Que santa Llúcia ens conservi la fira!
Assumpció Juan té l’última parada que ven figures de terra cuita i d’escultor a la Fira de Santa Llúcia. Mentre la tradició de fer el pessebre a poc a poc va perdent-se, ella és la tercera generació d’una nissaga que la manté ben viva
Aquest és el teu article gratuït setmanal.
Fes-te subscriptor. Podràs llegir, escoltar i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.
La dona que renta, la vella que fila, el brau caçador i el pastoret de la caputxa de diferents mides, gestos i colors de vestits esperen des de fa mesos, entre fins encenalls de fusta, que s’obrin les caixes que els protegeixen. A poc a poc, durant l’any, s’han anat acumulant al garatge d’una casa aparellada del Prat de Llobregat. Aquí hi viu Assumpció Juan, venedora de tercera generació de figures de pessebre de la Fira de Santa Llúcia. Les capses, curosament identificades —pastors, naixements, àngels, adoració Reis—, reposen entre les fustes pintades de verd d’una parada gairebé centenària que pren forma encara no un mes a l’any, al peu de la catedral de Barcelona. Si no és la més antiga que hi ha, deu ser entre les quatre o cinc més velles.
És l’últim dilluns de novembre i l’Assumpció i el seu marit esperen a casa que arribi una furgoneta que tenen contractada des de fa temps. Fa tants anys que fan aquest delicat trasllat —per part d’ella literalment tota la vida—, que tot està preparat i organitzat per maximitzar-ne l’eficiència. Avui muntaran la parada, feta per l’avi de l’Assumpció i que després han fet servir el pare i, ara, ella. El fill, el gendre, la noia, el cunyat —això és un afer de família!—, qui pugui anirà a ajudar-los; per aixecar tota l’estructura fan falta mans. Si tot va bé, dimarts encara podran acabar de preparar coses per casa i dimecres i dijous ella els dedicarà a col·locar totes les figures, delicadament una per una, als prestatges blancs que ordenen les parets interiors de la construcció efímera. I així, repetint any rere any aquest procés que no fa tant temps calia fer en un sol dia, tot quedarà preparat per al primer dia de fira, que des del 2013 és l’últim divendres de novembre. Aquell dia a quarts de deu del matí, davant de la seva parada segurament hi haurà cues, perquè la de l’Assumpció és l’última de la fira que ven figures de terra cuita i d’escultor, locals, fetes al país: la bellesa i la qualitat del seu producte són excepcionals. I qui arriba primer tria primer.
Entre les figures exposades a les lleixes hi dominen les de dos escultors: els germans Castells, tercera generació d’una família d’escultors de figures de pessebre reconeguts internacionalment, i Carlos Delgado, l’últim escultor “de palillo” que es ven a Santa Llúcia. Però hi ha unes terceres peces, menudes, sobre el taulell, potser menys espectaculars però no menys especials: les fetes pel seu marit a partir dels motlles trets pel seu pare i el seu avi, i, encara, algunes peces pintades recentment, però fetes i cuites als anys quaranta i cinquanta i que fa poc que han retrobat a casa. Figures dels motlles de l’avi emmotllades i cuites pel pare. I és amb l’avi, Arturo Juan, que comença la nostra història, ja fa més d’un segle, però no la de la fira, que recula molt més.
Al ‘Calaix de sastre’ del baró de Maldà, hi trobem la menció més antiga de la Fira de Santa Llúcia, en una entrada del 1786
La fira de pessebres més antiga del món (documentada)
La menció més antiga de la Fira de Santa Llúcia la trobem, com tantes altres tradicions barcelonines, al Calaix de sastre del baró de Maldà, en una entrada del 1786: “Casetas de pessebre; cabretes; Palacios del rey Herodes, figures de barro, y de cartró, primoroses de imatges de Sants y pastors; besties y altres coses” omplien aquell any les parades de la fira que el dia 13 de desembre ocupava el carrer davant de la capella homònima i adjacents, tot al volt de la catedral. El baró també ens explica que ja per la Puríssima n’hi havia, de “parades de fira de montanyes de pessebre, y algunes figures”. Fires a l’època del barroc que se celebraven els dies festius assenyalats introductoris del cicle nadalenc, i que tenien com a punt àlgid la Fira de Sant Tomàs, del 21 al 24 de desembre, instaurada el 1450 i que per la seva popularitat i força s’havia arribat a conèixer com “la Fira de Barcelona”.
