“Amables habitants del ditxós Vallespir, avui he arribat per vos fer divertir!” El Trapaire (o Menaire) d’Arles, un domador d’ossos fatxenda i de renom, crida els vilatans a sortir als carrers. Els hi porta l’Os Martí, “l’espant de la muntanya!”, ben lligat amb una cadena i domat per fer-lo ballar i, fins i tot, “fer la pantomima!”. L’acompanya la (més o menys) fidel Roseta, una rossíssima mossa d’Arles que recorda sospitosament un jove del poble. Des de bon matí la parella ja corria pels carrers de la vila abacial (“Vileta d’Arles, que guarnida que ets!”, li cantava Papasseit), exhortant els caçaires del país a sortir “amb brocs, fusils, canons i arques” per anar a atrapar la bèstia. “Au! Que els homes de pit me segueixin arreu!”

I balla, l’os balla! Sardanes, la xinxirinxina i, fins i tot, la “Macarena”! I s’escapa pels carrers, atrapa alguna mossa, i carrega contra botes i tortugues, tots seguits de prop pels infermers —les osgències!— i una multitud amb bigots i barbes pintats del sutge negre que surt de cremar taps de suro. La gent canta, la cobla sona, i l’animal balla.

Per carnaval tot s’hi val, i la de l’Os és la més carnavalesca de les festes de febrer del Vallespir. Les obscenitats es riuen a ple pulmó, i en català, perquè és la llengua dels avis, del vincle amb els que van caçar l’os abans. I ara el Trapaire ja no fa ballar l’os, sinó que és ell que balla davant seu amb airosos punts la dansa de l’afaitat, i al poble només li queda un crit de glòria: “Victòria!”. La bèstia ha perdut la pell un any més, i el ritual es renova, i la història i la comunitat continuen. El futur perdura.