El comú dels mortals, quan ens diuen “muntanya”, pensem en un cim. Fer el cim, una pica, un punt culminant d’una ascensió, un final, una proesa. Però a muntanya, “la muntanya” no és això. El cim és un lloc inhòspit, generalment ventejat, difícil de viure-hi, sovint ni tan sols trepitjat. “La muntanya”, a muntanya, són prats, boscos, pastures, còrrecs i estimberris, aigua. Una muntanya és vida, la vida de l’estiu, del bestiar que hi pastura, de caça i recol·lecció. La muntanya. Article femení. Substantiu femení. Femení de vida, d’abundància, de futur. I, malgrat tot, els que la trepitgen són majoritàriament homes. Homes de pagès, ramaders i pastors, vaquers, guardes forestals, excursionistes que omplen els refugis. Muntanya és un nom femení, però a muntanya hi ha encara molt poques dones.

Són poques, i són excepcionals. És per això que us proposo pujar a la muntanya de Prats de Molló amb la Liên Favard, uns anys vaquera, avui ramadera, instal·lada a l’alta vall del Tec, aquest tros del Vallespir —la “vall aspra”— més dret i esquerp, alhora generós i ufà, ric en patrimoni cultural, immaterial, natural, ancestral... La seva història és singular per molts motius: no li venen de família ni l’ofici ni la passió per la muntanya. Ella és “simplement” una petita ramadera enmig d’unes muntanyes enormes, però de “simple” no en té res. Ja ho veureu.

Us proposo conèixer-la tot caminant junts. No hi ha millor manera per fer-ho, perquè la Liên camina. Comencem passejant amb la llum blanca de la primavera, quan el sol d’abril allarga els dies i, malgrat que les tardes encara són fredes, la necessitat de ser a l’exterior és imperiosa. El seu fill acaba de fer un any. Ja fa mesos que ha après a caminar, però quan anem a passeig va a coll de la mare, dins d’una motxilla portanadons. Dorm, mama, riu, juga, observa. Quan anem a veure les vaques, li canvia la cara.

‘Muntanya’ és un nom femení, però a muntanya hi ha encara molt poques dones. Són poques, i són excepcionals

La Liên (pronunciat Line) va néixer l’any 1988 al Périgord Noir, a la Dordonya. Però hauria pogut néixer en qualsevol altra terra, perquè és hereva d’una nissaga provinent de no-llocs: Indoxina, pieds-noirs algerians... Els seus avantpassats provenen de realitats que ja no existeixen. Els pares són fills del Maig del 68. “Ells ja van fer el pas d’alliberar-se de tot allò que podia pesar, i jo vaig créixer en un espai mental nou, en què el valor no són la feina o els diners, sinó ser feliç, lliure, l’amor. No em van ensenyar a no robar, a no dir mentides; això ve sol, d’un mateix. Mai van haver d’insistir sobre la moral, perquè això no s’aprèn, això són valors humans.”

A Arles, sovint li pregunten: “D’on ets, tu?”. No sap què dir: la pregunta la desconcerta perquè “la resposta mai no era simple”

Els primers anys els passa enmig d’un bosc que havia comprat el pare, sense casa ni barraca. Dormint sota una tenda militar, caminant descalça, aprenent a enfilar-se als arbres i a encendre foc, corrent de nit. Aquest bosc serà un espai vital al qual anirà tornant fins als disset anys. Els pares se separen que encara és petita i, gens extraordinari atesa l’enorme mobilitat física que tenen molts dels habitants de l’Estat francès, ella i els seus germans s’instal·laran amb la mare primer a Marsella i, després d’un viatge revelador pel sud de França, acabaran a la vall del Riuferrer d’Arles (Vallespir).

Per als menuts, el xoc social és enorme. D’una escola Steiner de vint alumnes, passen a instal·lacions amb centenars de nens, edificis grans i ciment. La Liên és una nena brillant, però amb un caràcter molt fort; supera els cursos sense esforç, malgrat que el tracte i també el respecte, especialment amb els professors dolents, poden ser difícils. “No entenia que algú que era professor no sabés ensenyar.” A Arles, sovint li pregunten: “D’on ets, tu?”, i a ella li costa respondre. Contràriament a molts dels companys de classe, fills de famílies que s’arrelen a la terra, al poble, a les cases, segles enrere, ella no sap què dir: la pregunta la desconcerta perquè “la resposta mai no era simple”.

Es converteix en una adolescent rebel i difícil. Amb la majoria d’edat i acabats els estudis obligatoris, decideix formar-se en el món audiovisual. El cor també la duia a belles arts, però, alhora, estava convençuda que “l’art no s’aprèn a l’escola” i l’horroritza la idea que algú vulgui “dirigir la creativitat”. Així que acaba fent estudis tècnics audiovisuals. Enregistrament de concerts en directe, videoclips, teasers... Ben aviat entra a treballar al món del tecno, on desenvolupa bona part de la carrera professional. Busca feines curtes, que li donin el necessari per viure i, sobretot, per viatjar, la seva gran passió, llegat d’un pare nòmada. Les feines també li duraven poc perquè li costava entendre’s amb els caps i els companys de feina: “Era sempre perfeccionista a la feina, idealista. I, buscant l’ideal, sempre acabava decebuda: de la gent, de la feina, dels equips, de les empreses”.