Cent anys després de la menció del baró de Maldà, quan l’avi de l’Assumpció, Arturo Juan, carter d’ofici, va començar a anar a vendre figures que feia amb el seu germà durant les hores lliures, la fira, substancialment, no havia canviat. Era l’any 1895 o 1897, i paraven com els altres venedors en una taula sobre cavallets coberta per un llençol blanc, les mateixes dates i als mateixos espais del segle XVIII, que incloïen també instal·lar-se a la plaça de Sant Jaume, a la del Rei o a la del Pi: venedors, llocs i dies eren tots itinerants. Però ja llavors la fira al Pla de la Seu i voltants del 13 de desembre era considerada “per damunt les altres, la fira de pessebres per excel·lència”, segons recull la tesi doctoral de Jordi Montlló Bolart, titulada La Fira de Santa Llúcia de Barcelona: la primera fira de pessebres documentada (1786-2012). És per això que, tal com explica el mateix Montlló, l’any 1932 s’institueix com una única fira de pessebres que se celebra en un únic emplaçament, entorn de la catedral, i els dies 8, 13, 14 i del 22 al 24 de desembre. Segons explica l’Assumpció, ja en temps de dictadura, es va escurçar un dia, perquè el 24 s’acabava a la tarda-vespre i, “quan ho desmuntaven tot, ho deixaven tot per terra, i llavors per aquí, per l’escalinata, hi paraven els cotxes de les autoritats per anar a la missa del gall. I una vegada la dona d’una autoritat va caure i se li va clavar un clau. I des de llavors van decidir que la fira s’havia d’acabar el dia 23, així que era del 8 al 23”.
El 1932 s’institueix com una única fira de pessebres que se celebra en un únic emplaçament, entorn de la catedral
Al principi de la Guerra Civil moltes famílies van destruir els seus pessebres per por; molts d’altres es van perdre en la violència. Un cop acabat el conflicte bèl·lic, el règim franquista va veure amb bons ulls el muntatge de pessebres a les cases, com un element devot i inofensiu: és per això que van afavorir-ne la tradició. Per a moltes famílies caigudes en la pobresa o gent classificada com a “no apta” pel règim, va significar l’oportunitat de fer una mica de diners i posar pedaços a la misèria en què vivien. Aturada durant la guerra, en la represa de la fira, el 1939, es va viure un fet insòlit, perquè les existències es van acabar al cap de pocs dies, i els anys següents es va vendre moltíssim: tothom volia refer el seu pessebre. S’iniciava una època daurada amb dates i emplaçament fixos en la qual es va començar a configurar la imatge de la fira que tenim avui, en què a poc a poc els “pavellons” o parades fixes van anar substituint els petits taulells ambulants. Uns dels primers a tenir-ne devien ser els Juan.
Una vida a la fira
Els motlles dels Juan, com mana la tradició, van passar a mans del pare de l’Assumpció i, curiosament, van ser la raó per la qual els pares de la nostra protagonista es van conèixer. El noi feia poc que s’havia “independitzat”, i el balcó del darrere de la casa on vivia de rellogat i el de la família de la seva futura esposa eren un al costat de l’altre. Ell solia sortir-hi a treballar, i la noia l’observava recolzada a la barana de la vora. “Quines figures més maques que fa, vostè!”, li va dir ella, i així van quedar presentats. Es van fer nòvios i durant el prometatge “anaven a la fira i cada dia deien: «Avui hem fet per a una pota de llit», «Aquí hem fet per a no sé què...!»”. Una part de l’aixovar i la nova vida en parella les van pagar venent figures de pessebre. De fet, una part dels guanys de la família ha sortit sempre de les vendes a la fira.
