A les valls pirinenques hi corre un perfil genètic reculat que fa que algunes de les persones que duen cognoms antics o arrelats a la terra, sovint coincidents amb el nom de la casa on han nascut, siguin gent rossa amb ulls d’un blau molt net. En Marc Vidal Pagès, en Marc Arneta —de ca l’Arneta de Rocabruna, fill d’en Joan Arneta, germà d’en Jaume Arneta, nebot d’en Pere Arneta; tots duen el cognom Vidal, però pocs ho saben— n’és un. La genètica, els cognoms, els orígens, la passió, la vida mateixa, tot el lliga a la terra i al seu ofici: en Marc és pagès.

Si haguéssiu demanat al nen Marc de cinc o nou anys què volia ser de gran, us hauria dit amb seguretat i determinació, sense pensar-s’ho ni un segon: “Pagès!”. La resposta de l’adolescent de quinze era la mateixa, segurament encara més categòrica: de petit una al·lèrgia a la pols, al pèl, a les plomes, l’havia mantingut allunyat dels animals, i no poder acostar-s’hi encara li havia fet agafar més ganes per l’ofici. El noi de 26 anys d’avui és pagès, però als pagesos, joves o grans, el nostre món no els ho posa fàcil, això de produir-nos l’aliment.

En Marc va néixer el 1998 a Llanars, un poble d’uns 500 habitants on es van instal·lar els seus pares en casar-se: ella és de Sant Pau de Segúries i el pare, de Rocabruna. Tot dins de l’espai geogràfic i mental de la Vall de Camprodon, un micropaís fet de boscos, herba, aigua, muntanyes manyagues i, des de finals del segle XIX, estiueig i turisme. I sí, Rocabruna ja pertany geogràficament a l’Alta Garrotxa, però n’és la part més alta, i malgrat que, un cop passat el coll de la Boixeda, les cinglades comencen a esquerdar el paisatge, la pluja hi cau amb ganes i la neu hi pot arribar a pams.

La genètica, els cognoms, els orígens, la passió, la vida mateixa, tot el lliga a la terra i al seu ofici: en Marc és pagès

Els últims anys del segle passat van ser un dels moments més baixos per a la natalitat dels pobles de la vall. Quan l’Arneta va començar primària, que va cursar a Llanars, l’escola del poble tenia un mínim històric d’alumnes: van arribar a ser només sis, tots els nens a la mateixa classe, amb una sola mestra. Però una escola rural amb pocs alumnes no vol dir ni aïllament ni manca de contacte amb altres persones de la mateixa edat. Les sortides i activitats conjuntes amb la Zona Escolar Rural de la Vall del Ter, les trobades esportives o els casals d’estiu —amb nens “de fora”, estiuejants— complementen la particularitat de l’escola amb un espai d’obertura, intercanvi i coneixences que demostra que, inclús en els seus moments més baixos, créixer escolaritzat en un poble petit no impedeix tenir oportunitats, tot i que generalment implica importants esforços d’organització per part dels pares i molts quilòmetres de cotxe.

Quan va començar primària a Llanars, l’escola tenia un mínim històric d’alumnes: van arribar a ser només sis, tots els nens a la mateixa classe, amb una sola mestra

Al passar a l’ESO, a Camprodon, en Marc va tenir un primer moment de xoc, no pel fet del canvi d’escala de l’escola i les classes, sinó per la manera d’aprendre. Però un cop va agafar el ritme, a un bon estudiant com ell no li va ser difícil superar els cursos. Autocar amunt, autocar avall, Llanars i Camprodon no queden lluny. És quan toca baixar a estudiar Agrària a Olot que els horaris comencen a extremar-se. Podria haver escollit fer batxillerat, i ara diu que, si ho hagués fet, hauria sigut per anar directament a fer un cicle superior de Forestal, però llavors la idea no l’atreia. El seu objectiu era fer Agrària per treure’s bona part de les hores dels cursos que l’administració obliga a seguir a tot aquell que es vol instal·lar com a nou pagès. Tot plegat per poder agafar tan aviat com fos possible el relleu del seu pare a l’explotació agrària. En paral·lel, tenen una pedrera al peu de Tregurà, que és la principal dedicació del pare, picapedrer.