“No em van ensenyar a no robar, a no dir mentides; això ve sol, d’un mateix. Mai van haver d’insistir sobre la moral, perquè això no s’aprèn, això són valors humans”

La vida (l’amor) la du uns anys a Bretanya i quan això s’acaba, se’n va a casa la mare, a Arles. I allí hi troba un nou company, un veí de la vall de Riuferrer que és artista i creador. S’estableix al Vallespir, i comença a caminar. “Anava sempre a peu al poble, a Arles, molt rarament en moto. Agafava tots els camins possibles, d’antics que vaig trobar, per les crestes, per tot arreu. Em llevava molt i molt d’hora i quan encara era fosc, a les quatre o cinc del matí, pujava amunt a veure la sortida del sol.” El mas on viuen és un espai de creació que acull gent, sobretot companyies de dansa o circ, i, malgrat que la gent que hi fa estades és molt interessant, quan la casa s’omple s’hi sent poc còmoda. Així que les excursions que feia sovint a muntanya (el GR10 passava per darrere del mas) es converteixen en escapades de tres i quatre dies caminant “fins a l’extenuació” pel massís del Canigó i muntanyes enllà, cap al cor del Pirineu.

Descobrir que s’és d’un lloc, trobar el lloc d’on s’és

Mai havia caminat pel mig de la carretera de coll d’Ares, però avui he donat un cop de mà, o almenys ho he intentat, per pujar les vaques de la Liên cap als estivatges. Ella va al davant, amb el seu fill a coll, dient paraules boniques a les seves “nenes mimades”, animant-les i cridant-les cap a ella amb crits aguts. Al mig hi camina el seu company, desencallant les que es distreuen i es paren a menjar pel camí. Les pluges de primavera han donat una petita treva als ramaders i han tingut prou herba per aguantar les vaques a mitja muntanya fins a juny entrat, però ara ja cal aviar-les cap a la fresca. Fa calor i elles arrosseguen lentament el seu pes carretera amunt. Tanquem la comitiva a tall de cotxe escombra el seu sogre i un parell d’amics. Em passo el trajecte demanant a la Rebeca —una vaca que, ja ho diu el nom, de joveneta era una rebel i avui és de les més manyagues— que camini si pot ser una mica més de pressa. Xerro amb el sogre. Entre històries divertides i petites punyetes per veure qui es queda enrere amb les vaques més lentes, m’explica com pateixen per l’aigua. L’any passat moltes fonts es van assecar i es va arribar al límit d’haver d’omplir abeuradors amb cisternes; diàriament, trajectes llargs arrossegant amb els tractors centenars de litres d’aigua cap a les pastures. I per donar menjar a l’hivern, cada vegada cal comprar més herba a fora, perquè ni tan sols ells, que són una explotació gran amb prou bones terres, ja no en tenen suficient. Però sembla que aquest estiu plourà. Diuen que sortirem de la sequera. Finalment una mica de descans després de dos anys molt difícils.

“Des de petita, quan sentia gent pels camins, m’amagava. Jo era ningú enlloc.” No era ni la filla, ni la dona, ni la treballadora...

Un dia, l’impensable, el desconegut, va passar: va trobar “el seu lloc”, el “seu” tros de món, una “llar”. Sí, se sentia que era on havia de ser. Estava fent la volta del Canigó, però per camins alternatius, secundaris. Sempre caminava molt lleugera i per dormir duia només una hamaca que penjava a tres o quatre metres d’alt entre dos arbres i una manta tèrmica per aïllar-se. Però aquell dia se l’havia deixat al mas. Era setembre i va passar la nit en vetlla, incòmoda, morta de fred humit. L’endemà, sabent que necessitava dormir, va decidir fer-ho sota cobert, en una barraca. No ho havia fet mai. “Tenia molta por, una por terrible i irracional d’allò «humà». Un gran terror de «ser vista».” Creia que “a la muntanya hi era tan sols de pas, jo. Des de petita, quan sentia gent pels camins, m’amagava. Jo era ningú enlloc”. No era ni la filla, ni la dona, ni la treballadora... Ningú amb qui la gent de muntanya la pogués identificar o relacionar. No pertanyia a la muntanya i, per tant, ni volia ser vista, ni que se sabés que era allà o que hi havia estat. Volia ser ningú i que ningú es fixés en ella.