El règim franquista va veure amb bons ulls el muntatge de pessebres a les cases, com un element devot i inofensiu: és per això que van afavorir-ne la tradició
El juny del 1950 va arribar la segona filla de la parella, l’Assumpció, que amb encara no mig any ja va anar a la fira per primera vegada: s’estava amb l’àvia, que la duia a la parada de la mare quan havia de mamar. Però els dies de fira eren només la culminació d’una feina que durava tot l’any. A casa, un pis del carrer Siracusa —els Juan són graciencs—, hi tenien una habitació que era el taller del pare, i allà hi feien i hi pintaven les figures tot escoltant la ràdio. Al pare, tintorer d’ofici —rentava la roba del Pescadilla!—, la fabricació i venda de figuretes li ocupava totes les hores lliures, vespres i caps de setmana inclosos. La primera meitat de l’any, més o menys, acostumaven a dedicar-la a modelar i fer les figures. Fang, motlles, rebaves, ajuntar parts, perfilar i polir... A mesura que anaven sent seques, calia coure-les, però això no podien fer-ho a casa. Amb un carretó les duien fins a la botiga de llaminadures d’una tia, on, a l’eixida de la rebotiga, havien construït un forn. Un cop cuites, les sucaven en un bany de cola de conill dins una palangana, d’on les treien amb una mena de grans coladors per tal d’escórrer-les. Aquest pas, l’emprimació, era essencial perquè servia per atenuar la porositat del fang.
La casa quedava curulla de perfils repetits de pescadors, sants Joseps, camells, ovelles, pastors adorant multiplicats i de moltes mides
I, llavors, a mesura que avançaven els mesos, les lleixes de l’habitació-taller s’anaven omplint. S’omplia el taller i també el balcó de davant, i el de darrere, i la galeria... La casa quedava curulla de perfils repetits de pescadors, sants Joseps, camells, ovelles, pastors adorant multiplicats i de moltes mides. I, passada la festa major de Gràcia, tocava començar a pintar. Cadascú tenia uns rols clars: a l’Assumpció li tocava fer peanyes —“Nosaltres en dèiem plintos”, aclareix— i els elements més fàcils, com els “encarnats”; la mare i la germana gran, amb qui l’Assumpció es porta nou anys, feien coses que demanaven una mica més de detall, vestits, per exemple, els perfilaments més grossos, i el pare acabava totes les figures, una per una: boques, ulls, filigranes de la roba... L’home les feia treballar de valent i, ja al setembre, a la germana gran se li acabava sortir a festejar amb el que seria el seu marit: fins al dia de començar a vendre tocava pintar, i després, directes als quinze dies de fira.
Amb aquests antecedents no és estrany que, quan es van casar, la germana i el cunyat decidissin que ja n’hi havia prou, de fira i de pessebres. En conseqüència, els Juan van deixar una de les llicències de parada que tenien, que havien arribat a ser cinc! Efectivament, a mesura que la família havia anat creixent, també ho havia fet el negoci de pessebres, sobretot a partir dels anys quaranta, més o menys, moment en què els Juan es converteixen en els venedors dels Castells, una de les nissagues de figurinistes més reconegudes no només del país, sinó de renom internacional —i Creu de Sant Jordi l’any 2018. Quan aquests van decidir que no volien continuar fent venda directa, Arturo Juan pare va negociar amb ells ser-ne el venedor: “Quan ja vam començar a comprar Castells, ell ja no en feia tantes, de figures, ja només algú que l’hi demanava, perquè feia suros i feien pobles, i llavors l’hi demanaven”. Ens mirem els papers antics que ens expliquen, també, aquesta història: els carnets d’artesans “del papa i de la mama” presidits pel jou i les fletxes, expedits pel “gremio de artesanos”; permisos per a la “feria de belenes”; fotos en blanc i negre; retalls de diari on hi ha marcades les parades que tenien i la localització, tot i que “no hi són totes, perquè la de la meva germana, per exemple, era al carrer de Santa Llúcia”.