“No em mal interpretis, ja hi vaig aprendre coses, eh: soldatge, mecànica, plagues o fitosanitaris, coses que també són importants per al sector. Però l’important referent al bestiar, morfologia, temes d’agrària i agricultura i això, ja ho tenia. I als professors... Si els treies la llibreta, eren perduts!” Suposo que deuen trobar-s’hi sovint, els professors acadèmics de certs oficis: els toca ensenyar amb llibres i papers coses que només s’aprenen realment a través de la transmissió i la pràctica, de repetir gestos i observar, repetir i reflexionar, repetir i enraonar-ne amb els que fa anys que van repetint-ho abans que tu. I a en Marc l’aprenentatge li venia de temps, d’hores i hores treballant a l’explotació familiar i d’hores i hores que ja anava fent ajudant un pagès. “Anar a fer hores” és una constant comuna per a bona part dels joves —i de vegades no tan joves— pagesos d’aquesta terra. Al bosc fent llenya, desbrossant, ajudant a moure bestiar o a fer herba... Complements essencials tant per als “nous” com per als pagesos més petits, que no poden viure només dels ingressos de les seves explotacions.

Deuen trobar-s’hi sovint, els professors acadèmics de certs oficis: els toca ensenyar amb llibres i papers coses que només s’aprenen realment a través de la transmissió i la pràctica

En Marc va entrar aviat, i de ple, al món laboral: “Dúiem els xais de casa a l’escorxador i l’home que hi treballava llavors em deia que jo hauria d’anar a treballar allà. Jo pensava: «Aquest tio està boig!»”, però, quan va arribar el moment de començar a treballar, “em va començar a ensenyar just quan vaig plegar d’estudiar, als divuit anys”. Era un home que en sabia molt: “Ensenyar algú en una feina així no és fàcil, i ell en sabia molt i, a part, tenia molta paciència”. Al cap d’un temps, i amb només dinou anys, va arribar el torn de treballar-hi sol: “L’escorxador no dona per a dos sous, tot i que sovint hi ha feina per a dues persones. Per a un de sol et surten els números, però has de fer-hi moltes hores”.

L’enorme exigència física de la feina de l’escorxador ha dut en Marc, set anys després, a deixar-la: “L’altre dia plorava de mal a l’esquena”

La Vall de Camprodon té un escorxador local del qual se serveixen la majoria de carnissers, que són els qui el gestionen. Pocs llocs del país poden dir que tenen la sort de servir als taulells de les botigues la carn d’animals que fins fa poques hores pasturaven als prats de l’entorn. “Això hauria de ser el normal per a tots els llocs petits del país, però no és així. També per qüestions de benestar animal hauria de ser-ho, perquè tots els pagesos de la vall que portem el bestiar a Camprodon tenim deu minuts, com a molt un quart, de trajecte.” Però aquest equipament excepcional té dificultats per mantenir-se, i també té limitacions, per exigències sanitàries i altres qüestions administratives que fan inviable tenir tot l’equipament necessari, i fa anys que no s’hi mata cap porc. A la Vall de Camprodon, tan reconeguda pel seu embotit, pràcticament ni tan sols se n’hi crien.