Però la son i el cansament la van vèncer, així que es va començar a preparar un jaç dins de la barraca de pastor de les Estables, una construcció de pedra seca llavors mig enrunada, situada a 500 metres encara no de la cabana del vaquer d’aquesta muntanya del comú de Prats de Molló. Un cop els cotxes dels ramaders, que havien passat hores allà, van ser fora, es va omplir de coratge i va fer una cosa que encara no havia fet mai: se’n va anar a parlar amb el vaquer. En David, home de muntanya sud-català, seria la primera persona amb qui parlaria a muntanya. Així que s’hi va atansar, es va presentar, i li va dir que passaria la nit a la barraca. Li va fer un munt de preguntes per veure qui tenia al davant: “Si em feia mala espina, me n’hauria anat a dormir a un altre lloc ben lluny, hauria marxat ràpidament”. Parlant, es va recordar que havia trobat un vedellet petit tot sol al mig de bosc. Durant el dia els homes havien fet pujar les vaques —era setembre i començaven a voler baixar— i una havia amagat el seu vedell acabat de néixer abans que les fessin tirar amunt. El vaquer li va demanar ajuda per anar-lo a buscar i el van carregar cap a la cabana. Es feia fosc, i en agraïment en David la va convidar a un sopar calent i a dormir sota cobert. Ella estava tan esgotada que va acceptar: l’escalfor del lloc, una sopa bullent, inclús una dutxa... El confort totalment inesperat i, sobretot, la manca de prejudicis d’en David li van obrir una porta d’un món que seria el seu, però que ella encara ignorava.

Des de llavors, durant les seves llargues caminades sovint passava per les Estables a saludar vaquer i ramaders, a oferir-los un cop de mà si necessitaven ajuda, i, a poc a poc, la Liên va anar descobrint un nou món: havia trobat la gent de la muntanya, no gent de pas que “van” a la muntanya, turistes, excursionistes, gent que surten a la natura “per alliberar-se, fora de la moral, de la llei”, sinó la gent de la muntanya. I va començar a aprendre català. “De vegades havia estat amb altres ramaders, del nord, i tots parlaven en català entre ells. I feien l’esforç de parlar en francès quan era allà, però ben aviat hi havia expressions i paraules... I em vaig dir: «Haig de parlar aquesta llengua, perquè és la llengua de la muntanya».” “Hi ha un espai, i és així, que és el de la muntanya, i és català. Després tens a un costat Espanya i a l’altre França. Però aquest espai compartit és català.” I sí, hi ha un filat que marca la frontera estatal que travessa la carena, “però la frontera, a muntanya, no hi és, inclús si la veus dibuixada al mapa. T’és absolutament igual! Hi ha uns límits, unes fronteres, sí, però entre pastures. Podria ser amb les pastures del Tec, i seria exactament igual que la que hi ha amb la muntanya de Molló. No és un altre país, és simplement una altra estiva”.

“Hi ha un espai, i és així, que és el de la muntanya, i és català. Després tens a un costat Espanya i a l’altre França. Però aquest espai compartit és català”

Lili, la vaquera

Avui hem pujat al coll d’en Ce i caminem per un camí que la Liên es coneix de memòria: el que du a Sant Guillem de Combret, a la vall de la Comalada. Som a ple estiu i fa molta calor. Ens parem per banyar els gossos i el nen en un abeurador, i acabem tots xops i refrescats. Pel camí, que transcorre planer pel mig d’una fageda de conte —quin gran patrimoni, les fagedes de Prats de Molló!—, collim vaquetes (rossinyols), juguem amb pedres, saltem arrels, ens enfilem rostos amunt. El menut marca el pas i els interessos. És un gust veure l’equilibri que té (per herència genètica, és un nen “amb peu de muntanya”), i les poques manies de la seva mare li permeten descobrir lliurement el món que l’envolta amb llibertat: el nen aprèn amb la simple lògica on són els límits; si cal, amb una petita explicació. “Veus, per aquí pots caure”, o “Això rellisca, fes a polit”. Llavors, es mira bé el lloc on és, i posa els peus amb més cura, o s’acosta prudentment al marge.

Van arribar els últims anys abans de plantar-se als trenta: llavors tenia una feina amb un grup a l’Ardecha, on feia estades de pocs dies a la setmana o per petits períodes de temps, i malgrat que semblava una vida ideal, trobava a faltar la muntanya, on s’escapava sempre que podia. El canvi de dècada li va fer replantejar-se la vida: “Vull viure així, treballant davant d’un ordinador i que la muntanya sigui la meva escapada dels dies lliures, o vull una altra cosa?”. La resposta era fàcil: “Volia viure i treballar, ser el 100% a la terra”. Calia, doncs, trobar un ofici que li permetés ser sempre a muntanya, i un dia, mentre conversava amb un vaquer a les Estables —ja no era en David—, entre les queixes i renecs d’ell contra l’ofici, li va comentar que, en canvi, a ella, la vida entre les vaques li hauria encantat. “Només cal que postulis per la feina”, li va etzibar. La Liên acabava de descobrir que hi tenia el dret, que podia entrar a formar part d’allò que havia descobert que era el seu lloc, el seu món, “la muntanya”, malgrat no tenir ni experiència ni estudis. I s’hi va proposar tot just acabada la temporada, a les Estables i a altres muntanyes.