Quan els germans Castells van decidir que no volien continuar fent venda directa, Arturo Juan pare va negociar amb ells ser-ne el venedor
Els papers i permisos necessaris de l’època del pare avui s’han multiplicat i les quotes pugen molt més que les “cinco ptas” del carnet d’artesà. Ara cal sumar-hi la contribució a l’Associació de Venedors de la Fira de Santa Llúcia, que és qui gestiona els permisos i “els que es barallen amb l’Ajuntament”; la llum i la instal·lació; les escombraries, i els autònoms. L’Assumpció s’hi ha de donar d’alta per als dies de la fira —durant l’any és mestressa de casa, abans mare, avui àvia dedicada i amatent— i també ho ha de fer per a tothom qui prevegi tenir-hi treballant: ella fa totes les hores de tots els dies, però els festius necessita reforç; aquest any, el fill, el gendre i la nora. Des de fa uns anys, també paga un plus per assegurar la parada i les figures amb la seva asseguradora: “Quan els ho vam dir, no sabien com assegurar-nos-la, així que vam trobar la solució juntament amb la casa”. Ella i el seu marit van decidir fer el pas arran d’un accident traumàtic. Era un dels primers dies, en una hora en què pràcticament no hi havia parades obertes. De sobte, l’Assumpció va veure entrar pels passadissos de la fira una camioneta. El transportista es movia per allà enmig de manera maldestra, i ella de seguida es va adonar que se li emportaria la parada: “Va passar per davant i va enganxar el toldo i ho va arrossegar tot!”.
Enmig del disgust i la trencadissa enorme de figures, quan la van trucar de l’asseguradora que pagava l’associació i va dir el preu de les figures, s’esperava una reacció negativa, fins d’una certa mofa, com la que havia tingut el conductor que ho havia trencat tot, però de l’altre costat de l’auricular va sortir-ne una reacció inesperada: “És clar que crec els preus que em dius, soc clienta teva!”. De les figures que s’havien fet malbé en va fer dues caixes: d’una banda, les que era impossible arreglar i, de l’altra, les que es podien restaurar. L’assegurança li va reintegrar el preu de cost de les primeres i va assumir la factura de reparació de les segones, però molts conjunts havien quedat escapçats: tres reis amb només dues figures, un naixement sense sant Josep, una dona munyint sense vaca... Cal tenir en compte que el valor de les peces, justament, es mesura per la mida i el nombre de figures que hi ha: figures simples o dobles, o amb un animal menut, mitjà o gran; conjunts de tres o més personatges; escenes on hi ha moltes peces; naixements que de manera indissociable duen el bou i la mula... Els conjunts més grans i espectaculars són les cavalcades dels tres reis: vestimentes opulentes i orientalitzants amb una enorme quantitat de detalls i color daurat, cavalls a punt de cabriolar-se, camells que no volen avançar i, fins i tot, elefants amb la trompa alçada. La parada de l’Assumpció és plena d’una bellesa més clàssica i serena en les figures dels Castells, dinàmica i gesticuladora en les de Delgado.
La parada de l’Assumpció és plena d’una bellesa més clàssica i serena en les figures dels Castells, dinàmica i gesticuladora en les de Delgado
Una jornada de fira
Un dia entre setmana m’atanso a saludar la nostra venedora i, és clar, a comprar les peces d’aquest any per al meu pessebre. Els compradors de l’Assumpció ens hi solem estar força estona, a la parada 36-37 (és una parada doble, amb dues llicències). Triem amb cura; mirem una per una les figures; n’estudiem gestos, cares, colors i actituds; tenim “amors a primera vista”, i gairebé mai acabem respectant el pressupost. Però també ens hi estem perquè ella és simpàtica, generosa, disposada i xerraire, no té mai un no per acostar-te una figura, dues, tres, deu, les que facin falta, posar-les juntament amb d’altres: perquè cada un dels seus clients és i el fa sentir especial, i es pren el temps que cal per ajudar-los a escollir. Pentinada sempre a la perfecció, les ungles pintades i maquillatge estudiat —“¡Antes muerta que sencilla!”, diu rient—, dona consells, explica mil anècdotes de gent que li ha passat per la parada i inclús vetlla pel teu propi pessebre, que també és i se sent seu: “No agafis pas aquesta, que no és la teva mida! No, les teves són de 12!”. Ella ho sap millor que els mateixos compradors, quines figures tenen. Hi ha pessebres amb figures seves en cases de mig món —té clients per tot Europa i, fins i tot, als Estats Units o als Emirats Àrabs— i d’alguns és capaç de recordar-ne figura a figura!