L’enorme exigència física de la feina de l’escorxador ha dut en Marc, set anys després, al convenciment que li cal deixar-la: “L’altre dia plorava de mal a l’esquena”. Un jove fet i valent com ell no hauria de patir aquests dolors extrems. “Tot el procés el faig jo sol, ara. És un nivell físic molt fort. Aquesta és una feina per a una temporada, però no per jubilar-t’hi. Has de matar, escorxar i, l’endemà, partir les canals i repartir. Per exemple, amb els vedells, mitja canal la sols partir en tres o quatre trossos i el més gros, que és el de la cuixa (on hi ha els entrecots), pesa molt. El més gros que he descarregat pesava 110 quilos! I hi ha feines, en una fàbrica, en què no et deixen aixecar-ne més de 25. Va, posa’t 110 quilos a l’esquena, descarrega’ls del remolc i enganxa’ls a la cambra dels carnissers.” I això que la feina de l’escorxador és només una part d’una jornada d’en Marc: “Matem dilluns i dimecres, i reparteixo dimarts i dijous, i si t’afanyes i t’espaviles a netejar, doncs tens el divendres lliure...”.

Bé, el té lliure per dedicar-se a la feina de casa o per anar a fer hores. A més, cal que gestioni molt bé l’equilibri entre els ingressos, perquè si mai factura més a les feines “extres” que a la seva dedicació a l’explotació ramadera, el podrien penalitzar en el sistema d’ajuts. I encara, una part important dels guanys se’n van a pagar la gestoria, actualment indispensable per a qualsevol persona del sector primari: els cal fer tanta paperassa que ni tan sols els més joves, avesats i inclús formats en aquests temes, són capaços de fer-ho per ells mateixos. “Els pagesos ara ens estem convertint en secretàries. Si per donar d’alta i de baixa les vaques hi ha un tant, per a les ovelles, si tens terres i cultius, hi ha un altre tant. O si fas tractaments fitosanitaris, un altre llibret, o si talles un bosc, un altre llibret. I anar pagant i fent papers... Ens hem de gastar tot el que guanyem en un gestor que ens faci els papers? Al pobre pagès o pastor de tota la vida, que ja els va costar de fer la guia en paper, ara els ho canvies i els ho fas fer tot amb ordinador! Com vols que aquesta gent vulgui tirar endavant amb totes aquestes traves?”

Als pagesos els cal fer tanta paperassa que ni tan sols els més joves, avesats i inclús formats en aquests temes, són capaços de fer-ho per ells mateixos

Complicacions administratives, i muntanyes de papers i gestions amb l’administració, lleis, normes, formularis..., als quals se sumen les poques ganes d’ajudar d’alguns dels funcionaris, que teòricament els haurien d’acompanyar. Tot plegat és un dels elements més descoratjadors de l’ofici. I tot i que me’n posa nombrosos exemples, hem decidit no exposar-los, perquè si algú alça la veu, després pot rebre represàlies. Us n’explico un ràpidament, perquè us en feu una idea: aquest estiu, amb la malaltia de la llengua blava, tothom ha anat de bòlit intentant salvar els ramats d’ovelles. El d’en Marc s’ha vist reduït a la meitat. “Menys revolta pagesa i menys manifestacions, i més estar pel bestiar”, s’ha sentit a dir per part d’algun funcionari. Sigui com sigui, la malaltia ha sigut tan ferotge —altres vegades havia deixat animals estèrils, havia provocat avortaments, però mai havia tingut una taxa de mortalitat com la d’enguany— que “tothom ha quedat callat”.

Malgrat la passió per l’ofici, pel bestiar i per la terra, l’Arneta em confessa que es comença a plantejar la idea de fer una altra cosa. “M’agradaria ser forestal, fer les oposicions.” Seria una feina que li permetria continuar en vincle amb la muntanya i amb una de les seves grans aficions, la caça. Però, ara per ara, té al cap poder-se guanyar la vida fent de pagès. I comença per (tornar a) la diversificació: a més de la trentena de vaques i del ramat d’ovelles en reconstrucció, aquest any ha plantat trumfes en uns camps on li havien dit que abans es feien molt bé. Potser us semblarà una banalitat, però el fet que hagi decidit fer-ho és excepcional: cada vegada hi ha menys gent a la Vall de Camprodon que en faci.