Observant, provant, va aprendre tot el que sap de l’ofici en relació amb el bestiar i la terra, l’aigua, les pastures. No hi ha hagut transmissió generacional, sinó que tot l’aprenentatge és per experiència directa

Tres setmanes abans de començar la temporada, va rebre confirmació que la contractaven com a vaquera de les Estables. L’entusiasme va sobreposar-se al desconeixement de l’ofici. Sense material, només amb un plànol que li havia donat l’associació dels ramaders i quatre instruccions perquè, per exemple, netegés els filats, l’estiu va començar. “Estava tan contenta! Vaig dur les meves eines, tot, però no sabia què necessitava. Vaig netejar tots els fils i tancaments amb unes petites tenalles!” “De vaques, en sabia les poques coses que me n’havia ensenyat en David, i para de comptar.” Observant, provant, va aprendre tot el que sap de l’ofici en relació amb el bestiar i la terra, l’aigua, les pastures. No hi ha hagut transmissió generacional, sinó que tot l’aprenentatge és per experiència directa. “Segurament ja està bé, perquè la relació d’un animal quan ets dona és diferent: les vaques, d’un gos, d’un home, se’n malfien. No és així amb les dones.” “Al principi et posen a prova. Cal ser la cap de les vaques. Un home té una mica l’autoritat, la testosterona. Inclús un home agradable continua sent un home; un home dur continua sent un home.”

Recordeu que parlem d’una dona extremament perfeccionista i independent? També ho va ser fent de vaquera. Aquí us ofereixo un parell d’exemples dels molts que m’explica. Riurem! L’any anterior, a la muntanya de les Estables, set persones (gent valenta, el vaquer, ramaders i gent de muntanya, esportistes...) no havien aconseguit baixar les vaques el dia decidit. El primer any de la Liên, una sola noia, sense experiència prèvia, esperava, el dia acordat, cada ramader amb la seva vacada separada i triada: les mares eren en un lloc, els vedells separats per números, dins del parc o en llocs propers. I ho va fer tot sense cridar, i sense cops de bastó, sense la tècnica acostumada d’atreure totes les vaques amb sal cap als sanejadors i allà manipular-ne els exemplars que calien, sinó anant a buscar un per un cada animal, duent-los on se’ls volia en cada cas, i deixant la resta del ramat tranquil. Sense estrès, sense pressió, sense agressivitat. Era extenuant, però tant ella com les bèsties quedaven tranquil·les. Malgrat els bons resultats, el mètode és controvertit perquè “no és el que s’ha fet sempre”. Però ella ho té clar: “Jo, avui, sé que puc aplegar 300 vaques que no conec, en un lloc que no conec”.

“Segurament ja està bé, perquè la relació d’un animal quan ets dona és diferent: les vaques, d’un gos, d’un home, se’n malfien. No és així amb les dones”

En voleu una altra? Aquell estiu, va ensenyar “a caminar a ritme marcial” un dels ramats més assilvestrats de la muntanya de Prats de Molló: ningú no les havia vist mai moure’s així! Havia treballat amb elles durant tot l’estiu, cada setmana, desboscant-les una per una, ensenyant-les a caminar juntes a bon ritme. I encara l’any següent, va rebre una vacada que no havia estat mai en aquella muntanya. “Les vaques són animals de costums: caminen d’un prat a un altre i a la muntanya, a un lloc concret, res més.” Quan els canvies la rutina, costa Déu i ajuda acostumar-les, així com és difícil que les antigues ocupants estiguin d’acord a acceptar nous veïnatges. Essent totes molt territorials, va arribar a col·locar espantaocells aquí i allà per controlar-les!

Quan va començar en l’ofici, s’havia dit que ho faria deu anys. Als estivatges, la Liên treballava dotze, catorze hores al dia. Però és el que volia: era i vivia a la muntanya. És allà on ha estat completament feliç. “Saber-te sola, tenir la muntanya per a tu, ser-ne part.” Però va acabar la primera temporada completament extenuada. “Hi ha set mesos entre temporades, i em va costar set mesos recuperar-me de la primera. No era conscient de fins a quin punt estava, físicament i de nervis, morta.” A més, entremig, havia conegut el seu company, un jove ramader de Prats. La notícia es fa pública el dia de la Festa de l’Os, celebren carnaval junts com a parella i ella descobreix que ja feia temps que formava part de l’imaginari del poble. En entrar a la vida dels homes de la muntanya, havia entrat també a la vida dels pobles de la muntanya: “Temps després em vaig adonar que la gent ja llavors s’havien fet una idea de mi, es creien que sabien qui era, s’havien inventat un passat per a mi!”.

