre. L’hereu de Fontanelles, una vegada, portant un motor de més de cent quilos, es va fer mal a l’esquena: va acabar enguixat tot l’estiu i amb més diners gastats amb el metge, radiografies i tres quilos de guix que no pas els que havia guanyat pel viatge.

Però el contraban no només era per als altres. Ells anaven sovint a la Menera a comprar: pa, sucre, bacallà... Unes penques salades de sis i set quilos, llavors “menjar de pobres”.  Bacallà i bolets, de fet, era un plat que feien molt a casa. Tenien cols i enciams a l’hort, naps, tomates no gaires —llavors se’n feien poques perquè l’hivern era molt llarg—, pastanagues i, sobretot, trumfes. Les patates, un altre dels pilars de l’economia de la zona, aguantaven també la de les Fontanelles. Tot i ser una explotació petita, en feien entre 16.000 i 20.000 quilos l’any. Totes sembrades, cavades, arrencades i collides a mà. I transportades a coll o amb l’euga, que a les Fontanelles en tenien una, perquè era una altra manera de tenir els ingressos diversificats: cada any duien l’animal al servei de remunta de Molló, on hi havia sementals de l’exèrcit que servien per cobrir les eugues de la zona. L’única condició era que si sortia un pollí (aquí, mulat) bo, l’exèrcit tenia dret de compra preferent.

A les Fontanelles també tenien vaques, per la llet —la mare feia formatges per als de casa— i per vendre’n els vedells. Però no penseu pas en les vacades que veieu ara pasturant i movent-se per les nostres muntanyes: veure vuitanta, cent animals junts, abans hauria sigut impensable. De vaques, principalment lleteres, se’n tenien vuit o deu. Eren manses perquè cada dia es tancaven a les corts, abraçades pels seus propietaris, matí i vespre, per passar-los les cadenes que les lligaven a les menjadores, alimentades a l’hivern per l’herba dallada i assecada els mesos de sol i d’abundància de l’estiu. Calia munyir-les cada dia, se’ls curaven les ferides amb llard i plantes medicinals, se les ajudava a parir, i se les treia cada dia a pasturar acompanyades d’un vailet o d’una minyona que les atalaiava.

Comprar, llavors, es comprava poc, i per això calien pocs diners: roba i calçat, sobretot esclops. Quin mal calçat per a la neu! En Josep els va maleir i encara ho fa quan els veu ara penjats com a element de decoració a les parets d’algunes cases. Quin fred de peus, i com va celebrar l’arribada de les sabates de sola de goma! Parlant de neu, que abans nevava molt, i quedaven completament aïllats i colgats durant dies. Recorda una vegada que n’hi van caure nou pams! N’hi havia tanta que només podies identificar els llocs on hi havia cases perquè es veia pujar el fum de la xemeneia. És per això que, com totes les portes de pagès a muntanya, les de les Fontanelles s’obren cap endins. Quan nevava, el pare s’enfilava a la teulada a treure la neu perquè no baixés el sostre, alhora que calia apuntalar totes les bigues, de casa i de les cabanyes. Aquells dies, es passaven a dins, o fent camins entre les cases i per baixar cap al poble, condaint el bestiar, procurant que estigués bé. I a través del silenci de la neu, els veïns es comunicaven cridant d’una casa a l’altra, per assegurar-se que tothom estigués bé. A la nit, a més, es dormia molt bé, perquè els forats entre les teules quedaven tapats, i amb l’escalfor que pujava de les corts del bestiar, a les habitacions no hi feia fred.

Si parlem de mal temps i fenòmens meteorològics extrems, inevitablement acabem parlant de l’Aiguat. Per als qui no sigueu de la zona, sapigueu que aquí us ho pronunciaran emmudint la lletra u i emfatitzant la i, i que rarament sentireu afegir-hi l’any al darrere, sinó que us en parlaran amb propietat. Per això, se l’escriu amb majúscula: l’Aigat. Encara avui, aquest fenomen que el mes d’octubre de 1940 va inundar les conques del Ter, el Tec i la Tet, i que hi va provocar una important destrossa i mortaldat, conserva el rècord d’aigua recollida en un episodi de pluges a Europa. A Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir) es calcula que hi van caure dos metres cúbics d’aigua en encara no tres dies, i la dada oficial és la de la central hidroelèctrica de la Llau (el Tec, Vallespir), on en un dia es van recollir 840 mil·límetres d’aigua. I encara en devia ser més, perquè el pluviòmetre va quedar tort i vessava. A Rocabruna, l’afectació va ser especialment dura. L’aigua va provocar una esllavissada que va caure sobre una casa: va matar-ne els vells que s’hi estaven —van haver de barrinar un gran roc que havia caigut sobre el llit per recuperar-ne els cadàvers— i es va endur la casa del costat, on vivien els fills d’aquests amb els nets. A ells, no se’ls va trobar mai. L’Aigat es va endur altres cases, i a les Fontanelles li va anar d’un pèl. L’aigua, “que era calenta”, els va entrar a casa per la porta. El pare va tenir la sang freda de rebentar el mur contrari per fer-la sortir. Si no, pel pes acumulat i la força amb què baixava, s’hauria endut la casa i la família avall.