La majoria de les patates que consumim provenen de Cartagena, Valladolid o França. I, no obstant, la de la trumfa havia sigut una de les economies més importants de la vall

De fet, la majoria de les patates que consumim a Catalunya provenen de Cartagena, Valladolid o França. I, no obstant, la de la trumfa havia sigut una de les economies més importants de la zona, i a la Vall de Camprodon se n’havien collit centenars de tones cada any, però avui “això porta molta feina física i, segons quina feina, la gent no la vol fer. Només volen anar amb el tractor i arreglar-ho tot assentat. Treballar no agrada”. No és el seu cas: per tot el que arriba a fer, sembla que, per a ell, els dies no tenen prou hores. Malgrat tot, li costa imaginar-se fent segons què: “Jo, a treballar sentat en un despatx o en una fàbrica, penso que ja soc a temps d’anar-hi. Però tampoc m’ho vull plantejar, això. Vull provar coses i fer el que m’agrada”. Em costa imaginar-lo vivint a ciutat amb una feina de nou a sis de dilluns a divendres. S’hi adaptaria, segur, però no tindria aquesta llibertat total que li proporciona viure a muntanya, la calma i la tranquil·litat que troba quan necessita estar sol, les possibilitats de tenir unes relacions humanes lentes, sòlides, fetes sense la pressa dels rellotges. La seguretat que quan vulgui silenci, en trobarà.

Conscient que actualment pot fer “del que li agrada” perquè tenia la base de l’explotació familiar —“si no, no pots pas”—, encara no li és possible viure’n al cent per cent, tot i les subvencions, de les quals parla amb una aproximació a priori contradictòria. “Bàsicament, les subvencions no haurien d’existir. Perquè si tu, per començar una explotació, t’has de refiar de les subvencions, ja pots plegar. Però clar, ara mateix és gràcies a elles que podem viure, perquè no et paguen el preu que t’han de pagar pel producte, vens sempre sota preu. I les subvencions hi són per arreglar això.” També creu que per capgirar aquesta dependència hi ha una part que correspon a tots, que ens hauríem d’acostumar a consumir producte local o de quilòmetre zero. Però també aquí és conscient de les contradiccions que hi ha: “És clar que no és a tan bon preu i, si no hi ha bon preu, i tampoc no hi ha bons sous, no es comprarà producte bo. És el peix que es menja la cua, perquè si tothom comprés producte local, aquest també baixaria de preu, perquè hi hauria més demanda... Però això costa molt, perquè la gent no arriba a finals de mes”.

“Si tothom comprés producte local, aquest també baixaria de preu, perquè hi hauria més demanda... Però això costa molt, perquè la gent no arriba a finals de mes”

Li pregunto pels sous i, en general, per la vida dels seus companys d’edat de la vall, amb qui va estudiar durant l’ESO, i em confirma que la gran majoria han hagut de marxar “perquè aquí és impossible independitzar-te, tenir un pis. Vols fer projectes i no pots, perquè, a part dels sous, que són baixos, els lloguers, si n’hi ha, estan pels aires”. Segons dades de la Seguretat Social, el salari mitjà de les comarques de Lleida i Girona és, amb diferència, el més baix de Catalunya. A aquest fet cal sumar-hi que el cost de la vida a les comarques gironines és molt més elevat que a les de Lleida: es calcula que el 2023 els gironins van dedicar-hi un 75% del sou, en comparació al 51% lleidatà.

La majoria dels seus companys d’edat de la vall han hagut de marxar “perquè aquí és impossible independitzar-se”

Aquesta realitat també la viu en Marc: fa un temps que busca un pis per independitzar-se amb la seva parella, que fa uns anys que s’ha instal·lat a Camprodon i que teletreballa, però “el lloguer se t’emporta mig sou, com aquell qui diu, i tothom que té una cosa per llogar només la lloga per temporades. I això comporta que la gent no es quedi perquè no troba un lloc per viure. Per això els pobles van quedant morts”. Qualsevol podria pensar que, amb una xarxa com la d’en Marc, trobar un lloc on viure no hauria de ser tan difícil, però el cert és que, al conjunt de la Vall de Camprodon, segons dades de l’IDESCAT, els habitatges principals representen poc més del 30% del total del parc immobiliari. O dit d’una altra manera: de cada deu habitatges, només tres són residències permanents. A Setcases no superen el 19% i, a Camprodon, no arriben a quatre de cada deu.