“Hi ha set mesos entre temporades, i em va costar set mesos recuperar-me de la primera. No era conscient de fins a quin punt estava, físicament i de nervis, morta”

Per històries de les que sempre omplen la vida dels pobles, la relació no va ser ben vista per alguns ramaders de les Estables i “la vaquera més bonica del món” va perdre totes les gràcies. Però a ella li va ser igual. “Sabia que abusaven del meu entusiasme, de la meva voluntat i força de treball, però m’era igual perquè el que jo feia, ho feia per la muntanya. Una muntanya s’ha de gestionar bé, i jo hi tenia el meu rol, i el feia bé perquè volia realment el bé de la muntanya: que fos neta, oberta. I per això feia moltes feines que no em pertocaven.” “Però, quan va arribar el factor humà, va aparèixer la hipocresia, la gelosia, la malícia, a uns nivells que fins llavors no havia conegut. Fins llavors ho havia evitat.” “La gent són hipòcrites i accepten la hipocresia, però jo no, jo no puc. Estava predisposada a seguir més anys, però t’adones que hi ha molt poca gent que fan això per la muntanya; només ho fan per aprofitar-se’n. Perquè les seves vaques hi mengen pràcticament de manera gratuïta durant l’estiu, i a més tens primes, ajuts”, explica. “La gent no hi veu a llarg termini, ni tan sols a mitjà termini. Ho vaig intentar, i continuaré treballant així, on tinc ara les vaques, però és dur. Em costa molt dir-me que ho faig només per la muntanya, perquè hi ha moltes adversitats al davant, massa. Et sabotegen la feina.”

I amb aquest disgust de pena i ràbia a dins, fa només dues temporades de vaquera, dues i prou. L’estiu següent, el passa treballant al refugi de Sant Guillem de Combret. El següent pas natural era que la Liên tingués les seves pròpies vaques, però en aquell moment allò ni tan sols existia com a possibilitat en el plantejament vital d’ella. Significava deixar enrere ideals de llibertat i autonomia, per entrar a la societat (de muntanya) i a una vida “convencional”. “Però estava enamorada!”, diu rient, “i vaig fer concessions”. Després de mesos i mesos d’anar-se’n fent a la idea, finalment havia decidit convertir-se en ramadera, però no tenia ni la manera de comprar les vaques, ni el terreny. I no volia quedar lligada pel sistema d’ajuts, préstecs i subvencions. Feia uns anys que el seu company havia comprat una casa de pagès que s’estaven arreglant, així que ja tenia un lloc perfecte com a punt de partida i cor del seu nou projecte. I van passar moltes coses de cop: una terra propera a la casa, es va alliberar, i durant la mateixa època, el pare de la Liên va morir. L’herència que li va deixar va ser un regal que li va permetre començar els seus passos com a criadora.

“Em costa molt dir-me que ho faig només per la muntanya, perquè hi ha moltes adversitats al davant, massa. Et sabotegen la feina”

Només faltava acceptar l’inevitable. I, per acabar-se d’instal·lar, comprar un tractor i construir un cobert per aixoplugar-hi els animals a l’hivern, va demanar els ajuts i préstecs necessaris. “Simplement, és impossible fer-ho d’una altra manera!” Va entrar al sistema: inversió, préstec, deute, ajuts als joves ramaders i les noves explotacions, PAC... I va arribar el moment més esperat: el de triar les vaques. “Les vaques són meves, això és el més important. No estan lligades a cap préstec, van ser el regal del meu pare.” Vuit de joves comprades als Coma, que “tenen un molt bon peu muntanyenc”, i vuit més d’un veí que començava a reduir el ramat, perquè es feia gran. No va triar-li les vaques més boniques, sinó les que tenien més bon caràcter: “Vaig agafar les petites, les lletges, les velles, les discapacitades, però no les dolentes!”. Alhora, va demanar al mateix veí el dret per anar a estivar amb ell, a la muntanya de Costabona, a la zona de l’Ullat, molt a prop de la coma del Tec. Tenia accés als estivatges de Prats de Molló perquè havia instal·lat l’explotació en una casa de la vila, i com que el veí estava reduint i ella, a més, s’havia quedat vaques que ja estaven acostumades a aquella muntanya, i després de rebre el vistiplau de l’associació de ramaders, gestors dels pasquers, els estivatges de Prats de Molló, va començar, finalment, la vida de la vacada de la @lili_la_vachère.

La vacada de la Lili

Al setembre de cop arriben sempre quatre dies que ens fan posar els pantalons llargs, treure les jaquetes i, als vespres, encendre el foc. Aquesta invitació al recolliment l’aprofitem per fer “una entrevista com Déu mana”, que vol dir que ens asseiem a la cuina i parlem. El final d’estiu ha sigut molt dur, i moltes de les coses que m’insinuava amb petits comentaris avui brollen. Posa paraules al patiment i a la incertesa, a una idea que es va convertint en convenciment: “Penso que ni d’aquí tan sols cinc anys serem aquí”. L’arribada del bon temps va començar amb una eruga verda que va menjar-se arrels i herba i tomateres i patateres. Després, el xoc i la incredulitat de la llengua blava, que aquest estiu s’ha acarnissat amb el Vallespir i ha matat vora el 80% de les ovelles; a més, ha afectat, per la seva virulència, també les cabres i, fins i tot, les vaques. Moltes han avortat; algunes, les més febles, fins i tot n’han mort. I ara que arribem a finals d’estiu, els senglars s’han multiplicat més que mai; “És any de senglars”, diu la gent, i des del fons de les valls fins a les crestes, arreu ‘borriguen’ pastures, boscos, marges de camins. Terres destrossades, herba amb les arrels a l’aire assecant-se, forats i més forats.