Hi ha pessebres amb figures venudes pels Juan en cases de mig món: té clients per tot Europa i, fins i tot, als Estats Units o als Emirats Àrabs
De matinada un senyor de Madrid ha agafat l’AVE per ser ben aviat a la parada. Ha triat amb cura, s’ha posat al dia, com cada any, amb l’Assumpció (“Què fan els nois?” “Bé, ja són casats!” “Avis, ja sou avis?” “Enhorabona!”), i, després de fer un volt per la fira, se n’ha tornat cap a l’estació de Sants. Passen uns turistes bocabadats que s’allunyen quan els ensenya el full dels preus, que és la manera que té per comunicar-s’hi, perquè ella no en sap pas, d’anglès. Es faran enrere, “era de preveure”; em diu després que amb tots els badocs estrangers passa el mateix. “Ui, no, això no viatjarà bé, em fa por que es trenqui”, li donen com a excusa. Però embolicades amb encenalls de fusta —“És la millor manera”— i amb les capses de cartró, n’ha enviat a tot arreu: “N’he enviat per tot Europa, de figures. Als Estats Units ja no ho faig, que és una feinada, el tema de duanes, assegurances… I llavors, per als d’allà, els ho envio si tenen coneguts o família per Europa, i ja s’espavilen”.
L’escena de turistes bocabadats que no compren es repeteix uns quants cops al dia: “Passa molt, això, i mira que l’home estava enamorat d’aquest elefant!”. Arriben un senyor que fa diorames i la seva dona. Busca dues figures que acompanyin, a banda i banda, un naixement. Han de ser d’una talla determinada, tenir unes actituds i ocupar uns espais concrets. Busquen junts amb l’Assumpció, que les hi troba de seguida. “Un dia un senyor buscava una figura que semblés que ballava una sardana amb el peu alçat. Tenia una figura que pujava un graó, vaig treure el graó i vam tenir la figura perfecta!” Certament, et sabrà trobar i vendre el que estiguis buscant... i el que no! El senyor dels diorames paga les figures que buscava, unes quantes ovelles —una, de regal— i una adoració dels tres reis de Delgado preciosa que no ha pogut deixar passar, tot i que ja en té alguna altra. La seva dona, mig rient, diu que no vol ni sentir-ne el preu. S’acosta al cap d’una estona una parella clarament “Upper Diagonal”. Ella fa un pessebre enorme amb aigua que corre i quilos de material. És una tradició familiar que li ve del pare, que ja comprava les figures als Juan. Cada any, amics i coneguts van a admirar-lo i els n’ensenyen les noves figures; aquest any, dues de femenines dels Castells: una vella esvelta i digna, i una dona jove de cara fina. Passen uns pares amb els fills i, mirant, mirant, s’encaterinen d’una oca molt divertida amb el coll estirat.
Cada vegada queden menys paradistes amb generacions d’avantpassats artesans que venien productes per fer pessebres a Santa Llúcia
Dinem juntes —sempre al mateix restaurant, de menú, així s’assegura que és entrar i dinar, i poder anar al lavabo sense problemes— i m’explica que diumenge, com que no hi havia escola, el fill havia anat a ajudar-la acompanyat d’una de les netes. Instal·lada amb cura dins de la parada —“Tota la vida que he tingut figures a casa i els nens no n’han trencat mai cap; només cal dir-los-ho, els ho has d’ensenyar i ja està”—, va estar venent ovelles. El matí li va anar prou bé, però a la tarda ja voltava poca gent i de seguida es va avorrir. Somric per dins: sembla que l’ofici realment es du a la sang, i així ha de ser, perquè les parades només es poden transmetre de pares a fills.