Els anys passen sense grans novetats i, a poc a poc, el món modern entra per fer la vida més fàcil a la gent de pagès. El que no s’imaginaven a les Fontanelles és que aquest món, regne de tractors i cotxes, electricitat i accessos fàcils a les cases, aquest món que accelerava el ritme a mesura que escurçava les distàncies, seria la fi d’una manera de viure que la casa, pel seu aïllament, no aguantaria.

Va arribar el tractor, comprat de segona mà al ferrer de Llanars. En Josep no va aprendre mai a conduir-lo: literalment, no va posar mai les mans al volant

El primer que van comprar va ser una màquina de dallar, que anava amb petroli. En Josep diu que és l’alegria més gran que va tenir a la vida, com qui diu, perquè de segar en sabia, però que a dallar, no hi tenia pas gaire traça. Els nois van comprar la màquina tot i les reticències del seu pare, que no en volia ni sentir a parlar, de coses modernes. Però “al final lo bo tot agrada”, i aviat va acostumar-s’hi. Poc després va arribar el tractor, comprat de segona mà al ferrer de Llanars. En Josep no va aprendre mai a conduir-lo: literalment, no va posar mai les mans al volant. El tractor era cosa del seu germà Joan. Abans de comprar-lo n’havien provat els avantatges llogant-ne els serveis a alguns veïns que ja en tenien. I quan el van tenir ells, van fer el mateix. “Els primers anys, el tractor es pagava les despeses ell mateix.” I així, van començar a traginar fems amunt i avall, i encara van poder carregar les trumfes per moure-les d’un lloc a l’altre! Però aquest ajut arribaria al principi del final de la gran història de les trumfes a la zona. El cultiu de patates va donar diners mentre es treballava, arreu, a mà, “però per tot Espanya hi ha molta terra plana” i, quan van entrar els tractors, reflexiona en Josep, que ja ho va ensumar llavors, el cultiu a muntanya es va poder mecanitzar d’una manera molt menys efectiva que en altres llocs.

A més, van aparèixer els senglars. Uns animals que rarament havia vist abans, i que en aquell moment, deien, s’havien hibridat amb porcs de casa (sembla que cap a Requesens) i començaven a tenir godallades molt grans i a expandir-se sense cap depredador que els aturés. Van començar a rebentar camps de trumfes, a borrigar sembrats... Els d’abans tenien por, però aquests nous, a més de ser més, l’havien perduda. I avui, són una plaga que porta molts maldecaps i, sobretot, pèrdues, a agricultors i ramaders. Del que tampoc no n’hi havia era de cabirols, una altra espècie que els últims anys ha proliferat i que ara envaeix els boscos i les pastures de la zona. El primer que va veure, va creure que era un isard. En canvi, antigament hi havia molts i molts conills: però la mixomatosi en va extingir pràcticament la població, i amb la desaparició dels conills, van desaparèixer els linxs, que “només volen conills vius”, segons ens explica en Josep, que n’havia vistos alguns.

De llops, n’havia sentit històries que explicava la seva àvia: una dona a Molló, una vegada, s’havia salvat d’una bandada gràcies al fet que duia una capsa de llumins. Li pregunto sobre la renaturalització, la reintroducció d’animals salvatges als llocs d’on s’havien exterminat anys enrere. És crític amb el fet: una ovella o una vaca morta no valen el que et paga l’administració. O els caçadors. Ell s’havia trobat força sovint que els gossos dels caçaires li havien matat un vedell acabat de néixer, o una vaca, i prou que s’havia discutit amb els caçadors que allò que li pagaven no era pas el que valia aquell animal. Un vedell acabat de néixer no val el preu d’un vedell que vens ja engreixat. Una ovella morta representa les pèrdues de tot el que no produirà en xais malgrat la inversió que el pastor hi ha fet.

Els complements econòmics, la “diversificació” dels ingressos, venien de tot arreu: les pells de guilla, per exemple, es pagaven molt bé. Una vegada el seu pare n’havia tret cent pessetes per una de preciosa. Una altra manera de fer diners era anar a fer jornals a França: segar, collir cireres a Ceret, anar a bosc, o a veremes cap al Rosselló... Un jornal francès n’eren dos d’Espanya. Li pregunto com s’ho feien, per passar la frontera i poder treballar allà. Somriu a la meva pregunta ingènua. Durant molt temps, no van necessitar res. Més endavant, els que els pagaven havien de tenir una assegurança, però eren els contractants els que se n’ocupaven. I la frontera la travessaven pels camins de muntanya sense que ningú ho sabés i a voluntat, com feien pràcticament cada setmana. Tot i això, en Josep es va arribar a fer un passaport, però no recorda haver-lo fet servir mai. De permisos oficials, sobre paper, per entrar en territori francès, només n’ha fet un en tota la vida: un dia que anava a un casament a Llívia, li van fer un permís per 48 hores... tot i que ell amb 24 ja feia!