L’explotació —quina paraula més poc encertada!— de la Liên ja té tres anys. El segon estiu el va fer amb un nen de pocs mesos en braços; aquest tercer, el fa amb una criatura inquieta i caminaire, alegre, que li omple totes les hores del dia, i que l’acompanya arreu. Tenen la sort de poder fer-ho tot junts. Muntanya amunt, carretera avall, cap al Costabona o a la plana, a comprar a Ceret o a l’osteòpata a Camprodon, anant a buscar llavors a Olot o baixant fins a Perpinyà a fer paperassa. Aquests primers tres anys, maternitat al mig inclosa, no ha tingut cap mena de guany. Ha pogut viure gràcies a l’herència del pare. “No necessito molt per viure, però vull viure dignament del meu ofici. Les subvencions, és clar, són importants, perquè paguen moltes de les grans despeses que tenim, però vull guanyar-me la vida venent el meu producte, és a dir, la meva vedella. És tan senzill com això.” Actualment, però, allò que seria lògic, el mercat capitalista sense sentit en el qual vivim no ho permet. Una dada: es calcula que el 90% dels vedells que neixen al Departament dels Pirineus Orientals (Catalunya del Nord) s’exporta. I la majoria de vedella que mengen ve de nord enllà, del cor del país gal. “En venc una part important per a exportació, però això vol dir enviar uns vedells dels quals has tingut cura, els teus animals, a un final de vida molt possiblement atroç, i no ho suporto. Tot just començo, però vull arribar a fer que el meu ofici sigui coherent. Perquè criar vaques està molt bé, i viure a la muntanya és molt bonic, però cal poder arribar fins al final.” I el final vol dir vendre directament.

Allò que seria lògic, el mercat capitalista sense sentit en el qual vivim no ho permet. Una dada: el 90% dels vedells que neixen al Departament dels Pirineus Orientals s’exporta

Però, des de l’Alt Vallespir, arribar a la somiada venda directa és una gimcana quilomètrica. Baixar un vedell a l’escorxador, a Perpinyà, és una hora i mitja de carretera: combustible car i estrès per a l’animal, que, evidentment, afecta negativament el producte excel·lent que és la carn de vedella de les nostres muntanyes. “Aquesta és una regió poc ramadera, som pocs.” Desfer l’animal i tallar-ne la carn ho du a fer a un obrador a l’Aude, que és a tres hores i mitja de carretera de Prats de Molló. Perquè us en feu una idea, és com si un criador de Molló anés a matar a Girona i a desfer a Osca. Només en combustible i lloguer de cambra de refrigeració per transportar el producte amb seguretat i garanties, despeses d’escorxador i de tall, suma més de 600 euros, aproximadament el preu que li paguen per una vedella per a exportació (els mascles són més cars). “Però, al final, és també una qüestió d’ètica. I sí que és més feina, més hores, però això m’és igual. Fem un producte boníssim. És també una qüestió d’orgull. Saps que són bons, perquè se’ls ha tractat bé, perquè els has donat una vida que has creat expressament per a ells, i el que busco és això: no un reconeixement econòmic, sinó sobretot de l’ofici.”

A Camprodon, a encara no trenta quilòmetres, però ja a la Catalunya del sud, tenen un escorxador local. Però les preguntes sobre si té dret a dur-hi els seus animals són moltes i de moment no té respostes: “Puc dur a matar els meus animals allà, venint de l’Estat francès? Podré vendre la carn a França si mato allà? Cal que vengui els meus animals a un ramader del sud?” Perquè “Camprodon és aquí al costat, és la mateixa regió cultural. Perpinyà no té res a veure, i l’Aude... No té cap mena de lògica, no és coherent!”. Aquesta incoherència se’ls va fer evident durant una de les primeres manifestacions de pagesos de l’any passat. Els criadors de l’Alt Vallespir havien decidit baixar a manifestar-se a Perpinyà. “Érem allà i ens dèiem: «Què coi hi fem, aquí?». No és la nostra realitat, no és el nostre món. Tenim dificultats, tenim un ofici que cal defensar i fer conèixer, però és allà dalt, que cal fer-ho. I amb aquesta reflexió, ens vam dir: «No baixem més a Perpinyà. La manifestació, la fem al coll d’Ares».” I, amb comptagotes, però essent-hi presents, quan els ramaders del costat francès tallaven el coll d’Ares, criadors del sud pujaven a donar-los suport. I quan eren els del sud que feien el tall, alguns del nord s’hi atansaven per al mateix. Els vincles històrics i els intercanvis existeixen, i si hi ha una realitat de país que travessa les fronteres estatals, aquesta és la dels pastors i criadors de muntanya, però, tot i així, també aquestes relacions es van afeblint. Perquè el nord perd la llengua, i amb els cotxes, en comptes d’escurçar-se, les distàncies es fan grans, ja que els sistemes de carreteres, de disseny estatal, miren tots avall, cap a les capitals, i no pas amunt, cap a les muntanyes.