L’accés a l’habitatge és un dels grans problemes al qual s’enfronten els joves de les zones rurals tensionades per les segones i terceres residències i el (gairebé) monocultiu del lleure i el turisme, però per als ramaders, hi ha un altre gran obstacle: l’accés a la terra. Un altre espai d’especulació en què els petits de nou tenen totes les de perdre. “Els pagesos grossos volen absorbir els petits. Si has de començar de zero, has de poder fer-ho llogant una explotació, tenir la finca i el terreny, però és impossible.” I malgrat que ell va poder incorporar-se amb un contracte de masoveria per les terres del seu pare, el lloc no és prou gran per donar-li un sou que li permeti viure’n. En un futur proper, és possible que entri a treballar com a mosso amb un pagès que s’hauria de jubilar aviat i, si les coses van bé, agafar-ne el relleu, amb el bestiar i, sobretot, les terres. Això li permetria augmentar el nombre de vaques. Falta que la competència, alguns d’aquests grans pagesos “que tenen molta gana”, no intenti impedir-ho. “Carda puta pena. Pocs pagesos que quedem i encara ens hem de barallar així. I és per les subvencions.” Ho diu evocant escenes surrealistes que s’han viscut en reunions de pagesos d’algun poble de la vall en què inclús han hagut d’intervenir els Mossos. D’altres han anat directament als jutjats.

Un dels grans problemes dels joves de les zones rurals tensionades per les segones i terceres residències i el (gairebé) monocultiu del lleure i el turisme és l’accés a l’habitatge

La realitat és que ara mateix els ajuts i les subvencions fan moure moltíssims diners i, com més va, més grans són l’avarícia i les enveges, i al final tot es resumeix en les hectàrees que cadascú gestiona: més terreny vol dir més vaques, i més vaques, més ajuts. Ell mateix reconeix que, segons els papers, podria tenir més animals, però que el nombre que té és el que li permet tenir el bestiar ben cuidat. “La gent s’hauria de dedicar a tenir menys bestiar i més ben cuidat. Com més terreno tens, doncs més vaques. I si tens un terreno on tot l’any només podrien viure bé trenta vaques, doncs ells n’hi carden cent. I clar, això et donarà diners per agafar un altre terreno, i en comptes de repartir-hi les cent vaques, n’hi posaràs cent més, i així anem fent, però això no es controla. I aquestes vaques no estan en bones condicions. Aquí, hi hauria d’haver algú que hauria d’anar a mirar el bestiar i veure si està ben cuidat o no. Tant de benestar animal i tants cursos i formacions que fan fer i a l’hora de la veritat, què? Res. El que diuen els papers va a missa; el que tens a casa, tant se’ls empixa. Però és que els que fan les lleis no trepitgen mai la muntanya!” Un exemple és la normativa per fer foc. “No per als últims anys, que han sigut de secada, però aquí és molt més perillós fer foc a l’hivern (sec i amb molta càrrega de matèria inflamable) que a l’estiu, típicament plujós.”

“Tant de benestar animal i tants cursos que fan fer i a l’hora de la veritat, què? Res. El que diuen els papers va a missa; el que tens a casa, tant se’ls empixa”

La crua realitat és que actualment els ajuts són essencials per a la supervivència de la pagesia i, en el cas particular d’en Marc, també per al somni d’instal·lar-se a viure a Rocabruna en el futur. A les terres de la família hi ha el Molí, una casa de pagès, i tres petites construccions, totes en molt mal estat. Ell voldria poder viure a la casa, però per fer-ho, cal molta inversió, moltíssima. És per això que han començat a arreglar les petites per fer-hi turisme rural “de debò”. “En aquestes cases, hi ha molta inversió a fer. Has d’amortitzar. I ho has de fer a poc a poc. Primer vull arreglar aquestes petites i, quan siguin mig arriades, el que en tregui seria per invertir-ho a la grossa.”