Abans, tothom hi parlava el català, però el jovent ja no el va voler aprendre i, ara, no pot tenir conversa amb els fills dels seus nebots, els seus hereus, ni amb bona part de la gent dels pobles que havia conegut tota la vida

Sigui com sigui, a mesura que s’ha anat fent gran, cada vegada li ha agradat menys “anar cap a França”, perquè ja no s’entén amb la gent. Abans, tothom hi parlava el català, però el jovent ja no el va voler aprendre i, ara, no pot tenir conversa amb els fills dels seus nebots, els seus hereus, ni amb bona part de la gent dels pobles que havia conegut tota la vida, perquè ja no parlen la mateixa llengua. A les seves paraules, hi ha recança i enyor. La gent d’un i altre costat es trobaven sovint: a les festes majors, a les matances de les cases veïnes i de familiars, o a l’aplec del Coral, on es reunien potser 600 o 700 persones d’arreu: Camprodon, Prats de Molló, Rocabruna, Beget, la Menera, Serrallonga, Molló, Sant Llorenç de Cerdans... Avui, no hi cabrien: el bosc ha ofegat el santuari i hi ha bardisses pertot.

A principis dels vuitanta, quan els pares van ser grans, van portar-los a la residència de Camprodon, i ell i el seu germà, que eren solters, van decidir instal·lar-se a un lloc més accessible. A les Fontanelles només s’hi arriba amb cotxe de muntanya, i encara amb alguns revolts drets i força difícils. Primer van viure de lloguer en un parell de cases de Rocabruna (el Pujol i la Capellera), i, quan ja van ser més grans, es van instal·lar en una caseta que van comprar a la Costinyola de Camprodon. Les Fontanelles va quedar tancada com a habitatge, però va continuar com a explotació de bestiar de carn, i quan es van jubilar, van llogar-la a un masover que no hi viu però que en mena les terres. No està gens d’acord amb com ho manté, per a ell està tot molt brut: massa bosc, massa romegueres, massa ginestes, massa falgueres i, sobretot, poques pastures. Però tampoc hi perd el son. La casa, el llegat, li havia arribat a pesar molt. Intueixo que el pas dels anys li ha anat encongint les penes, i que ara s’ho mira tot amb molta perspectiva.

En Josep s’acomiada en silenci de les Fontanelles, com fa amb tots els llocs on va des de fa uns anys —“Als noranta i pico, mai se sap”, diu rient— i puja al cotxe per tornar a baixar cap a Rocabruna. En Jordi Borràs i jo ens hi quedem una estona més, a fer encara algunes fotos i a tancar la casa. La llum deixa d’il·luminar les estances a mesura que pleguem els porticons i tanquem les portes. A poc a poc, tot queda en la penombra. Camino pels espais que s’han omplert de vida amb les seves paraules. L’escon de la llar és mig trencat, algú ha intentat arrencar els fogons de la cuina, i una pila d’eines s’amunteguen darrere la porta, plenes de pols, teranyines i brutícia. A fora, ja no hi ha els fruiters, s’han perdut. Els murs de pedra seca de l’hort estan caient. El bosc avança, els arbres creixen arreu, els camps —avui pastures— es tanquen, i les vaques deixades al seu aire caminen per tot, tiren a terra parets i marges, i en desdibuixen els espais.

Hi posaran un pany tancat amb clau i una alarma, tallaran l’herba dels voltants amb tallagespa i la tancaran amb una reixa per tot el volt; la deixaran encerclada i aïllada del paisatge del qual fins ara ha format part

Ja fa una estona que comparteixo la mateixa pena somorta que en Josep intenta explicar quan veu la casa abandonada. Està convençut que si qui la compri o la rebi en herència no la necessita per menjar, la casa caurà a terra. Perquè per a ell, aquesta casa, qualsevol casa de pagès, és una casa per viure’n. Hi ha l’opció que es converteixi en una casa on no visqui la gent, on només hi hagi passants, com està passant amb la majoria de les cases de la zona: turisme rural, lloguer turístic, segona residència... Digueu-ne com vulgueu. Hi posaran un pany tancat amb clau i una alarma, tallaran l’herba dels voltants amb tallagespa i la tancaran amb una reixa per tot el volt; la deixaran encerclada i aïllada del paisatge del qual fins ara ha format part, del paisatge que els homes que hi vivien han anat treballant, configurant. Hi obriran grans finestrals i a la façana hi penjaran un balcó o una galeria de fusta. Les corts es convertiran en dormitoris. El foc a terra quedarà anul·lat per un inserible, i l’escon donarà pas a un sofà enorme i còmode. I, malgrat veure’s polida, amb les parets de pedra repicada, i els tancaments de fusta de color caoba, aquella casa serà morta. Perquè ja no servirà. Ja no s’hi viurà. Tan sols l’ocuparan. Els seus habitants ja no seran la casa, ni la casa els farà ser, ni tampoc en portaran el nom. Potser ni tan sols el sabran.