La Liên certifica una realitat compartida que s’ha de poder recosir. “No em considero gens ni mica agricultora francesa, no. No tinc cap mena de relació amb això. Jo soc ramadera de muntanya. El que m’interessa és la cria de muntanya: el mode de vida, l’ofici, el bestiar. La meva cultura és aquesta, que és exactament igual al sud, potser inclús més desenvolupada i acceptada, més dignificada allí. I sí, la muntanya és diferent, segurament és això el que va fer dibuixar la frontera —les planes amables de solana a les altures de Fabert i Espinavell es converteixen en còrrecs i rostos que, immediatament després de la carena, s’aboquen avall cap a la Presta—, però la manera com hi viuen els homes és igual. És el mateix ofici, són els mateixos animals, les mateixes problemàtiques.”

“No em considero gens ni mica agricultora francesa, no. No tinc cap mena de relació amb això. Jo soc ramadera de muntanya”

Incertesa, inquietuds i pena

Hem anat fins a les pastures, on aviat les vaques de la Lili han de baixar per passar els mesos de fred que s’acosten. No fa tants dies que érem a la collada de l’Ullat fent les fotos per a aquest reportatge, i allà dalt, distesa, entre les seves vaques, se la veia contenta. Però hem travessat rostos que fa tres anys que fa netejar pagant un dineral on no ha arribat mai a créixer l’herba perquè romegueres i falgueres tenen més força i són més ràpides. D’herba tampoc n’hi ha, als prats. Mentre el seu fill cull i comparteix mores amb la Nur, una gossa d’atura que s’ha afegit a la família aquest estiu (no era bona per a les ovelles del pastor que la tenia; ella volia humans, carícies, i no pas feina!), la desesperació es fa evident en les paraules de la Liên. Els brins que tenen prou força per brotar, se’ls mengen els muflons. Es van escapar fa uns anys d’una finca veïna on els havien introduït per a la caça recreativa, eren el ‘divertimento’ d’un home ric, i ara ja s’acosten al centenar d’exemplars. Mentre agafem gleves encara humides que aquesta nit han aixecat els senglars i les tornem a posar del dret —de totes maneres, no servirà de res, perquè aquest vespre tornaran a ser aquí—, m’ensenya com ha baixat el cabal de la font de l’abeurador. Al lloc ja hi ha algunes vaques, les que es van quedar a prop de casa malaltes de la llengua blava, a la qual es va sumar una malaltia vírica infecciosa hemorràgica (l’EHE). Estaven febles i requerien cures i medicació —sobretot natural i homeopàtica: la Liên carrega sempre tisanes, pomades, preparats fets “a mida” segons les necessitats de cada vaca— que no feien viable fer-les pujar a muntanya. És octubre i ja els ha hagut de donar bales d’herba comprada, perquè aquesta primavera als seus terrenys n’han pogut fer entre poca i gens. Ens n’anem cap a una part dels prats que està tancada amb un triple fil electrificat i que teòricament està sembrada. No hi ha herba ni a fora ni a dins del tancat, la pluja va arribar tard i malament. El que sí que hi ha són infinites plantes de seneci del cap, flors grogues invasores, planta verinosa que clava les arrels i mata la resta, resilient, resistent, que aprofita, a dins i a fora del filat, els trossos enormes remenats pels senglars que deixen la penya a la vista. Fa de mal caminar-hi per sobre, i fa de molt mal mirar. La incertesa, les inquietuds, la pena marquen els últims dies càlids.

“Em deia que per fi he trobat un ofici al qual m’agradaria dedicar la vida. N’accepto les dificultats, i ja al principi calculava que només m’hi podria estar uns deu anys. Però ara crec que, d’aquí només cinc anys, ja serem molt lluny d’on som avui. Estem desapareixent, sobretot en aquesta regió.” Les dificultats se sumen les unes a les altres; factors interns, externs, polítics, humans, socials, naturals…, sembla que tot els va en contra, als ramaders del Vallespir. “Hi ha una societat que treballa activament per no menjar més carn. Es donen situacions aberrants amb les quals cal acabar. Però no ser capaç de diferenciar entre una bona carn i una carn industrial…, això és una altra cosa. Els mitjans d’esquerra, de dreta…, tothom treballa contra la carn. I aquí hi ha una educació relativa a la natura, a la muntanya, que no té gens en compte el pastoralisme, a diferència, per exemple, dels Alps, perquè la nostra finalitat és la carn, i no els formatges, per exemple, i això està mal vist.” “Hi ha unes polítiques, no oficials però sí evidents, que busquen l’assilvestrament total d’aquestes muntanyes. I per descomptat que s’ha de treballar per a la preservació de la natura, que passa per una baixada de la freqüentació del turisme, d’acord. Però en la seva visió, també hi ha la reducció dràstica dels criadors.”