Com molta gent de la terra, amb coneixements bàsics de molts oficis i cap mandra per treballar, “el que podem fer nosaltres, ens ho anem fent, però el que no pots tu has de fer venir gent. I podem gràcies a les subvencions, que t’ajuden molt si és per fer turisme rural; sobretot si tens explotació vinculada, tens més punts, tens més ajuda”. Li comento que aquest seu projecte podria veure’s com una contradicció amb els comentaris que em feia contra els pisos de lloguer de temporada. “La gent que lloga vol esprémer molt, i vol especular, i això fa mal al poble. Una cosa és fer turisme rural amb masies, i el bosc i la muntanya. L’altra cosa és fer lloguer turístic en un poble, això no. Jo almenys no hi crec, en això.” L’origen, l’objectiu dels ajuts, les habilitacions i l’essència del turisme rural és precisament pel que en Marc vol arreglar les cabanyes: tenir un suplement a l’activitat principal, que és l’agropecuària, però a casa nostra el concepte fa anys que s’ha corromput, mal entès, mal explicat, i els que en saben se n’han aprofitat tant com han pogut. Feta la llei, trobada la trampa.

Repassant la jove vida d’en Marc no deixa de sorprendre’m que excepcional s’està tornant aquesta “vida normal”. Crec que era Pla qui deia que no hi ha cap català sense un avantpassat pagès. Però això ho deia ja fa unes quantes dècades, perquè aquest vincle amb la producció alimentària primària i real cada dia és més llunyà per a la gent. Aquesta mateixa entrevista és símptoma d’aquesta trista singularitat: l’Arneta és jove, i fa de pagès, i viu en un poble de 500 habitants, en una vall de 4.000 ànimes —que en caps de setmana i dies puntuals es pot multiplicar per quatre, per cinc i per encara més. A la nostra societat actual, urbana, esterilitzada i completament desconnectada de la realitat de la terra (del sòl, de la vida i de la mort), segurament se li pot fer difícil acceptar un perfil com el d’en Marc Arneta, que es dedica a criar per matar, que fa viure les vides perquè tots plegats puguem seguir vivint. Sí, és criador, cria bestiar i després el du a l’escorxador, i, durant anys, és ell qui ha convertit en aliment els animals criats a la vall. I la carn que produeix és d’animals ben tractats, que han tingut una vida bona; bèsties estimades de la manera que els pagesos poden estimar aquest tipus de bestiar, i és per això que el producte que surt dels camps que mena és bo, tant de gust com per a la salut.

Malgrat que els temps canvien, l’ofici i el propòsit de vida d’en Marc Arneta no s’allunyen gaire del que durant generacions han estat repetint els seus avantpassats

Els temps, els codis, els valors, la manera de consumir i de viure de la gent canvien, però l’ofici, el propòsit de vida i els gestos essencials de la vida d’en Marc Arneta no s’allunyen gaire del que durant generacions han estat repetint els seus avantpassats. Les mans enfortides i destres, la pell tocada per la natura i els seus elements, el cos aplomat, cabells rossos de muntanya, ulls clars i mirada neta, un parlar simple i genuí, el d’aquesta terra, que pronuncia paraules que descriuen amb minúcia les coses reals, allò que passa a les bèsties i al camp... És l’herència d’un món que idealitzem, que la literatura ha purificat i mitificat, i que encara podeu trobar, petit gran miracle, en els homes i dones de pagès, en el jovent que cria bèsties i planta trumfes, en la gent que manté viva la terra i fa sobreviure el país.