Entre passavolants, o més aviat passamirants, a primera hora de la tarda arriba un grup de compradors de Banyoles. Al matí ja n’han passat uns altres, de banyolins; resulta que han baixat amb el mateix autocar. Els primers han preferit visitar la parada al matí per poder anar a dinar d’hora en un restaurant de la zona que, és clar, els havia recomanat ja l’any passat l’Assumpció. Un dels homes del grup de la tarda li explica que ha recaigut del càncer, i s’abracen fort amb l’Assumpció quan s’acomiaden, i ella insisteix que “fins l’any que ve”, quan ell torni a comprar-li noves peces. Abraça i petoneja, estima la gent que s’acosta a renovar el ritual anual que permet fer, figura a figura, cada any més gran i més poblat el pessebre de casa. A mitja tarda apareix una parella jove que busquen un naixement; fa estona que donen voltes per la fira mirant a tot arreu, però no acaben de trobar res que els agradi. Cansats de veure les mateixes figures adotzenades, els mateixos tons de colors, els mateixos tipus, han trobat un canvi de gamma cromàtica, gestos i qualitat. Finalment, s’enduen un naixement “català” (de personatges n’hi ha de dues menes: els “hebreus” i els que emulen un “tipus” del món rural del nostre país). “Jo no sé què carreguen els altres. Una vegada em va venir un de Mataró dient-me que jo venia els Castells barats. I li vaig dir: «Perdona? Jo venc al preu que he de vendre. I em guanyo la vida, no tinc per què vendre-ho més car. I soc conscient que pel preu d’una figura meva et pots comprar tot un naixement murcià, i jo entenc que no tothom pot pagar el preu de les meves figures. Per això, quan venc un naixement, és festa major, perquè sempre seran meus. Toco castanyoles perquè he fet un client».”
“Fer un pessebre no vol dir que ets creient, sinó que és una tradició que has vist als pares, l’has vist als avis...”
Cada vegada queden menys paradistes amb tres, quatre i, fins i tot, en un cas, cinc generacions d’avantpassats artesans que venien productes per fer pessebres a Santa Llúcia. De fet, cada vegada queden menys paradistes amb figures “tradicionals”, ja siguin de fang o de plom. La qüestió no és la de les nissagues, sinó la del producte que es ven: primer va ser el plàstic, que va amenaçar els escultors; després, les figures industrials de Múrcia; ara, la pols de marbre i la resina... També hi ha cada vegada menys clientela, per una amalgama de raons que van des de la desconnexió cada vegada més gran amb les tradicions, l’adopció de modes estrangeres o un rebuig frontal a tot allò que pot fer flaire de religió cristiana.
Tinc la impressió que “fer el pessebre” ja fa temps que va més de tradició, que està més impregnat de ritual, que no pas de religió. La teoria més estesa quant a la desaparició d’aquesta artesania amb tants segles de tradició, segons em diu l’Assumpció, és que “fer un pessebre no vol dir que ets creient, sinó que és una tradició que has vist als pares, l’has vist als avis... El que passa és que les parelles, el jovent, ja no poden ajuntar-se, perquè no tenen poder adquisitiu per comprar-se un pis o anar a viure junts. Ja no tens un pis teu on puguis fer un pessebre, o un arbre, i decorar”. De nou, el gran problema de la nostra època: la manca d’habitatge, la impossibilitat de fer-se una llar. “I, per als paradistes, també és complicat, perquè la majoria tenen una altra feina durant l’any i han de posar-se les vacances al mes de la fira...”
13 de desembre, dia de Santa Llúcia. Avui és festa gran: les portes de la capella de Santa Llúcia, adjacent a la catedral, estan obertes de bat a bat. La gent hi entra, tradició arreladíssima entre molts barcelonins; encenen una espelma a la patrona dels oficis en què la vista és essencial, com cosidores, puntaires, sastres o rellotgers —que per molts anys ens conservi la vista!—, i entren cap al claustre de la catedral a admirar-ne el pessebre i a saludar les oques. Pels volts de la seu de Barcelona, la vida bull. Carrers comercials, molts turistes, músiques qüestionables, parades impersonals i tions amb barretina i cara, però, no poden fer res contra l’atractiu d’una fira que, si bé molt descafeïnada, continua venent figures per fer pessebres, verd, pobles de guix o palmeres de plom. De moment, la tradició de reproduir amb molsa i suro un paisatge que acull escenes de la vida més o menys quotidiana per mitjà de petites figures de terra cuita pintades entorn de la Nativitat, tres reis que segueixen una estrella i uns pastors a qui un àngel anuncia, en primícia, que el Salvador és nat, aguanta la tradicional fira. I que per molts anys…!
Aquest és el teu article gratuït setmanal.
Fes-te subscriptor. Podràs llegir, escoltar i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.
– continua després de la publicitat –
– continua després de la publicitat –
Envia un comentari