“Només tinc 25 vaques, molt poques, i no arribo a fer-les menjar. Ja avui és una bestiesa el que gasto per poder alimentar-les”

D’aquí pocs anys, “crec que quedaran un o dos ramaders que tindran moltes terres, cinquanta vaques ben boniques que faran la transhumància per als turistes i que s’enduran totes les subvencions dedicades al pastoralisme i a la cria de muntanya perquè se’n reconeixerà el valor, però d’una manera superficial, i això serà tot. La resta haurem hagut de plegar tots. Només tinc 25 vaques, molt poques, i no arribo a fer-les menjar. Ja avui és una bestiesa el que gasto per poder alimentar-les. Qualsevol persona que no fos de l’ofici no acceptaria mai una despesa així només perquè unes vaques mengin”.

Hi ha una competència per les terres que fa que els petits ramaders i els que s’instal·len de nou no hi puguin accedir. I si bé és cert que, ara aviat, aquí dalt es jubilaran uns quants pagesos, “et demanes si val la pena dedicar els esforços i la inversió necessaris per convertir les terres en pastures. Tret que siguis propietari per sort, gairebé sempre per herència, és molt difícil criar bestiar”. La Liên posa paraules al que tots els que vivim al món rural sabem que passa arreu, però que pocs denuncien: hi ha gelosia entre els ramaders —potser sempre n’hi ha hagut, però segurament era menys punyent. “El sistema de la PAC, que existeix des de fa més de cinquanta anys, ha dividit de debò la gent. El seu mal disseny premia i permet que aquell que té moltes terres no les tingui per donar menjar a les seves vaques, sinó per cobrar les primes. A sobre, els diners de les subvencions li faciliten l’accés a les que s’alliberen per davant dels més petits. I els grans no gestionen les terres o ho fan el mínim indispensable, i això desacredita l’ofici, desacredita el valor del pastoralisme i de la feina real que fem.”

És aquesta la fi d’un món secular, el de la ramaderia, dels comunals, de pasquers i gallorses? La reglamentació per pujar les vaques a muntanya cada vegada és més estricta i complexa, i a la sensació que els cal batallar per uns drets de pastura que haurien de ser intocables, que han rebut com a herència de pactes respectats i transmesos de generació en generació, segle rere segle, s’hi afegeix la guerra entre els criadors per les terres i les subvencions que podran cobrar-ne. Una situació ja de per si fràgil a la qual se sumen nous factors, com la sequera i la fauna salvatge descontrolada que les colles de caçaires, dues per a Prats de Molló, no poden mantenir a ratlla perquè no donen l’abast: “Envelleixen i no hi ha prou relleu generacional”. Li trec el tema dels depredadors naturals, i riu: “De totes maneres, si hi hagués depredadors, es menjarien les ovelles abans que els senglars!”.

És aquesta la fi d’un món secular, el de la ramaderia, dels comunals, de pasquers i gallorses?

“Ens anirem adaptant. La muntanya, aquesta, es transformarà els propers anys. En què? No se sap”

Durant anys, els pagesos han callat. “Tot això, no ho diem a la gent, mirem d’ensenyar una bona imatge”, perquè al costat francès ja fa dècades que són el blanc d’atacs i campanyes negatives. Però la realitat és que a França cada dos dies se suïcida un pagès. Les manifestacions i revoltes de pagesos de l’hivern passat ens van sorprendre, però ens n’hem oblidat ràpidament. Ells, però, segueixen patint unes circumstàncies que els aboquen a la desaparició. “Futur? Ja ho veurem. Anirem fent amb el que ens vingui, ens anirem adaptant. La muntanya, aquesta, es transformarà els propers anys. En què? No se sap.”

La tardor ha engalanat els boscos i ahir ja ens vam llevar amb els cims enfarinats. És el moment de fer baixar les vaques, i el tragí de ramats, vaquers i ramaders, entre boletaires i excursionistes, és el cant del cigne d’una vida cíclica que vol fer una pausa, un últim moment d’exuberància abans que el fred i la neu parin l’espai i el temps. Ha estat un tercer mal any, però això no vol dir que aquesta ratxa negativa continuï amb un quart. “N’hem vist d’altres, de males èpoques”, diuen els més vells. La Rebeca, la Patota, la Miss i tota la resta van a pas lleuger, ja fa setmanes que empenyien per anar avall. Me les miro com troten des d’una certa distància, asseguda mig amagada entre uns pins amb el meu gos, a qui les vaques de la Lili no acaben d’apreciar. Al davant hi tinc la torre del Mir i, com a teló de fons, un Canigó a qui aquests dies totes les llums li fan goig: tant si és la somorta sota els núvols baixos que tan sovint tapen la vall de Prats o la neta i clara dels dies després de pluja i vent, aquests dies la muntanya, “a muntanya”, està esplèndida. Les vaques passaran de nou l’hivern a prop de casa, a l’abric dels vents freds i les gelades, naixeran els primers vedells i quan arribi la primavera, i l’abril doni pas als dies llargs, i maig anunciï l’herba verda, i Sant Joan marqui al calendari ancestral que cal tirar amunt, la Liên i les seves vaques tornaran a caminar cap a la muntanya. Amunt. Sempre muntanya amunt.